Hi ha moltes maneres de llegir la paràbola del
bon samarità. Però avui, voldria convidar-vos a escoltar-la com una paràbola
sobre l’esperança. Perquè hi ha una cosa que pot renovar el món, l’Església, i
el cor de cadascun de nosaltres: la misericòrdia.
Jesús respon a un doctor de la Llei que vol “justificar-se”. És a dir, no busca el bé, sinó saber fins on arriba l’obligació legal. L’amor, però, no coneix fronteres legals. No demana: “qui és el meu proïsme?” sinó: “com puc jo ser proïsme per a l’altre?”. Aquí comença la revolució de la misericòrdia.
El bon samarità no té poder, ni títols, ni autoritat religiosa. Però té entranyes. És estranger, cismàtic als ulls del doctor de la Llei. Però s’acosta, es compadeix, cura, carrega, confia a l'hostaler.
És el rostre de Déu, que no es mostra des de dalt sinó que s’ajup. Així és l’Església autèntica: un hostal on el Crist deixa els seus ferits, perquè nosaltres els cuidem. Així es renova la comunitat cristiana: des del servei concret, des de la caritat viva.
Però no ho oblidem: la misericòrdia no és un esforç humà. És fruit de l’amor rebut. Si jo no m’he deixat mirar per Crist, si no he deixat que la seva Creu em toqui, no podré sostenir les creus dels altres. Només una vida configurada a Ell, només una pregària viva que neix de la gratitud per l’amor rebut, pot donar pas a un cor misericordiós. No ens pugen les pròpies forces a la creu: és Ell qui ens hi atrau amb el seu amor.
La primera lectura (Dt 30,10-14) diu que la Paraula de Déu no està lluny, no és inaccessible. Està prop teu, als teus llavis i dins el teu cor. Però demana una cosa: que la posis en pràctica.
Per això, la misericòrdia no és un ideal eteri. És la carn de l’Evangeli. És el crit dels pobres, dels exclosos, dels abandonats. És la ferida que espera una mà, no un discurs. És la reforma veritable de l’Església.
No canviarem el món amb documents, sinó amb
gestes de misericòrdia.
No reformarem l’Església només amb discursos,
sinó baixant del cavall, tocant les ferides, gastant el nostre oli i el nostre
vi.
Però tampoc ho podrem fer sense pregar. Sense
estimar. Sense viure units a Crist, fonament de tota misericòrdia.
I en la carta als Colossencs (1,15-20), Pau ens recorda que Crist és la imatge del Déu invisible. I com s’ha manifestat aquesta imatge? «Ha volgut reconciliar totes les coses, posant la pau en tot el que hi ha per la sang de la seva creu.»
La misericòrdia, doncs, té un origen concret: la sang vessada per nosaltres. La pau no s’improvisa: és do, és gràcia, és fruit de la Creu. I és aquí on es fonamenta la nostra esperança.
Germans, hi ha un home a terra, en el camí de Jericó. I no és algú llunyà: és el teu veí, el teu marit, el teu amic, aquell que viu sense esperança. És aquell que potser ha estat ferit per nosaltres mateixos.
No reformarem res, si no estimem.
No renovarem res, si no toquem les ferides.
No salvarem ningú, si no baixem del cavall.
Però tampoc estimarem ni tocarem, si no deixem
que Crist ens guareixi primer.
Que l’Eucaristia que celebrem ens uneixi a Ell, ens configuri a la seva creu, i ens doni l’oli del seu Esperit per ser samaritans d’esperança en un món ferit.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
%20(1)-1.jpg)
%20(1)-2.jpg)
