dimecres, de març 18, 2026

HOMILIA FUNERAL MOSSÈN JOAN SOLER I SOLER

 


Benvolguts familiars, preveres, diaques i personal de la residencia, germans i germanes,

Avui ens apleguem amb el cor ple d’enyor i d’agraïment, ple de fe i d’esperança. Ens ha deixat un germà i un amic, un prevere que va saber parlar de cor a cor i que tantes vegades ens va fer més transparent el rostre i la tendresa de Jesús. No venim a fer memòria només d’allò que mossèn Joan va fer, sinó del que Déu ha fet en ell i, a través d’ell, en tantes persones i comunitats.

D’alguna manera, aquesta homilia l’he preparada amb mossèn Joan, perquè ell va voler triar les lectures per a la celebració de la seva missa exequial. A la llum de Romans apreneem que pels cristians la mort canvia de nom: ja no és precipici, és passadís cap a la casa de Déu Pare.

Sant Pau ens recorda que el Baptisme és aquest pas pasqual: hem estat “batejats en la mort de Crist” per caminar en una vida nova; i “si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell”, perquè Crist ressuscitat ja no mor. Aquesta paraula il·lumina avui el traspàs de mossèn Joan i qualsevol traspàs dels catòlics: la mort dels deixebles de Jesús no és un mur, és porta. Per això les nostres trajectòries vitals estan posades sota el signe de la Pasqua i de la Vida. El Salm 22 posa música a aquesta esperança: “Ni que passi per barrancs tenebrosos, no tinc por: vós sou amb mi.” Jesucrist és el nostre pastor, el Bon Pastor, Ell que va cridar mossèn Joan al ministeri ordenat. Configurat amb Ell, el cor de mossèn Joan bategava al ritme del cor de Crist per això ha estat un pastor fidel i de paraula propera.

Les Benaurances són l’autorretat de Jesús, el perfil espiritual del Crist on el deixeble s’enmiralla. Potser avui mossèn Joan ens vol portar vers Jesús i aclarir-nos que les Benaurances van ser el programa de la seva vida i l’herència que vol deixar-nos com a proposta de vida plena. De la mà de Jesucrist, mossèn Joan ens convida a viure pobres en l’esperit, amb simplicitat, sabent que tot és gràcia (com repetia sovint una gran amiga seva i meva, santa Teresa de Lisieux); a escollir la humilitat i a treballar per la pau, bastint ponts entre sensibilitats, reconciliant, sense imposar i desactivant tensions; a eixugar les llàgrimes dels qui ploren amb proximitat; a mirar els altres amb un cor net, tendre, misericordiós. En definitiva, a una vida lliurada en gratuïtat.

Arrelat a Ordal, el seu poble, mossèn Joan estimava la terra, les festes i la gent; hi tornava els diumenges sempre que podia: d’aquí n’havia begut la fe senzilla i forta, la dels quatre germans, la dels nebots, la d’una família que cohesiona i acompanya.

A Poble Nou i a Terrassa, molts recordeu la seva època de plenitud: formant equip amb preveres i seminaristes, amic dels joves, present al barri i a les entitats. Tenia el do de dinamitzar i de deixar espai als més joves, sense imposar-se, fent de pont entre històries i sensibilitats. També allà on calia, va ensenyar català i va estudiar filologia; no eren aficions: era pastoral de la paraula. Estimar la llengua és estimar la gent que la parla.

A Molins de Rei, va entrar de ple en la vida de la parròquia i del poble, i va saber cosir confiança i fer amics. Ho va viure amb aquella il·lusió de pastor que celebra la història: els vuit-cents anys de la parròquia abans de jubilar-se. I a la Residència Sant Josep Oriol va regalar el bon humor i la fraternitat que tant el caracteritzaven. «Paguem com a pobres i vivim com a rics», deia rient, com qui sap que la riquesa de Déu és compartir la vida.

Era amic fidel, piadós i culte; devot de Lourdes, d’on tornava sempre amb els ulls més nets. S’estimava la nostra terra i llengua, i també coneixia bé Castella; a El Paular hi trobava silenci i pau. Afable i humil, ocurrent i desmitificador, amb afany de reforma evangèlica: tot això no són adjectius, són fruits de l’Esperit en una vida lliurada a Crist i d’una vocació revifada per l’esperit eclesial del Concili Vaticà II.

Molt sovint la vida és un espai obert entre el Divendres Sant i el matí de Pasqua; aquí aprenem a esperar. Mossèn Joan, com tants altres preveres, hi va posar el seu gra de mostassa: la pregària, els sagraments, l’acompanyament discret, la paraula justa que no feria i encoratjava. Si avui hi ha tantes persones marcades per ell, és perquè va deixar que Crist hi posés la seva empremta. I això és el que celebrem: que Déu no oblidarà cap de les llàgrimes que ell va eixugar, cap de les rialles que va encendre, cap dels joves que va escoltar i va empènyer suaument endavant.

Gràcies, Senyor, per la vocació i el ministeri de mossèn Joan Soler Soler, que ha posat en tants cors la flama de la fe i la joia de servir. Gràcies per la seva paraula senzilla, pel seu bon humor, per la seva tendresa sacerdotal. D’ençà que el vaig conèixer aquesta era la paraula que em venia al cap: tendresa sacerdotal. Aquesta és l’empremta que em deixa. Gràcies, Senyor, per la seva vocació de pastor bo i fidel. Que tingui un bon cel i, des del si de la Trinitat, pregui per les vocacions sacerdotals al nostre Bisbat amb el que mossén Joan tant s´identificava.

Estimada família, amics, comunitats i companys que l’heu estimat: no apagueu el que Déu ha fet en vosaltres a través de mossèn Joan. La seva darrera catequesi ens ha portat a unir-nos a Jesucrist i a escollir les Benaurances com a full de ruta per a la vida. Que la Mare de Déu, us doni consol i us sostingui.

+  Xabier

Bisbe Sant Feliu de Llobregat

dilluns, de març 16, 2026

DIUMENGE IV DE QUARESMA 14-15/03/2026

 


Benvolguda família de famílies, que és la comunitat,  germans/nes amb Crist, amics i amigues del Cor Montserrat que ens acompanyeu, compartint amb nosaltres el vostre 60è aniversari: Si diumenge passat Jesús se’ns presentava com la font d’aigua viva capaç de donar-nos la vida eterna, avui, aquest diumenge, anomenat “laetare” per la invitació que se’ns fa: “alegreu-vos, feu festa”, se’ns mostra com la llum del món. Vet aquí dos elements centrals, l’aigua i la llum, que configuren el sagrament del baptisme. 

Anem avançant en el nostre itinerari quaresmal que culminarà en la Vetlla Pasqual, la nit més santa, en la que encendrem  un foc nou i el ciri pasqual, i participarem de la seva llum nova amb les candeles a les mans. Jesús ens diu que “mentre sóc en el món sóc la llum del món. D’aquí que l’apòstol sant Pau, a la segona lectura ens digui també: “viviu com els qui són de la llum i ens interpel.li personalment i comunitàriament amb aquestes paraules: “Desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il.luminarà”. 

Tota la litúrgia d’aquest diumenge de Quaresma ens ajuda a entendre el sentit de la llum, especialment l’evangeli, en què Jesús, per mitjà del miracle de la guarició del cec de naixement ens obre a tots el camí de la llum, el camí de la fe. 

El cec de naixement representa la fosca, la tenebra i sobretot significa l’absència de fe. Aquell home és considerat com a pecador, tal i com es desprèn de la pregunta que els deixebles li fan a Jesús: “¿Qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?  Jesús respon  guarint-lo, portant-lo al camí de la fe, alhora que referma la fe dels seus deixebles, desfent la idea que la malaltia fos conseqüència del pecat del malalt o dels seus avantpassats. (Déu l’ha castigat!!!). Jesús ens coneix a cadascú com ningú altre i sap de les nostres circumstàncies, no hem de témer res, perquè és un bon pastor que tinc vora meu; la vostra vara de pastor, m’asserena i em conforta”.

Jesús, guareix el cec, li dona la vista i obre el pas a la fe al qui fou enviat a rentar-se a la piscina de Siloé, paraula que vol dir això “enviat”, a imatge dels nascuts que són purificats a les aigües del baptisme. L’home guarit de la ceguesa neix a la fe en Jesús; i ho fa progressivament, com el catecumen que va avançant en la fe per la catequesi baptismal. Primer parla d’un home. Després fa un segon pas, quan respon als fariseus que aquell home és un profeta. I el tercer pas el dóna, quan expulsat de la sinagoga, Jesús li surt a l’encontre i el reconeix com el Fill de l’home, professa la seva fe: Hi crec Senyor  i l’adora. És el camí de la fe que ens cal recórrer a tots. Al costat del cec, hi ha els pares, que per por a ser exclosos de la sinagoga no reconeixen Jesús i prefereixen  la tradició de la Llei que la novetat de l’Evangeli.  Igualment els fariseus, que coneixen molt bé les Escriptures revelades per Déu, però no han descobert el seu sentit profund ni que Déu es revela plenament en Jesús, el seu Fill, l’estimat del Pare.

Benvolguts gns/gnes: Darrera d’uns i altres, hi som també nosaltres. Jesús vol obrir la nostra mirada interior, perquè el reconeguem com el nostre salvador,  que ens porta a viure com a fills de la Llum, i que ens envia a donar-ne testimoni amb alegria, l'alegria de l'Evangeli,  caminant junts enmig del món.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

dimecres, de març 11, 2026

COMIAT DE L'ESTIMAT JOAN SOLER


Aquest dilluns passat, dia 9 de març, a la Residencia Sacerdotal Sant Josep Oriol, va tenir lloc la misa/funeral del Joan Soler, rector de la nostra parròquia del 1978 al 1998.

La Cerimònia va ser presidida pel bisbe de Sant Feliu Xabier Gómez García. Segons com va explicar la va preparar amb el mateix Joan. Les lectures que es van llegir les havia escollit ell uns dies enrere, en una de les visites que el bisbe li havia fet.

A l'acabar, la Montse, la neboda del Joan, va dir unes paraules amb alguns detalls de la seva vida i els seus intensos últims temps. 

Després la Núria i la Marta de la parròquia de la Sagrada Família de Terrassa van llegir unes paraules escrites per la mateixa Núria. Aquí teniu el text:

Hola Joan!

Avui ens venim a acomiadar de tú, en aquesta vida terrenal, on tots hi som de passada, però tú seràs sempre amb tots nosaltres, la teva bonhomia i la teva manera de ser, ens acompanyaran sempre. Moltes gràcies per ser en tot moment al nostre costat.

Estimat per tothom. Quan de joves anàvem pel carrer amb tú, contínuament et saludaven i saludaves a tothom.

Has estat com un pare per nosaltres i esperem que des del cel ens donis un cop de mà.

Joan, avui no és un adéu, és un arreveure.

Ah! i... Visca el Barça! Que si el Barça guanya tot anirà millor.

I per acabar un company seu del Seminari i de la mateixa residència de Sant Josep Oriol, va dir unes paraules explicant algunes vivències compartides. Va adjuntar una foto de la seva primera missa, on hi va oficiar el casament del seu gemà també.
Finalment el bisbe dir que no cantaríem l'himne del Barça però sí el Virolai, com a gran montserratí que era també!!! 

dimarts, de març 03, 2026

DIUMENGE II DE QUARESMA 28/2-01/03/2026

 


Benvolguda família de famílies, que és la comunitat,  gns./nes amb Crist:  En aquest temps de Quaresma, se’ns convida a fer camí, a la llum de l’Evangeli, a estar atents i agrair els moments  de trobada íntima amb Jesús, el Senyor, moments de transfiguració que hem tingut durant la nostra vida i que ens han ajudat a canviar per millorar. 

I avui, diumenge II de Quaresma, hem escoltat l’Evangeli de la Transfiguració segons St. Mateu, un tast de la Pasqua, en que es destaca la llum i el seu sentit més pregon. Jesús s’endú Pere, Jaume i Joan a la muntanya, sis dies més tard d’haver-los anunciat  que calia anar a Jerusalem, on havia de ser maltractat pels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, havia de morir i de ressuscitar el tercer dia. Ho fa perquè allà vol manifestar-los  la seva glòria, transfigurant-se davant d’ells, per a que no vacil·lin en la fe. Jesús ja els havia dit temps enrere:  vosaltres sou la llum del món”.  Avui Jesús es presenta com la llum, i la seva figura i tot l’ambient es transfigura. Als apòstols  Pere, Jaume i Joan, els cobreix un núvol lluminós”    i les paraules del Pare il·luminen els passos dels deixebles que segueixen Jesús cap a Jerusalem: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo”.

Aquestes paraules també van adreçades a nosaltres, i en aquest temps quaresmal, serà bo que ens preguntem fins a quin punt deixem que Jesús il·lumini la nostra vida, fins a quin punt l’escoltem. El Papa Lleó en el seu missatge quaresmal ens parla de “l’escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més vertadera de la realitat...les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconèixer  la veu que clama des del sofriment  i la injustícia perquè no quedi sense resposta.  És el que va fer el patriarca Abraham, pare i model en la fe. Déu el convida a deixar-ho i seguir-lo, prendre un nou camí.  Abraham obeeix, confia plenament en la Paraula de Déu.

Aquesta llum de glòria que veieren els apòstols segons ens narra l'Evangeli, i que nosaltres contemplem avui amb els ulls de la fe, és inseparable de la realitat humana de Jesús de Natzaret, del seu camí d'obediència al Pare, del servei als homes i dones i és inseparable de la seva vida i la seva mort. No podem separar la muntanya de la transfiguració de la muntanya de la crucifixió del Senyor, perquè aquest Jesús a qui veiem  avui transfigurat és el mateix que va de camí a Jerusalem, on serà crucificat, des d’on ressonen amb força les seves paraules: “aixequeu-vos no tingueu por”, convidant-nos a retornar a la vall de la vida de cada dia, per procurar donar testimoni del seu amor, sabent-lo sempre a prop nostre.

Benvoguts/des Gns/nes: Som cridats a seguir les petjades de Jesús, agraint que, com ens diu Sant Pau, sigui “el nostre salvador que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l’Evangeli ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat”. Demanem-li a Déu Pare que ens ajudi a escoltar-lo, a deixar que la seva llum, el seu amor, guiïn els nostres passos,  i que es reflecteixi  amb la nostra manera de ser i de fer concreta i quotidiana, procurant escoltar, perdonar, servir i  sobretot, estimar, tal com Ell ho fa, dejunant, com ens diu el Papa Lleó, també de les paraules feridores per a que creixi l’espai per a la veu dels altres, contribuint a edificar la civilització de l’amor.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

dilluns, de febrer 23, 2026

DIUMENGE I DE QUARESMA.

 


  1. Realitat del pecat.

Només cal observar la realitat per adonar-nos que hi ha molt de bé en el món i en el nostre cor, però també que aquest bé està absent, molt absent, en el món. Dit d’una altra manera: hi ha mal en el món, perquè el mal, que no té entitat, es manifesta en molts fets de la història i també del present i nosaltres també som causants de mal, per acció o per omissió. L’apòstol Sant Pau en Romans 7,15 diu: “No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto”. Vivim en tensió entre allò que vull, o no vull, i allò que realment faig. I per què?

  1. El pecat original.

L’esser humà està tocat de natural pels virus de l’egocentrisme i del poder, perquè és matèria, però també pel virus de l’amor perquè es esperit. Vivim constantment la mateixa tensió que l’estimat Sant Pau.

L’autor de Gènesi es pregunta: “Com pot ser que, si tot el que creà Déu era bo, tinguem experiència de mal?” ens respon amb un missatge rotund: “L’ésser humà ha triat el poder: ésser com Déu i, per tant, ha obviat l’amor, s’ha sotmès a la llei de la matèria”. I ho explica amb un mite encantador; recordem que l’important és el missatge inspirat no pas l’instrument literari. 

  1. Déu, però, vol el nostre bé.

L’acció de Déu és necessària perquè l’ésser humà ha optat lliurement pel mal. L’amor de Déu a l’ésser humà, indigne, fa que li ofereixi camins de salvació del pecat i de la mort, que és la conseqüència del pecat. Déu, que és Amor, disposa que allà on abundà el pecat sobreabundi la gràcia, sense cap mèrit nostre perquè estima entranyablement tot allò que ha creat, o sigui, TOT, també els humans.

  1. Viure la quaresma.

La quaresma és un temps propici per posar-nos a la feina. Aprofitem-lo. Convertim-nos més a l’evangeli i descobrirem com Déu mira el món. Canviem la nostra perspectiva bancària per la perspectiva de Déu. L’exercici de les pràctiques quaresmals: dejuni, pregària i almoina no són cap absolut, però són un subsidi molt valuós en aquesta tasca.

5. Jesús és l’home.

L’escena que hem contemplat avui a l’evangeli ens presenta la perfecta humanitat de Jesús (diumenge que ve contemplarem la seva perfecta divinitat). Jesús en  el desert, vencent les temptacions, aclareix quina mena de messianisme ha d’exercir. Mateu sintetitza els perills de la messianitat i de tot lideratge: obtenir el poder econòmics (pedres/pa), manipular Déu (pinacle) i obtenir el poder polític (adorar el diable). Les temptacions de Jesús són també les nostres temptacions. Jesús hi fa front oposant-hi la Paraula revelada. I nosaltres?

Josep Esplugas Capdet, prevere.

dilluns, de febrer 16, 2026

DIUMENGE VI DURANT L'ANY.

 


1.   Déu es revela quan vol i com vol.

Déu s’ha anat revelant i ha anat revelant el seu pla sobre el món fins arribar a la plenitud de la revelació en Jesucrist. El designi de Déu és absolutament superior al que nosaltres podríem imaginar.

2.   La resposta és la nostra responsabilitat.

Davant la proposta de Déu la nostra resposta ha de ser una resposta responsable. Hem de triar entre la vida i la mort, entre el bé i el mal, i obtindrem  allò que voldrem, lliurement. L’observança de la llei que Jesús prescriu en el sermó de la muntanya és la resposta que Déu ens proposa.

3.   Jesús és més exigent que la llei de Moisès.

Igual que Moisès al Sinaí, o a l’Horeb, Jesús explicita un codi ètic que reinterpreta i complementa la llei de Moisès. La gran novetat de Jesús és que tota mena de normes, tradicions i lleis són sempre relatives, només la llei de la caritat més exigent és absoluta. No es tracta de no fer mal ni de no fer gaire mal, sinó de fer el bé absolut, àdhuc als enemics.

4.   Demanem la saviesa de Déu.

Només assumint la saviesa revelada per Déu es pot viure d’acord amb l’ètica de Jesús. Refusant la saviesa que ve de Déu, l’ésser humà clava a la creu el Senyor de la glòria i tots aquells amb els quals el Senyor de la glòria s’identifica. O triem la saviesa de Déu o seguirem crucificant els petits, els pobres, els malalts.

5. El Compromís.

Acceptar l'oferta de Déu, adherir-s'hi, però, no és res de trivial, ans al contrari, és quelcom que compromet tota la vida de la persona, perquè significa assumir que la regla ètica que guia tota l'actuació del creient és l'Amor, perquè Déu és amor i vol que els seus fills estimem, com a únic camí per ésser feliços.

6. Sols no podem res.

La resposta correcta a la proposta de Jesús és inabastable per a l’ésser humà, però Déu ho pot tot. Demanem a l’Esperit Sant que ens ajudi a penetrar profundament en el coneixement de Déu i en els seus designis, que ens orienti en el discerniment i la tria del bé i que ens doni força i seny per a respondre als desafiaments de la realitat.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

dijous, de febrer 12, 2026

DIUMENGE V DURANT L'ANY

 


En aquest Diumenge V de durant l’any encara ressona en els nostres cors la festa que celebràvem a principis de setmana: La Presentació del Senyor al Temple. I ressona perquè se’ns convida a contemplar el qui és la Llum del món i revisar les nostres vides.... Com anem de sabor? Com anem de llum? Ben segur que tots tenim marge de millora, i per això assistim a l’Eucaristia, per què desitgem que el nostre cor s’assembli cada cop més al Cor de Jesús.

Ara bé, la realitat és que no podem ser llum si no ens alimentem amb la vida de gràcia que Jesús mateix ens vol comunicar. En aquest sentit, els sagraments funcionen com la sal que impedeix que la nostra ànima es corrompi. Estimem molt els sagraments, en especial aquells que ens mantenen en la llum: L’Eucaristia i la confessió. A l’Eucaristia rebem Déu mateix i a la confessió experimentem la seva abraçada d’Amor. Com podem deixar passar la vida sense aprofitar aquest regal? Rebent amb les degudes disposicions els tresors de salvació que el mateix Jesús ens va deixar podrem ser llum per aquest món que tant ho necessita. Fixem-nos en el nostre barri.... quantes ànimes que no coneixen l’Amor de Déu! Cuidem molt el tresor dels sagraments i la llum que reflectirem serà capaç de canviar els cors dels nostres germans, perquè ja no serem nosaltres els que actuarem si no serà Crist en nosaltres.

Fixem-nos en els vitralls de la nostra església, ens acompanyen molts sants: Sant Ignasi de Loiola, Sant Pau, Sant Francesc, la Mare de Déu del Carme, etc. La funció dels vitralls és deixar passar la llum del sol, i per això els sants que es dibuixen ens mostren que la seva vida ha consistit a deixar-se traspassar per la llum de Déu. Aprenguem d’ells! Que el Senyor ens ajudi en l’apassionant aventura de l’evangelització. Molts ànims germans!

Quique Amat, diaca.