Benvolguts familiars, preveres,
diaques i personal de la residencia, germans i germanes,
Avui ens apleguem amb el cor ple
d’enyor i d’agraïment, ple de fe i d’esperança. Ens ha deixat un germà i un
amic, un prevere que va saber parlar de cor a cor i que tantes vegades ens va
fer més transparent el rostre i la tendresa de Jesús. No venim a fer memòria
només d’allò que mossèn Joan va fer, sinó del que Déu ha fet en ell i, a través
d’ell, en tantes persones i comunitats.
D’alguna manera, aquesta homilia
l’he preparada amb mossèn Joan, perquè ell va voler triar les lectures per a la
celebració de la seva missa exequial. A la llum de Romans apreneem que pels
cristians la mort canvia de nom: ja no és precipici, és passadís cap a la casa
de Déu Pare.
Sant Pau ens recorda que el
Baptisme és aquest pas pasqual: hem estat “batejats en la mort de Crist” per
caminar en una vida nova; i “si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb
ell”, perquè Crist ressuscitat ja no mor. Aquesta paraula il·lumina avui el
traspàs de mossèn Joan i qualsevol traspàs dels catòlics: la mort dels
deixebles de Jesús no és un mur, és porta. Per això les nostres trajectòries
vitals estan posades sota el signe de la Pasqua i de la Vida. El Salm 22 posa
música a aquesta esperança: “Ni que passi per barrancs tenebrosos, no tinc por:
vós sou amb mi.” Jesucrist és el nostre pastor, el Bon Pastor, Ell que va
cridar mossèn Joan al ministeri ordenat. Configurat amb Ell, el cor de mossèn
Joan bategava al ritme del cor de Crist per això ha estat un pastor fidel i de
paraula propera.
Les Benaurances són l’autorretat
de Jesús, el perfil espiritual del Crist on el deixeble s’enmiralla. Potser avui
mossèn Joan ens vol portar vers Jesús i aclarir-nos que les Benaurances van ser
el programa de la seva vida i l’herència que vol deixar-nos com a proposta de
vida plena. De la mà de Jesucrist, mossèn Joan ens convida a viure pobres en
l’esperit, amb simplicitat, sabent que tot és gràcia (com repetia sovint una gran
amiga seva i meva, santa Teresa de Lisieux); a escollir la humilitat i a
treballar per la pau, bastint ponts entre sensibilitats, reconciliant, sense
imposar i desactivant tensions; a eixugar les llàgrimes dels qui ploren amb
proximitat; a mirar els altres amb un cor net, tendre, misericordiós. En
definitiva, a una vida lliurada en gratuïtat.
Arrelat a Ordal, el seu poble, mossèn
Joan estimava la terra, les festes i la gent; hi tornava els diumenges sempre
que podia: d’aquí n’havia begut la fe senzilla i forta, la dels quatre germans,
la dels nebots, la d’una família que cohesiona i acompanya.
A Poble Nou i a Terrassa, molts
recordeu la seva època de plenitud: formant equip amb preveres i seminaristes,
amic dels joves, present al barri i a les entitats. Tenia el do de dinamitzar i
de deixar espai als més joves, sense imposar-se, fent de pont entre històries i
sensibilitats. També allà on calia, va ensenyar català i va estudiar filologia;
no eren aficions: era pastoral de la paraula. Estimar la llengua és estimar la
gent que la parla.
A Molins de Rei, va entrar de ple
en la vida de la parròquia i del poble, i va saber cosir confiança i fer amics.
Ho va viure amb aquella il·lusió de pastor que celebra la història: els
vuit-cents anys de la parròquia abans de jubilar-se. I a la Residència Sant
Josep Oriol va regalar el bon humor i la fraternitat que tant el
caracteritzaven. «Paguem com a pobres i vivim com a rics», deia rient, com qui
sap que la riquesa de Déu és compartir la vida.
Era amic fidel, piadós i culte;
devot de Lourdes, d’on tornava sempre amb els ulls més nets. S’estimava la
nostra terra i llengua, i també coneixia bé Castella; a El Paular hi trobava
silenci i pau. Afable i humil, ocurrent i desmitificador, amb afany de reforma
evangèlica: tot això no són adjectius, són fruits de l’Esperit en una vida lliurada
a Crist i d’una vocació revifada per l’esperit eclesial del Concili Vaticà II.
Molt sovint la vida és un espai
obert entre el Divendres Sant i el matí de Pasqua; aquí aprenem a esperar.
Mossèn Joan, com tants altres preveres, hi va posar el seu gra de mostassa: la
pregària, els sagraments, l’acompanyament discret, la paraula justa que no
feria i encoratjava. Si avui hi ha tantes persones marcades per ell, és perquè
va deixar que Crist hi posés la seva empremta. I això és el que celebrem: que
Déu no oblidarà cap de les llàgrimes que ell va eixugar, cap de les rialles que
va encendre, cap dels joves que va escoltar i va empènyer suaument endavant.
Gràcies, Senyor, per la vocació i
el ministeri de mossèn Joan Soler Soler, que ha posat en tants cors la flama de
la fe i la joia de servir. Gràcies per la seva paraula senzilla, pel seu bon
humor, per la seva tendresa sacerdotal. D’ençà que el vaig conèixer aquesta era
la paraula que em venia al cap: tendresa sacerdotal. Aquesta és l’empremta que
em deixa. Gràcies, Senyor, per la seva vocació de pastor bo i fidel. Que tingui
un bon cel i, des del si de la Trinitat, pregui per les vocacions sacerdotals
al nostre Bisbat amb el que mossén Joan tant s´identificava.
Estimada família, amics,
comunitats i companys que l’heu estimat: no apagueu el que Déu ha fet en
vosaltres a través de mossèn Joan. La seva darrera catequesi ens ha portat a
unir-nos a Jesucrist i a escollir les Benaurances com a full de ruta per a la
vida. Que la Mare de Déu, us doni consol i us sostingui.
+ Xabier
Bisbe Sant Feliu de Llobregat
