Aquest que acabem de escoltar avui és el punt
d’inflexió decisiu de l’evangeli de Lluc. Aquell rostre transfigurat en el
Tabor, aquell rostre tan maco, es converteix en el rostre decidit del Jesús
d’avui, que s’encamina cap a Jerusalem. Un rostre fort, decidit, resolutiu.
A partir d’ara, i durant deu capítols, Lluc
ens relata el gran viatge de Jesús cap a la creu. La primera desavinença
d’aquest camí la vivim avui a un poble de Samaria, on es neguen a rebre’l. La
reacció de Jaume i Joan, davant d’aquest rebuig, és lògica i humana: ens ho
pagareu, ull per ull, la llei del talló. La lògica humana ens diu que els
enemics es combaten i eliminen. En canvi, Jesús vol eliminar el concepte mateix
d’enemic. Aquí hi ha en joc quelcom molt important. Jesús vol obrir la ment
dels seus amics i vol demostrar-los que ell no té res en comú amb aquells que
volen fer baixar el foc sobre els altres, per més heretges o enemics que puguin
ser. Déu no és un Déu de venjança, i
Jesús és el defensor de la llibertat que fins i tot defensa la llibertat
d’aquells que no pensen com ell. Defensant aquell poblet que el rebutja, Jesús
està defensant tots nosaltres també. Per a ell, l’ésser humà està per damunt de
qualsevol cosa, també de les seves idees. Anem cap a un altre poble! Jesús té
el món sencer davant d’ell, és un peregrí sense fronteres, té al seu abast un
món de trobades. A la volta de qualsevol cantonada de Samaria sempre hi haurà
una criatura que escoltar, una llar a la que desitjar la pau; un cec per curar,
un altre pecador per perdonar, un cor per embenar, un pobre a qui anunciar que
el Regne de Déu es per aquells com ell. El rostre que camina revela la seva
total i indomable confiança en la criatura humana; si no és aquí, serà més
enllà, però sempre hi haurà un cor predisposat per al somni d’amor de Déu.
En la segona part del evangeli ens trobem amb
tres personatges que ens representen a tots. Les guineus tenen caus, i els
ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap. Sabem que en
realitat no era així: Jesús tenia molts amics que estaven ben contents de
rebre’l per compartir amb ell el pa i els somnis. Amb aquesta metàfora dels
guineus, Jesús ens traça una explicació de la seva existència, amenaçada pel
poder religiós i polític, sotmès constantment al risc, sense cap seguretat. Aquell
que vulgui viure tranquil i en pau en el seu niu segur, no pot ser deixeble
seu. Estem acostumats a entendre la fe com un consol i un recolzament, com pa
bo i com alegria. Però l’evangeli d’avui ens avisa que la fe és també quelcom
més: un projecte del que emana l’esforç joiós d’obrir nous camins, la certesa
de pertànyer a un sistema obert, no a un sistema tancat. El cristià corre
sempre el risc de ser rebutjat i perseguit, perquè sovint acaricia el món a
contrapèl i no es conforma mai amb el pensament dominant.
Deixa que els morts enterrin els seus morts.
Una frase aparentment molt dura, però que no significa cap menyspreu als
afectes humans, sinó més aviat una invitació a anunciar el Regne de Déu, a fer
coses noves, a no quedar-se parats en allò que és, allò ja vist, allò ja
pensat, per cercar una vida plena. Necessitem frescor a les nostres vides, i el
Senyor necessita gent viva.
Gent que, com aquells que han posat ja la mà a l’arada, no miren enrere, no miren als errors del passat, a les incoherències, als fracassos, sinó que miren endavant, als grans camps del món, on els solcs de l’arada són ferides, sí, però plenes de vida. Perquè el solc surti dret, el llaurador no es pot distreure mirant enrere. I nosaltres som els llauradors cridats a llaurar una porció de terra, encara que sigui petita, sense mirar cap enrere sinó mirant l’arada i el camp, perquè el solc surti dret i profund. I sabem que, després, el Senyor passarà i sembrarà amb vida aquells solcs de la nostra existència.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
