Avui ens ha deixat el Pare Lluís Botam. Doneu-li Senyor el repòs etern i que la llum perpetua l'il·lumini! Descansi en pau.
L'any 2026 l'Associació Ecumènica Cristians per Terrassa li va lliurar la Medalla al mèrit Ecumènic. Aquí teniu el vídeo de l'acte i de les paraules que el Pare Botam va adreçar als asistents.
Avui l’evangeli ens proposa una escena potent i dramàtica que anomenem judici final, però que probablement seria més exacte anomenar con “la revelació de la veritat última sobre la humanitat i la vida”. Què queda de les nostres persones quan ja no queda res? Doncs només queda l’amor, l’amor donat i l’amor rebut.
Tenia fam, tenia set, era forester, despullat, malalt, empresonat, i em vas ajudar. En primer lloc, Jesús estableix un vincle molt estret entre ell i la humanitat, tan estrets que s’identifica amb els més desgraciats d’entre nosaltres: Tu m’ho vas fer. L’home pobre, l’home vulnerable, és com Déu! Cos de Déu, carn de Déu son els petits: quan toquem un pobre, el toquem a Ell.
Aleshores és aquí on descobrim l’argument central d’aquesta revelació final: el bé! El bé fet, o no fet. A la memòria de Déu no hi ha lloc pels nostres pecats sinó només pels actes de bondat i per les llàgrimes. Perquè el mal no pot ser revelació, mai: ni de Déu ni dels homes. Només la bondat ens parla de la veritat d’una persona.
Per a Déu, el bon blat és molt més important i veritable que el jull, la llum val molt més que les tenebres i el bé pesa molt més que el mal.
Déu no gasta ni la nostra historia ni la seva eternitat fent de guardià de pecats o de ombres. Al contrari; ell no es perd ni una sola de les més petites bones accions que fem, no es perd ni un sol esforç generós, ni una sola paciència dolorosa. Per això Jesús anomena “beneïts del meu pare” aquells que s’han apropat als famèlics, als assedegats, als foresters, als malalts...a tots els pobres i desvalguts, als més febles, als oblidats.
I en canvi, als que no s’han volgut apropar, a aquells que han voltat l’esquena, aquells que han mirat a l’altre costat del carrer, aquells que no han tingut misericòrdia pels fracassats. A aquests diu: Lluny de mi, maleïts. Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi.
Quin mal han comes aquells que s’han allunyat de Déu? No han comes el pecat d’afegir mal al mal, sinó quelcom més greu: l’omissió. No han fet el bé, no han donat res a la vida. No és suficient justificar-se dient: no li he fet mai mal a ningú. Perquè el mal el fem amb el silenci. Amb la indiferència. Fem el mal mirant des de la finestra sense fer res, o encara pitjor gravant el mal per exposar-lo a les xarxes. Si no ens comprometem amb el bé, si ens quedem només mirant, ens fem còmplices del mal comú, de la corrupció, de la injustícia. És aquell comportament que el Papa Francesc anomena la "globalització de la indiferència".
Aquest judici final, que Jesús ens revela. serveix per demostrar-nos que la veritable alternativa no es troba entre aquells que van a missa i aquells que no hi van (encara que anar a missa, alimentar-nos de la Eucaristia ens ajuda a entendre el bé), sinó entre aquells que es paren al costat de l’home abatut i colpejat, i aquells que tiren pel dret; entre aquells que parteixen el pa i aquells que se l’amaguen. Perquè qui s’allunya del necessitat també s’allunya del Regne de Déu.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
Sempre que nosaltres tenim una cosa preuada i
volem deixar-la a algú, ho farem a una persona en qui confiem, una persona que
estimem; és el mateix que fa l’home de la paràbola.
Sabem que aquest home és una imatge que ens
ajuda a entendre Déu. Déu també confia en nosaltres, ens estima i ens ha deixat
coses molt preuades. Què, ens podríem preguntar.
Estem acabant l’any litúrgic i per tant, és
molt adient que el Senyor ens pregunti què hem fet dels dons que Ell ens ha
donat durant aquest any: és com fer una mica de balanç. En concret, l’any
litúrgic el començàvem l’Advent passat amb la lectura del profeta Isaïes que
ens deia: «Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor». I és això que
ens ha volgut concedir aquest any: caminar a la seva llum, que és el mateix que
dir «caminar amb el seu amor». I evidentment, entenem que això és el més preuat
que hi ha en tot l’univers, cosa que vol dir que el Senyor ens deu estimar molt
i confiar en nosaltres. També és per donar-li gràcies.
Fixeu-vos com ens ha acompanyat aquesta llum:
a l’Advent el Senyor ens estava fent créixer el desig i li demanàvem que
vingués la seva llum. Per Nadal, aquesta llum naixia a la nostra vida, una llum
que molts cops pot semblar fràgil però que il·lumina com cap altra. Durant la
Quaresma ens vam posar en camí sota aquesta llum pel desert com el poble o camí
de Jerusalem com Jesús. En el Tridu Pasqual i tota la cinquantena Pasqual el
Senyor ens va dir que ara havíem de ser nosaltres aquesta llum «vosaltres sou
la llum del món», diu a les benaurances. I ara ens pregunta: l’has custodiat?
L’has fet créixer?
Custodiar una llum —i aquí parlem de llum de
flama, no pas elèctrica— necessita estar retirada de corrents d’aire però
sobretot necessita oxigen, si no, la flama s’ofega. Nosaltres ens podem ofegar
sense la pregària, sense anar a la font de l’amor: és imprescindible a la
nostra vida la pregària de cor a cor, abocant-ho tot en aquesta relació:
somnis, desigs, sofriments, persones estimades, moments bons i dolents, tot.
Tot el que som, posat en el diàleg cor a cor amb el Senyor, un diàleg senzill,
que només fa que estimar, molts cops sense paraules.
I fer créixer la llum? Una llàntia, un ciri té
el ble que té i no pot fer més llum. Però si ajuntem la flama de dues espelmes,
ens trobem que aquesta llum es fa més gran. Així igual, nosaltres necessitem
dels altres, estimar els altres, a la manera de Déu, perquè aquesta llum creixi
en nosaltres i la puguem comunicar als altres. En el fons, perquè aquesta llum
que ens ha fet el Senyor, en la seva Pasqua —és a dir, que prové del nostre
baptisme i per això s’encén el ciri del baptisme i se’ns demana custodiar
aquesta llum— necessita que complim el manament més important: amor a Déu i als
germans, però alerta! A la manera de Déu, amb l’amor de Déu, no pas amb el
nostre.
I l’any litúrgic no s’acaba aquí, sinó que ens
obre al que ha de venir: aquesta llum que ens vol comunicar el Senyor és molt
més potent del que som capaços ara mateix pels límits de l’existència humana.
Però sabem que en el cel podrem viure-ho amb plenitud, viure submergits en
aquest oceà d’amor sense límits. I això, l’any litúrgic, ben viscut ens fa
desitjar-ho, per ser cada cop més oberts cap a l’eternitat de Déu i del seu
amor, fins que Déu serà tot en tots. No deixem caure la mirada, sinó fixa en el
Senyor que ens omplirà de tot això. Així, només així, podrem viure-ho
intensament ja aquí, veient-ho com una penyora del que vindrà.
Som uns afortunats, perquè el Senyor ens
confia la cosa més valuosa que existeix. I hi ha molta gent que la rebutja, per
desconeixement o oposició, siguem també nosaltres reparadors d’això i diguem al
Senyor: Senyor, tot aquest amor que els altres no volen, no vull que caigui a
terra i es faci marceixi, és massa preuat. No. Jo vull rebre’l tot, Senyor,
feu-me capaç d’acollir-lo.
Joan Hernàndez, vicari.
