dilluns, d’agost 28, 2023

Diumenge XXI de durant l’any (A) – 27/08/2023


L’art contemporani que ha arribat a moltes de les nostres esglésies és un art que majoritàriament no és figuratiu, sinó abstracte. Quina importància té això amb les lectures d’avui?

A diferència del contemporani, hi ha un paradigma d’art sacre, d’art de l’espai litúrgic: el romànic. Aneu a on aneu trobareu el mateix: s’entra a l’església i hi ha algú, està habitada, algú que et mira i t’interpel·la. En l’art modern, no hi ha una mirada que t’interpel·li.

L’evangeli d’avui passa el mateix: hi ha Jesús que interpel·la els deixebles: «Qui dieu que soc jo?». És una pregunta que espera resposta. A nosaltres, Jesús també ens fa aquesta pregunta i espera resposta.

La fe en Déu és una crida, però una crida que necessita resposta. I tenir algú que et pregunta i que espera la teva resposta és una cosa que a molts no els agrada. Per això hi ha tanta gent que té necessitats espirituals però que busca en altres llocs allò que només Déu pot donar. Tot el món de les energies, xacres, reiki… darrera no hi ha la mirada de Déu que espera la teva resposta… i això és més còmode per a l’home d’avui en dia.

Però aquesta pregunta, malgrat vulguem anul·lar-la, és allà, perquè Déu és present en el nostre cor, en la nostra consciència. Per això un món que vol esborrar Déu de la seva vida, cal que elimini també els silencis, perquè Déu parla dins nostre. D’aquí que hi hagi tant de soroll, música, paraules buides de sentit… Déu segueix sent en cada consciència formulant aquesta pregunta: «Qui dius que soc?»

I aquí no valen respostes d’altres —tampoc les del catecisme o les del credo—: aquesta ja era la primera pregunta. Déu ens pregunta: «qui soc jo per tu?» Soc una molèstia, que preferiries que no existís per fer el que vulguis? Soc algú a qui dediques una mica de temps a la setmana com a qualsevol amic? Soc un jutge sever? Soc un tirà que només fa que manar coses? O soc el teu salvador? Soc a qui únicament pots acudir quan sembla que tot s’enfonsa? Soc el centre entorn del qual pivota la teva vida? Soc en qui pots confiar cegament? Soc l’espòs de la teva ànima?

No hi ha cap resposta errònia, cada resposta és signe de qui és per nosaltres Jesucrist. Aquí l’important és respondre, des de l’experiència personal.

En tot cas, hi ha una altra pregunta, des de l’experiència de la trobada amb Déu: «vols el meu amor?» i la resposta veiem que dependrà d’allò que haguem respost en la primera.

I encara hi ha una altra pregunta que Jesús farà al deixeble que ha respost, Pere, un cop ressuscitat: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?». És la resposta a correspondre a l’amor de Crist, un amor que Pere ha vist ja fins on arriba: fins a donar la vida per ell, que l’ha negat.

En les esglésies romàniques hi havia el pantocràtor, que t’interpel·lava, et trobaves amb una mirada d’amor, que et preguntava: «Qui dius que soc? Vols el meu amor? M’estimes?». Us heu parat mai a pensar quina mirada té per vosaltres Jesús? Quins ulls té? Deixem ara una mica de silenci: us convido a tancar els ulls i trobar-nos amb aquesta mirada que ens fa aquestes tres preguntes, les tres preguntes fonamentals de l’experiència cristiana. Deixem que tinguin cabuda al nostre cor i, si podem, donem-li resposta.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 27/08/2023

 

dimarts, d’agost 22, 2023

DIUMENGE XX DE DURANT L’ANY 19-20/08/2023


 Primera Lectura: Is 56,1.6-7

Salm 66

Segona lectura: Rm 11,13-15.29-32

Evangeli: Mt 15,21-28

Benvolguda família de famílies que és la comunitat, gns/gnes.:

Si Déu està sempre disponible a acollir tothom en el seu si, qui som nosaltres per excloure o descartar a ningú, sigui d’on sigui?.

La primera lectura, del profeta Isaïes, escrita en temps del retorn de l’exili del poble d’Israel, ens mostra la invitació a acollir els estrangers que s’han adherit al Senyor, de manera que els exiliats israelites que retornen a la pàtria practiquin el dret i la justícia i obrin les portes als estrangers, en comptes d'excloure'ls. Però, aquesta temptació resta vigent al llarg del temps, també en temps de Jesús, jueu de naixement.  Després de retreure  als fariseus i els mestres de la Llei la seva hipocresia, perquè s’aferren a la lletra morta de la Llei, decideix retirar-se precisament a la terra dels pagans (no jueus), a la regió de Tir  i de Sidó. I allà li surt a l’encontre una dona cananea, pagana, que el reconeix com a Senyor i fill de David, que li demana: compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada. Sorprenentment, Jesús vol posar a prova la fe d’aquesta dona estrangera i la dels seus deixebles. Aquests, indiferents al seu dolor, volen desfer-se d’ella. Jesús , que sap que la seva missió comença al poble escollit d’Israel, però que després ja s’estendrà a tot el món, li respon que: ”únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”.                  La  dona, lluny de desanimar-se, es prosterna i torna a pregar-li: ”Senyor, ajudeu-me”.  Jesús, escolta la seva pregària, si bé amb un llenguatge dur, però entenedor per la mentalitat d’aquella època, i com a darrera prova, encara li diu : ”No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”. I la dona, plena de fe, sabent-se dels cadells, així eren anomenats els pagans enfront els jueus, respon admirablement: ”És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”.

Jesús, és compassiu i benigne,  i davant la fe d’aquesta dona cananea, obra  la seva gràcia curant la seva filla, mostrant-nos que els destinataris del seu missatge d’amor i salvació i de la compassió de Déu ja no són només els jueus, sinó tota persona que li obra el seu cor amb fe.

Això ens hauria d’ajudar  a fer nostres  dues actituds fonamentals de Jesús: evitar el prejudici i potenciar l’acollida. Que hi hagi persones amb vides no del tot perfectes no ens pot impedir reconèixer-hi una actitud d’amor i reverència gran i sincera Déu. Si les parròquies som acollidores amb elles, podrem ajudar-les a superar els obstacles, si poden, i si no, els farem costat, ajudant-les a viure el millor possible la seva relació amb Déu i els germans.

Al mateix temps ens adonem que per a Déu no hi ha distàncies insalvables. Preguntem-nos  com de lluny estem d’Ell, si hem refredat el nostre amor al proïsme, la pregària, la vida de fe. No ens desanimem, Jesús ens estima i continua esperant-nos amb els braços ben oberts, amb el desig de donar-nos forces per tornar a començar el camí les vegades que calgui.

Benvolguts/des gns.gnes: Aprenguem d'aquesta dona cananea, perseverem com ella en la humilitat, en la pregària i en la fe en Jesucrist, i no tinguem por, perquè Déu ens estima tal i com som, no com voldríem ser, i ens anima a aixecar-nos de les nostres caigudes i a seguir les seves petjades, sense excloure ningú.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

FULL DOMINICAL 20/08/2023

 

dimarts, d’agost 15, 2023

Domingo XIX del Tiempo Ordinario (A) – 13/08/2023


Hoy, tanto en las lecturas como en la oración colecta que hemos rezado al inicio de la Eucaristía nos van mostrando la importancia de la filiación divina.

Hemos reconocido que los que estamos aquí, somos movidos por el Espíritu Santo a llamar Padre a Dios. Le hemos pedido al Padre que confirme en nuestros corazones la condición de hijos de Dios para entrar en la herencia prometida: el Reino de los cielos. Es decir, todas las parábolas que nos han ido ilustrando el Reino durante las últimas semanas es para que pidamos ahondar más en la filiación divina para ser herederos de todo esto.

El único que es Hijo de Dios por naturaleza es Jesucristo, ya que es Dios de Dios, de la misma naturaleza, como proclamamos en el Credo. Nosotros, somos hijos por adopción. Y esto admite grados: somos hijos por creación, ya que estamos hechos todos a imagen y semejanza de Dios y por eso todo el mundo merece un respeto y una dignidad que nadie puede quitarnos. Pero hay un grado más que nos viene por el Bautismo, que no añade más dignidad a los cristianos porque ya la teníamos del todo antes. Lo que nos hace es abrirnos a la vida de la gracia, a que el Espíritu Santo more en nosotros plenamente.

En el Evangelio vemos qué hace “el” Hijo de Dios: tener un trato de intimidad, porque movido por el amor reconoce que solo en el Padre descansa su corazón, solo en su amor puede encontrar todo lo que anhela el corazón. Esto, lo hace, si le dejamos, el Espíritu Santo en nosotros. Es Él quien nos introduce en esta relación profunda, acrisolada, íntima, sanadora con el Padre. Por lo tanto, es importante tener largos ratos de oración reposada, cada uno según sus posibilidades. Esta relación con Dios Padre se asemeja a un soplo de aire suave, como hemos escuchado en la primera lectura: Elías reconoce en la suavidad, no en el ímpetu, en la violencia, sino en la humildad de una suave brisa, que refresca pero no invade, la presencia de Dios.

Jesús, después de orar, baja a buscar a los discípulos: la relación con el Padre nos abre al otro que está en apuros. No nos puede dejar anestesiados, instalados en el sofá, sino que el amor es expansivo, sale al encuentro del otro. Esto, nuevamente es posible gracias al Espíritu Santo, que nos mueve interiormente, como movió María a salir decidida, pronta, hacia el monte a ayudar a su prima Isabel.

Pero lo que caracteriza el Hijo de Dios, y por extensión, también a nosotros, es que puede caminar por encima de las aguas. En la terminología bíblica, las masas de agua, lagos, mares, océanos, eran símbolo del mal (oscuras, no sabes lo que esconden, puedes morir ahogado…), y Jesús camina por encima del mal, no se deja engullir por el mal presente en el mundo. El Hijo de Dios es el que está entre peligros, entre el mal pero este no puede atraparlo porque el mal no tiene sitio en su corazón porque vive totalmente habitado por el Padre, es templo del Espíritu. Ni que le arrebaten la vida, su corazón quedará indiviso para Dios.

¿Cuándo empiezan los problemas? Cuando hay duda, no por la duda en sí, sino porque la duda revela una falta de fe. Cuando por el mal en el mundo, el pecado presente en mí, dudo de Dios, de su poder, el mal puede entrar en mi corazón porque Dios no habita plenamente en él; por eso Pedro se iba hundiendo. Pero Cristo no nos abandona: Él es el Salvador, y nos socorre de las aguas donde a veces parece que nos hundamos. Solo tenemos que gritar como Pedro: «Señor, sálvame».

Demos gracias a Dios, porque este regalo tan grande que es ser hijos suyos. No hemos hecho nada para poderlo tener, como tampoco hemos hecho nada para ser hijos de nuestros padres. Sigamos pidiendo que el Espíritu confirme en nuestros corazones esta filiación. Vivamos sumergidos en el amor de Dios, no vivamos hundidos en el mal del mundo. Levantémonos, salgamos al encuentro de Dios, del hermano, como María hizo.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

FULL DOMINICAL 13/08/2023

 

dilluns, d’agost 07, 2023

LA TRANSFIGURACIÓ DE JESÚS (Cicle A:Diumenge XVIII durant l'any)

 


Primera lectura: Dn 7,9-10.13-14                       

Salm 96

Segona lectura: 2Pe1,16-19

Evangeli: Mt 17, 1-9 

1.      Introducció.

L'evangeli d'avui no té pèrdua, és d'una intensitat aclaparadora. És el mateix que el que vam proclamar el segon diumenge de quaresma. Aleshores tenia un sentit catecumenal: el mateix Jesús que el diumenge anterior era presentat com a veritable home, sotmès a la temptació, és presentat als catecúmens com a veritable Déu. La intenció de la festa d’avui és, potser contemplar com la divinitat de Jesús ens afecta i ens eleva i ens convida a confiar-hi. “no tingueu por”.

2.      La muntanya.

Jesús i els seus tres amics íntims pugen a la muntanya a pregar. La muntanya en la tradició religiosa comú de la humanitat i també, doncs, d'Israel és el lloc privilegiat de la trobada amb Déu, la muntanya és més a prop del cel, més a prop de Déu. I Jesús hi puja, com feia sovint, a mantenir el seu col·loqui íntim amb el seu Pare. Déu. Avui, si ens sentim tocats per l'Evangeli, hauríem de donar més valor a la pregària personal i íntima. La pregària és un lloc, no pas l'únic, però un lloc privilegiat de trobada amb Déu, Ell se'ns fa pròxim, abastable, en la pregària. En la pregària podem intuir la voluntat concreta de Déu pel que fa a cada un de nosaltres a cada moment.

3.      La glòria de Déu ens abraça.

La llum resplendent és imatge de la presència de Déu. Jesús refulgeix com el vell venerable de la profecia de Daniel, que acabem d'escoltar. L'experiència de la transfiguració significa la revelació als deixebles de la divinitat de Jesús. Ell recull l’herència de Moisès i d’Elies i la sublima. I en fa partícips els seus amics quan la veu del Pare els revela qui és Jesús "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo" i el núvol, que és Déu mateix, els engoleix i ells s’esglaien. No s'esperaven aquella abraçada de Déu. Ells, pobres homes, entrant en el cercle de Déu! I Jesús els diu “No tingueu por

4.      Les conseqüències de l’experiència.

Pere se sent feliç, s'hi quedaria, però cal tornar a la realitat, baixar de la muntanya per transformar el món, enmig de les dificultats i la duresa de la realitat. Després de la resurrecció, quan hauran rebut l'Esperit Sant, seran testimonis de Jesús. A nosaltres també ens ha estat revelada la divinitat de Jesús i la seva plena humanitat; tampoc nosaltres no podem callar; si el misteri de l'amor de Déu ens ha penetrat, com a aquells amics de Jesús, tenim necessitat íntima i el deure de testimoniar.

5.      Epíleg.

Vet aquí el sentit últim de la Transfiguració de Jesús: L'acció redemptora de Déu transfigura l'home que es deixa agafar per Déu, començant per Jesús i continuant per cada un de nosaltres. Demanem en aquesta eucaristia la gràcia de comprendre i assumir el designi salvador de Déu i la gràcia de correspondre-hi amb el nostre compromís en la transformació de la realitat. 

Josep Esplugas Capdet, prevere.