L’art contemporani que ha arribat a moltes de
les nostres esglésies és un art que majoritàriament no és figuratiu, sinó
abstracte. Quina importància té això amb les lectures d’avui?
A diferència del contemporani, hi ha un
paradigma d’art sacre, d’art de l’espai litúrgic: el romànic. Aneu a on aneu
trobareu el mateix: s’entra a l’església i hi ha algú, està habitada, algú que
et mira i t’interpel·la. En l’art modern, no hi ha una mirada que
t’interpel·li.
L’evangeli d’avui passa el mateix: hi ha Jesús
que interpel·la els deixebles: «Qui dieu que soc jo?». És una pregunta que
espera resposta. A nosaltres, Jesús també ens fa aquesta pregunta i espera
resposta.
La fe en Déu és una crida, però una crida que
necessita resposta. I tenir algú que et pregunta i que espera la teva resposta
és una cosa que a molts no els agrada. Per això hi ha tanta gent que té
necessitats espirituals però que busca en altres llocs allò que només Déu pot
donar. Tot el món de les energies, xacres, reiki… darrera no hi ha la mirada de
Déu que espera la teva resposta… i això és més còmode per a l’home d’avui en
dia.
Però aquesta pregunta, malgrat vulguem
anul·lar-la, és allà, perquè Déu és present en el nostre cor, en la nostra
consciència. Per això un món que vol esborrar Déu de la seva vida, cal que
elimini també els silencis, perquè Déu parla dins nostre. D’aquí que hi hagi
tant de soroll, música, paraules buides de sentit… Déu segueix sent en cada
consciència formulant aquesta pregunta: «Qui dius que soc?»
I aquí no valen respostes d’altres —tampoc les
del catecisme o les del credo—: aquesta ja era la primera pregunta. Déu ens
pregunta: «qui soc jo per tu?» Soc una molèstia, que preferiries que no existís
per fer el que vulguis? Soc algú a qui dediques una mica de temps a la setmana
com a qualsevol amic? Soc un jutge sever? Soc un tirà que només fa que manar
coses? O soc el teu salvador? Soc a qui únicament pots acudir quan sembla que
tot s’enfonsa? Soc el centre entorn del qual pivota la teva vida? Soc en qui
pots confiar cegament? Soc l’espòs de la teva ànima?
No hi ha cap resposta errònia, cada resposta
és signe de qui és per nosaltres Jesucrist. Aquí l’important és respondre, des
de l’experiència personal.
En tot cas, hi ha una altra pregunta, des de
l’experiència de la trobada amb Déu: «vols el meu amor?» i la resposta veiem
que dependrà d’allò que haguem respost en la primera.
I encara hi ha una altra pregunta que Jesús
farà al deixeble que ha respost, Pere, un cop ressuscitat: «Simó, fill de Joan,
m’estimes més que aquests?». És la resposta a correspondre a l’amor de Crist,
un amor que Pere ha vist ja fins on arriba: fins a donar la vida per ell, que
l’ha negat.
En les esglésies romàniques hi havia el
pantocràtor, que t’interpel·lava, et trobaves amb una mirada d’amor, que et
preguntava: «Qui dius que soc? Vols el meu amor? M’estimes?». Us heu parat mai
a pensar quina mirada té per vosaltres Jesús? Quins ulls té? Deixem ara una
mica de silenci: us convido a tancar els ulls i trobar-nos amb aquesta mirada
que ens fa aquestes tres preguntes, les tres preguntes fonamentals de
l’experiència cristiana. Deixem que tinguin cabuda al nostre cor i, si podem,
donem-li resposta.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
-1.jpg)
-2.jpg)
