"Quin és el manament més gran de la
Llei?”, pregunta l’escriba. A mi, personalment, no m’agrada aquesta expressió
de “manament”. Més que manar, Déu proposa. Aleshores, modificant la pregunta de
l’escriba, prefereixo dir: quina és la principal proposta? “Estima el Senyor,
el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament ". Molt
bé. Ho heu sentit: aquesta és la cosa més important, la pauta fonamental. Però
aquí sorgeix un problema: Com es fa per estimar a Déu? El sabem estimar? En realitat
no en sabem. Però sí podem decidir-nos a aprendre a estimar-lo. És un petit
pas, és un “sí vull” molt tènue però que creix gràcies al llevat de Déu. Perquè
Déu es la font del amor e intentar estimar-lo ens ajuda a construir una relació
amb Ell i, en conseqüència, a descobrir el seu amor. És un camí de creixement,
un camí en el qual el seu llevat fa créixer la nostra capacitat d’estimar-lo.
Però aleshores què es aquest llevat? Doncs mireu, Jesús mateix ens revela
aquest llevat de Déu en la segona proposta, una proposta estrictament vinculada
a la primera: " Estima els altres com a tu mateix ". Fixeu-vos bé:
Jesús estableix una jerarquia entre les dues propostes: encara que estiguin
estrictament relacionades l’una amb l’altra, la primera és més important que la
segona, però és a l’actuació de la segona on trobem el llevat que ens fa
créixer.
Si Jesús hagués volgut proposar-nos només la
primera, podríem pensar que per estimar Déu hauríem d’aplicar-nos amb oracions
devocionals i amb pràctiques religioses com, per exemple, l’assistència a la
missa. En canvi Jesús va molt més enllà i ens introdueix, en aquest
aprenentatge del amor, la figura del nostre proïsme, dels nostres germans i
germanes. I a més ho podem entendre fàcilment gràcies a les nostres pròpies
experiències, perquè sabem ja des de petits que experimentem la felicitat del
amor quan interactuem amb les altres persones, jugant, escoltant i
expressant-nos, sentint-nos acollits i estimats, i també acollint, servint i
estimant els altres.
Per a Jesús, estimar el proïsme és la senyal
que estem estimant a Déu. Més que les pràctiques religioses, que també
serveixen i son fonamentals, però només si s’expressen en l’amor a Déu, crescut
gracies al llevat de l’amor al proïsme. Ho podem veure a la paràbola del bon
samarità, quan Jesús ens parla del sacerdot que passa de llarg i no s’ocupa del
home ferit. I es que estimar val més que tots els rituals, les regles, les
organitzacions i els cultes que podem fer. Més que qualsevol sacrifici, més que
tot això. Però atenció: no parlo d’aquell amor melós i cursi que ens venen avui
dia, ni de l’amor narcisista i victimista o de l’amor idolàtric que només
estima per ser correspost. Parlo d’aquell amor que només podem construir amb el
llevat que ens proposa Jesús i que ens porta al descobriment del amor gratuït
de Déu.
Aleshores, fóra bo que la nostra oració fos
una expressió d’aquest enamorament, com també ho son les decisions que ens
costen molt esforç però que es fan lleugeres quan estimem. No estem lluny del
Regne de Déu quan cerquem la veritat, quan cerquem l’amor autèntic.
Y no estar lluny significa estar a prop. És
suficient que ens esforcem per passar de la teoria de les paraules a la
pràctica de l’enamorament. Si quan ens aixequem, al matí, i ens preguntem: “A
qui puc servir i estimar avui per progressar en el amor a Déu?”, significa que
estem a prop.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
-1.jpg)
-2.jpg)
-3.jpg)
-4.jpg)
.jpg)
-1.jpg)
-2.jpg)
-1.jpg)
-2.jpg)
-3.jpg)
-4.jpg)
