divendres, d’octubre 30, 2009

Tots Sants i dia dels difunts


Ens acostem al final de l’any litúrgic i, per tant a un seguit de diumenges i festes en què l’Església ens proposa reflexionar sobre el futur escatològic. Naturalment futur per a nosaltres, que encara estem en la història. Per a Déu tot és rigorós present.
En primer lloc la solemnitat de tots els sants, després la commemoració dels fidels difunts, després els diumenges de final d’any, que culmina en la festivitat de Crist Rei i amb I diumenge d’advent.
Tots Sants: Aquesta festa pot ser llegida de moltes maneres: pasqua dels sants, pasqua anticipada dels creients, veneració de la multitud de sants anònims, miríades de miríades (Ap 5,11). Acció de gràcies pel do de la santedat ...
Commemoració dels fidels difunts Associada a tots els sants, la celebrem el dia següent. És un dia de reflexió profunda sobre el fet de la mort, un dia de record i de pregària per tots els que ja han acabat el pas per aquest món temporal, un dia en què expressem el nostre afecte pels difunts estimats en el marc de la comunió dels sants.
Lamentablement al llarg del segles una església necròfila en excés ha propiciat que Tots Sants quedés contaminada per la commemoració els difunts de tal manera que perdés el seu tot de resurrecció. Mirem de separar-ho nítidament. Pasqua no és divendres sant, encara que el presuposa.
Per acabar, no ens deixem atraure per l’animalada del Halloween, a nosaltres ens toca la castanyada.

Josep Esplugas

diumenge, d’octubre 25, 2009

Fe cristiana i hedonisme


La societat occidental del segle XXI és marcadament hedonista, immanentista i individualista.
L’hedonisme es defineix com una doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer. Així els preceptes ètics són només regles empíriques mitjançant les quals l’home es defensa dels sentiments de disgust i resta obert plenament a les alegries de la vida (Gran Enciclopèdia Catalana). El plaer immediat és, així, el fi últim que persegueix l’acció humana. Excloc els epicuris per als quals el plaer s’identifica amb l’ataràxia o tranquil•litat de l’ànim, és a dir, un plaer a llarg termini.
La nostra societat és bàsicament hedonista. La recerca del benestar, i més del benestar social de manera solidària, és del tot lícit i desitjable, gairebé un deure, des del punt de vista cristià i humanista. El que no és acceptable és la recerca del benestar individual prescindint dels altres o, pitjor, a costa dels altres.
La societat europea i nord-americana del nostre temps ha reaccionat davant del fracàs i dels crims de les ideologies fortes i del record dels crims comesos en nom de Déu al llarg de la història: guerres de religió, persecucions per motius ideològics, camps d’extermini, gúlag, la revolució “cultural?” xinesa. I ha reaccionat refusant tota mena de pensament fort. La majoria ha optat per un hedonisme immediatista més o menys descarat, que consisteix passar-la tan bé com sigui possible, al marge o en contra dels altres, sense cap ombra d’horitzó transcendent. Tot i que cal reconèixer el valor positiu dels humanismes sense Déu.

La fe cristiana i el valor de l’esforç.
Aquest temps de crisis, de sacseig, és un moment oportú per fer força en els valors ètics que, aplicats a la vida, permetin donar un gir positiu a la situació creada per l’adhesió majoritària a l’hedonisme ambiental. Els cristians entenem i proclamem que la plenitud de sentit i la felicitat només es poden obtenir en la donació d’un mateix, malgrat l’esforç que això suposa. L’apòstol Pau diu: “Sempre us he mostrat que convé de treballar ... , recordant les paraules de Jesús quan digué: "Fa més feliç donar que rebre." (Ac 20,35). En el moment que hom entén aquesta màxima ha entès la lògica de Déu.
La reflexió sobre el treball, l’esforç i el servei es freqüent en la Bíblia. He seleccionat quatre que ofereixo a la consideració dels possibles lectors.
a) Un dels autors de Gènesi 1-11 es troba davant d’una realitat incontestable: Sobreviure en un món esquerp és dur. Per què passa això? La resposta la dóna amb un relat mític (Gn 3,17-19): És el càstig merescut pel pecat de l’origen.
b) La creació és un procés inacabat i dinàmic i Déu disposa que els éssers humans vagin perfeccionant-lo. El fet de créixer, multiplicar-se i dominar la Terra (Gn 1,28) és, doncs, fruit de l’esforç dels éssers humans, encara que en un primer moment s’entengui com una punició. “Laborem exercens” de Joan Pau II afirma que l’home, amb el seu treball, ha de contribuir al progrés cultural i moral de la societat i que treball és qualsevol mena d’acció humana que busca aquest fi.
c) Jesús de Natzaret diu que Déu mateix és actiu: “El meu Pare continua treballant i jo també treballo” (Jo 5,17). Jesús posa tot l’esforç en el servei a les persones concretes ajudant-los a donar sentit a l’existència i fent-los el bé. La missió del deixeble és la mateixa que la de Jesús.
d) L’apòstol Pau diu a uns deixebles seus de Tessalònica que pensaven que com que el Regne de Déu arribaria aviat no calia treballar els que “qui no vulgui treballar que no mengi” (2Te 3,10).

Josep Esplugas, arxiprest.
Diari de Terrassa 25 d’abril del 2009

dimecres, d’octubre 14, 2009

Romeria a Montserrat

Imatges de la rebuda del Pare Abat.


<

Homilia Romiatge
Josep Esplugas

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY

Gn 2, 18-24 Ps 127 R/cf 5
Hb 2, 9-11
1Jo 4,12 Mc 10,2-16

Comentari de les lectures.

1.La nova llei supera la llei de Moisès.
Jesús no aboleix la llei antiga, sinó que l’assumeix i la supera en tot allò que fa referència al bé de les persones, sobretot de les més dèbils. La llei moral exigent és un dels fruits més preuats de la fe.

2.La santedat de l’amor de la parella humana.
El nostre entorn ha trivialitzat l’amor de parella fins a fer-ne un joc plaent sense res més, ha separat de manera radical l’amor de les relacions de parella, ha deshumanitzat les relacions sexuals i, a continuació i immediatament, ha trivialitzat la vida. Jesús exigeix seriositat i compromís. El fet d’estimar exigeix un esforç de superació constant a causa de la condició humana pecadora i contradictòria. Desitgem per natura estimar i ésser estimats. Imatges de Déu, i essent Déu Amor, som capaços d’estimar, més encara estimar és la font imprescindible de creixement de les persones, l’acció que permet el ple desenvolupament humà. Ho sabem i volem estimar però nosaltres mateixos posem pals a les rodes el nostre creixement quan no dominem les temptacions de la desconfiança, l’abús de l’altre, el menyspreu, l’avarícia en tots els sentits. I això en tota mena de relacions interpersonals, no només en el matrimoni.

3.Què hem de fer?
En primer lloc adonar-nos de la riquesa que significa per a l’ésser humà la capacitat d’estimar. En segon lloc adonar-nos de la nostra pròpia estupidesa quan no la posem en joc. Finalment conrear les virtuts que faciliten la convivència: humilitat, paciència, benignitat, capacitat de diàleg, capacitat de perdonar, esperit de servei, no pas de servilitat. Si hi penseu en trobareu més. Que és molt difícil? I qui ha dit que ha de ser fàcil? Les coses belles són difícils. Estimar és la cosa més bella i, per tant, més difícil. Inabastable per a l’ésser humà, però recordeu que a Déu res no li és impossible. Demanem-li el seu Esperit Sant perquè ens impulsi a estimar i assumim les conseqüències de la nostra petició. Ell orientarà el nostre esforç i el farà créixer, però alguna cosa hi hem de posar nosaltres

4.El Pare és la font de la santedat.
Déu ens estima fins al punt de fer-nos germans del Fill. El sofriment del Fill és expressió de l’amor. El nostre sofriment, no només dolor físic, reforça la redempció i la completa. La nostra missió, com la de Jesús, és assumir el sofriment del món per superar-lo tant com puguem en aquesta vida i conrear l’esperança de l’alliberament definitiu en l’eternitat. Com Jesús.

Coses importants del curs 2009-2010

1.Ell és amb nosaltres cada dia.
Aquest any, el dia 22 de maig, dissabte abans de Pentecosta, celebrem a Terrassa l’Aplec de l’Esperit que té aquest lema: “Amb vosaltres cada dia”. Fem-ne una convicció profunda que animi i doni sentit a tota l’activitat pastoral en el curs que aquests dies comença.

2. 25 anys de catequesi especial.
La catequesi és una activitat privilegiada de l’església, font de riquesa en persona per a qui la rep i també per a qui la transmet “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los i ensenyant-los a Guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. La catequesi “especial” ha de ser especialment estimada pels destinataris. Donem gràcies a Déu per les persones que la fan possible. Ho celebrarem solemnement el dia 6 de febrer.

3. 25 anys de concurs bíblic.
També enguany se celebra el XXV Concurs Bíblic. El darrer any es van avaluar uns seixanta mil treballs. Sí, heu sentit bé: seixanta mil, de totes les diòcesis amb seu a Catalunya. Hi podem aplicar la mateixa cita que als 25 anys de catequesi especial: “Aneu i ensenyeu”. També donem gràcies a Déu per les persones que el fan possible. Ho celebrarem al llarg del curs.

Cloenda.

Ens encomanem a Maria, la mare de Jesús i mare de l’Església. Posem tots els nostres anhels i els nostres sofriments, per què no?, als peus de la mare de Jesús perquè ella ens acompanyi en la singladura del curs 2009-2010.