dimecres, de febrer 28, 2024

MISSA DEL DIUMENGE II DE QUARESMA - 25-02-2024

 


Jesús s’emporta tres dels seus deixebles per pujar al Tabor. Per veure la bellesa de Déu és necessari que ens atrevim a sortir de l’esplanada de la repetició quotidiana, de la addicció, de la por, del desànim, del victimisme. Aquest gran do que és el temps de Quaresma ens ajuda a anar més lluny, més amunt. Ens ajuda a aixecar la nostra mirada, aprofitant d’un temps de pausa, de silenci, de pau.

Les nostres ànimes s’esmorteeixen si no tenim el coratge de posar un fre als nostres pensaments, als nostres compromisos, a les nostres angoixes. En aquesta petita muntanya, el Tabor, els tres deixebles veuen a Jesús de manera diferent, nova: segueix sent ell, però no és ell. La vista en les altures ha sensibilitzat les seves ànimes. Poden veure tota la llum que emana de la persona del Mestre. Jesús parla amb Moisès i Elies, la Llei i els Profetes.

Aquesta, per a la comunitat de cristians que segueixen l’evangeli de Marc, és una clara confirmació de la identitat oculta del Natzarè. I per a nosaltres, avui, és una invitació a emprendre el camí de l’alliberament com ho va emprendre el poble d’Israel.

I ara parla Pere: que n'estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes. L’entusiasme de Pere ens fa entendre que la fe, per ser pa, te de ser conseqüència d’una fascinació, d’un enamorament que ens xoca, un enamorament pregonat des del cor.

Allò que sedueix Pere no és l’omnipotència de Déu, ni el resplendor del miracle o l’encant d’uns efectes especials, sinó la bellesa de la cara de Jesús, una bellesa en la que l’home se sent per fi a casa: que n'estem de bé aquí dalt! En els altres llocs estem sempre lluny de casa, estem sempre provisòriament, de pas.

L’evangeli de la Transfiguració dona ales a la nostra esperança: el mal i les tenebres no guanyaran.

Fixeu-vos bé: hi ha moments, en l’oració, en la meditació, durant un passeig al bel mig de la natura, en els que tenim una profunda i ben clavada percepció de la bellesa de Déu. Ens sentim envaïts, plens de la seva infinita llum, tenim la clara percepció de quelcom diferent, com si algú ens toques l’ànima. Això és un delicat do de l’Esperit, és un moment indescriptible que només pot reconèixer qui ho ha experimentat. Però seria un gran error si convertíssim això en quelcom permanent! No podem quedar-nos en el sentimentalisme, en l’alegria per l’alegria. Si Déu ens concedeix aquests petits moments de intensa i inesperada benaventurança, amb aquesta percepció de la bellesa, només és per suscitar en nosaltres el desig del camí. Un camí que només pot seguir si tenim la constància d’escoltar el Fill estimat, d’examinar i acollir aquesta Paraula que ens transforma la vida. Nosaltres no posseïm la Paraula; nosaltres l’acollim, la rebem com un do preciós que hem de custodir. I això ens nodreix de bellesa. 

Finalment, els deixebles ja no veuen ningú més que Jesús. I Jesús està sol, amb ells. Afinar la nostra mirada ens permet veure que Crist, l’únic, es queda amb nosaltres passi el que passi. Ara els deixebles baixen de la muntanya, feliços i atònits. No es poden quedar per sempre al cim, és necessari que baixin. Perquè Jesús, ara, baixa al bel mig de la multitud estimada. El Tabor és una medicina per l’ànima que només es pot prendre en dosis molt petites. I Jesús els demana que no ho diguin a ningú, almenys fins al moment de la seva resurrecció. Els deixebles assenten, però, com ens diu Marc, no entenen què significa ressuscitar.

Doncs la resurrecció significa transfiguració, significa una autèntica metamorfosis del cos i de l’ànima. I nosaltres, en aquesta Quaresma, podem canviar, podem metamorfosar la nostra manera de veure les coses i de veure els altres. Perquè podem descobrir, per fi, que som objecte del amor de Déu. I si ens descobrim estimats, podem dedicar la nostra vida a estimar.

Paolo petrolillo, diaca permanent.

dilluns, de febrer 19, 2024

MISSA DEL DIUMENGE I DE QUARESMA 17-18/02/2024

 


Benvolguda família de famílies, germans i germanes!

Déu des dels inicis de la creació, ha mostrat el seu amor envers la humanitat, fent una aliança amb el món sencer, simbolitzada en l’aliança de Déu amb Noè, tal i com hem escoltat en la primera lectura. Així, l’arca de Noé enmig de l’aigua prefigurava el baptisme que ara ens salva.

Però és amb Jesús, el seu fill encarnat, amb qui Déu ens mostra fins a quin punt ens estima.

Jesús  ens crida a CONVERTIR-NOS i CREURE EN L’EVANGELI, després d’haver estat temptat pel maligne durant quaranta dies i quaranta nits al desert. Ell ha estat provat en tot. Coneix la nostra condició pecadora i  limitada i sap que també nosaltres serem temptats a seguir camins diferents als que Déu ens proposa.

La temptació ens enganya, fins a fer-nos creure que no ens hem de complicar  la vida fent cas a Déu,  i  ens aboca cap a un camí  de tancament, d’egoisme, de dominació o fins i tot de voler utilitzar Déu en benefici propi. En canvi, Jesús ens proposa el camí de la senzillesa, del despreniment, de la humilitat, de l’entrega total al Pare. Sí, és un camí estret i cal desprendre’s de tot, agafar la creu i seguir-lo sabent que ell fa camí amb nosaltres i la força del seu Esperit Sant, si li deixem, ens fa de guia.

Així doncs, Jesús ens convida a desvetllar-nos, a activar-nos:Ha arribat l’hora... Convertiu-vos i creieu en l’evangeli”. És la mateixa crida que se’ns feia el dimecres passat en imposar-nos la cendra al cap, com a signe humil del nostre penediment i de la nostra disposició a connectar amb Déu.

Aprofitem aquesta quaresma, per créixer en la fe en Déu, per estimar-lo i estimar als germans de tot cor. No caiguem en la temptació de la indiferència davant els problemes, els  sofriments i les injustícies que pateixen els altres. No caiguem tampoc en la temptació del desànim, del “no hi ha res a fer”.   Jesús ens esperona a que mirem la realitat amb els ulls de Déu, ulls d’amor i de perdó, de fe i d’esperança, per a descobrir-hi les llavors del seu Regne de Justícia i de Pau.  A l’informe de síntesi del Sínode celebrat a Roma el 4 i 29 d’octubre passat se’ns recorda que: “Estar al costat dels pobres significa comprometre’s amb ells també en la cura de  la nostra casa comuna: el crit de la terra i el crit dels pobres són el mateix crit. La manca de reaccions fa que la crisi ecològica i, en particular, el canvi climàtic, siguin una amenaça per a la supervivència de la humanitat”.

Finalment, adonem-nos que la Quaresma no és un temps marcat per la tristor, sinó que és un temps de gràcia i de salvació, perquè la nostra conversió és possible.

Benvolguts/des, Déu ens estima. Deixem que ens parli, trobem estones de desert: de pregària, de silenci, de reconciliació amb ell i amb els altres; cerquem-lo, amb els ulls del cor ben oberts per a rebre’l i per a fer camí amb Jesús en aquesta Quaresma, camí  cap a la seva Pasqua.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 18/02/2024

 

dimarts, de febrer 13, 2024

DIUMENGE VI DURANT L’ANY

 


1.    La glòria de Déu.

El fragment d’avui de la primera carta als corintis és molt intens; ens demana fer-ho tot a glòria de Déu, cosa que vol dir fer allò que convé als altres. No hem de buscar el que ens convé egoistament, primer hi ha el bé dels altres. Treballar pel bé dels altres és donar glòria a Déu. Hem de escatir què els convé en concret i posar els nostres talents en joc perquè acullin la salvació i siguin feliços. Això és seguir l’exemple de Pau, que equival a seguir l’exemple de Jesús.

Sabem que el nostre testimoni no és perfecte; som pecadors, però la condició pecadora i el risc de fallar no ens eximeix del deure de donar testimoni. Fins i tot el pecat reconegut és testimoni.

2.    La fe del leprós i la caritat de Jesús.

La lepra era una malaltia física i social greu i de llarga durada. L’aïllament absolut dels leprosos es justificava en el fet que eren impurs i en l’experiència que la malaltia és fàcilment encomanable de manera inseparable. No en sabien més. El leprosos eren uns marginats radicals a causa de la seva impuresa. Si gosaven acostar-se a alguna persona sana podien ser allunyats amb qualsevol mitjà efectiu; per exemple a pedrades.

El leprós de l’evangeli és un home de fe, tan forta que assumeix el risc de ser maltractat quan s’acosta a Jesús. I Jesús assumeix el risc de ser titllat de rebel a la llei pel fet de tocar-lo. Acollir el marginat amb el risc de sortir malparat. L’amor comporta el risc d’acabar a la creu! També en això hem d’imitar Jesús, aquell rabí tan estrambòtic perquè actuava amb la lògica de Déu.

3.    Mans Unides.

La missió de Mans Unides és treure de la marginació els pobles del tercer món. El mètode és basquejar-se per descobrir què convé en concret per aconseguir que les persones marginades per la pobresa construeixin camins de progrés sense paternalismes. Exactament el que demanava la carta de Pau: buscar el bé dels altres, Avui toca fer-los notar la nostra solidaritat.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

dilluns, de febrer 12, 2024

Felicitació per l'Aniversari d'en Josep Esplugas

Vídeo realitzat per felicitar el 75è aniversari del rector emèrit de la parròquia de la Sagrada Família de Terrassa, Josep Esplugas, pels grups que hi col·laboren des de diferents àmbits.

DINAR DE CELEBRACIÓ DEL 75è ANIVERSARI D'EN JOSEP ESPLUGAS

 

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 11/02/2024

dilluns, de febrer 05, 2024

Diumenge V de durant l’any (B) – 04/02/2024


L’experiència de Job que podem veure reflectida en el fragment que hem llegit avui però que és comuna en tot el llibre, ens pot semblar que ens hi podem identificar fàcilment.

En la vida pot aparèixer en qualsevol moment el desànim, el pessimisme, la buidor, el sense sentit. I no parlo de moments puntuals, sinó quan aquestes actituds es converteixin en existencials.

Moltes vegades pot aparèixer a l’ocàs de la vida —però no exclusivament—, quan miro enrere i veig on soc ara, que no s’han acomplert els somnis de joventut, ara que hi ha malaltia o simplement vellesa i això em permet estar menys actiu, apareix la soledat i la nostàlgia per aquells que ja han mort.

També s’hi pot sumar un pessimisme espiritual. Puc pensar que l’Església o la nostra parròquia va cap a caiguda —típica frase que he sentit força vegades referint-se a aquesta missa precisament: «Cada dia som menys! Quanta gent venia abans i mira ara!». També puc desanimar-me perquè no he trobat en la fe allò que tan anhelava el meu cor… no he trobat plenitud sinó simple mediocritat. Dolor perquè els meus fills o nets ja no creuen.

Davant de tot això, cal que aclarim coses. Primer: hem de tenir consciència que les realitats humanes, biològiques, relacionals, vivencials sempre van de més a menys. Per tant, és normal sentir-me així davant les realitats humanes.

Segon: el pessimisme i el desànim no venen de Déu; són una temptació. Em porta a no gaudir de la vida, a no fer res per remeiar-ho, a un derrotisme, a una falta d’esperança. I sense esperança no hi ha progrés, tampoc a nivell espiritual. D’aquí la importància que té en la nostra vida els somnis, perquè projecten la nostra esperança: què somnio per mi? I per la parròquia? I pel món?

Tercer: si les realitats mundanes van de més a menys, en la vida espiritual és totalment al revés, sempre poden anar de menys a més, sempre hi ha un més, sempre s’apunta a un més: la comunió plena que tindrem al cel.

Aquí la pregunta és: em sento identificat en alguna d’aquestes actituds que no venen de Déu? Puc ser com el poble d’Israel a l’exili, com ens relata la visió del cementiri d’ossos d’Ezequiel: «Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat.» I Déu irromp en aquesta vida i diu: «obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir». Déu ens farà sortir a nosaltres, ens aixecarà del llit com la sogra de Pere, del llit dels nostres pessimismes. És igual l’edat, és igual la situació vital de cadascú, perquè les coses de Déu sempre poden anar a més.

Adherim-nos a aquest somni que Déu té per nosaltres, de renovació, de vida veritable i plena, tinguem esperança. Adherim-nos al somni que Déu té per la nostra parròquia, de ser veritable família acollidora, joiosa, que celebra la vida, que amb orgull proclama que Déu és present a la seva vida, que Déu l’ha salvat i dona sentit a la vida.

I això no vol dir que Déu ens evitarà el sofriment, els dolors, la vellesa, sinó que li donarà un nou sentit. El Papa Benet deia, davant del mal i sofriment de la vida que no podem evitar: «El que guareix l’home no és esquivar el sofriment i fugir davant el dolor, sinó la capacitat d’acceptar la tribulació, madurar en ella i trobar-hi un sentit mitjançant la unió amb Crist, que ha sofert amb amor infinit.»

L’Eucaristia és un lloc on unir aquests sofriments, els goigs i les penes, a aquell que ha sofert per nosaltres perquè li doni un nou sentit.

Quan el món et diu: tu ja no serveixes perquè no ets productiu. I encara: ets una despesa per la societat, no et pots valdre per tu mateix i has de molestar algú perquè et cuidi… et sumeix en el pessimisme. Déu et convida a unir els teus sofriments als seus per donar fruit, molt més que no pas persones actives, productives… Cada Eucaristia és una renovació d’aquesta mà estesa de Crist i una invitació a allargar la nostra cap a Ell, sense desànim ni pessimisme.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

ALGUNES FOTOS RUTA INTERRELIGIOSA

 

Fotos: Dolors Taboada

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

INFORME MANS UNIDES

 

FULL DOMINICAL 04/02/2924