Jesús s’emporta tres
dels seus deixebles per pujar al Tabor. Per veure la bellesa de Déu és
necessari que ens atrevim a sortir de l’esplanada de la repetició quotidiana,
de la addicció, de la por, del desànim, del victimisme. Aquest gran do que és
el temps de Quaresma ens ajuda a anar més lluny, més amunt. Ens ajuda a aixecar
la nostra mirada, aprofitant d’un temps de pausa, de silenci, de pau.
Les nostres ànimes
s’esmorteeixen si no tenim el coratge de posar un fre als nostres pensaments,
als nostres compromisos, a les nostres angoixes. En aquesta petita muntanya, el
Tabor, els tres deixebles veuen a Jesús de manera diferent, nova: segueix sent ell,
però no és ell. La vista en les altures ha sensibilitzat les seves ànimes.
Poden veure tota la llum que emana de la persona del Mestre. Jesús parla amb
Moisès i Elies, la Llei i els Profetes.
Aquesta, per a la
comunitat de cristians que segueixen l’evangeli de Marc, és una clara
confirmació de la identitat oculta del Natzarè. I per a nosaltres, avui, és una
invitació a emprendre el camí de l’alliberament com ho va emprendre el poble
d’Israel.
I ara parla Pere: que
n'estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes. L’entusiasme de Pere ens fa
entendre que la fe, per ser pa, te de ser conseqüència d’una fascinació, d’un
enamorament que ens xoca, un enamorament pregonat des del cor.
Allò que sedueix Pere
no és l’omnipotència de Déu, ni el resplendor del miracle o l’encant d’uns
efectes especials, sinó la bellesa de la cara de Jesús, una bellesa en la que
l’home se sent per fi a casa: que n'estem de bé aquí dalt! En els altres llocs
estem sempre lluny de casa, estem sempre provisòriament, de pas.
L’evangeli de la
Transfiguració dona ales a la nostra esperança: el mal i les tenebres no
guanyaran.
Fixeu-vos bé: hi ha
moments, en l’oració, en la meditació, durant un passeig al bel mig de la
natura, en els que tenim una profunda i ben clavada percepció de la bellesa de
Déu. Ens sentim envaïts, plens de la seva infinita llum, tenim la clara
percepció de quelcom diferent, com si algú ens toques l’ànima. Això és un
delicat do de l’Esperit, és un moment indescriptible que només pot reconèixer
qui ho ha experimentat. Però seria un gran error si convertíssim això en
quelcom permanent! No podem quedar-nos en el sentimentalisme, en l’alegria per
l’alegria. Si Déu ens concedeix aquests petits moments de intensa i inesperada
benaventurança, amb aquesta percepció de la bellesa, només és per suscitar en
nosaltres el desig del camí. Un camí que només pot seguir si tenim la
constància d’escoltar el Fill estimat, d’examinar i acollir aquesta Paraula que
ens transforma la vida. Nosaltres no posseïm la Paraula; nosaltres l’acollim, la
rebem com un do preciós que hem de custodir. I això ens nodreix de
bellesa.
Finalment, els
deixebles ja no veuen ningú més que Jesús. I Jesús està sol, amb ells. Afinar
la nostra mirada ens permet veure que Crist, l’únic, es queda amb nosaltres
passi el que passi. Ara els deixebles baixen de la muntanya, feliços i atònits.
No es poden quedar per sempre al cim, és necessari que baixin. Perquè Jesús,
ara, baixa al bel mig de la multitud estimada. El Tabor és una medicina per
l’ànima que només es pot prendre en dosis molt petites. I Jesús els demana que
no ho diguin a ningú, almenys fins al moment de la seva resurrecció. Els
deixebles assenten, però, com ens diu Marc, no entenen què significa
ressuscitar.
Doncs la resurrecció
significa transfiguració, significa una autèntica metamorfosis del cos i de
l’ànima. I nosaltres, en aquesta Quaresma, podem canviar, podem metamorfosar la
nostra manera de veure les coses i de veure els altres. Perquè podem descobrir,
per fi, que som objecte del amor de Déu. I si ens descobrim estimats, podem
dedicar la nostra vida a estimar.
