dilluns, de març 28, 2022

FULL DOMINICAL 27/03/2022

 

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS


 

Diumenge IV Quaresma C - 27/03/2022


Un jove se’n va de casa, deixa el seu pare i el seu germà, i s’encamina a la recerca de la seva felicitat. Ja no en té prou amb el pare i el germà, amb la casa on va néixer. Potser la ruptura amb la vida que ha viscut fins aquest moment, la seva rebel·lió, no sigui més que una confusió existencial; sovint, els rebels son simplement cercadors inquiets d’amor. Ell cerca la felicitat, però acaba trobant només falsos succedanis de la felicitat: les coses, els plaers. Així descobreix que aquestes falses felicitats tenen un fons, i que aquest fons està vuit, no hi ha res. Les falses felicitats s’esvaneixen i deixen pas a una realitat desoladora: el rebel, el jove sortit de la seva casa familiar amb tantes expectatives, acaba pasturant porcs i es converteix en servent. En aquest moment, l’autèntic motor de la seva tornada a la mansió familiar és la fam. No és l’amor, no és el penediment, sinó la fam, i juntament amb ella la por a la mort. Però al Pare, al Pare del cel, no l’interessa el perquè ens hem allunyat, per què hem anat cercant lluny allò que teníem tant a prop. Per a Ell, és suficient un primer pas de tornada per part nostra: l’home camina, Déu corre. Quan l’home s’encamina, Déu ja ha arribat. Y això mateix passa amb el pare d’aquest jove: quan el veu des de lluny, comença a córrer, li salta al coll i expressa tot el seu amor per aquest fill pel qual s’havia preocupat tant, pel qual havia patit tant, en silenci, en la foscor de les seves nits insomnes, com tants altres pares i mares.

Deixem ara el pare que celebra la tornada del seu fill extraviat, deixem també el fill que celebra haver recobrat aquella felicitat que mai, abans, havia apreciat, i fixem la nostra mirada sobre l’altre fill, el gran, que s’està apropant a casa després d’una jornada de feina. Ell sent la música, els festejaments, però no se’n alegra: el seu cor no percep la felicitat. Ell és un bon treballador, és un fill obedient, però es tant infeliç com ho era el seu germà quan va marxar de casa. Pateix d’aquesta infelicitat que viu un cor que no estima el que fa i que no fa el que estima. Un cor absent és un cor inexistent. Ell no té mentalitat de fill ni de germà: només està centrat en ell mateix, en el seu món, en la seva salvació. El seu pare, aquell home que vol fills, i no servents, que vol germans, i no rivals, el suplica amb tendresa perquè entri i participi de la gran festa, perquè desitja que també aquest fill, sempre present però de cor absent, mereix ser inundat d’amor, mereix ser envoltat d’una vida plena.

I aquí ens trobem amb una característica molt especial d’aquesta paràbola: falta el final. El pare intenta explicar-se, s’esforça perquè el fill l’entengui, però no sabem si ho aconsegueix. O potser sí ho sabem, perquè el final l’escrivim nosaltres: Jesús ens deixa un espai de paper en blanc per escriure si el Pare ha aconseguit ser entès o no. Per nosaltres. I es que nosaltres som tant el fill gran, que considera el seu pare com un padró, com també som el fill rebel, que considera el seu pare com un adversari. De forma alternada, en funció de la nostra situació, passem de l’un a l’altre. Ens costa entendre un pare que no és just segons el que entenem nosaltres com a justícia, i es que es tracta d’un pare que no és just perquè es molt més d’això: és amor, exclusivament amor.

El moment clau de la paràbola, per sobra de qualsevol altre, és que s’han organitzat una festa per a un germà extraviat. Jesús ens està parlant de Déu i dels nostres germans, i el Déu que ell ens fa conèixer és el pare d’aquesta paràbola, el pare que veient de lluny al fill que torna surt al seu encontre per fer-l’hi menys penosa i més humana la seva conversió, la seva tornada, el seu canvi de mentalitat i de rumb, i també és el pare que s’expressa amb tendresa materna amb l’altre fill, per anular aquella distància fruit d’una malentesa filiació. I nosaltres, estaríem disposats a participar d’aquesta festa de l’alegria? Nosaltres també hem canviat de mentalitat?

Preguntem-nos quantes vegades hem escoltat aquesta paràbola, i quantes vegades encara l’haurem d’escoltar. Doncs, està clar, l’haurem d’escoltar totes les vegades que calgui fins que entenguem realment i profundament l’actitud del pare, l’actitud de Déu i ens desmarquem d’aquestes figures del padró i de l’adversari per centrar-nos en un pare que no és res més que amor.

Aleshores, Déu és així? Déu és així d’excessiu, així d’exagerat, així de radical en l’amor? Si. El Déu en el que creiem és així. Aquesta és la immensa i extraordinària revelació per la qual Jesús donà la seva vida.

Paolo Petrolillo, Diaca Permanent adscrit a la parròquia de la Sagrada Família.

dilluns, de març 21, 2022

Diumenge III Quaresma C – 20/03/2022


Primera lectura: Ex 3,1-8a.13-15

Salm 102

Segona lectura: 1Co 10,1-6.10-12

Evangeli: Lc 13,1-9

Que n’és d’important que una persona visqui en relació amb els altres… Això ho hem vist des que tenim ús de raó i és veritat que nosaltres ens sentim oberts com instintivament al proïsme. Necessitem d’un altre perquè en el “tu” de l’altre, pugui veure el meu “jo”. I és que Déu ens ha creat per a la relació, amb Ell i amb el proïsme. Què passa si jo em tanco i trenco relació amb tothom, inclòs Déu? Acabaré destruït, com a persona. Seguiré vivint, potser sí, però serà un malviure, una supervivència biològica. Però la relacionalitat em fa viure plenament, amb vida veritable.

El pecat, del qual avui ens parla l’Evangeli, és aquest efecte que produeix: trenca llaços amb els altres. A l’Escriptura, veiem com afecta a les relacions: divideix i enfronta germans, pares, amics… Per això, Jesús els diu «si no us convertiu, tots acabareu igual». No és una amenaça, sinó una constatació dels efectes que pot produir el pecat. Porta a la mort espiritual de la persona, l’equivalent a que ens caigui a sobre la torre de Siloè.

I en què consisteix la conversió? Simplement, en refer els vincles amb Déu, alliberar-nos dels grillons del mal, i no cansar-nos de fer el bé. Fàcil, oi? Evidentment que no es pot fer d’un dia per l’altre, però sí que cada dia podem i hem de fer passos al respecte. I la conversió ens ve sempre marcada per la misericòrdia de Déu.

La misericòrdia de Déu ens rescata de la situació on acabaríem: com els de la torre de Siloè o els galileus que van barrejar la seva sang amb la de les ofrenes. La misericòrdia és l’expressió de l’amor de Déu cap a nosaltres. Però, tants cops ens costa obrir-nos a aquest amor… perquè ens costa acceptar que som limitats, que sols no podem. Oblidem tantes vegades el que sempre ens recorda el Senyor: «Sense mi, no podríeu fer res».

Per això, el camí de la Quaresma és un camí que passa per la porta de la humilitat. I aquí, topem frontalment amb els valors del món: mai de la vida, el món podrà acceptar la humilitat com alguna cosa bona. L’humil, reconeix la seva condició, sap que si el Senyor no l’ajuda, i sense els altres, no pot fer res. Tenim un exemple amb la figuera de la paràbola de l’Evangeli: aquella figuera, per si sola no pot donar fruit. Necessita dels altres, que la femin, l’esporguin, perquè es revitalitzi i pugui donar fruit. Nosaltres, exactament igual.

Deixar-se ajudar és el gran repte per entrar per la porta de la humilitat. Deixar els nostres criteris, els nostres plans, per fer lloc als de Déu, és adherir-se al designi de Déu és fer avançar la consumació de la història, on Déu serà tot en tots.

Però el designi del Pare passa, no per eliminar la mort, el sofriment, sinó transformar-los, transfigurar-los, pel pas de Crist per ells. Com vèiem diumenge passat, com el cos del Senyor es transfigurava, també tot en nosaltres serà transfigurat, ressuscitat. I aquest és el camí de la Quaresma, morir amb Crist per ressuscitar amb Ell. Morir a l’home vell, tot allò que fa que trenquem les relacions que ens fan persona, per deixar néixer l’home nou, animat per l’Esperit de Crist.

I en aquest camí, recordo que tenim tres aliats molt poderosos, que s’intensifiquen aquesta Quaresma: dejuni, oració i almoina. El dejuni i l’oració m’obren corporalment i espiritualment a Déu i als altres. Em recorden que soc necessitat, d’aliment però encara més d’aliment espiritual. I l’almoina és conseqüència de l’obertura al proïsme: és ser misericordiós, estimar com Déu estima. Però dejuni, oració i almoina no és l’objectiu de la Quaresma, són instruments. Quin és l’objectiu? La conversió que ens porta a unir-nos més a Déu.

Units a Ell, ens esporgarà, ens femarà, i donarem fruit. Però recordeu, això requereix una cosa: obertura, obertura. Obrim el cor! Per obrir-lo: siguem humils, deixem-nos seduir pel Senyor, reconeixem que Ell és Déu i no pas nosaltres, i que Ell ho pot tot. «Mira, soc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» diu Crist a l’Apocalipsi, a l’Església de Laodicea. I t’ho diu a tu. Què fas? Obres la porta i el deixes fer de Déu?

Joan Hernàndez, prevere i vicari.


AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 


FULL DOMINICAL 20/03/2022

dilluns, de març 14, 2022

MISSA DEL DIUMENGE II DE QUARESMA 12-13/03/2022


Benvolguda família, gns./nes: Avui, a la llum de l'Evangeli, ens podem preguntar: Què és el que pot transformar, transfigurar, la nostra vida i la nostra societat? Aquest diumenge contemplem com per Jesús la pregària és fonamental. També ho hauria de ser  per nosaltres.  Per pregar, Jesús acostuma a retirar-se i pujar a la muntanya, lloc de la presència del Pare. Li cal recolliment i intimitat. Això explica que només s’endugui a tres deixebles, els apòstols més íntims, Pere, Jaume i Joan. També ho farà a Getsemaní, abans de ser detingut. I és en aquest diàleg amb Déu, “mentre pregava” que es transfigura “es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant.  Els deixebles, que com a Getsemaní, s’havien adormit, en desvetllar-se, són testimonis de la glòria de Jesús, és a dir, experimenten la “presència de Déu”. Certament, només des del desvetllament  i la vigilància podem ser capaços de copsar a Déu present en les nostres vides i en el nostre camí. La seva glòria és refermada per Moisès, aquell que allibera el poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte i rep la Llei del Senyor;  i d’Elies, el profeta per excel·lència de l’antiga aliança.  Ambdós parlen amb Jesús, del seu traspàs, que havia de succeir a Jerusalem,  lloc privilegiat per l’evangelista Lluc: allà se’ns revela qui és Jesús i és on durà a plenitud el seu ministeri, hi sofrirà la Passió i hi ressuscitarà. Així, també Jesús és cridat a “sortir”  i fer el seu particular èxode, com el patriarca Abram. Pere, desconcertat per tanta llum, i pel benestar que experimenta, exclama: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per Elies” . Amb aquestes paraules  no expressa l’anhel de plenitud, sentit i felicitat que cerca tot ésser humà?

Però encara no ha  arribat la Pasqua. De la muntanya del Tabor a la del Calvari, Jesús ha de pujar a Jerusalem i morir-hi, i hem de fer amb ell aquest camí quaresmal, que arribarà, sí, a la Pasqua, però passant per la Creu. Les paraules del salmista ens ajuden  a entendre com fer-lo: “El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, qui em pot esfereir”.

El núvol que els cobreix amb la seva ombra manifesta que en Jesús s'acompleixen totes les promeses: ara és ell la tenda de la trobada de Déu amb l’home. La veu de Déu el proclama fill escollit i ens mana que l’escoltem: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit: escolteu-lo”. Quan la visió desapareix, Jesús queda sol amb els seus. Tornem al camí de la fe, una fe que neix de l’escolta obedient, de la pregària i que es porta a la pràctica en la fidelitat del seguiment. Benvolguts, la resposta a la pregunta que ens fèiem en començar la trobem en Crist. Com ens diu St. Pau també nosaltres som pelegrins, que abraçats a la creu, hem de caminar amb Crist cap a Jerusalem, escoltar-lo, deixar la nostra terra amb les seves seguretats, com Abraham, ser església en sortida,  i  obrir-nos  a una vida arrelada en l'amor, la fe i l'esperança, que transcendeix els sentits, que ens fa més humans, perquè cerca el bé, la pau, la justícia, la veritat i obra amb misericòrdia. I és que som “ciutadans del cel, que caminem cap al Pare, amb la llum de Crist i guiats pel seu 'Esperit”. 

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

PORTES OBERTES AL SEMINARI

DIA DEL SEMINARI

 




AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 13/03/2022

 

divendres, de març 11, 2022

La Pau, do de Déu i tasca humana.

Trobada interreligiosa de pregària i reflexió amb motiu de la guerra d’Ucraïna.

Dimarts 8 de març

La trobada era a la Seu d’Ègara. St Pere fa el ple. Després de setmanes de guerra, la pregària i el recolliment eren un bon camí davant la impotència. L’acte va començar amb unes paraules del rector de st Pere, Mn Deulofeu, i una curta introducció de Mn Esplugues. Un vídeo mostra imatges de la guerra d’Ucraïna, tristesa i desesperació dels que sofreixen sense entendre, destrucció d’edificis, carrers, tancs...Imatges  acompanyades de l’impressionant Rèquiem de Mozart. Ens ajuda en la reflexió i ens situa per entrar en la pregària. Posteriorment, membres de Justícia i Pau i de les diverses confessions religioses que són presents a l’acte,  llegeixen textos i van teixint i acompanyant la pregària personal. Textos de st. Joan XXIII, el Papa Francesc, textos bíblics, de Bahá’u’lláh  i de l’Alcorà. Tot  porta a sentir-nos units amb aquells que sofreixen una situació incomprensible, on tot sembla que s’enfonsa inexorablement.

L’acte es tanca amb unes paraules de l’alcalde de Terrassa.
Imatges i text, Marisa Bayo.

dimarts, de març 08, 2022

MISSA DEL DIUMENGE I DE QUARESMA 05-06/03/2022


Benvolguda família, gns./nes: Hem començat la Quaresma amb la invitació que se'ns feia el dimecres de cendra: "Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli". És un temps privilegiat per a fer-ho. Aquesta conversió que comença en un mateix i que s'estén arreu és el que pot fer possible que la nostra mirada sigui un reflex de l'amor de Déu i que es refacin les nostres relacions amb els altres, amb Déu i amb nosaltres mateixos.

El camí no és fàcil i sovint hi trobem falses dreceres i temptacions que ens allunyen dels germans i de Déu.   És ben significatiu que Jesús ens ensenyi a demanar-li a Déu Pare que no ens permeti caure en la temptació, en singular, quan Ell n'experimenta com mínim tres de molt significatives segons hem escoltat a l'Evangeli: la preocupació pels béns materials, a la que respon: "l'home no viu només de pa",; la preocupació pel poder, a la qual abjecta: "adora el Senyor,. el teu Déu",  i la preocupació pels honors, que rebutja dient:  "no temptis el Senyor el teu Déu". A l'arrel de tota temptació hi trobem la mentida, que ens pot portar a renunciar a la nostra vocació cristiana,  a deixar-nos arrossegar per la indiferència religiosa, a buidar-nos del sentit que Déu vol donar i dóna  a la nostra vida i a la missió que ens ha encomanat com a Església. Per això, en aquest primer diumenge de Quaresma la Paraula de Déu ens parla amb tanta claredat i posa a Jesús com a referent. Només ell ens ajuda a sortir de l'embús que ens manté tancats, només ell venç  la temptació per fer-nos veure que és possible alliberar-nos-en. Perquè, no ho oblidem, sucumbir a la temptació de l'abús de la pròpia condició, del poder i del prestigi ens duu a la injustícia i a la corrupció. El camí quaresmal que encetem ens ha de portar esperançadament a la Pasqua, i ens ajudarà a vèncer les temptacions  si posem tota la nostra confiança en Jesús, el Senyor, com ens proposa Sant Pau:                                ”Tens la Paraula molt a prop teu: la tens als llavis i al cor. Aquesta <<paraula>> és la fe que proclamem... la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu la salvació la tenim als llavis"..."Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat". 

Gràcies a l'acció de Crist, nosaltres podem entrar en la justícia més gran que és la de l'amor i que  des de la fe, pren un caire diferent i nou. Així el cristià  es veu impulsat a treballar per construir una societat més justa, on tothom rebi el necessari per a viure segons la seva pròpia dignitat humana, on la justícia sigui vivificada per l'amor.

Benvolguts gns/nes: Sentim-nos estimats i alliberats pel Senyor, com s'hi va sentir el poble d'Israel, en temps de Moisès, i agraïts, amb fe i humilitat, demanem-li que aquesta Eucaristia ens ajudi a conèixer més  el seu misteri i viure d'acord amb el que Crist ens proposa sembrant la seva Paraula amb obres d'amor, i de misericòrdia en bé de tots, i no deixem de pregar per la pau al mon, especialment a Ucraïna, i de treballar per a ser-ne portadors arreu, arrelats en la Pau de Crist, que  no és només absència de conflicte, sinó sobretot  fruit d’una convivència basada en la veritat, en la justícia, en l’amor i en la llibertat (PiT nº171 JPXXIII 11/04/1963)

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 05/03/2022

dissabte, de març 05, 2022

dimecres, de març 02, 2022

MISSA DEL VIII DIUMENGE DURANT L’ANY.26-27/3/2022


Avui voldria limitar-me a parlar de dos objectes que Jesús fa servir a les seves explicacions: la biga i l’arbre.

La biga que portem a l’ull és un defecte, nostre, que tothom veu, però que nosaltres ens neguem a reconèixer. Aleshores, perquè ens és més fàcil veure els defectes dels altres que no pas els nostres? Possiblement es tracti d’una qüestió de supervivència. Per sobreviure i conviure amb els altres, podem fer-nos útils i agradables envers ells, o podem eliminar la competència, i la forma més fàcil és menysprear-los, desprestigiar-los, criticar-los. Però, si actuem així, si tirem fang als altres, ens embrutarem les mans, i acabarem sent més lletjos del que som, més bruts del que sem. Millor escollir el camí de la oració, que ens fa sentir fills de Déu i ens permet ser nosaltres mateixos, adoptant el principi de no jutjar a ningú, perquè no ens hem de defensar de ningú. La biga que portem a l’ull, doncs, és deguda precisament al “gran pecat”, el pecat de no confiar en Déu. Si no confiem en Déu, si rebutgem Déu amb els nostres judicis, ens quedem sols, orfes, i això alimenta moltes de les pors que ens turmenten.

I ara parlem dels arbres. No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. La moral evangèlica és una ètica de la fecunditat, del bon fruit, de la esterilitat vençuda i no de la perfecció. Déu no busca arbres sense defectes, sense branques trencades per la turmenta o doblegades per la fatiga o foradades pels ocells o els insectes. L’arbre acabat, aquell que ha arribat a la maduresa, no és aquell que no té defectes, sinó el que està doblegat pel pes de tants fruit ben plens de suc i ensucrats pel sol. Així, al darrer dia, el dia de la veritat de tot cor, la mirada del Senyor no es fixarà en allò dolent, sinó en allò que és bo; no és fixarà si tenim les mans brutes o netes, sinó en els fruits que portarem, en la càrrega que presentarem, feta d’espigues i de pans, de raïm i somriures. Perquè la llei de la vida, la llei de Jesús és donar.

I això ho porten escrit els mateixos arbres: ells no creixen entre cel i terra durant desenes d’anys per ells mateixos, senzillament per reproduir-se. Per això, per reproduir-se, a l’alzina i al castanyer els hi es suficient un gla i una castanya cada 10 o 20 anys. En canvi, cada tardor, ens ofereixen l’espectacle extraordinari de l’excés de fruits, l’abundància de llavors, l’excés de collida, molt més d’allò que els és necessari  per reproduir-se. És la vida al servei de la vida, al servei dels ocells del cel, dels insectes famèlics, dels fills de l’home, de la mare terra. Fixeu-vos en això: les lleis de la realitat física i les lleis del esperit coincideixen; també nosaltres, per estar bé, per viure bé, hem de donar, segons la llei de la vida: el fill, el marit, la muller, la mare amb el seu fill, l’avi amb les seves memòries. Tothom té quelcom per donar.  L'home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat, diu Jesús. Tots tenim un tresor al cor, que hem de cultivar com un jardí, que hem consumir com el pa; perquè és la font de la vida. No siguem avariciosos amb els nostres cors: oferim-los als altres. L’alternativa no ens convé: perquè l'home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal, ens diu encara Jesús. I això, malauradament, l’estem vivint especialment aquests dies.

Paolo Petrolillo, Diaca Permanent adscrit a la Parròquia de la Sagrada Família.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 27/02/2022