dimarts, d’octubre 14, 2025

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY

 


  1. L’agraïment, expressió de la fe.

Una de les expressions més importants de la fe és l'agraïment. Avui la litúrgia ens presenta dues mostres d'agraïment: Naaman a Eliseu i el leprós samarità a Jesús. I l'un i l'altre són precisament de pobles enemics dels jueus, el primer un arameu (un sirià) el segon un samarità. En tots dos relats s'hi endevina un fet sorprenent per als jueus coetanis de Jesús: la salvació arriba a tots els pobles, més encara: els altres pobles són capaços d'assumir, d'acceptar i d'agrair la salvació que ve de Déu, més que ells mateixos..

  1. A qui  he de donar gràcies?

Em sembla molt més raonable que tot plegat, inclòs jo mateix, sigui causat per un ésser intel·ligent que no pas per l’atzar. I agrair al Déu de Jesucrist perquè no només m’ha fet, sinó que, a més, m‘estima. Això no és tan evident però, què vol que li digui? Em sento millor amb un Déu que estima que amb un Déu simplement totpoderós i omniscient.

  1. Agrair, què?

3.1. Abans que res l'existència de la realitat. Imperfecta i inacabada, injusta i misteriosa... però és. I jo soc perquè hi ha realitat. Encara més; potser he d’agrair la imperfecció de la realitat perquè em permet fer-me persona col·laborant amb Déu al perfeccionament de la creació.

3.2. Immediatament després que Déu m’ha creat intel·ligent i lliure a imatge d’Ell mateix. No soc Déu però en soc imatge. Gràcies a la llibertat i a la intel·ligència em puc adherir al pla que Déu es proposa i em proposa per a realitat sencera i per a mi mateix. En altres paraules em puc deixar estimar per Déu fins al punt que Ell mateix em pugui donar la perfecció que ara em manca.

3.3.  I encara el do de Jesucrist: la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció inseparablement. La resurrecció de Jesús em palesa que la realitat té sentit més enllà d’ella mateixa. La finalitat de la creació és l’accés al segon estadi de la creació: la vida nova en Déu. Tot obra de Déu amb el meu consentiment pel que fa a mi mateix. Però obra de Déu, que em lleva la immundícia de la lepra i em permet viure en la llibertat dels fills de Déu. Encara més, agrair la capacitat de poder agrair: Jesús guareix la lepra, però només l’agraïment salva l’ésser humà.

3.4.  I moltes més coses concretes podem agrair; molts detalls més o menys insignificants del viure diari, només cal que cadascú examini la pròpia memòria personal. I en aquestes coses concretes també hi incloc les limitacions. Si no hi hagués mal, hi podria haver bé?

  1. Epíleg.

Confiem en Jesucrist, ens recorda 2Tm perquè ell és fidel encara que nosaltres no en siguem. És cert que el podem negar i quedem al marge de la salvació mentre mantinguem la negació (ell també ens nega, és clar), però és prou fidel per acceptar-nos de nou si deixem de negar-lo. 

Josep Esplugas Capdet, prevere.

dimarts, d’octubre 07, 2025

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY / Cicle C - 04-05/10/2025

 


De què tracta l’Escriptura? En el fons, de Crist i del Pare i de l’Esperit Sant; de la relació que Ells tenen, d’aquest amor etern que uneix el Fill amb el Pare en l’Esperit. I de com Déu vol que nosaltres també entrem a participar d’aquest amor, que fruïm d’aquesta comunió.

Amb això al cor, escoltem avui la petició dels apòstols: «Senyor, augmenteu-nos la fe.» Què hi ha al darrere d’aquesta súplica? És com si li diguessin: “Jesús, volem viure també nosaltres la relació que tens amb el Pare. Volem la teva confiança, la teva seguretat, la teva manera de viure en mans d’Ell.”

Perquè la fe, al capdavall, és això: participar de la confiança del Fill en el Pare. No és primer creure doctrines, sinó deixar-se introduir en la manera com Jesús viu: sempre recolzat en l’amor del Pare. Quan resa, quan actua, quan s’encamina cap a la creu, Jesús no es recolza en si mateix, sinó en la certesa que el Pare l’estima i no l’abandonarà.

Aquesta és la fe que Ell comunica als seus deixebles. Per això diu que n’hi ha prou amb una fe petita, com un gra de mostassa: no es tracta de tenir moltíssima fe per les nostres forces, sinó de viure la fe de Crist, que és més gran que nosaltres. El que cal és confiar en Ell, posar-nos a les seves mans.

Ara bé, la confiança no es fabrica en un moment. Com passa en les nostres relacions, la confiança es construeix amb el temps, amb la convivència, amb els gestos repetits de fidelitat. També amb Déu: si volem confiar-hi, hem de passar temps amb Ell. La pregària, els sagraments, l’Eucaristia dominical... són moments en què deixem que la seva presència ens vagi guanyant el cor. Sense aquests espais, la relació es refreda i la confiança es debilita.

I, com en qualsevol relació, també hi ha moments en què fallem. Quan la confiança es trenca, cal restaurar-la. Aquí entra el sagrament de la reconciliació: no és només una conversa íntima amb Déu en el silenci de la pregària, sinó que Ell ens ha donat un signe concret, visible, on la seva misericòrdia ens arriba de manera real i eclesial. Perquè el pecat no és mai només cosa meva amb Déu: si som un sol cos en Crist, el que jo faig repercuteix en tota l’Església. El meu egoisme, la meva manca de perdó, les meves caigudes afecten també els altres. I, per això, quan un de nosaltres és reconciliat, tot el cos queda guarit.

Demanar fe és, doncs, demanar de viure com Jesús: en confiança absoluta en el Pare. Aquesta fe no ens estalvia les dificultats, però ens fa viure-les d’una altra manera: no sols, sinó sostinguts. I això es va aprenent i reavivant cada dia, alimentant-nos de la Paraula, de l’Eucaristia, de la misericòrdia que ens aixeca quan caiem.

Potser avui ens podem endur aquesta pregunta al cor: ¿vull viure de la confiança de Jesús en el Pare? ¿Vull que la meva fe no sigui només esforç personal, sinó deixar que l’Esperit em faci participar de la fe del Fill? Llavors, com els apòstols, podem pregar: “Senyor, augmenteu-nos la fe.” I Ell ens respon donant-nos el seu mateix Esperit.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

INFORMACIONS ARXIPRESTALS