El Sant Pare Francesc, el 2019, va establir
que el tercer diumenge durant l’any seria el Diumenge de la Paraula de Déu, i
per això com a gest que expressi la importància de la Paraula de Déu, avui hem
entronitzat la Sagrada Escriptura a l’inici de la celebració litúrgica de la
Eucaristia.
Si ens fixem bé, les lectures d’avui ens
ofereixen una molt bona ocasió per entendre el significat més profund de les
Escriptures, especialment pel que fa a la profecia d’Isaïes que hem sentit a la
primera lectura, que també es repeteix a l’evangeli de Mateu.. Isaïes ens parla
d’una llum, la llum que il·lumina les nostres vides, que és una llum que no
procedeix de Jerusalem sinó que apareix a Galilea, en els territoris de les
tribus de Zabuló i de Neftalí, que va tenir sempre fama de ser una regió oberta
la paganisme. Més concretament, Jesús deixa Nazaret i s’estableix a la població
de Cafarnaüm, al Llac de Galilea. És aquí on es comença a sentir la novetat de
la predicació del Regne de Déu, o Regne del Cel, com li agrada dir a Mateu. El
temps que s’apropa és el temps de l’evangeli, el temps de la bona nova, que
exigeix un canvi de mentalitat (la conversió) i una confiança absoluta en
l’evangeli (creure). Aquest és el sentit de la llum que il·lumina aquest món
que fins aquell moment havia quedat enfonsat en la foscor, tal i com diu
Isaïes: el regne de Déu i la bona nova que aquest regne comporta com
esdeveniment pel món i per la historia. Sabem molt bé que aquest regne no s’ha
d’entendre en un sentit merament polític, però tampoc es tracta de quelcom
d’abstracte: allò que Jesús vol anunciar amb aquest temps nou que s’apropa és
la sobirania de la voluntat salvífica i amorosa de Déu envers nosaltres, envers
el seu poble i tota la humanitat.
Quan Jesús anuncia que Déu regnarà està
proclamant quelcom de realment decisiu. Decisiu com una nova volta de la
historia. Doncs, no es tracta senzillament d’aplicar a Déu el títol de rei o
atribuir-li un regne terrenal, sinó de l’esdeveniment que deixa potes amunt tot
allò que fins ara s’havia pensat en la pràctica sobre Déu i sobre la seva
voluntat. Déu ja no serà un Déu sever, centrat únicament en el seu poble, o un
Déu que no es compadeix del pobres i dels afligits, sinó serà un Déu que estarà
al costat d’aquells que pateixen i ploren, encara que no compleixin amb els
preceptes de la llei i de les tradicions religioses jueves. Déu vol “regnar” i
ho farà tal i com els profetes ho varen anunciar (i aquesta és una referència a
la importància de la Sagrada Escriptura). Aquesta és la novetat que ens porta
la bona nova de l’evangeli.
Ens trobem doncs davant de l’autèntic
“programa” de Jesús, el profeta de Nazaret: anunciar el regne de Déu com la
bona nova per a la gent. I, avui com aleshores, aquest és el gran repte per a
tots els cristians. Perquè Déu vol “regnar” salvant, fent possible la pau i la
concòrdia. Aquest regne de Déu, tal i com ens el presenta Jesús, és la
transformació de valors més radical que es va anunciar mai a la historia, ja
que és la negació del sistema social establert i el seu canvi. Aquest sistema,
que és el nostre mateix sistema, es fonamenta en la competitivitat, en la
lluita del més fort contra el més feble i en la dominació del poderós sobre
aquell que no té poder.
Aquest canvi no es limita senzillament a una
visió social sinó que també comporta un canvi religiós, ja que Jesús proclama
que Déu és pare de tots per igual; i si és pare, significa òbviament que tots
som germans entre nosaltres; i si som germans vol dir que som iguals i
solidaris els uns amb els altres. I tal com passa en qualsevol família, si algú
mereix ser privilegiat, aquest és el menys favorit, el més feble, el més
desvalorat. Aquestes son les bones noticies que identifiquen al cristianisme.
