De què tracta l’Escriptura? En el fons, de
Crist i del Pare i de l’Esperit Sant; de la relació que Ells tenen, d’aquest
amor etern que uneix el Fill amb el Pare en l’Esperit. I de com Déu vol que
nosaltres també entrem a participar d’aquest amor, que fruïm d’aquesta comunió.
Amb això al cor, escoltem avui la petició dels
apòstols: «Senyor, augmenteu-nos la fe.» Què hi ha al darrere d’aquesta
súplica? És com si li diguessin: “Jesús, volem viure també nosaltres la relació
que tens amb el Pare. Volem la teva confiança, la teva seguretat, la teva
manera de viure en mans d’Ell.”
Perquè la fe, al capdavall, és això:
participar de la confiança del Fill en el Pare. No és primer creure doctrines,
sinó deixar-se introduir en la manera com Jesús viu: sempre recolzat en l’amor
del Pare. Quan resa, quan actua, quan s’encamina cap a la creu, Jesús no es
recolza en si mateix, sinó en la certesa que el Pare l’estima i no
l’abandonarà.
Aquesta és la fe que Ell comunica als seus
deixebles. Per això diu que n’hi ha prou amb una fe petita, com un gra de
mostassa: no es tracta de tenir moltíssima fe per les nostres forces, sinó de
viure la fe de Crist, que és més gran que nosaltres. El que cal és confiar en
Ell, posar-nos a les seves mans.
Ara bé, la confiança no es fabrica en un
moment. Com passa en les nostres relacions, la confiança es construeix amb el
temps, amb la convivència, amb els gestos repetits de fidelitat. També amb Déu:
si volem confiar-hi, hem de passar temps amb Ell. La pregària, els sagraments,
l’Eucaristia dominical... són moments en què deixem que la seva presència ens
vagi guanyant el cor. Sense aquests espais, la relació es refreda i la
confiança es debilita.
I, com en qualsevol relació, també hi ha
moments en què fallem. Quan la confiança es trenca, cal restaurar-la. Aquí entra
el sagrament de la reconciliació: no és només una conversa íntima amb Déu en el
silenci de la pregària, sinó que Ell ens ha donat un signe concret, visible, on
la seva misericòrdia ens arriba de manera real i eclesial. Perquè el pecat no
és mai només cosa meva amb Déu: si som un sol cos en Crist, el que jo faig
repercuteix en tota l’Església. El meu egoisme, la meva manca de perdó, les
meves caigudes afecten també els altres. I, per això, quan un de nosaltres és
reconciliat, tot el cos queda guarit.
Demanar fe és, doncs, demanar de viure com
Jesús: en confiança absoluta en el Pare. Aquesta fe no ens estalvia les
dificultats, però ens fa viure-les d’una altra manera: no sols, sinó
sostinguts. I això es va aprenent i reavivant cada dia, alimentant-nos de la
Paraula, de l’Eucaristia, de la misericòrdia que ens aixeca quan caiem.
Potser avui ens podem endur aquesta pregunta al cor: ¿vull viure de la confiança de Jesús en el Pare? ¿Vull que la meva fe no sigui només esforç personal, sinó deixar que l’Esperit em faci participar de la fe del Fill? Llavors, com els apòstols, podem pregar: “Senyor, augmenteu-nos la fe.” I Ell ens respon donant-nos el seu mateix Esperit.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge