Aquí teniu dues fotografies del magnífic Concert que ens va oferir el Cor 2000 del Casal Anna Maria Murià, en acabar la Missa, a proposta de l'Associació Cultural El Maestrat, que celebrava la seva assemblea anual.
dimarts, de febrer 25, 2025
MISSA DEL VII DIUMENGE DE DURANT L’ANY.22-23/2/2025
Benvolguda família de
famílies, germans i germanes, benvolguts amics de l’Associació cultural El
Maestrat de Terrassa:
Jesús, el nostre germà
gran, en paraules de Sant Pau als cristians de Corint és el segon home, l’home
que és del cel, però que ha volgut compartir ben de prop la terra, que és el
rostre de la misericòrdia de Déu, i que precisament acaba les seves paraules a
l’Evangeli de Lluc, dins l’anomenat “discurs a la plana”, recomanant-nos que siguem compassius com ho és el nostre Pare.
Com a cristians, som convidats a acollir
les paraules que Jesús no només diu sinó que sobretot viu, per a esforçar-nos a
fer-ne també vida, personalment i comunitàriament. Ens hi ajuda el do de la fe
en la seva passió, mort i resurrecció i
la força del seu Esperit Sant.
I com es concreta?
Estimeu
els vostres enemics
Ens és molt difícil assolir-ho amb les
nostres úniques forces. Fins i tot suavitzant el terme “enemics”. Però preguntem-nos abans: En tenim? A qui els considerem
així? Aquell que és contrari, contra qui sentim o rebem aversió, contra qui cerquem
o rebem oposició o dany? O bé incloem als qui no són afins a les nostres idees
o no ens cauen bé? Meditem-ho, revisem com s’estableixen les relacions que anem
adquirint dia a dia.
Feu
bé als qui no us estimen
És una acció positiva, activa i
favorable vers aquell que ens voldria fer mal, la qual cosa ens trenca els
esquemes, perquè, a més a més, Jesús ens diu la manera concreta de fer-ho: Si algú et pega en una galta,
para-li l’altre. Si algú et pren el
mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demani, i no reclamis
allò que és teu als qui t’ho hagin pres.
Estimar els enemics, fer bé als qui no ens
estimen , beneir els qui ens maleeixen, pregar per aquells que ens ofenen, és
allò que defineix la manera de ser de Jesús i que, per tant, ha de definir també la nostra manera de ser com a
deixebles seus, n’és la prova del cotó.
Un bon exemple el trobem en David, a la
primera lectura, quan diu al rei Saül que el perseguia per matar-lo, mogut per
l’enveja i l’odi: “Avui el
Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer res de mal a
l’Ungit del Senyor”.
Si
estimeu els qui us estimen ¿qui us ho ha d’agrair?
Jesús ens mou a viure tot
aquest corrent d’estimació per a que cadascú de nosaltres esdevinguem transformadors del nostre context i
contribuïm a fer un món millor, fent present el Regne de Déu a partir de les
petites accions quotidianes que siguem capaços de dur a terme, deixant de banda
les nostres pors, prejudicis i violències envers els altres, però sobretot
envers aquell que ens ha ferit. Això sense ser il·lusos, sabent que certament
ens poden fer mal, però malgrat tot esforçar-nos a respondre al mal amb un bé
més gran.
Feu
als altres allò que voleu que ells us facin
És la Regla d’Or, que ens permetrà
canviar la nostra vida i sobretot la nostra relació amb els altres.
Benvolguts/des, adonem-nos que les Paraules que avui hem escoltat són el reflex no només del pensament sinó també de la manera de fer de Jesús. Demanem-li que ens ajudi a avançar en aquest camí i treballar per a que les nostres relacions no s’estableixen per por a les represàlies i rancúnies, sinó que prevalgui l’estimació d’uns amb els altres com a germans i fills del mateix Pare-Mare nostre. Que així sigui!
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dimarts, de febrer 18, 2025
DIUMENGE VI DURANT L'ANY
1.
La resurrecció de
Jesús és el nucli de la nostra fe.
La resta, tot, absolutament tot, és secundari. La resurrecció ha de ser l’horitzó
últim que motivi tot el nostre actuar, que li doni sentit. I no pas per fugir
de la realitat, sinó per fer-hi front. El camí de la resurrecció passa
indefugiblement per la creu, entesa com el compromís esforçat per
l’alliberament.
2.
La lògica del Regne
de Déu.
L’evangelista Lluc ens transcriu les Benaurances en l’anomenat “Sermó de
la plana” en contrast amb el sermó de la muntanya en l’evangeli de Mateu.
Quatre benaurances de Lluc en lloc de vuit de Mateu. No diuen ben bé el mateix
però el missatge sí que és el mateix. La lògica del món és contrària a la
lògica de Déu. Els benaurats són els pobres, els que ploren, els que tenen fam,
els perseguits. Ves qui ho havia de dir: el món al revés! Com pot dir Jesús:
¿“feliços els pobres”? Una afirmació d’aquest calibre provoca el sarcasme dels
rics i els poderosos i el dels pobres que aspiren a ser rics (que en són la
majoria, probablement).
3.
Benaurances i
malaurances.
Les antítesis de Lluc reforcen el missatges. Les malaurances reforcen
les benaurances. Les benaurats ho són perquè posen la confiança en Déu i no pas
en ells mateixos. Recordem Jeremies: maleït el que confia en l’home, beneït el
que confia en Déu!
4.
Conclusions.
a)
No són un codi de
conducta moral només; són sobretot un
anunci profètic.
b)
L’opció correcta
demana la plena confiança en Déu i la confiança en Déu es demostra en el tracte
que donem als béns materials. O ens arrapem al benestar material passant
olímpicament del bé dels altres o adoptem una actitud de prudent distància del
nostre propi bé egoista.
c)
En darrer terme la
confiança en Déu pren sent total amb l’esperança de la resurrecció.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
dimarts, de febrer 11, 2025
DIUMENGE V DURANT L'ANY
- El nucli de la fe. El
kerigma.
Pau recorda als corintis i també a nosaltres quin és el
nucli de la fe: Aquell Jesús que va ésser mort ha ressuscitat; uns quants van
ser testimonis de la resurrecció i van transmetre llur experiència i aquesta
transmissió ha arribat fins a nosaltres. Aquest és el fet cabdal de la història
i el creient ha de saber discernir l'essencial d'allò que és secundari. No vull
dir que el secundari no tingui importància, però és secundari. Tot és relatiu a
la resurrecció, fins i tot el natalici de Jesús. L’encarnació troba el sentit
ple en la resurrecció. I la resta, tota la resta és secundari i relatiu en més o
menys grau. Els apòstols i, per extensió
tots els creients, som cridats a ser testimonis de la resurrecció. Aquest és el
fonament de la nostra fe el que l’omple de sentit. No sabem massa bé com és
l’eternitat però sabem que, essent cosa de Déu, ha de ser molt bo. diví!
2.
És Déu qui crida.
Ell té la iniciativa, Isaïes, Pau, Pere, Jaume, Joan ...
Ara bé, crida però no imposa, el cridat ha de respondre lliurement a la
proposta de Déu, com Maria i Josep en el moment de les anunciacions. Fins i tot
pot cridar a personatges com Pau de Tars, perseguidor de l’Església o Mateu,
pecador públic, o Simó, el zelota... i potser tu o jo. No importa el passat
personal, importa moltíssim més el futur personal.
3.
Déu no ens deixa sols
en la labor apostòlica.
Acompanya, orienta... “tira endins i cala les xarxes”. De
fet, la missió només és possible perquè la guia l’Esperit Sant. Cridats a la
missió, quina resposta donem? Tots nosaltres hem estat cridats, com
Isaïes, com Simó i estem obligats a escoltar i respondre a la crida de Déu
sense por, malgrat el nostre pecat; Déu ja hi compta. Si no hi comptés, no
hauria enviat el Fill al món. La resposta és plumiforme però unívoca. Responem
de diverses maneres, segons els condicionants socials i polítics del nostre
entorn, fins i tot segons la nostra ideologia o manera d’entendre el món. Ara
bé, no hem d’anunciar res més que la bona notícia de Jesús, que és l’arribada
del Regne de Déu, segons el programa exposat per Jesús mateix fa quinze dies.
En això absoluta univocitat. No podem discrepar.
- La caritat, element comú de
totes les respostes.
La caritat és l’expressió de la fe, sense cap pretensió de posseir la caritat en exclusiva. Gràcies a Déu hi ha molta gent caritativa, però nosaltres no podem prescindir-ne, forma part substancial de la nostra fe cristiana. La caritat ens ha d’empènyer a l’acció profètica, o no és caritat. Hi ha multitud de causes que exigeixen la nostra atenció. On queda la nostra caritat? Pensem-hi i portem la pregunta a la pregària.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)