Aquest diumenge hem escoltat la paràbola
del sembrador. Jesús mateix n’explica el significat i, per tant, no cal que ens
hi entretinguem gaire. Però sí que voldria fixar-me en una frase que diu als
deixebles: «A vosaltres us ha estat concedit de conèixer els misteris del Regne
del cel». Què vol dir conèixer els misteris del Regne?
Els deixebles havien viscut amb Jesús,
l’havien escoltat i havien rebut moltes explicacions. Jesús fins i tot els
havia anunciat tres vegades la seva passió, mort i resurrecció. I, tanmateix,
Pere li diu que això no li pot passar. Jaume i Joan encara pensen a seure l’un
a la dreta i l’altre a l’esquerra. I, quan arriba la passió, gairebé tots
l’abandonen. Per tant, havien entès moltes coses, però encara no havien entrat
veritablement en el misteri.
El coneixement de què parla Jesús no és
només intel·lectual. El coneixement veritable ve de l’amor de Déu, de la
presència de la Santíssima Trinitat en el cor. Pensem en la Mare de Déu. Maria
ho va entendre tot intel·lectualment? Evidentment que no. Que el Fill de Déu es
faci carn en ella supera completament la intel·ligència humana. Maria no podia
abastar aquell misteri, però el va acollir, el va guardar i el va meditar en el
seu cor.
Això ens fa veure que podem saber moltes
coses sobre Déu, sobre l’Escriptura i sobre la fe, i que tot aquest coneixement
no sigui suficient per transformar-nos. El coneixement és bo i necessari, però
no basta. Aquesta és una temptació molt antiga. Ja des dels primers segles
apareix el gnosticisme: la idea que un coneixement secret és el que salva. El
papa Francesc ha parlat també del neognosticisme: pensar que, com més coses sé
sobre Déu, més assegurada tinc la salvació.
Però la nostra experiència ens diu que
això no funciona així. Quantes vegades sabem què hem de fer, sabem què és bo,
fins i tot volem fer-ho, i acabem fent una altra cosa. Ens passa el que diu
sant Pau: «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria». Saber-ho no
és suficient. El que necessitem és l’amor de Déu.
I l’amor de Déu no és una conquesta
nostra. És un do. Déu el dona gratuïtament. Però aquest do demana també una
obertura per part nostra, una disponibilitat, una resposta. Moltes vegades ens
costa obrir-nos a l’amor. Ens podem assemblar a un gatet que ha estat
maltractat. Quan algú s’hi acosta, es posa a la defensiva i respon amb una
urpada, perquè espera una nova amenaça.
Com pot canviar? Amb temps, amb paciència
i amb afecte, experimentant una vegada i una altra que aquella mà no vol fer-li
mal, sinó acariciar-lo. El nostre cor també necessita temps. Déu s’hi acosta
amb una paciència infinita. Ens va mostrant que la seva presència no és una
amenaça, que la seva voluntat no ens ve a prendre la vida, sinó a donar-nos-la.
A poc a poc, el seu amor va desfent les nostres defenses i estovant les nostres
dureses.
La paràbola parla del terreny que rep la
llavor. Perquè un camp pugui ser treballat, necessita estar humit. Quan la
terra és seca, compacta i dura, l’arada no hi pot penetrar. També el nostre cor
pot estar sec i endurit. Per això necessitem l’aigua. La primera lectura ens
parla de la pluja i de la neu que baixen del cel, amaren la terra, la fecunden
i la fan germinar. Així actua la Paraula de Déu: baixa fins al fons, fecunda la
vida i dona fruit.
La pregària és com aquesta aigua, com
aquesta rosada que estova la terra. També l’Eucaristia és aquesta presència de
Déu que baixa fins al més profund de nosaltres. Però tant la pregària com
l’Eucaristia han d’arribar al cor. No n’hi ha prou amb resar de pressa cinc
minuts abans d’anar a dormir, repetir un parenostre i continuar igual. La
pregària ha de baixar fins allà on es juga la nostra vida: els nostres desigs,
les nostres pors, els nostres pecats, les nostres ferides, les nostres alegries,
els nostres «vull i no puc». Allà ha de baixar la pregària.
I allà ha d’arribar també l’Eucaristia.
Quan celebrem la missa, ens trobem realment amb el Senyor, amb la Trinitat que
ens estima profundament i que vol el nostre bé. Prendre consciència d’això ens
ajuda a obrir el cor. Déu es queda a la porta com un captaire, esperant que li
obrim.
També el sagrament de la penitència pot
trencar aquesta terra endurida. En la confessió obrim el cor precisament allà
on més ens fa mal. Posem davant del Senyor la nostra culpa, la nostra
fragilitat i el nostre pecat, i escoltem: «Jo t’absolc dels teus pecats». Crist
ens diu: «Ets perdonat. No has de viure esclau de la culpa. Ets fill. Ets
lliure». Això estova el cor.
I en aquest camí tenim una intercessora
magnífica: la Mare de Déu. Maria representa el poble d’Israel que esperava la
salvació. En ella hi havia disponibilitat, obertura, acolliment i set de l’amor
de Déu. Maria va acollir tant la Paraula que la Paraula es va fer carn en ella.
Primer la va acollir en el cor i després en el ventre. Això és grandiós,
germans.
Maria ens vol portar a la seva escola:
l’escola de la senzillesa, de l’acolliment, de baixar les coses al cor, de
meditar-les profundament i deixar que hi arrelin. Les veritats de la fe no
poden quedar-se només en la intel·ligència. Fins i tot el dimoni les coneix.
Sap qui és Déu i qui és Jesucrist. El que li falta és l’amor. El seu cor està
tancat. Aquí hi ha la clau.
Deixem que Maria intercedeixi per
nosaltres. Deixem que la Paraula vagi penetrant a poc a poc en el nostre cor.
Potser el nostre terreny encara és dur, però podem oferir al Senyor una petita
escletxa, un racó disponible, un tros de terra on pugui sembrar. I des d’allà,
a poc a poc, la Paraula baixarà al cor, hi arrelarà i donarà fruit.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
%20(1).jpg)
.jpeg)
