dimarts, d’octubre 22, 2024

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY

 


Quan el papa Francesc parla de la mundanitat espiritual, ens pot quedar molt abstracte. Avui hi veiem un exemple molt clar en l’evangeli i en l’actitud dels deixebles.

Ens trobem després del tercer anunci de la passió camí de Jerusalem. En el primer, Pere contradiu Jesús perquè el camí del Messies ha de ser el camí de l’èxit, com el de tots els líders socials. El segon anunci ve acompanyat de la discussió dels deixebles per qui és el més important. Avui, la preocupació són els càrrecs, el poder. Jesús, com a bon mestre, amb paciència ajuda els deixebles a sortir de la mundanitat espiritual.

«Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos [...] Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor». Perquè els camins de Déu no són dels nostres i els criteris d’Ell no són els nostres.

Per tant, cal preguntar-se cada dia, referent a la vida espiritual i a la vida de l’Església si els criteris amb què jo veig les coses són de Déu o són criteris humans. Alguns exemples: entendre la constitució jeràrquica de l’Església com una manera de poder “despòtic” i que això no està actualitzat als temps moderns, és una lectura de la mundanitat espiritual. Els ministeris a l’Església són un servei. Per això, al papa, molts cops se l’anomena servum servorum Dei, és a dir, servent dels servents de Déu.

Un altre exemple: valorar les activitats segons l’èxit que tinguin, i si és en base a la gent que hi ha anat, millor. L’èxit no és categoria evangèlica: per contra, donar la vida sí que ho és.

Venim setmanes veient-ho: qui és el més important? Que es faci com els infants. El qui és ric? Que ho vengui tot i que segueixi el Senyor. Qui vol un lloc important? Que busqui fer-se el servent de tots i donar la vida. Per a nosaltres, ha de ser una sacsejada forta i més, com que som fills del nostre temps, tenim un cert narcisisme innat. El narcisista és el que centra l’atenció en ell i el món gira per satisfer les seves necessitats.

No hi ha millor antídot contra el narcisisme que exercir la paternitat o la maternitat de manera plena. Un es fa servent del seu nadó, petit com ell adaptant-se als seus ritmes... Però moltes gent no hi està disposada, d’aquí un motiu més per la crisi de natalitat actual —no l’únic, és veritat—.

Preguntem-nos, quants criteris tinc jo d’aquests que el Senyor em posa aquests dies davant? I quant disposat estic a acollir els criteris del servei, donar la vida, morir perquè els altres tinguin vida, perquè els altres siguin els protagonistes, perquè els altres s’enduguin el mèrit?

L’Eucaristia no és això? El Senyor no ens fa asseure a taula i ens serveix la seva Paraula i el seu Cos? No entrega la vida perquè tinguem vida? No es fa present pobrament, amb uns signes senzills de pa i vi i de paraules humanes? No ens convida a aprofundir en la seva experiència de filiació, de sentir-se totalment vinculat i depenent del Pare perquè sap que tot ho rep d’Ell com un infant del pare o la mare?

De tot el que he dit, queda’t amb una idea, amb allò que més ressoni en el teu cor, allò que creus que el Senyor et vol dir i ara en uns moments prega al Senyor i demana-li que et vagi donant cada dia més la seva manera de veure el món i els seus criteris.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

JORNADES TRANSMET

 

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 20/10/2024

 

dimarts, d’octubre 15, 2024

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY

 


 1.      El do de la saviesa.

Déu ens ha concedit la possibilitat de posseir la saviesa, la seva saviesa, sense la qual cauríem efectivament en poder de la perversa saviesa del món que és la saviesa de la lògica del diner i del poder. El do, però no és automàtic, l’hem de demanar i alimentar i ens adonarem que omplirà de sentit i felicitat la nostra vida. La “saviesa que ve de dalt” (carta de Jaume) ens permet interpretar Paraula viva i eficaç de Déu  en clau d’amor.

2.      Discernir i triar.

L’home ric ha de triar. Nosaltres hem de triar. El poder de la riquesa és massa fort per resistir-s’hi. La lògica del diner és la mestressa del món sempre i, potser, avui més. El diner ens priva l’entrada en la dinàmica del Regne. Pobre home ric! Nosaltres què hem triat?

3.      L’ofuscació dels deixebles.

Estan situats en l’òrbita de la lògica del diner i del poder. Un ric, beneït de Déu, no pot entrar en el Regne de Déu, doncs nosaltres, pobrissons de mena, encara menys. Ells encara no han entès les benaurances. Estem segurs que nosaltres, hores d’ara, les hem enteses? I si les hem enteses, tenim la força de viure-hi d’acord?

4.      El premi del Regne.

Si renunciem a l’adoració al diner, què obtindrem? A veure si el seguiment de Jesucrist és el negoci de Robert amb les cabres! Recordem els d’Emmaús, que tornen a casa desencisats pel “fracàs” del seu Messies. Observem la pregunta de Pere. Jesús anuncia la recompensa  des de la lògica del Regne: Cent per u, o sigui la plenitud de la vida i del sentit, incloses les persecucions i, a més, el regal de la vida eterna, que és quelcom que ningú no es pot guanyar. Els homes no poden, però Déu ho pot tot.

Conclusió: Deixem-nos amarar per la saviesa de Déu i confiem en el seu poder, que ve del seu amor.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

Concert d'orgue commemoratiu del 92 è aniversari de la creació de la Parròquia.

 

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS