Quan el papa Francesc parla de la mundanitat
espiritual, ens pot quedar molt abstracte. Avui hi veiem un exemple molt clar
en l’evangeli i en l’actitud dels deixebles.
Ens trobem després del tercer anunci de la
passió camí de Jerusalem. En el primer, Pere contradiu Jesús perquè el camí del
Messies ha de ser el camí de l’èxit, com el de tots els líders socials. El
segon anunci ve acompanyat de la discussió dels deixebles per qui és el més important.
Avui, la preocupació són els càrrecs, el poder. Jesús, com a bon mestre, amb
paciència ajuda els deixebles a sortir de la mundanitat espiritual.
«Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui
figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos [...]
Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el
vostre servidor». Perquè els camins de Déu no són dels nostres i els criteris
d’Ell no són els nostres.
Per tant, cal preguntar-se cada dia, referent
a la vida espiritual i a la vida de l’Església si els criteris amb què jo veig
les coses són de Déu o són criteris humans. Alguns exemples: entendre la
constitució jeràrquica de l’Església com una manera de poder “despòtic” i que
això no està actualitzat als temps moderns, és una lectura de la mundanitat
espiritual. Els ministeris a l’Església són un servei. Per això, al papa, molts
cops se l’anomena servum servorum Dei, és a dir, servent dels servents
de Déu.
Un altre exemple: valorar les activitats
segons l’èxit que tinguin, i si és en base a la gent que hi ha anat, millor. L’èxit
no és categoria evangèlica: per contra, donar la vida sí que ho és.
Venim setmanes veient-ho: qui és el més
important? Que es faci com els infants. El qui és ric? Que ho vengui tot i que
segueixi el Senyor. Qui vol un lloc important? Que busqui fer-se el servent de
tots i donar la vida. Per a nosaltres, ha de ser una sacsejada forta i més, com
que som fills del nostre temps, tenim un cert narcisisme innat. El narcisista
és el que centra l’atenció en ell i el món gira per satisfer les seves
necessitats.
No hi ha millor antídot contra el narcisisme
que exercir la paternitat o la maternitat de manera plena. Un es fa servent del
seu nadó, petit com ell adaptant-se als seus ritmes... Però moltes gent no hi
està disposada, d’aquí un motiu més per la crisi de natalitat actual —no
l’únic, és veritat—.
Preguntem-nos, quants criteris tinc jo
d’aquests que el Senyor em posa aquests dies davant? I quant disposat estic a
acollir els criteris del servei, donar la vida, morir perquè els altres tinguin
vida, perquè els altres siguin els protagonistes, perquè els altres s’enduguin
el mèrit?
L’Eucaristia no és això? El Senyor no ens fa
asseure a taula i ens serveix la seva Paraula i el seu Cos? No entrega la vida
perquè tinguem vida? No es fa present pobrament, amb uns signes senzills de pa
i vi i de paraules humanes? No ens convida a aprofundir en la seva experiència
de filiació, de sentir-se totalment vinculat i depenent del Pare perquè sap que
tot ho rep d’Ell com un infant del pare o la mare?
De tot el que he dit, queda’t amb una idea,
amb allò que més ressoni en el teu cor, allò que creus que el Senyor et vol dir
i ara en uns moments prega al Senyor i demana-li que et vagi donant cada dia
més la seva manera de veure el món i els seus criteris.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
-1.jpg){kind=spacer}
-2.jpg){kind=spacer}
.jpg)
