Benvolguts gns/nes:
En aquest primer diumenge de
juliol, XIVè de durant l’any, m’agradaria començar amb les paraules que Déu ens adreça a través del
profeta Zacaries: Alegra’t comunitat de .....
I per què? Doncs perquè s’ha complert la
profecia, en Jesucrist, que ha fet
entrada a la terra, adreçant a tots els pobles paraules de pau i d’amor i ens
ha salvat. Ell ens ha mostrat que Déu és compassiu i benigne/ lent
per al càstig, gran en l’amor/ és bo per a tothom,/estima entranyablement tot
el que ell ha creat... que... sosté els qui estan a punt de caure, i que amb el seu perdó redreça els que han
ensopegat.
Si no estem contents ni agraïts, és perquè
potser encara ens comportem com aquells savis i
entesos del temps de Jesús, que pensaven que complint la Llei i el
farcell de preceptes humans que havien afegit, ja en tenien prou. No els calia
Jesús. En canvi, els senzills, els atribolats, els nets de cor, acolliren Jesús
amb goig i plena confiança. Per això Jesús fa aquesta preciosa pregària: Us
enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la
terra, perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i
als entesos.
Jesús, el Fill servent i Déu Pare, formen una
comunió d’amor amb l’Esperit Sant: fora del Pare, ningú no coneix veritablement el
Fill; igualment ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells
a qui el Fill el vol revelar. Nosaltres som els beneficiaris
primers d’aquesta revelació, i no podem quedar-nos-la per nosaltres ni tampoc
rebre-la sense que no experimentem una conversió interior continuada, per a
viure d’acord amb el que Jesús ens proposa. Experimentem sovint les pròpies
limitacions, fragilitats, el nostre pecat, i de vegades això
ens angoixa, ens bloqueja fins
el punt de pensar que no hi ha res a fer, que mai
canviarem, que som un cas perdut. I és
en aquests moments d’angoixa, de solitud fins i tot de desesperació, quan més
hem d’obrir el nostre cor a Jesús, perquè només en Ell trobarem la pau i el
repòs que necessitem per continuar el camí.: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats: jo us
faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i
trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau i la meva
càrrega lleugera. Acceptar el seu jou vol dir, fer-nos
deixebles seus, fer del seu evangeli la nostra norma de vida, que troba el seu
nucli fonamental en el manament nou de l’amor: estimeu-vos els uns als altres tal i como jo us
he estimat.
Hem de ser humils i sincers per
a reconèixer-ho, no és només qüestió de voluntat, és també de fe, de deixar-nos
guiar per l’Esperit Sant, que hem rebut en el baptisme, que ens fa
superar la temptació de cercar només el nostre propi benestar, oblidant als
altres. Per
això sant Pau ens recomana: No viviu
segons les mires de la carn sinó segons les de l’esperit, perquè l’Esperit de
Déu habita en vosaltres. L’Esperit d’aquell que va ressuscitar Jesús d’entre
els morts,...que donarà la vida als vostres cossos mortals. És l'Esperit que ens
incorpora a la família de famílies que és l'Església, una Església que ha de ser com un hospital de campanya on tothom pugui apropar-se per a curar les seves ferides.
Benvolguts germans i germanes,
donem gràcies a Déu per donar-nos el seu Fill Jesús, i, gràcies a Ell, fer-nos fills seus amb el do de l’Esperit
Sant; i demanem-li que renovem amb alegria, el nostre desig de continuar sent
deixebles seus, estimant, servint i acollint, especialment als que més ho
necessiten com Ell ho va fer. Que aquesta Eucaristia ens hi ajudi.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge