Com més amples les filactèries, més es veuen;
com més llargues les borles del mantell, més important sembles; si estàs al
primer lloc, més reconeixement t’hauran de fer.
Això es relaciona amb molta facilitat amb allò
que ens prevé el papa Francesc: la mundanitat espiritual. És aplicar els
criteris del món per l’Església, per la nostra relació amb Déu i per discernir
les coses que hem de fer o no. Mundanitat vol dir, els criteris i la cultura
del món. Jesús prega en la oració sacerdotal, capítol 17 de l’evangeli de Sant
Joan precisament per això: «Pare, jo els he confiat la vostra paraula, però ara
el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en soc. No us demano
que els tragueu del món, sinó que els preserveu del Maligne. Ells no són del
món, com jo tampoc no en soc. Consagreu-los en la veritat, que és la vostra
paraula.»
No són del món perquè la Paraula de Déu ha
calat a fons en la seva vida: el centre ja no és el món, les coses, sinó Déu
mateix i, per conseqüència, els seus criteris, els criteris evangèlics.
La mundanitat espiritual agafa els criteris
del món; Jesús ens mostra els criteris de Déu. Buscar estar per sobre l’altre?
És un criteri del món. La humilitat de buscar l’últim lloc? És criteri
evangèlic. Quan comencem a parlar a l’Església del poder, de si la jerarquia i
que si tomba i que si gira… és mundanitat espiritual. És no entendre que el triplex
munus: munus regendi, ofici de regir, munus docendi, ofici
d’ensenyar i el munus santificandi, l’ofici de santificar que és propi
del ministeri ordenat és un servei, és per als altres, no per al propi
benefici. Qui concep tots els càrrecs com un poder sobre els altres, com un
fer-se veure viu en la mundanitat espiritual.
Això pot passar-nos a tots, tinguem encàrrecs
o no. És una visió de com concebo jo l’Església: des de la mundanitat o des
dels criteris evangèlics. Llavors s’entén que molts cops hi hagi garrotades per
ministeris més visibles (a algunes parròquies tothom vol llegir a la missa, o
ser catequista o el que sigui) però ningú es baralla pels serveis més humils,
menys visibles que són els que potser fan que la parròquia funcioni. I cal que
els donem les gràcies!
És gran el perill de la mundanitat espiritual
i ens pot afectar a tots: quantes gelosies hi ha en moltes parròquies perquè
una persona se li reconeixen les coses i a l’altra no… és mundanitat
espiritual: faig les coses perquè me les reconeguin. Però no cal que siguin
coses concretes de la parròquia: si jo veig que la meva vida no es diferencia en
res de la d’una altra persona no creient excepte els moments que vinc a la
parròquia o prego, és mundanitat espiritual. Quin poder d’atracció té portar
una vida com la que porta l’altra gent, i que no sigui una vida guiada per
criteris evangèlics des del moment que em llevo fins que me’n vaig a dormir? Si
la gent que vaig coneixent no veu en mi alguna cosa diferent a la resta de la
gent, és que la meva vida cristiana no resplendeix i estic immers en la
mundanitat espiritual.
Fixeu-vos el camí: tots vosaltres sou germans,
teniu el mateix Pare del cel i un sol guia o camí cap al Pare que és Crist. I
qui sigui el més important, que serveixi. La fe agermana; la mundanitat
espiritual ens converteix en enemics. Demanem a Déu aquesta mirada, aquesta
mirada sobre el món i especialment sobre l’Església. Que no ens surti, quan
veiem un bisbe pensar: «ja surt la jerarquia», sinó pensar: «mira, un germà
meu, que està al meu servei».
L’Eucaristia és memorial, actualització de la
Pasqua de Crist: Passió, Mort i Resurrecció. És el gran servei que Déu ha fet
amb nosaltres, s’ha humiliat, s’ha abaixat fins a la mort de Creu. Abaixem-nos
també nosaltres a servir els altres, a rentar-los els peus: això sí que és un
criteri evangèlic. Cada cop que pensem com el món i pensem estar per sobre dels
altres, l’únic que estem fent és fer més amples les nostres filactèries i
llargues les borles del nostre mantell.
Pregueu també pels que el Senyor ens posa davant de les comunitats, perquè puguem viure-ho com un servei, molts cops amagat en la pregària intensa del pastor per les seves ovelles, en el treball amagat, en les soledats experimentades.
Joan Hernàndez, vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge