1.
Redempció i
santificació.
La carta als hebreus
interpreta la mort de Crist amb les categories sacrificials de l’Antiga
Aliança. La mort de Crist al Gòlgota és el sacrifici definitiu d’expiació; ja
no caldrà fer-ne cap més. Entenguem què vol dir això per a la gent del segle
XXI. L’encarnació de Déu en Jesús de Natzaret significa la divinització del
món. Ja no cal res més perquè res més no pot ni de lluny assemblar-se a aquesta
acció divina sobre el món. El món ha estat redimit, això és divinitzat, cosa
tan gran i innovadora que encara avui provoca refús de diverses maneres. El
cristià és aquell que acull l’acció santificadora de Déu amb agraïment i hi compromet
la seva vida. Ho fem?
2.
La vídua pobra i el fariseisme
L’evangeli ens diu que la generositat solidària no depèn de la quantitat sinó de l’actitud de la persona. La vídua de Sarepta i la vídua de l’Evangeli donen allò que tenen per viure amb senzillesa i privacitat. Els fariseus, d’aleshores i d’ara, que també n’hi ha, són exhibicionistes i fatus. Quan de temps ha de passar perquè la nostra església abandoni tots els tics fariseus, que la desfiguren? Si més no, nosaltres fem compromís d’abandonar tot fariseisme. Serem més feliços.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge