La humanitat sempre ha tingut la necessitat de
buscar punts de referència, punts ferms, incommovibles. Si ara els punts ferms
podrien ser constants físiques de l’univers: la durada d’un segon, la velocitat
de la llum, la constant de gravitació universal, en l’antiguitat, el sol, la
lluna i els estels eren punts ferms, no tenien canvi: cada dia surt el sol i
puc preveure la sortida i la posta, puc preveure les fases de la lluna, la
posició dels estels i a més, aquests m’ajuden a orientar-me en la nit.
No és només una imatge d’un cataclisme còsmic,
la que presenta Jesús, sinó la caiguda de tot punt de referència, de tota cosa
segura. Això succeirà a la fi dels temps, però en el dia a dia, podem fer-ne
experiència en algunes ocasions: situacions molt, molt difícils que ens fan
pensar que el sol no surt a la nostra vida, o que tots els punts de referència
han desaparegut, vivim molts cops situacions límit on veiem que res és segur,
tot és canviable. I la pregunta és: i on construeixo la vida? Quin és el meu
punt de referència? Quina és la meva esperança?
L’esperança serà la promesa del Senyor: el dia
que s’enfosqueixi el sol i la lluna de la teva vida, vindrà el Fill de l’Home, el
Senyor no et deixarà, vindrà amb poder, amb glòria. Ell és la teva esperança.
Ara que estem a punt de començar l’any jubilar 2025, centrat en l’esperança,
cal fonamentar-la bé.
Desgràcies, incerteses, guerres n’hi ha hagut
sempre i n’hi haurà sempre. Però el Senyor roman: Crist és ahir, avui i pels
segles. La gent viu amb molta por i incertesa el futur, i no els falten motius:
podré pagar la hipoteca el mes que ve? Seguiré treballant o em faran fora? La
guerra d’Ucraïna s’estendrà cap a nosaltres? Què serà del nostre món d’aquí 50
o 100 anys? Però els falta una cosa: la certesa que passi el que passi, Déu hi
és present i el puc trobar en els goigs i en les penes. Res ens pot separar de
l’amor que Crist ens té. Res em pot separar perquè l’únic que em podia separar
que és el pecat i la mort han estat vençuts un cop per sempre a la Creu.
Quines proves hi ha que l’amor de Déu és
incommovible? Mira l’Escriptura, repassa-la, és la seva Paraula que ens ha
deixat per estar amb nosaltres, per fer-se conèixer i estimar. Mira
l’Eucaristia: és el sacrifici renovat de Crist, cada dia torna a dir que sí a
l’entrega total al Pare per nosaltres. Mira la resta dels sagraments: són signe
del seu amor. Mira l’Església i els germans: són presència de Crist en el món,
al teu voltant. Ell és esperant-te en el seu cor.
Potser estem molt acostumats a viure així, tenint
Déu com a la nostra esperança i potser no ens fa por el futur ni vivim en la
incertesa o ens deixem portar per ella, però hi ha molta gent que necessita
aquest missatge de salvació, aquesta Bona Nova. I aquí és tasca de tots, com a
batejats, de ser missioners al nostre voltant: amb paraules si cal, però
sobretot amb la vida. Que puguin preguntar-nos quina és la raó de viure amb
alegria i esperança en un món en què molts cops tot sembla enfonsar-se.
Alegrem-nos de tenir un Déu que sempre és al
nostre costat i que el podem trobar en tota ocasió. Fem nostre el salm: «el meu
cor se n’alegra i en faig festa tot jo. […] joia i festa a desdir a la vostra
presència; al vostre costat delícies per sempre». Preguntem-nos cada dia: qui
és la meva alegria? Qui és la meva esperança? En què poso la seguretat i on puc
edificar la meva vida?
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge