Sfamília: de juliol 2025

dilluns, de juliol 28, 2025

DIUMENGE XVII DURANT L'ANY

Introducció.

Fa dos diumenges la litúrgia ens donava l’oportunitat de considerar la prioritat de la caritat (el bon samarità), el diumenge passat ens parlava de la primacia de l’escolta de la paraula de Jesús (Marta i Maria), avui ens parla de la pregària de petició. Primer a Gn, amb el divertit estira i arronsa entre Déu i Abraham, i després a l’evangeli.

1. Som objecte de l’amor de Déu, beneficiaris.

Déu s’ha implicat en la nostra història “Vosaltres éreu morts i Déu ara us ha donat la vida, juntament amb Crist” Nosaltres ja hem ressuscitat amb el Crist. Hem estat santificats, procurem administrar amb seny el do que hem rebut.

2. Què hem de demanar?

El Pare donarà l’Esperit Sant als que l’hi demanin, perquè és això el que li hem demanar: l’Esperit Sant, que ens orienti en les decisions que lliurement hem de prendre per mantenir-nos en la santedat. Déu no violenta mai la llibertat de l’ésser humà. Vol que demanem amb confiança perquè som seriosament lliures, perquè Ell ens ha creat seriosament lliures. Déu respecta tant la llibertat dels seus fills que no imposa, només proposa. I ell mateix posa els mitjans perquè nosaltres sapiguem discernir el camí del bé i la felicitat i mantenir-nos-hi.

3. Podem demanar altres coses?

El que puguem demanar en concret és només allò que condueix a la santedat personal i comunitària. A Déu, Pare bo, li agrada que els seus fills li demanem allò que ens convé i que Ell està disposat a donar-nos a pleret. L’Esperit Sant ens inspirarà i ens donarà força per aconseguir allò que demanem, si demanem el correcte.

4. La pregària compromet.

Demanar no és només bla bla bla, demanar exigeix una coherència de vida en la fe i en el compromís en la transformació de la realitat. No podem dir “Que vingui el vostre Regne” si no estem disposats a fer-lo venir, o “Doneu-nos el pa”, si no estem disposats a esforçar-nos a produir-lo, o que es faci la seva voluntat, si no estem disposats a descobrir-la i a treballar pel Regne de Déu, amb el mateix grau de compromís que Jesús.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

FULL GROC PARROQUIAL SETMANAL

FULL DOMINICAL 27/07/2025

dilluns, de juliol 21, 2025

MISSA DEL XVI DIUMENGE DURANT L’ANY.19-20/07/2025

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans/es en Crist:

La paraula de Déu que hem escoltat ens convida a meditar sobre una actitud fonamental, que ha de caracteritzar el nostre ser cristià:l’hospitalitat.

De la mà del patriarca Abraham, aprenem com hem de tractar els nouvinguts. Ell, sota l’alzina de Mambré, rep cordialment a tres homes desconeguts, que acull sense reserves, els permet que es refresquin, reposin i s’alimentin per a que puguin continuar el camí. És una manera d'expressar que tota persona és una criatura de Déu que ha de ser tractada amb dignitat.

Sovint, persones que han viatjat a països molt pobres, destaquen la generositat amb que els han acollit i hostatjat els seus habitants, compartint amb ells el poc que tenien. ¿L’acolliment i l’hospitalitat no han de ser una de les característiques fonamentals dels cristians?

Efectivament, hem d'estar disposats a acollir tothom, també aquell pobre que ve a trucar a deshora a la nostra porta, que demana que l’ajudem, i que, de vegades, ens traiem de sobre sense haver fet l’esforç d’escoltar-lo i atendre’l amb caritat. No es tracta només d’ajudar materialment, també podem oferir part del nostre temps, del nostre afecte, de la nostra fe, perquè acollir també implica posar-nos en el lloc de l’altre, escoltar-lo i tractar-lo amb respecte i dignitat.

Avui a l’Evangeli, Jesús, de camí cap a Jerusalem, s’atura inesperadament a casa de Marta i Maria, que l’acullen amb gran goig i volen servir-lo de la millor manera. Marta ho fa dempeus preocupada perquè ”està molt atrafegada per obsequiar-lo”. Maria, ocupada perquè “estava asseguda als peus de Jesús escoltant”. A Marta, li agraeix que vulgui servir-lo amb tanta diligència, però no és el més important. Maria ha pres la millor part. Marta és convidada a superar el neguit per servir i asseure’s al costat de Jesús per escoltar-lo, però també Maria, després d’haver escoltat Jesús, s’haurà d’alçar per posar en pràctica els seus ensenyaments servint.

Tots som una mica com Marta, ens agrada fer coses, actuar i servir, però també som o hauríem de ser com Maria, capaços d’escoltar més Jesús, de posar-nos als seus peus, pregar i acollir amb el cor obert de bat a bat a la seva paraula, perquè es faci vida en nosaltres, perquè fonamenti les nostres accions i els nostres projectes. La vida cristiana té molt a veure amb aquest exercici de buscar el centre, és a dir, concentrar-se. I en aquest centre trobem ni més ni menys que a Jesús. No som cristians perquè sapiguem coses, ni perquè duem a terme grans o petits projectes, sinó perquè havent trobat Jesús, no l’hem deixat mai ni de buscar, ni de gaudir.

Benvolguts germans i germanes, demanem al Senyor, que personalment i com a comunitat, aprenguem a ser cada vegada més acollidors i hospitalaris els uns amb els altres, posant Jesús, com a puntal de la nostra manera de ser i de fer, escoltant-lo. Així, plens d’Ell, podrem continuar la seva missió, i com Sant Pau, anunciar-lo sense fer excepcions, amb la nostra manera de fer i de ser, especialment al costat dels qui es troben més a la intempèrie.

Joan Làzaro i padrós, prevere i rector.

FULL DOMINICAL 20/07/2025

dimarts, de juliol 15, 2025

DIUMENGE XV DURANT L'ANY / Cicle C

Hi ha moltes maneres de llegir la paràbola del bon samarità. Però avui, voldria convidar-vos a escoltar-la com una paràbola sobre l’esperança. Perquè hi ha una cosa que pot renovar el món, l’Església, i el cor de cadascun de nosaltres: la misericòrdia.

Jesús respon a un doctor de la Llei que vol “justificar-se”. És a dir, no busca el bé, sinó saber fins on arriba l’obligació legal. L’amor, però, no coneix fronteres legals. No demana: “qui és el meu proïsme?” sinó: “com puc jo ser proïsme per a l’altre?”. Aquí comença la revolució de la misericòrdia.

El relat és escandalosament senzill. Un home cau en mans de bandolers. És despullat, apallissat, abandonat. I passa un sacerdot. I un levita. I passen de llarg. Per por? Per conveniència? Perquè són incòmodes les ferides alienes? Jesús no acusa, però fa visible un mal que travessa la història: la indiferència.

No és el pecat el que destrueix el món, sinó l’acostumar-se al sofriment dels altres. Una Església que vol reformar-se, que vol tornar al cor de l’Evangeli, ha de començar aquí: on està el germà ferit? Què faig jo? Passo de llarg o m’acosto?

El bon samarità no té poder, ni títols, ni autoritat religiosa. Però té entranyes. És estranger, cismàtic als ulls del doctor de la Llei. Però s’acosta, es compadeix, cura, carrega, confia a l'hostaler.

És el rostre de Déu, que no es mostra des de dalt sinó que s’ajup. Així és l’Església autèntica: un hostal on el Crist deixa els seus ferits, perquè nosaltres els cuidem. Així es renova la comunitat cristiana: des del servei concret, des de la caritat viva.

Però no ho oblidem: la misericòrdia no és un esforç humà. És fruit de l’amor rebut. Si jo no m’he deixat mirar per Crist, si no he deixat que la seva Creu em toqui, no podré sostenir les creus dels altres. Només una vida configurada a Ell, només una pregària viva que neix de la gratitud per l’amor rebut, pot donar pas a un cor misericordiós. No ens pugen les pròpies forces a la creu: és Ell qui ens hi atrau amb el seu amor.

La primera lectura (Dt 30,10-14) diu que la Paraula de Déu no està lluny, no és inaccessible. Està prop teu, als teus llavis i dins el teu cor. Però demana una cosa: que la posis en pràctica.

Per això, la misericòrdia no és un ideal eteri. És la carn de l’Evangeli. És el crit dels pobres, dels exclosos, dels abandonats. És la ferida que espera una mà, no un discurs. És la reforma veritable de l’Església.

No canviarem el món amb documents, sinó amb gestes de misericòrdia.

No reformarem l’Església només amb discursos, sinó baixant del cavall, tocant les ferides, gastant el nostre oli i el nostre vi.

Però tampoc ho podrem fer sense pregar. Sense estimar. Sense viure units a Crist, fonament de tota misericòrdia.

I en la carta als Colossencs (1,15-20), Pau ens recorda que Crist és la imatge del Déu invisible. I com s’ha manifestat aquesta imatge? «Ha volgut reconciliar totes les coses, posant la pau en tot el que hi ha per la sang de la seva creu.»

La misericòrdia, doncs, té un origen concret: la sang vessada per nosaltres. La pau no s’improvisa: és do, és gràcia, és fruit de la Creu. I és aquí on es fonamenta la nostra esperança.

Germans, hi ha un home a terra, en el camí de Jericó. I no és algú llunyà: és el teu veí, el teu marit, el teu amic, aquell que viu sense esperança. És aquell que potser ha estat ferit per nosaltres mateixos.

No reformarem res, si no estimem.

No renovarem res, si no toquem les ferides.

No salvarem ningú, si no baixem del cavall.

Però tampoc estimarem ni tocarem, si no deixem que Crist ens guareixi primer.

Que l’Eucaristia que celebrem ens uneixi a Ell, ens configuri a la seva creu, i ens doni l’oli del seu Esperit per ser samaritans d’esperança en un món ferit.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

FULL GROC PARROQUIAL

FULL DOMINICAL 13/07/2025

dilluns, de juliol 07, 2025

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY / Cicle C

Sabem que totes les paraules del Senyor són portes que ens obren al Misteri però aquesta d’avui crec que és preciosa: «Alegreu-vos, perquè els vostres noms estan escrits al cel».

És com si, enmig de la remor del món i els seus problemes, el Senyor ens agafa de la mà, ens mira als ulls, ens somriu, ens atura i ens fa aixecar llavors la mirada cap al cel. Ens diu: recorda d’on vens, recorda on vas. Ets conegut, estimat, esperat en el cel. No és un missatge d’esperança? No és el que fem a cada Eucaristia, aturar-nos, mirar al cel i veure-hi inscrit el nostre nom i dir... és veritat: soc hereu de Déu, hereu en Crist, el Pare m’hi espera per obrir i vessar sobre mi tots els seus tresors.

I així és com comença la missió. No des d’una eficàcia o una tècnica ben treballada sinó des de la veritat més profunda: el teu nom és inscrit en el cor del Pare. I el missioner —que ho som tots—, el qui vol portar Déu als altres, sembla que només hagi de dir «Pau en aquesta casa». Simplement estarà portant el batec del cor de Déu que vol entrar en aquell lloc i que vol portar el seu Regne a tots aquells que li obren la porta.

I precisament «pau», perquè és el primer do del Ressuscitat «Pau a vosaltres», perquè és el primer efecte de la presència de Déu. La pau del fill que és posat a la falda de la mare i troba allà tot el que necessita: consol, amor, reconeixement i tot l’aliment necessari.

I encara Jesús ens recorda una cosa: «Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel». En altres paraules: la nostra força i el nostre goig no ve del que fem sinó perquè som fills de Déu. A mi no em defineix el que faig, tampoc el meu pecat, sinó l’experiència profunda de ser fill. I fixeu-vos que només és des d’aquí que un pot ser realment lliure: ens obrim a l’Esperit Sant, ens vinculem directament amb Déu perquè res ni ningú ens puguin allunyar de l’amor de Déu que tant ens estima.

El món necessita que nosaltres alcem els ulls al cel, necessita que tinguem esperança, una que no defrauda. Que haguem fet l’experiència fonamental de la nostra vida, de ser fills incondicionalment estimats pel Pare. Que visquem amb alegria, de saber que Déu està de la nostra part i que el seu poder és més gran que tot el mal del món, que les tenebres més fosques, que les ferides que bloquegen tants cops la nostra vida.

El món necessita testimonis, abans que mestres —deia ja el papa sant Pau VI—. Necessita algú que li digui: el món pot ser redimit, tu pots ser redimit, Déu t’estima i té el teu nom inscrit en el seu cor. Mira la meva cara, contempla la meva vida i hi veuràs el pas del Senyor.

Ara alçarem els ulls al cel en la litúrgia de l’Eucaristia i l’Esperit Sant davallarà, no només sobre els dons eucarístics sinó també sobre nosaltres. Demanem a l’Esperit Sant que ens faci alçar sempre la mirada al cel, a veure-hi el nostre nom inscrit en el cor de Déu.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

CARTELL INICI DE LA CATEQUESI

FULL GROC PARROQUIAL

FULL DOMINICAL 06/07/2025

dimecres, de juliol 02, 2025

SANT PERE I SANT PAU (missa del dia).

1. La festa de la evangelització.

La festa dels apòstols Sant Pere i Sant Pau és la festa gran de l'evangelització. La vida d'aquells dos homes, pel relat que ens en fa el llibre dels fets, pel testimoni escrit per sant Pau mateix i per altres informacions procedents d'escrits dels primers autors cristians, sabem que va ser una vida plenament entregada al servei de l'evangeli, seguint el mandat que havien rebut de Jesús.

2. Diferents maneres de vincular-se a Jesús.

Pere és l’amic entranyable i fidel de Jesús, a qui Ell confia la direcció del grup perquè Pere l’estima, no pas perquè sigui savi o ric, i continua essent-li fidel malgrat les tres negacions de la nit del procés, fruit de la pròpia presumpció.

Pau és l’home íntegríssim vinculat plenament a les seves conviccions, encara que aquestes no es corresponguin amb la veritat objectiva. Per això, quan Jesús se li manifesta i li dona el seu Esperit és plenament fidel a la veritat que li ha estat revelada tot i les penúries que aquesta fidelitat li comporta.

Aquestes actituds, amistat i veracitat, són essencials per a la nostra relació amb el Crist i per a la praxi normal de la nostra vida: l’amor a Jesús i a les imatges de Jesús, que són tots els éssers humans, i el coneixement de la veritat revelada i l’adhesió a aquesta mateixa veritat.

3. El primat de Pere.

Pere fou el cap de l'Església de Jerusalem, fins que va haver-ne de fugir per la persecució d'Herodes. Després ho fou de l'Església de Roma. Jesús mateix li va encomanar la missió de ser el cap del col·legi apostòlic. Els catòlics i, a la seva manera, altres comunitats cristianes, pensem que aquella missió de Pere la té ara el bisbe de Roma. La manera d'entendre el fet no és, com ja sabeu, igual per a les diverses esglésies cristianes. Avui és un dia, doncs, molt indicat perquè preguem per la unitat, seguint l'exemple de Pere i Pau, tan diferents i tan combatius, però tan preocupats per la comunió en la diversitat. Preguem perquè totes les esglésies reconeguem els nostres pecats, la nostra part de culpa en la divisió i ens aproximem els uns als altres, com van saber fer Pere i Pau.

Josep Esplugas Capdet, prevere.