Les lectures d’avui ens dibuixen tres escenes
molt humanes: el fariseu i el publicà pregant al temple, el Senyor que escolta
el crit dels pobres, i Pau que, al final de la seva vida, confessa haver
combatut el bon combat. Tres moments diferents, però units per un mateix fil:
la veritat del cor davant Déu.
Primer, el fariseu i el publicà. Jesús ens
mostra dues maneres de pregar. El fariseu ho fa tot bé: dejuna, dona almoina,
compleix la Llei. Però el seu cor no acompanya les seves obres. Parla amb Déu,
sí, però només per parlar de si mateix. El publicà, en canvi, no té res per
mostrar, només un cor desarmat. Però en aquell cor hi ha veritat, humilitat i
amor.
Les aparences enganyen. És fàcil mantenir un
bon aspecte exterior, però molt més difícil que l’interior i l’exterior vagin
al mateix ritme. Quan només hi ha façana, això és fariseisme: pura envoltura
sense ànima. Per això Jesús adverteix: no jutgeu. Perquè ningú no veu el cor de
l’altre. Només Déu el coneix.
Però que això no ens serveixi d’excusa per
quedar-nos de braços plegats. El llibre de l’Eclesiàstic ens recorda que Déu fa
justícia als oprimits i que el seu clam travessa els núvols. Déu no és
indiferent, i nosaltres, si vivim d’Ell, tampoc no podem ser-ho.
No n’hi ha prou de no jutjar: cal socórrer. I
aquí no hi ha excuses. No tinc diners: puc donar temps. No tinc temps: puc
pregar, oferir, acompanyar. El que importa és unir-nos a la voluntat de Déu,
que sempre s’inclina cap als petits.
Preguntem-nos amb sinceritat: ¿no dediquem
massa hores a coses que no alimenten l’ànima, mentre diem que no tenim temps
per servir o per pregar?
La misericòrdia veritable no és
sentimentalisme; és amor que es tradueix en acció. Quan el cor és sincer,
l’amor es converteix en gest, en proximitat, en justícia.
I finalment, l’escena de Pau. En les seves
paraules apareix quelcom preciós: el desig del repòs en Déu. «Ja estic a punt
de ser vessat en libació... em resta reservada la corona.»
És l’experiència de qui ha viscut i ara sent
que l’ànima comença a mirar més enllà. Molts, a la vellesa o en una etapa de
maduresa espiritual, senten el mateix: «Ja he fet el que havia de fer; ara
desitjo estar amb el Senyor.» I de seguida, la família respon: «No diguis això,
no et rendeixis.»
Però una cosa és desitjar morir, i una altra
de ben diferent és desitjar Déu. No té res a veure amb l’eutanàsia ni amb el
cansament de viure, sinó amb l’esperança de qui confia. No és desig de fugir,
sinó desig de plenitud. No és abandonament de la vida, sinó abandonar-se en les
mans de Déu.
Jesús ho va dir a Pere: «Quan eres jove, tu
mateix et cenyies i anaves on volies; quan siguis vell, un altre et cenyirà i
et portarà on no voldràs.» Això no és humiliació, és maduresa espiritual. És el
temps de deixar que Déu porti les regnes.
Així s’uneixen els tres moments d’avui: un cor
sincer, com el del publicà. Un amor que actua, com el de Déu envers els pobres.
I una esperança que descansa, com la de Pau. Quan el cor i les obres van al
mateix compàs, la fe esdevé vertadera. No aparença, sinó veritat. No
indiferència, sinó compassió. No por, sinó confiança.
I aleshores, també nosaltres podrem dir amb Pau: «He combatut el bon combat, he mantingut la fe. El Senyor em guardarà per al seu Regne.»
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
