dimecres, d’octubre 29, 2025

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY. 25-26/10/2025

 


Les lectures d’avui ens dibuixen tres escenes molt humanes: el fariseu i el publicà pregant al temple, el Senyor que escolta el crit dels pobres, i Pau que, al final de la seva vida, confessa haver combatut el bon combat. Tres moments diferents, però units per un mateix fil: la veritat del cor davant Déu.

Primer, el fariseu i el publicà. Jesús ens mostra dues maneres de pregar. El fariseu ho fa tot bé: dejuna, dona almoina, compleix la Llei. Però el seu cor no acompanya les seves obres. Parla amb Déu, sí, però només per parlar de si mateix. El publicà, en canvi, no té res per mostrar, només un cor desarmat. Però en aquell cor hi ha veritat, humilitat i amor.

Les aparences enganyen. És fàcil mantenir un bon aspecte exterior, però molt més difícil que l’interior i l’exterior vagin al mateix ritme. Quan només hi ha façana, això és fariseisme: pura envoltura sense ànima. Per això Jesús adverteix: no jutgeu. Perquè ningú no veu el cor de l’altre. Només Déu el coneix.

Però que això no ens serveixi d’excusa per quedar-nos de braços plegats. El llibre de l’Eclesiàstic ens recorda que Déu fa justícia als oprimits i que el seu clam travessa els núvols. Déu no és indiferent, i nosaltres, si vivim d’Ell, tampoc no podem ser-ho.

No n’hi ha prou de no jutjar: cal socórrer. I aquí no hi ha excuses. No tinc diners: puc donar temps. No tinc temps: puc pregar, oferir, acompanyar. El que importa és unir-nos a la voluntat de Déu, que sempre s’inclina cap als petits.

Preguntem-nos amb sinceritat: ¿no dediquem massa hores a coses que no alimenten l’ànima, mentre diem que no tenim temps per servir o per pregar?

La misericòrdia veritable no és sentimentalisme; és amor que es tradueix en acció. Quan el cor és sincer, l’amor es converteix en gest, en proximitat, en justícia.

I finalment, l’escena de Pau. En les seves paraules apareix quelcom preciós: el desig del repòs en Déu. «Ja estic a punt de ser vessat en libació... em resta reservada la corona.»

És l’experiència de qui ha viscut i ara sent que l’ànima comença a mirar més enllà. Molts, a la vellesa o en una etapa de maduresa espiritual, senten el mateix: «Ja he fet el que havia de fer; ara desitjo estar amb el Senyor.» I de seguida, la família respon: «No diguis això, no et rendeixis.»

Però una cosa és desitjar morir, i una altra de ben diferent és desitjar Déu. No té res a veure amb l’eutanàsia ni amb el cansament de viure, sinó amb l’esperança de qui confia. No és desig de fugir, sinó desig de plenitud. No és abandonament de la vida, sinó abandonar-se en les mans de Déu.

Jesús ho va dir a Pere: «Quan eres jove, tu mateix et cenyies i anaves on volies; quan siguis vell, un altre et cenyirà i et portarà on no voldràs.» Això no és humiliació, és maduresa espiritual. És el temps de deixar que Déu porti les regnes.

Així s’uneixen els tres moments d’avui: un cor sincer, com el del publicà. Un amor que actua, com el de Déu envers els pobres. I una esperança que descansa, com la de Pau. Quan el cor i les obres van al mateix compàs, la fe esdevé vertadera. No aparença, sinó veritat. No indiferència, sinó compassió. No por, sinó confiança.

I aleshores, també nosaltres podrem dir amb Pau: «He combatut el bon combat, he mantingut la fe. El Senyor em guardarà per al seu Regne.»

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

CADENA DE PREGÀRIA

 

FULL GROC PARROQUIAL SETMANAL

 

FULL DOMINICAL 26/10/2025

 

dilluns, d’octubre 27, 2025

IMATGES DE LA PAELLA ECUMÈNICA D'ENGUANY.

 El passat dissabte 18 d'octubre del 2025 es va celebrar a l’Església Evangèlica Unida la trobada de germanor entre cristians organitzada per l’Associació Ecumènica Cristians per Terrassa.

La jornada va consistir en dues parts, la primera va ser una reflexió i un posterior treball en grups sobre la paràbola dels talents i la segona el dinar de celebració i germanor.

Aquí teniu algunes fotos dels diferents grups del taller bíblic i la posta en comú posterior.

Tot seguit hi ha les imatges de la Paella Ecumènica, que, com va explicar en Josep Esplugas, ja fa gairebé cinquanta anys la van iniciar en Lluís Bonet, arxipreste de Terrassa en aquell moment, i assistent a la paella d'avui, i en David Muniesa, pastor de l'església evangèlica. 

Moltes gràcies a tots.

 

dissabte, d’octubre 25, 2025

dimecres, d’octubre 22, 2025

LA MARE DE DÉU DE LA SALUT.

 


  1. Què celebrem?

Avui celebrem la solemnitat de la MdD de la Salut, patrona de la nostra diòcesi. Un dia important per demanar la complicitat de Maria en les nostres activitats pastorals i agrair la seva protecció.

  1. Agraïments.

En primer lloc agraïm-li el seu paper en l’encarnació del fill de Déu. Assumint la maternitat va fer possible que nasqués Jesús i, per ell, nosaltres sabéssim amb certesa que som fills de Déu.

En segon lloc destaquem que Maria és expressió perfecte de l’acció salvadora de Déu. És la primera persona en qui es manifesten plenament els efectes de la salvació obrada per Jesucrist. I, essent objecte de la salvació, n’és també transmissora. En la comunió dels sants actua solidàriament amb nosaltres per gaudir i transmetre els efectes de la salvació. Entenguem salut i salvació com a sinònims.

3.      Alliberament.

La salut és l’alliberament de tota opressió. Maria ens mostra amb la seva entrega a la causa de Déu que, encara que ens costi de creure la paradoxa, la vida més pròpia de la persona no és la vida tancada en l’egoisme excloent, sinó  la vida més entregada als altres, tal com Jesús ens ho revelà amb la seva mateixa vida. L’alliberament de l’egocentrisme és fonament de tot alliberament.

Déu és el capdavanter de tot alliberament. La història de la salvació és l'expressió de la voluntat alliberadora d'un Déu que estima la seva creació i, particularment, l'ésser humà, malgrat l'esforç constant d'aquest a fer el mal i a inventar tota mena de sistemes d'opressió individuals i col·lectius. I Déu, malgrat tot, ofereix de nou la possibilitat de redempció, d'alliberament i Maria n’és instrument.

Aquesta acció d'alliberament és avui plenament vigent i compromet l'Església. Anunciar i encarnar la Bona Notícia és la nostra missió i la Bona Notícia és primordialment l'alliberament de tota lacra i opressió. Pot semblar grandiloqüent, però aquesta és la missió de la diòcesi de Terrassa.

  1. Preguem per la intercessió de Maria.

Maria comparteix amb nosaltres el sacerdoci de Jesucrist en la comunió del sants. Demanem la seva complicitat, com deia en començar, perquè amb la paraula i amb l'acció siguem heralds i autors de la llibertat que Déu vol per a tothom. Sobretot en la vida quotidiana, en els petits detalls de la nostra relació humana. I siguem agraïts per l'alliberament que Déu ens ha regalat, acollint-lo de cor i proclamant-lo amb joia i convenciment.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

DOMUND 2025

 

FULL GROC PARROQUIAL SETMANAL

 

FULL DOMINCAL 19/10/2025

 

dimarts, d’octubre 14, 2025

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY

 


  1. L’agraïment, expressió de la fe.

Una de les expressions més importants de la fe és l'agraïment. Avui la litúrgia ens presenta dues mostres d'agraïment: Naaman a Eliseu i el leprós samarità a Jesús. I l'un i l'altre són precisament de pobles enemics dels jueus, el primer un arameu (un sirià) el segon un samarità. En tots dos relats s'hi endevina un fet sorprenent per als jueus coetanis de Jesús: la salvació arriba a tots els pobles, més encara: els altres pobles són capaços d'assumir, d'acceptar i d'agrair la salvació que ve de Déu, més que ells mateixos..

  1. A qui  he de donar gràcies?

Em sembla molt més raonable que tot plegat, inclòs jo mateix, sigui causat per un ésser intel·ligent que no pas per l’atzar. I agrair al Déu de Jesucrist perquè no només m’ha fet, sinó que, a més, m‘estima. Això no és tan evident però, què vol que li digui? Em sento millor amb un Déu que estima que amb un Déu simplement totpoderós i omniscient.

  1. Agrair, què?

3.1. Abans que res l'existència de la realitat. Imperfecta i inacabada, injusta i misteriosa... però és. I jo soc perquè hi ha realitat. Encara més; potser he d’agrair la imperfecció de la realitat perquè em permet fer-me persona col·laborant amb Déu al perfeccionament de la creació.

3.2. Immediatament després que Déu m’ha creat intel·ligent i lliure a imatge d’Ell mateix. No soc Déu però en soc imatge. Gràcies a la llibertat i a la intel·ligència em puc adherir al pla que Déu es proposa i em proposa per a realitat sencera i per a mi mateix. En altres paraules em puc deixar estimar per Déu fins al punt que Ell mateix em pugui donar la perfecció que ara em manca.

3.3.  I encara el do de Jesucrist: la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció inseparablement. La resurrecció de Jesús em palesa que la realitat té sentit més enllà d’ella mateixa. La finalitat de la creació és l’accés al segon estadi de la creació: la vida nova en Déu. Tot obra de Déu amb el meu consentiment pel que fa a mi mateix. Però obra de Déu, que em lleva la immundícia de la lepra i em permet viure en la llibertat dels fills de Déu. Encara més, agrair la capacitat de poder agrair: Jesús guareix la lepra, però només l’agraïment salva l’ésser humà.

3.4.  I moltes més coses concretes podem agrair; molts detalls més o menys insignificants del viure diari, només cal que cadascú examini la pròpia memòria personal. I en aquestes coses concretes també hi incloc les limitacions. Si no hi hagués mal, hi podria haver bé?

  1. Epíleg.

Confiem en Jesucrist, ens recorda 2Tm perquè ell és fidel encara que nosaltres no en siguem. És cert que el podem negar i quedem al marge de la salvació mentre mantinguem la negació (ell també ens nega, és clar), però és prou fidel per acceptar-nos de nou si deixem de negar-lo. 

Josep Esplugas Capdet, prevere.

dimarts, d’octubre 07, 2025

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY / Cicle C - 04-05/10/2025

 


De què tracta l’Escriptura? En el fons, de Crist i del Pare i de l’Esperit Sant; de la relació que Ells tenen, d’aquest amor etern que uneix el Fill amb el Pare en l’Esperit. I de com Déu vol que nosaltres també entrem a participar d’aquest amor, que fruïm d’aquesta comunió.

Amb això al cor, escoltem avui la petició dels apòstols: «Senyor, augmenteu-nos la fe.» Què hi ha al darrere d’aquesta súplica? És com si li diguessin: “Jesús, volem viure també nosaltres la relació que tens amb el Pare. Volem la teva confiança, la teva seguretat, la teva manera de viure en mans d’Ell.”

Perquè la fe, al capdavall, és això: participar de la confiança del Fill en el Pare. No és primer creure doctrines, sinó deixar-se introduir en la manera com Jesús viu: sempre recolzat en l’amor del Pare. Quan resa, quan actua, quan s’encamina cap a la creu, Jesús no es recolza en si mateix, sinó en la certesa que el Pare l’estima i no l’abandonarà.

Aquesta és la fe que Ell comunica als seus deixebles. Per això diu que n’hi ha prou amb una fe petita, com un gra de mostassa: no es tracta de tenir moltíssima fe per les nostres forces, sinó de viure la fe de Crist, que és més gran que nosaltres. El que cal és confiar en Ell, posar-nos a les seves mans.

Ara bé, la confiança no es fabrica en un moment. Com passa en les nostres relacions, la confiança es construeix amb el temps, amb la convivència, amb els gestos repetits de fidelitat. També amb Déu: si volem confiar-hi, hem de passar temps amb Ell. La pregària, els sagraments, l’Eucaristia dominical... són moments en què deixem que la seva presència ens vagi guanyant el cor. Sense aquests espais, la relació es refreda i la confiança es debilita.

I, com en qualsevol relació, també hi ha moments en què fallem. Quan la confiança es trenca, cal restaurar-la. Aquí entra el sagrament de la reconciliació: no és només una conversa íntima amb Déu en el silenci de la pregària, sinó que Ell ens ha donat un signe concret, visible, on la seva misericòrdia ens arriba de manera real i eclesial. Perquè el pecat no és mai només cosa meva amb Déu: si som un sol cos en Crist, el que jo faig repercuteix en tota l’Església. El meu egoisme, la meva manca de perdó, les meves caigudes afecten també els altres. I, per això, quan un de nosaltres és reconciliat, tot el cos queda guarit.

Demanar fe és, doncs, demanar de viure com Jesús: en confiança absoluta en el Pare. Aquesta fe no ens estalvia les dificultats, però ens fa viure-les d’una altra manera: no sols, sinó sostinguts. I això es va aprenent i reavivant cada dia, alimentant-nos de la Paraula, de l’Eucaristia, de la misericòrdia que ens aixeca quan caiem.

Potser avui ens podem endur aquesta pregunta al cor: ¿vull viure de la confiança de Jesús en el Pare? ¿Vull que la meva fe no sigui només esforç personal, sinó deixar que l’Esperit em faci participar de la fe del Fill? Llavors, com els apòstols, podem pregar: “Senyor, augmenteu-nos la fe.” I Ell ens respon donant-nos el seu mateix Esperit.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

INFORMACIONS ARXIPRESTALS

FULL GROC PARROQUIAL

FULL DOMINICAL 05/10/2025