diumenge, d’octubre 25, 2009

Fe cristiana i hedonisme


La societat occidental del segle XXI és marcadament hedonista, immanentista i individualista.
L’hedonisme es defineix com una doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer. Així els preceptes ètics són només regles empíriques mitjançant les quals l’home es defensa dels sentiments de disgust i resta obert plenament a les alegries de la vida (Gran Enciclopèdia Catalana). El plaer immediat és, així, el fi últim que persegueix l’acció humana. Excloc els epicuris per als quals el plaer s’identifica amb l’ataràxia o tranquil•litat de l’ànim, és a dir, un plaer a llarg termini.
La nostra societat és bàsicament hedonista. La recerca del benestar, i més del benestar social de manera solidària, és del tot lícit i desitjable, gairebé un deure, des del punt de vista cristià i humanista. El que no és acceptable és la recerca del benestar individual prescindint dels altres o, pitjor, a costa dels altres.
La societat europea i nord-americana del nostre temps ha reaccionat davant del fracàs i dels crims de les ideologies fortes i del record dels crims comesos en nom de Déu al llarg de la història: guerres de religió, persecucions per motius ideològics, camps d’extermini, gúlag, la revolució “cultural?” xinesa. I ha reaccionat refusant tota mena de pensament fort. La majoria ha optat per un hedonisme immediatista més o menys descarat, que consisteix passar-la tan bé com sigui possible, al marge o en contra dels altres, sense cap ombra d’horitzó transcendent. Tot i que cal reconèixer el valor positiu dels humanismes sense Déu.

La fe cristiana i el valor de l’esforç.
Aquest temps de crisis, de sacseig, és un moment oportú per fer força en els valors ètics que, aplicats a la vida, permetin donar un gir positiu a la situació creada per l’adhesió majoritària a l’hedonisme ambiental. Els cristians entenem i proclamem que la plenitud de sentit i la felicitat només es poden obtenir en la donació d’un mateix, malgrat l’esforç que això suposa. L’apòstol Pau diu: “Sempre us he mostrat que convé de treballar ... , recordant les paraules de Jesús quan digué: "Fa més feliç donar que rebre." (Ac 20,35). En el moment que hom entén aquesta màxima ha entès la lògica de Déu.
La reflexió sobre el treball, l’esforç i el servei es freqüent en la Bíblia. He seleccionat quatre que ofereixo a la consideració dels possibles lectors.
a) Un dels autors de Gènesi 1-11 es troba davant d’una realitat incontestable: Sobreviure en un món esquerp és dur. Per què passa això? La resposta la dóna amb un relat mític (Gn 3,17-19): És el càstig merescut pel pecat de l’origen.
b) La creació és un procés inacabat i dinàmic i Déu disposa que els éssers humans vagin perfeccionant-lo. El fet de créixer, multiplicar-se i dominar la Terra (Gn 1,28) és, doncs, fruit de l’esforç dels éssers humans, encara que en un primer moment s’entengui com una punició. “Laborem exercens” de Joan Pau II afirma que l’home, amb el seu treball, ha de contribuir al progrés cultural i moral de la societat i que treball és qualsevol mena d’acció humana que busca aquest fi.
c) Jesús de Natzaret diu que Déu mateix és actiu: “El meu Pare continua treballant i jo també treballo” (Jo 5,17). Jesús posa tot l’esforç en el servei a les persones concretes ajudant-los a donar sentit a l’existència i fent-los el bé. La missió del deixeble és la mateixa que la de Jesús.
d) L’apòstol Pau diu a uns deixebles seus de Tessalònica que pensaven que com que el Regne de Déu arribaria aviat no calia treballar els que “qui no vulgui treballar que no mengi” (2Te 3,10).

Josep Esplugas, arxiprest.
Diari de Terrassa 25 d’abril del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari

Publica un missatge