Primera Lectura: Is 56,1.6-7
Segona lectura: Rm 11,13-15.29-32
Benvolguda família de famílies
que és la comunitat, gns/gnes.:
Si Déu està sempre disponible a acollir tothom en el seu si, qui
som nosaltres per excloure o descartar a ningú, sigui d’on sigui?.
La primera lectura, del profeta Isaïes,
escrita en temps del retorn de l’exili del poble d’Israel, ens mostra la
invitació a acollir els estrangers que s’han adherit al Senyor, de manera que els
exiliats israelites que retornen a la pàtria practiquin el dret i la justícia i
obrin les portes als estrangers, en comptes d'excloure'ls. Però, aquesta
temptació resta vigent al llarg del temps, també en temps de Jesús, jueu de
naixement. Després de retreure als fariseus i els mestres de la Llei la seva
hipocresia, perquè s’aferren a la lletra morta de la Llei, decideix retirar-se
precisament a la terra dels pagans (no jueus), a la regió de Tir i de Sidó. I allà li surt a l’encontre una
dona cananea, pagana, que el reconeix com a Senyor i fill de David, que li
demana: compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada. Sorprenentment,
Jesús vol posar
a prova la fe d’aquesta dona estrangera i la dels seus deixebles. Aquests,
indiferents al seu dolor, volen desfer-se d’ella. Jesús , que sap que la
seva missió comença al poble escollit d’Israel, però que després ja s’estendrà
a tot el món, li respon que: ”únicament
he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. La dona,
lluny de desanimar-se, es prosterna i torna a pregar-li: ”Senyor, ajudeu-me”. Jesús,
escolta la seva pregària, si bé amb un llenguatge dur, però entenedor per la
mentalitat d’aquella època, i com a darrera prova, encara li diu : ”No està bé de prendre el pa dels
fills per tirar-lo als cadells”. I la dona, plena de fe, sabent-se dels
cadells, així eren anomenats els pagans enfront els jueus, respon
admirablement: ”És veritat, Senyor, però també els cadells
mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”.
Jesús, és compassiu i benigne, i davant la fe d’aquesta dona cananea, obra la seva gràcia curant la seva filla, mostrant-nos que els destinataris del seu missatge
d’amor i salvació i de la compassió de Déu ja no són només els jueus,
sinó tota persona que li obra el seu cor amb fe.
Això ens hauria d’ajudar a fer nostres dues actituds fonamentals de Jesús: evitar
el prejudici i potenciar l’acollida. Que hi hagi persones amb vides no del
tot perfectes no ens pot impedir reconèixer-hi una actitud d’amor i reverència gran
i sincera Déu. Si les parròquies som acollidores amb elles, podrem ajudar-les a
superar els obstacles, si poden, i si no, els farem costat, ajudant-les a viure
el millor possible la seva relació amb Déu i els germans.
Al mateix temps ens
adonem que per a Déu no hi ha distàncies insalvables. Preguntem-nos com de lluny estem d’Ell, si hem refredat el
nostre amor al proïsme, la pregària, la vida de fe. No ens desanimem, Jesús ens
estima i continua esperant-nos amb els braços ben oberts, amb el desig de
donar-nos forces per tornar a començar el camí les vegades que calgui.
Benvolguts/des gns.gnes:
Aprenguem d'aquesta dona cananea, perseverem com ella en la humilitat, en la
pregària i en la fe en Jesucrist, i no tinguem por, perquè Déu ens estima tal i
com som, no com voldríem ser, i ens anima a aixecar-nos de les nostres caigudes
i a seguir les seves petjades, sense excloure ningú.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge