1. Església sinodal.
Al llarg de la història l’Església no és una bassa d’oli i avui dia
tampoc i potser tampoc no ho pot ser. A l’àmbit universal, al nostre bisbat, a
la parròquia no tothom pensa igual i no és cap desgràcia. Als inicis de
l’Església ja hi ha una discrepància d’una profunditat importantíssima: el
cristianisme és una branca més del judaisme o és quelcom diferent, una realitat
que pot incloure jueus i pagans? El problema a què han de fer front Pau i Bernabé contra els judaïtzants és tan
important que la comunitat d’Antioquia, amb molt bon criteri, decideix que el
tema es resolgui a la comunitat-mare de Jerusalem. És a dir, no és un problema
local, es un problema universal.
És molt important la decisió que es pren: Els
cristians no són només jueus, poden ser també pagans. El cristianisme no és una
religió nacional sinó una religió universal. Malgrat la decisió, el problema es
va allargar molts anys però la decisió ja estava presa i no va ser mai
modificada. Laus Deo!, perquè, amb la decisió contrària, nosaltres potser no
seríem aquí.
Però també és important el procés de la presa
de decisió. No és Pere qui decideix ni Jaume, cap de l’església de Jerusalem,
per ell mateix; és un acord pres de consens. Es tracta d’un discerniment i una
resolució sinodal. Tant ens hem allunyat del principi que ara hem d’anar
redescobrint el sínode i no ens n’acabem de sortir?
2. La glòria de Jesús és la nostra glòria.
L’element final dels discursos de comiat és la pregària sacerdotal de
Jesús. Jesús expressa i exerceix la seva funció sacerdotal. El fragment que
avui contemplem destaca el do i l’exercici de la unitat com a signe de
credibilitat. La
voluntat de Jesús és que compartim la seva glòria, que és la seva filiació
divina. Tots som estimats de Déu ja abans de la creació, no només el Fill. En
el fet que Déu ens estima arrela la dignitat de cada un dels homes i dones,
àdhuc, o potser més, els més petits. .
3.
Responguem a la
invitació de Jesús.
Jesús ha vingut i ve a dir-nos “Que s’acostin els assedegats. Tothom qui vulgui que prengui l’aigua de la vida de franc”. Jesús vol venir, ser present en la història, és present en la història, en cada un de nosaltres, una presència que hem de fer-la efectiva, acollint-la i manifestant-la. ”Maranatha”, “Veniu, Senyor Jesús” perquè nosaltres anem cap a tu.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
.jpg)
