1.
La Paraula arriba més
enllà d’Antioquia.
Avui Fets ens parla
del primer viatge apostòlic de Pau. La Paraula s’adreça als qui no són jueus.
Fins ara els creients eren tots jueus de cultura hebrea o de cultura grega, com
Pau i Bernabé. Els refús de Jesús per part dels jueus fa que els dos apòstols
s’adrecin sense limitacions als pagans i aquí comença una disputa que s’anirà
arrossegant durant decennis: els pagans s’han de fer jueus i circumcidar-se
abans de batejar-se o poden batejar-se directament? És a dir el cristianisme és
una variant més del judaisme (saduceus, fariseus, essenis¡, zelotes i
cristians) o és quelcom nou? La solució final la prenen els jueus a Jàmnia, un
concili de rabins que exclou els cristians de la sinagoga. Definitivament els
cristians no som jueus, encara que en siguem fills.
2.
El fracàs davant del
món esdevé triomf davant de Déu.
La vida dels màrtirs
no es malmet, com la vida de Jesús, sinó que Déu els dona el triomf de la
resurrecció, com a Crist. Res del que fem de bo no es perd, encara que sembli
que és inútil. La vida de Jesús, com la vida dels màrtirs, no acaba en el
fracàs de la mort sinó en la glòria de la resurrecció. “L’Anyell
que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts de l’aigua viva”.
3.
Pastors endins i
enfora.
Som ovelles del ramat
de Jesús i inseparablement pastors, en comunió amb Jesús. Els pastors instituïts tenen el deure d’una
manera més significativa, és tota l’Església, cada un dels membres, que tenim
el deure de conduir-nos els uns als altres per ajudar-se a arribar al destí a
què Déu ens crida. És la tasca dels catequistes
d’infants, joves i adults, dels mestres i dels pares i mares de família. Això
és la tasca missionera de l’Església i és tasca de tots.
Però hi ha més. El
pasturatge també s’ha d’exercir, de manera diferent, és clar, però
inexcusablement, envers aquells que no són de la nostra colla. El dret a
conèixer la salvació és universal perquè tothom hi està cridat. Podrà
acollir-lo o refusar-lo d’acord amb la pròpia consciència però per nosaltres
que no quedi.
4.
Ser u.
Ens sentim units a Déu per la força unitiva de l’Esperit Sant. “El Pare i jo som U” i Jesús vol que “tots siguin u”. Hem de trobar l’equilibri just entre la unitat necessària i la uniformitat del tot abominable. El procés sempre obert a una major comunió demana esforç i tenacitat, renúncies i afirmacions, respecte i diàleg; fins i tot confrontació respectuosa. I una gran dosi d’humilitat. Si l’amor presideix les relacions humanes a l’interior de l’església i a tot arreu, anem bé. Si ens guiem per altres motivacions no anem bé.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge