1.
Déu allibera el poble
hebreu, el seu poble.
El poble d'Israel, repassant la seva història, hi veu la mà providencial
de Déu, que el va conduint cap a la salvació i la felicitat, malgrat les seves
infidelitats. Els israelites, i nosaltres, humans podem tòrcer el pla de Déu
sobre el món, però la nostra esperança és que la història acabarà bé; que el
Regne de Déu s’instaurarà.
2.
Abraham posa la
confiança en Déu.
L'autor de la carta als hebreus ens proposa la figura modèlica
d'Abraham: una confiança absoluta en Déu, fora de tota lògica humana.
Sacrificar el fill únic, nascut per una intervenció providencial de Déu no
tenia cap sentit, però per damunt de tota comprensió humana hi havia una
confiança absoluta en Déu.
3.
Novament
l’ídol-diner.
L'Evangeli de Lluc avui ens demana la resposta de la nostra actitud
activa: No confiar en la riquesa és primordial, perquè, si hom confia en els
diners, ja no confia en Déu. La riquesa del creient és Déu i els germans,
inseparablement. El diner, les possessions, no poden ser un absolut en la
nostra vida. No acumuleu riqueses i les que puguem tenir que serveixin per a
fer el bé.
4.
“No tingueu por”.
El creient assenyat no pot tenir por de res perquè posa tota la
confiança en Déu, com Abraham, just al contrari del ximplet de la paràbola de
l’altre dia. I és que Déu sí que no té por; confia tant en nosaltres que ens fa
responsables del seu Regne, juntament amb Ell mateix, això sí, perquè sols no
podríem res.
5.
Conclusió.
Potser fora bo, a partir de la Paraula que avui hem escoltat, repensar en la nostra pregària personal com anem de confiança en Déu i quines pors tenim.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge