Benvolguda família de
famílies, que és la comunitat, germans/nes en Crist:
Jesús sempre parla sense
embuts, i avui és un d'aquells dies en que les seves paraules ens colpeixen i
ens sorprenen: He vingut a calar foc a la terra. Com
voldria veure-la cremar! A
què ve aquesta duresa i agressivitat? Jesús té pressa per executar una
sentència? O més aviat, ens fa pensar en la Pentecosta, moment en què l'Esperit
adoptarà la forma de flama i de foc, de manera que "calar foc a la
terra" expressa el desig i la missió de Jesús, que l'Esperit penetri en el
cor de la terra?. Ho diu tot fent camí cap a Jerusalem, lloc on acomplirà la
seva missió, on "he de
passar la prova d'un baptisme", baptisme que
aquí suposa passar per la passió i la mort en creu, i per això expressa
clarament quins són els seus sentiments: Com em sento el cor oprimit fins que no l'hauré passada.
Sí, aquest és el testimoni creient fonamental
de Jesús, que com el del profeta Jeremies, per ser fidels a Déu, provoquen la
divisió entre els que ja els hi està bé
com van les coses, malgrat que provoquin guerres i conflictes: els
poderosos; i els qui anhelen un món
millor, més just i solidari, pacífic, proper al Regne de Déu: els senzills i
els humils. I com massa sovint passa, els primers, gràcies al poder de la força
i els diners, amb violència i crueltat, desfoguen la seva ràbia contra qui
pretén canviar les coses. A Jeremies pretenen deixar-lo morir dins una
cisterna, perquè amb les seves paraules desanima als guerrers; i a Jesús el
condemnen a morir a la creu, perquè és el Fill de Déu, el salvador que ve a
alliberar-nos de la mort i del pecat.
Déu no els abandona ni ens abandona mai.
Efectivament, Jesús un cop mort i
sepultat, ressuscita i ens dona la força del seu Esperit Sant i el do de la fe.
Jesús ens demana que,
personalment i comunitàriament, sortim
d’una fe viscuda rutinàriament per a viure-la des de la intensitat de
l’Evangeli. No podem continuar tenint
com a objectiu la recerca de la tranquil·litat, defugir els problemes, no
defensar el que creiem per si de cas... Si som veritables deixebles del Crist
ens hem d’esforçar a seguir les seves petjades i per tant, com ell, hem de
recuperar el foc de l’amor de Déu que crema en el nostre interior per a
transmetre’l a tothom. Un foc que també dona escalfor, i que fa llum, una llum
que il·lumina els camins de molts dels qui ens envolten. Però també és el foc
que crema tot allò que no serveix, i per això, molesta. I els que l’envolten el
volen apagar, o com van fer amb Jeremies, posar-lo en un pou. No tinguem por, aquest camí no el fem sols, com a franctiradors, perquè
Jesús el fa amb nosaltres, ajudant-nos a portar
la mateixa creu. Com ens diu St. Pau: En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu
enfrontat fins a vessar la sang.
Benvolguts/des: No caiguem
en la temptació de veure en Jesús, una assegurança per a que les coses ens
vagin més bé, que ens estalvia dificultats, contratemps; sinó que reconeguem
que la seva misericòrdia es manifesta trobant-nos amb aquell amor de Déu que té sempre Jesús a la creu, no com a signe de l'abandó del
Pare, sinó com signe del seu amor més gran i font de nova vida. Que aquesta
Eucaristia, celebrada amb la comunitat cristiana (família de famílies i
companya de camí), la pregària i un cor
ben obert al Senyor i a la força de l’Esperit Sant, ens hi ajudin!!!
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge