Avui escoltem Joan Baptista assenyalar Jesús i
dir: «Mireu l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món.» És com si tota la
seva vida, tota la seva missió, es resumís en aquest gest: assenyalar Jesús
perquè altres el puguin reconèixer. Joan no diu: «Mireu-me a mi», ni «escolteu
la meva opinió», sinó: «Mireu-lo a Ell».
I fixeu-vos que ell mateix confessa: «Jo no el
coneixia.» És l’Esperit Sant, en el Baptisme de Jesús, qui li permet
reconèixer-lo: veu l’Esperit davallar i posar-se sobre Ell. El Baptisme de Jesús
és, per a Joan, un moment de manifestació: allò que estava ocult, de sobte es
fa clar. D’això va aquest temps després de Nadal: de reconèixer. El Pare ens
mostra qui és Jesús i, en mostrar-nos Jesús, ens mostra també qui som
nosaltres.
Això ja ho havia anunciat Isaïes: aquell
Servent del Senyor que ha de ser llum de les nacions, que ha de portar la
salvació fins als confins de la terra. El Pare el presenta com el seu Servent,
el seu Anyell, el seu Fill. I el salm posa en boca de Crist unes paraules molt
fortes: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat.»
Jesús és el Servent, és l’Anyell, és el Fill.
I avui, la Paraula ens convida a una cosa molt concreta: reconèixer-lo.
Deixeu-m’ho dir així: aprendre a assenyalar-lo i a veure’l. I aquí entra la
nostra vida i entra la celebració de l’Eucaristia.
Moltes vegades diem: «Jo voldria veure Jesús,
notar més la seva presència, que em parlés més clar…». Però potser no ens
adonem que cada Eucaristia és plena de moments en què el Senyor es deixa
reconèixer, i nosaltres, amb el cos i amb la veu, el confessem… o bé ho fem de
manera rutinària.
Per exemple: abans de l’Evangeli. Ens posem
drets i cantem l’Al·leluia. Què estem fent aquí? No és un interludi musical.
Estem fent, espiritualment, el mateix que Joan Baptista: assenyalar Jesús que
ve a parlar-nos. L’Al·leluia és el crit de l’Església que diu: «Ell és aquí,
Ell mateix ens parla ara en l’Evangeli».
Quan ens posem drets, el cos està dient:
«Senyor, reconec que no és simplement el mossèn qui parla, ets Tu qui m’adreces
paraules de vida.» Ens aixequem per respecte, sí, però sobretot per alegria: el
Ressuscitat ens parla. Avui podríem preguntar-nos: com visc aquest moment?
M’aixeco mecànicament? O m’aixeco dient per dins: «Jesús, gràcies, vull
escoltar-te, aquesta paraula és per a mi»?
Després, al centre de la Missa, arriba la
consagració. Les paraules de Jesús sobre el pa i el vi, i l’Esperit Sant que
els transforma en el seu Cos i la seva Sang. I nosaltres ens agenollem. Per
què? Perquè, igual que Joan al Jordà, reconeixem: «Mireu l’Anyell de Déu. Mireu
el Fill estimat del Pare. Mireu el meu Salvador.»
I aquí vull dir una cosa amb afecte i amb
claredat: Ja sé que molts no us agenolleu en la consagració, però jo us animo,
als qui podeu, a fer-ho. Per què? Perquè és un gest reservat al Senyor mateix,
i amb aquest gest, igual que Joan al Jordà, reconeixem: «És l’Anyell de Déu, el
Fill estimat del Pare, el meu Salvador.»
Agenollar-se no és un costum antic sense
sentit. És un acte de fe amb el cos. Estem dient: «Tu ets el meu Déu. Davant
teu tot es relativitza. La meva vida, les meves pors, els meus plans… tot ho
poso sota la teva presència. Tu tens la primacia.»
Podríem dir que, en l’Evangeli, ens posem
drets per escoltar-lo, i en la consagració ens agenollem per adorar-lo. Són
dues maneres molt concretes de reconèixer-lo, com Joan Baptista: «Mireu
l’Anyell de Déu que parla…» «Mireu l’Anyell de Déu que s’entrega…»
I, finalment, abans de la comunió, el sacerdot
repeteix literalment les paraules de Joan: «Mireu l’Anyell de Déu, que lleva el
pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula.»
En aquell moment, la litúrgia ens col·loca a
tots just al costat del Baptista. És com si el Senyor ens preguntés: «I tu, em
reconeixes? Creus de veritat que sóc Jo qui em faig present en aquest tros de
pa? Creus que vinc per tu, per la teva història concreta, per les teves
ferides, per les teves alegries?»
Aquí entra el que deia sant Pau als cristians
de Corint: els anomena “santificats en Crist Jesús, cridats a ser sants”. Això
és el baptisme: manifestació de Crist en la nostra vida i crida a viure d’una
altra manera. Ell es manifesta i, alhora, em revela qui sóc: «Tu ets meu. Et
crido pel teu nom. T’he escollit perquè siguis llum.»
Potser avui el Senyor ens convida a fer passos
molt concrets: Quan senti l’Al·leluia, recordar: «Jesús m’està a punt de
parlar.» Quan m’agenolli en la consagració, dir-li per dins: «Senyor, crec. Ets
Tu. Em poso a les teves mans.» Quan vegi l’hòstia i escolti «Aquest és l’Anyell
de Déu», respondre no només amb la boca, sinó amb el cor: «Senyor, no sóc
digne… però digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima.»
Que aquest diumenge sigui això: una escola per
aprendre a reconèixer-lo. Que no passem per la Missa com qui passa per un lloc
conegut, sinó com Joan Baptista al Jordà: deixant-nos sorprendre, deixant que
l’Esperit ens digui per dins: «Mira’l… és Ell. És el teu Anyell. És el teu
Salvador.»
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge