DIUMENGE XXII DE DURANT L’ANY 29-30/08/2026

 

• Primera Lectura: Jr 20,7-9
• Salm 62
• Segona Lectura: Rm 12,1-2
• Evangeli: Mt 16,21-27

«No renunciïs a res. No et tanquis portes. Si pots tenir-ho, per què ho has de deixar?» Són missatges que sentim sovint. Sembla que ser lliure consisteixi a poder satisfer tots els nostres desigs.

I avui Jesús ens diu: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i em segueixi.» Es clar, això ens pot tirar enrere. Ens està demanant que visquem pitjor? Que renunciem a ser feliços? No. Ens està mostrant un camí de llibertat. Però, per entendre’l, ens hem de preguntar quines coses governen la nostra vida.

Pensem en el mòbil. M’ofereix entreteniment, informació, conversa. Però, si no el puc deixar per escoltar qui tinc al davant, soc lliure? Tinc moltes possibilitats, però no disposo de mi mateix. Allò que havia de servir-me acaba governant-me. I el mateix pot passar amb els diners, la comoditat o l’aprovació dels altres. Si no puc renunciar a alguna cosa, potser aquella cosa s’ha convertit en el meu senyor.

Però hi ha una renúncia encara més difícil: deixar de ser jo el centre. Renunciar que els meus desigs, les meves opinions i la meva manera de veure les coses tinguin sempre l’última paraula.

Això li passa a Pere. Jesús anuncia la seva passió, i Pere el pren a part i es posa a renyar-lo: això no et pot passar! L’estima, però pretén indicar-li quin camí ha de seguir. I Jesús li respon: «No penses com Déu, sinó com els homes.»

També nosaltres podem dir que seguim el Senyor i, al mateix temps, voler que sigui ell qui segueixi els nostres criteris. «Això ha de ser així. Jo tinc raó. Això no m’hauria de passar.» Estem disposats a escoltar? A reconèixer que potser ens equivoquem? A deixar que el Senyor ens mostri alguna cosa que no volem veure?

Negar-se un mateix no significa menysprear-se. Déu ens estima i en el baptisme ens ha fet fills seus en Jesucrist. No hem de negar el nostre valor, sinó deixar morir allò que contradiu aquesta filiació: l’egoisme, l’orgull, la necessitat d’imposar-nos. És el que sant Pau anomena l’home vell. Ha de deixar pas a la vida nova que hem rebut de Crist.

Hi ha unes lletanies de la humilitat, atribuïdes al cardenal Merry del Val, que demanen coses que ens poden costar fins i tot de pregar: que els altres siguin més estimats que jo; que siguin lloats i jo passi desapercebut; que siguin preferits a mi.

No estem demanant que ningú no ens estimi ni que ens tractin injustament. Demanem no necessitar ser sempre els primers per saber que la nostra vida té valor.

Perquè, si necessito ser el preferit, què passa quan prefereixen un altre? Si necessito tenir raó, què passa quan em corregeixen? Si necessito reconeixement, què passa quan ningú no veu el que faig? Acabo sent esclau de tot això. Fins i tot el bé de l’altre em pot molestar.

En canvi, quina llibertat poder donar gràcies perquè l’altre és estimat, perquè han reconegut la seva feina, perquè compten amb ell! No només suportar-ho: alegrar-me’n. El seu bé no em pren res. També el puc celebrar. Això és sortir de nosaltres mateixos i començar a estimar amb llibertat.

Per tant, no renunciem per renunciar. Hi ha un sí al darrere: un sí a Jesucrist. Ell diu que no podem servir dos senyors. Doncs bé: deixo de servir el meu orgull, els diners o la necessitat de quedar bé perquè vull que sigui ell qui governi la meva vida.

Fixeu-vos-hi: Jesús comença dient «si algú vol venir amb mi» i acaba dient «que em segueixi». Ens convida a anar amb ell. I ell viu entregant-se per amor. Prendre la creu no és buscar sofriment: és acceptar el cost de seguir-lo, de dir la veritat, de demanar perdó, d’estimar quan costa.

Avui no ens quedem en una idea general. Preguntem-nos: què no estic disposat a deixar enrere per seguir Jesús? Quina conversa evito perquè hauria de reconèixer una culpa? De quin reconeixement visc pendent? Quin criteri meu no permeto que ningú qüestioni?

Presentem-ho al Senyor en aquesta Eucaristia. Aquí rebem aquell que entrega la seva vida per nosaltres. No ens demana que canviem sols: se’ns dona per transformar-nos. Demanem-li: Senyor, ajuda’m a deixar de posar-me sempre al centre. Fes-me lliure per seguir-te i per alegrar-me del bé dels altres. Que mori en mi l’home vell i que creixi la teva vida, el teu amor, en tota la meva existència.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

FULL GROC PARROQUIAL

 

FULL DOMINICAL 30/08/2026

 

DIUMENGE XXI DE DURANT L’ANY 22-23/08/2026

 

• Primera Lectura: Is 22,19-23
• Salm 137
• Segona Lectura: Rm 11,33-36
• Evangeli: Mt 16, 13-20

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat,  gns/gnes amb Crist:

Les preguntes que Jesús adreça  als seus deixebles, són ben actuals, i avui també ens les fa a nosaltres: *¿Que diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?...  I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?. La gent del seu temps no acaben d’identificar-lo. Segurament, molta gent del nostre temps, tampoc.

Tots els qui pel baptisme hem entrat a formar part de la gran família dels cristians, tenim el repte i la responsabilitat de respondre aquesta pregunta amb la nostra vida, amb la nostra manera de ser i de fer. Només qui s’ha deixat trobar per Jesús, el va coneixent, i en podrà ser apòstol. Per això ens cal amarar-nos d’Ell, escoltant la seva Paraula, aprenent de la seva persona, celebrant el do de la fe i del seu Esperit Sant, alimentant-nos del seu cos i de la seva sang, pregant i visquent el seu Evangeli. Només així podrem donar una resposta convincent.  I d’aquí en sortirà una altra pregunta, que haurem de respondre des de la fe: què faria Jesús, davant cada circumstància, dificultat, decisió a prendre amb la que ens trobem?

Jesús ha de ser per nosaltres la clau de volta i el centre de la nostra vida. Amb humilitat i agraïment hem de reconèixer com Sant Pau que Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell.  Jesús, està content que Pere respongui  la seva pregunta amb tant d’encert: Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu”, però és conscient que això no li ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el ... Pare del cel.   

Com va fer Déu amb Eljaquim, fill d’Helquies,  confiant-li la clau del palau de David, a fi que treballés amb honradesa i  pel bé del poble, amb l’autoritat d’obrir i tancar la porta; Jesús escull  Pere, com a pedra sobre la qual edificar la seva Església, anunciant-li  que li donarà  les claus del Regne del Cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat el cel. En altres paraules, rep l’autoritat  de celebrar la fe, menar i santificar el seu poble, a  través dels sagraments, especialment el perdó dels pecats.

Ho fa, malgrat que coneix les seves limitacions i fragilitats, com coneix les nostres. Perquè, avui som tots nosaltres, com Església, des del Sant Pare, successor de Pere, el Papa Lleó, als  bisbes, preveres, diaques, religiosos i religioses, laics i laiques, enmig del món, els qui som cridats a respondre, com Pere,   la  pregunta de Jesús, donant-ne testimoni en el dia a dia, guiats per l’Esperit Sant. Des de la pregària, el diàleg personal amb Jesús, hem de treballar per a que en el nostre món hi hagi pau, justícia i misericòrdia, i  no hi manqui l’esperança, responent al mal amb un bé més gran, conscients que Ell és el nostre amic, que fa camí amb nosaltres fins a les darreres conseqüències, que no ens deixa mai penjats.   

Benvolguts/des: Agraïm a Déu, Pare-Mare, que ens estimi tant amb el  seu fill Jesucrist, Senyor i amic nostre i, sentint-nos membres de la seva Església, corresponguem a la seva amistat, alçant la mirada i esforçant-nos a seguir les seves petjades en el nostre dia a dia, personalment i comunitàriament, perquè com diu el salmista: “El vostre seu amor perdura sempre”.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

INFORMACIÓ CATEQUESI

 

FULL DOMINICAL 23/08/2026

 

FULL DOMINICAL 16/08/2026

 

DIUMENGE XX DURANT L'ANY.

 

• Primera Lectura: Is 56,1.6-7
• Salm 66           
• Segona Lectura: Rm 11,13-15.29-32
• Evangeli: Mt15,21-28

1.     Universalitat de la salvació.

La tensió entre el particularisme i l’universalisme ja es donava a Israel i a tots els altres pobles. Els déus nacionals s’enfrontaven entre ells en defensa de llurs adoradors. “El nostre Déu és més gran que tots els déus” (2Cr 2,4). Aquesta tensió és particularment forta durant el període persa, època de la profecia d’Isaïes que hem escoltat; en un poble situat a la defensiva. Isaïes va a la contra. Si teniu ocasió llegiu-vos el divertidíssim llibre de Jonàs.

Els judaïtzants van ser un corcó durant el segle I.  Les visions particularistes tradicionals jueves van ser superades però va costar, i molt!; Sant Pau se’n va sortir.

2.     Tothom vol dir tothom.

Sant Pau n’estava tan convençut que tenia clar que fins i tot els jueus seran reintegrats a la fi dels temps. De fet, però, no se salva ni el jueu ni el gentil sinó qui acull la salvació, exercint la caritat. No es pot donar ningú per perdut, ni jueu ni grec, ni el més pervers dels humans. El judici és només de Déu, gràcies a Déu. 

3.      Capacitat de rectificació per part de Jesús.

Jesús mateix sembla que estava convençut de ser el messies d’Israel en exclusiva o, almenys, en primera instància. Una dona cananea, una pagana, el fa rectificar. La qualitat de la fe de la dona, la seva humilitat i la força de la seva pregària commouen Jesús i el fan reconsiderar l’abast del seu messianisme. Jesús se’ns manifesta com el menys rigorista i el menys fonamentalista dels cristians. És capaç de rectificar! I rectificar pels arguments d’una dona pagana, per més INRI!

Quina angúnia els cristians de bona fe que són incapaços de revisar les veritats que professen. La professió de la fe ha de ser ferma i sempre revisable. Quina pena les seguretats dels integristes! Quina pena la fe del carboner! La fe de la cananea és més gran que la dels estaments oficials del judaisme i la dels mateixos deixebles de Jesús! Tota una interpel·lació i un exemple per a nosaltres, deixebles oficials.

4.     Un apèndix. La qualitat de l’oració de la cananea.

La petició de la cananea és altruista, humil i convençuda. També la seva oració ha de ser model de la nostra. Per pregar adequadament cal superar els obstacles de l'egocentrisme, de l’autosuficiència i de la desconfiança. Aquest evangeli d’avui és un bon instrument per a repensar el nostre mode de pregar.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY.

 

• Primera Lectura: 1R 19,9a.11-13a
• Salm 84
• Segona Lectura: Rm 9,1-5
• Evangeli: Mt14, 22-23

1.     Déu es fa present.

Déu es fa present de moltes maneres i en situacions fins i tot contradictòries. No s’amaga, d’una manera o altra Déu es va manifestant, la qüestió és si som receptius, si cerquem la seva presència, si conreem el sentit de la transcendència. Abans que res cal la voluntat de buscar-lo, estant a l'aguait dels signes de la seva presència, confiar en el seu amor fidel que el duu a fer-se trobadís a l'ésser humà.

2.     On podem trobar Déu?

Potser busquem la seva presència en fets ostentosos i espectaculars i no ens adonem de com Déu es fa present, sobretot, en les coses més senzilles. Això ho va saber captar Elies: Déu present en l'aire suau, no pas en el foc o en la tempesta.

En situacions de perill, com els apòstols a la barca o quan Pere s’enfonsa. En els altres, sobretot en els més necessitats, en situacions d’alegria o de tristesa, en l’abraçada de les persones que ens estimen, en el nostre interior: “ell m’és més íntim que la meva intimitat” (Sant Agustí).

3.     Com podem trobar Déu?

La pregària, la recepció de la Paraula, la celebració dels sagraments, són llocs on descobrir-lo i conèixer-lo. Fixem-nos com Jesús es retirava a pregar. Amb la interiorització de les experiències anem intuint a cada moment què vol Déu de cada un de nosaltres, com Jesús ho anava descobrint.

4.     La barca dels apòstols.

La barca dels apòstols, no només de Pere, és imatge de l'Església. L'Església, com la barca, sense Jesús no pot fer front als embats del món, "les ones la destorbaven d'avançar, perquè el vent els era contrari". En canvi, quan Jesús hi és present, "el vent amaina" i la barca avança. En moltes ocasions l’església ha volgut fer camí segons el parer del món i n’ha sortit ben escaldada. Que no torni a passar!  Que sapiguem discernir en la caritat. Això mateix és aplicable a cada un dels fidels: sense Jesús, els embats del món ens separen de Déu, amb Ell ho podem tot.  

5.     Els sentiments de Pau.

Pau patia perquè els jueus, el seu propi poble, no acceptaven Jesús. No podem quedar indiferents davant dels qui rebutgen Déu i l'amor. Sense condemnes ni rancor, el nostre món necessita i mereix una paraula d'esperança i els cristians la hi hem de donar, encara que no se’ns escolti.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

FULL DOMINICAL 09/08/2026

 

DIUMENGE XVIII DE DURANT L’ANY 01-02/08/2026

 

• Primera Lectura: Is 55,1-3
• Salm 144
• Segona Lectura: Rm 8,35.37-39
• Evangeli: Mt 14,13-21

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans i germanes amb Crist: La persona humana necessita aliment per a viure. D’una banda, ha d’alimentar el seu cos, per a mantenir totes les seves funcions;  i per l’altra, ha d’alimentar el seu interior, perquè entomi la vida amb sentit. I no qualsevol aliment és bo. Seguint amb l’exemple, sabem que pel nostre cos és molt millor la dieta mediterrània que no pas atipar-se d’hamburgueses.  Igualment, per alimentar el nostre interior no tot hi val.

Déu que ens coneix del tot, ens mostra la seva fidelitat a través del seu poble escollit, Israel, en qui podem sentir-nos representats, sobretot en moments de dificultat, com els que ara vivim. Es val del profeta Isaïes, per a recordar-nos, que podem acudir a Ell amb les mans ben buides. Allò que Déu ens ofereix, és gratuït, i sens dubte, esdevé l’aliment més nutritiu perquè sacia la nostra fam i  set  més profundes: Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida”. Déu no ens falla mai, en tot cas, som nosaltres que no sabem apreciar-ho ni reconèixer com el salmista, agraïts:  vós ens doneu l’aliment. Tan bon punt obriu la mà, Senyor, sacieu de bon grat tots els vivents.  

I tant que ho fa, sobretot, a partir del moment que vol fer-se un dels nostres, encarnant-se en Jesús, amb qui ens revela, el seu amor, donant  la seva vida per nosaltres i el seu Esperit Sant. Gràcies a la seva mort i resurrecció, ja res no ens podrà separar de l’amor de Déu. Ens ho diu ben clar Sant Pau, en la seva carta als cristians de Roma, avui als cristians de la Parròquia de la Sagrada Família de Terrassa.  No desesperem mai del Senyor, confiem-hi sempre, perquè no hi ha cap situació, per difícil que sigui, que pugui separar-nos d’Ell. Jesús, en cada Eucaristia ens ofereix  la seva Paraula, el seu Cos i la seva Sang. 

Avui, hem escoltat a l’Evangeli com Jesús, després de saber que Herodes havia fet matar Joan Baptista, va cap a un altre lloc amb els seus deixebles, necessita fer un recés. I es troba que l’espera una gentada desemparada, malalta i pobre. I se’n compadeix i cura els seus malalts. Em pregunto què hauria fet Jesús a Ceuta i Melilla? Ell mai no es desentén dels patiment dels altres. Es fa tard, no poden marxar sense haver menjat. Els ha alimentat per dins,  els ha curat de cos i ànima, però també els cal l’aliment material. Un nou contrast amb els deixebles, amb nosaltres. Ells els voldrien aviar als pobles, Jesús, en canvi, fa que s’asseguin amb grups, i amb el poc que tenen, cinc pans i dos peixos, mirant al cel, pronunciant la benedicció, els parteix i els dona als deixebles perquè siguin ells qui els reparteixin. I tothom en menja a desdir, fins i tot en sobren 12 coves. S’ha produït el miracle, de la multiplicació dels pans i dels peixos, i també de la generositat, del servei, de la fe. 

Benvolguts germans/nes, quantes persones al voltant nostre se senten igualment desemparades i malaltes, físicament i espiritualment.  Jesús ens torna a dir: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Serem capaços d’oferir els nostres 5 pans i 2 peixos, per a que tothom saciï la seva fam i set del cos i de l’ànima, p.e: dedicant temps i recursos a Càritas, a la catequesi d’infants, adolescents, joves i adults, a les famílies, a d'altres entitats que cerquen el bé i la dignitat de les persones. Aprofitem aquest estiu  per a meditar-ho i per a fer un pas endavant, tot demanant la intercessió de Sta.Maria.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

REFLEXIÓ DEL BISBE DE SANT FELIU

 

FULL DOMINICAL 02/08/2026