dilluns, de setembre 28, 2026
dimarts, de setembre 22, 2026
DIUMENGE XXV DE DURANT L’ANY 19-20/09/2026
Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans/nes amb Crist: Un any més celebrem la festa de la Mare de Déu de Vallibana, patrona de l’Associació cultural “El Maestrat” de Terrassa. Rebeu també una salutació molt especial tots els qui en formeu part!. Què lluny estan els nostres camins i els nostres pensaments dels de Déu. Ens ho diu per boca d'Isaïes: els meus pensaments i els meus camins estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra. Tot i així, Déu sempre és a prop nostre, si l'invoquem amb sinceritat, perquè els seus camins són camins de bondat..., les seves obres són obres d'amor.
Jesús, a l’evangeli d’avui ens presenta, novament amb una altra paràbola, el Regne del cel com un do que Déu ens ofereix generosament, i no pas un guany o dret adquirit nostre. El propietari surt una i altra vegada a buscar treballadors per la seva vinya. N'hi ha que han tingut la sort de treballar des de primera hora del matí, els primers amb que ha pactat un denari, que representava el sou normal d’una jornada. D'altres han començat més tard, fins arribar als que s'hi han incorporat poc abans de abans de pondre's el sol. A l'hora de passar comptes, el propietari comença pels darrers i els paga el jornal sencer: 1 denari. Quan arriben els primers, i cobren el mateix jornal, rondinen. El propietari els ha de recordar que els ha pagat el pactat. Adonem-nos que la vinya era el símbol d'Israel, el poble de Déu, i que els jueus per la seva part es consideraven els primers, mentre que els pagans, si de cas, havien de ser els últims. Déu mostra que no exclou ningú i que tots estem cridats a "treballar a la seva vinya", que som tots nosaltres, la seva església.
Podem preguntar-nos, si nosaltres no patim de vegades del mateix mal que els primers jornalers, quan ens sembla que aquells que acaben d'incorporar-se a les nostres comunitats poden fer canviar "allò que sempre s'ha fet així"?. Jesús ens convida a ser acollidors i a obrir-nos els uns als altres per compartir i gaudir dels carismes que cadascú pugui aportar en bé de la comunitat. Alhora, ens convida a ser humils i generosos, a no deixar-nos portar pels criteris economicistes, moguts sovint per la cobdícia, sinó pels criteris de Déu, de generositat, de compassió i de bondat envers els altres, especialment els més febles i necessitats. Al cap i a la fi, el “denari” de la paràbola, a més de ser el sou just que correspon a la feina d’una jornada, representa l’actitud necessària per a reconèixer la dignitat que Déu ha donat a tota persona.
Benvolguts
gns/nes, agraïm a Déu que puguem participar del seu Regne, i demanem-li, amb la
intercessió de Maria, sota l’advocació de Vallivana que ens ajudi a renunciar als nostres privilegis de primers, en favor dels darrers, portant una vida digna de
l'Evangeli de Crist, com fa i ens
recomana St. Pau.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
.jpeg)
.jpeg)
dilluns, de setembre 14, 2026
DIUMENGE XXIV DE DURANT L’ANY 12-13/09/2026
Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans/nes amb Crist: Avui la Paraula de Déu ens parla de com afrontar el conflicte en la nostra convivència, a través de l’experiència del perdó.
A on troba Jesús el fonament per subratllar-ne la importància? Recordem la reacció de Jesús davant la pregunta de Pere: ha de perdonar sempre, setanta-vegades set; i explica la paràbola del rei generós, símbol del Déu que perdona. Jesús es fonamenta en el misteri de Déu; Jesús parla de Déu. I no el Déu que mana, o prohibeix, o premia o castiga; sinó en el que Déu és i fa: Déu estima i perdona, perquè és compassiu i benigne. Jesús parla de la seva experiència de Déu com a Fill. Déu perdona aquesta humanitat tant conflictiva. El que ha de marcar la vida humana a la llum de Déu és l’amor perdonador com a clima i àmbit general de la nostra vivència dels conflictes. Per això hem de ser capaços de sentir-nos pecadors i perdonats.
L’actitud madura davant el pecat
dels altres és reconèixer el propi pecat. Aquest és segurament un dels punts
més delicats del missatge evangèlic i que desperta més reticència. Parlar del
pecat del món i dels altres comporta reconèixer les febleses de la pròpia vida,
la mesquinesa del nostre amor, la necessitat de reconèixer-se pecador.
En el mateix nucli de l’experiència de pecat hi ha l’experiència del perdó. El fet de saber-nos perdonats ens impulsa a entrar en la intimitat de la nostra consciència i reconèixer el nostre pecat sense necessitat de negar-lo per a poder viure en pau.
Aleshores, què significa pròpiament perdonar, què comporta?. Sense esgotar el tema, podem dir que perdonar és no desitjar mal a qui ens ha ofès, excloure sentiments de venjança i de rancor, evitar alegrar-se de les seves desgràcies; és viure una relació amb l’ofensor igual com amb els altres.
De vegades haurem sentit o fins i tot compartit l’expressió: “no puc perdonar, perquè no puc oblidar tot el mal que m’ha fet”. Oblidar és una funció de la memòria, mentre que perdonar pertany al cor. I Jesús ens demana perdonar. Si ens esforcem a perdonar, l’ofensa acaba mitigant el seu record. Però si estic constantment recordant l’ofensa, serà gairebé impossible perdonar. Per això, si recordem quantes vegades vam ser nosaltres qui vam ferir, amb raó o sense, altres persones -fins i tot el Senyor- ens serà molt més fàcil perdonar, perquè voldrem que ens entenguin i ens perdonin de la mateixa manera que ho fa Déu amb nosaltres. I és que aquest perdó nostre és la resposta al perdó inicial de Déu.
Benvolguts/des: Perdonar per al cristià no és una opció. És una necessitat, ja que Déu ens perdona, en la mesura que nosaltres perdonem als nostres deutors.
Joan Làzaro i Padrós. prevere i rector.
.jpeg)
dimecres, de setembre 09, 2026
DIUMENGE XXIII DE DURANT L’ANY 05-06/09/2026
Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, gns/gnes amb Crist: Quina és la sintonia que avui trobem darrera la Paraula de Déu que hem escoltat? Que Déu ens estima i vol el millor per la humanitat, i per tant, mai es desentendrà de nosaltres. Sap que no som perfectes, i que ens costa reconèixer els nostres errors. Per això, des d’un bon principi Déu vetlla pel poble escollit d’Israel, signe de la humanitat, a fi que no s’aparti del bon camí que li traça.
Es val, entre d’altres, de profetes com Ezequiel: ”Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel... Si jo amenaço a un pecador amb la mort, i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Així exerceix el que avui anomenem “la correcció fraterna”, que cerca amb amor el bé del germà i alliberar-lo, sense humiliar-lo, del mal i del pecat. Jesús a l’Evangeli ens posa davant la mateixa tessitura i ens ofereix uns mitjans per a exercir-la en el si de la comunitat.
Si un germà peca, no podem quedar indiferents, com si sentíssim ploure. Hem d’intentar fer alguna cosa. Corregir significa “ajudar a regir”, ajudar a governar la pròpia vida. Per això, ens proposa tot un procés que neix de l’amor sincer i que passa pel diàleg personal amb l’altre, amb paciència i discreció. Si en fa cas, ben segur que es refarà el lligam amb la comunitat. Aquell comprendrà que tot ha estat pel seu propi bé.
Però, si no en fa cas, aleshores hauran d’intervenir dos o tres testimonis, perquè s’adoni que el seu error és manifest per a més persones; i si, encara, persisteix en el seu pecat, caldrà parlar-ne amb la comunitat reunida, perquè comprengui que la seva actitud afecta a tothom. Si tampoc s’esmena, ell mateix s’haurà exclòs de la comunitat.
En tot cas, la correcció fraterna s'ha d’exercir cercant la comunió i des del propi testimoni , tenint present el que està malament als ulls de Déu, no als nostres. Jesús ens diu que al costat de la correcció fraterna personal i comunitària, hi ha un altre element fonamental per la vida de la comunitat, la pregària compartida de petició al Pare, feta en el seu nom Així podrem demanar perquè uns i altres acceptem i exercim adequadament la correcció fraterna en el si de la comunitat.
I per què en el si de la comunitat? Jesús ens respon: Tot allò que lligareu a la terra quedarà lligat al cel, de manera que farà créixer la nostra comunió amb Déu. I allò que ho pot lligar millor és l’amor. Sant Pau ens diu que: Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la llei.
Benvolguts/des: Tot començant un nou curs, alcem la mirada a Crist i als germans, sentim-nos membres actius de la comunitat, família de famílies, i moguts per l’Esperit Sant, treballem per fer-ne un espai de comunió, de perdó i de conversió, fidel a l’Evangeli, esforçant-nos per acollir, exercir i rebre la correcció fraternalment, com un exercici d’amor, per a construir junts un món millor, que comença dins i al voltant nostre.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
ELS JOVES
Un grup de joves, acompanyats d'alguns adults de la Parròquia de la Sagrada Família, van participar a La Missa del diumenge 6 de setembre de 2026, de TVE a Sant Cugat, amb els cants i les lectures. Ho van fer molt i molt bé!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)