dilluns, de desembre 08, 2025

MISSA DEL II DIUMENGE D’ADVENT 06-07/12/202

 


Benvolguda família de famílies, germans/nes amb Crist:

Si diumenge passat, 1er d’Advent, Jesús mateix ens encoratjava a vetllar, a estar a punt, per a rebre’l amb el cor net; avui és Joan Baptista, el qui  amb la seva paraula i amb el seu exemple ens aconsella:      Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”.

La persona humana d’una manera o altra anhela assolir la felicitat, una vida amb sentit, un món millor, més just, més pacífic, més solidari, més fraternal. Crist se’ns ofereix com a la resposta definitiva a aquest anhel, però respecta la nostra llibertat. Compta amb nosaltres perquè li obrim una ruta i li aplanem el camí, que la seva Paraula pugui arrelar en el nostre cor, en el cor de tot ésser humà, i es faci vida.  Per això, ens cal estar    apunt, atents i disposats a convertir-nos a Déu, per acollir-lo com ho faria un infant, amb el cor ben net, amb fe, amb esperança, amb molt d’amor.

I Joan Baptista, en aquest temps d’Advent, ve a facilitar-nos aquest encontre amb el Senyor, sent, tal i com profetitzà IsaïesUna veu que crida des del desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”.  Joan, sap que la seva missió primordial és aquesta, apropar les persones a Crist, preparar-li el terreny. No li cal res més per a  viure amb sentit. No si val a badar ni prendre’s a broma la invitació. Per això és tant dur amb els fariseus i els saduceus, els importants del poble jueu que se li apropen,  més per curiositat que per convicció. Per això els diu: “Cria d’escurçons...Demostreu amb fets que us voleu convertir.”

Efectivament, tots hem de revisar a fons la nostra vida, per adonar-nos de les nostres foscors, contradiccions i hipocresies, del nostre pecat,  d’allò que entorpeix el camí del Senyor, i  convertir-nos, visquent els valors del Regne de Déu que Jesús encarna: la justícia,l’amor, la pau, la solidaritat, la veritat. I ho hem de fer amb humilitat i sinceritat, reconeixent que sols no ens en sortim, que és Jesús qui ens salva, com Joan, que no dubte ni un instant en assenyalar a Jesús com el veritable Messies i salvador: Jo us batejo només amb aigua, però el qui ve després de mi és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de aguantar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc". 

El profeta Isaïes ens ho anuncia a la primera lectura, amb unes imatges molt suggerents, posant en el centre de l’escena un tronc tallat i sec, símbol dels pecats i la infidelitat de la dinastia davídica, del qual en surt un rebrot, el Messies enviat per Déu, que ple del seu Esperit, farà possible la construcció en el món d’un regne de pau i justícia, en favor dels   desvalguts...i dels pobres. on ningú no serà dolent ni farà mal, on el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit...els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp.

Ressonen de nou les paraules de Joan Baptista: Convertiu-vos que el Regne del Cel és a prop”. Cadascú, des de la família, des del veïnat, des d’allà on visqui és cridat a fer-ho, esdevenint instruments de pau i de comunió, de perdó, d’amor i de misericòrdia, posant Déu i no pas les coses terrenals com a fonament de la nostra esperança.

Benvolguts gns/nes que com Joan Baptista, obrim la ruta del nostre cor a Jesús i que aquesta Eucaristia ens ajudi a preparar-li una bona estada.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

CONCERT

 

FULL GROC PARROQUIAL

 

FULL DOMINICAL 07/12/2025

 

dimarts, de desembre 02, 2025

DIUMENGE I D'ADVENT

 


1.     Iniciem un nou cicle litúrgic.

La història de la salvació va endavant linealment, però en espiral; cada any celebrem la salvació, però al final no tornem enrere, sinó que avancem amb una nova volta de l’espiral, perquè la salvació ja l’hem rebuda però encara no se’ns ha consolidat.

El primer diumenge de l’any litúrgic ens convida a mantenir-nos expectants davant la vinguda (les vingudes) del Senyor. Davant de les vingudes de Déu, l’actitud cristiana és vetllar amb un comportament digne dels béns que esperem. La història amb la seva dinàmica és el lloc de les vingudes del Senyor. Hem de saber llegir els temps passats, guaitar críticament els temps presents i procurar d’endevinar els temps futurs per teledirigir-hi la nostra activitat present.

2. Tothom és cridat a la salvació.

És el missatge d’Isaïes. Déu no exclou ningú, essent amor absolut no pot discriminar; tothom és fill de Déu. Una altra qüestió és que la persona ho sàpiga, fins i tot que refusi la paternitat divina, però Déu és sempre fidel.

Jesucrist ha donat la vida per tothom, no per molts, per tothom. Una altra cosa és que la persona ho aculli amb agraïment o ho refusi. Acull la salvació tot aquell que dona pa al qui té fam, la refusa tot aquell que no dona pa a qui té fam, independentment de l’adscripció religiosa, fins i tot de la irreligiositat.

3. Alerta!

Acollim la salvació en la mesura que fem el bé. Si no estem alerta en actitud de vetlla, no captarem la situació d’injustícia i no tindrem ocasió de fer el bé. Si no estem alerta, el Senyor passarà de llarg. Déu vol “venir a nosaltres” i nosaltres no hem de perdre’ns l’ocasió de parar-li una bona rebuda.

  1. Déu pren la iniciativa.

Hem de viure agraïts, perquè hem estat objecte de l’amor de Déu. És la millor actitud d’acollida del seu designi salvador. De tots els mals que amenacen el món cap no ens pot afectar, ni la mort! Jesús ha vençut la mort, la seva i la nostra.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

dijous, de novembre 27, 2025

CRIST REI DE TOT EL MÓN 22-23/11/2025

 


Benvolguda família de famílies, germans/nes en Crist:

Avui acabem l’any litúrgic celebrant la solemnitat de CRIST REI DE TOT EL MÓN. Durant aquest any hem anat celebrant l’itinerari de salvació que Jesús ens proposa de la mà de l’evangelista Sant Lluc. Diumenge vinent, I d’Advent, començarem un nou any litúrgic, escoltarem l’evangeli de Sant Mateu (cicle A).

Com és la reialesa de Jesús? No és com les reialeses d’aquest món, que s’exerceixen sobre la base del poder i al voltant d’ell hi ha tota la pompa i el protocol que us pugueu imaginar.

Contemplem l’escena que avui se’ns descriu a l’evangeli. Jesús el coronen rei a la creu, patíbul dels romans per a executar als revolucionaris que anaven contra el César. L’únic element que ens recorda que és rei és el cartell que Pilat hi ha fet posar, causa de la seva condemna.                                                                         Quines actituds poden haver-hi davant Jesús de Natzaret, el Rei dels jueus (INRI): Tres: l’actitud passiva i manipulable  del poble, a l’expectativa; l’actitud de burla i escarni de les autoritats, els soldats i d’un dels lladres que és executat amb ell; i l’actitud del lladre “penedit”, que obre el cor a Jesús des del sofriment compartit.

Aquestes actituds avui continuen vigents en el nostre món davant la presència de Déu. Hi ha qui se’n burla, hi ha qui en passa i hi ha qui el cerca. De vegades, tots voldríem que Déu fes de Déu a la nostra manera, i tenim la temptació  de rebel·lar-nos i  fer nostra la petició del lladre burleta:  “¿No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres! Quan no comprenem les coses li demanem explicacions a Déu. I Déu calla.

Però, en canvi, quan amb tota humilitat, li obrim el cor, amb confiança, el Senyor respon. Com aquell lladre penedit, que revisa la seva vida,   i veu el que ha fet ell i l’altre criminal, fa el seu judici a la llum de la persona de Jesús: nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal; i  actua, reconeixent Jesús com a rei i demanant-li: recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne. I la resposta de Jesús és immediata, davant aquella conversió, aquella prova de fe: T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.  L’està convidant a participar del seu Regne, el Regne de Déu: Regne de veritat i de vida, de Santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau.

Adonem-nos de quin rei tenim, que està al costat del qui pateix, del qui s’humilia, del qui cerca la pau i la justícia, la veritat. Un rei que no conquereix béns sinó cors. Jesús és el rei que regna des de la creu, des d’on ens salva morint-hi, per amor i ressuscitant.                                                                  

Benvolguts gns/nes estiguem contents i agraïts de tenir un rei com Jesús, que ens estima i ens salva, i des de la consciència del nostre propi pecat, demanem-li  que aquesta eucaristia ens ajudi a obrir-li el nostre cor per a que hi regni, des de la creu, que puguem sentir dins nostre les mateixes paraules que adreçà al lladre penedit.  Que ens hi ajudi Maria, la mare fidel al peu de la creu i al costat dels apòstols i al nostre costat. Que així sigui!

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

PREGUEM AMB ELS SALMS

 

Foto dels lectors dels Salms - Marisa Bayo

FULL GROC PARROQUIAL SETMANAL

FULL DOMINICAL 23/11/2025

 

dijous, de novembre 20, 2025

DIUMENGE XXXIII DE DURANT L’ANY. 15-16/11/202 - JORNADA MUNDIAL DELS POBRES

 


Benvolguda família de famílies,germans/nes en Crist: És el penúltim diumenge de l'any litúrgic, que es clourà diumenge vinent amb la festa de Crist Rei.

De vegades podem pensar que davant les injustícies, la corrupció, davant el nostre pecat i el pecat que ens envolta, poca cosa podem fer. Però la Paraula de Déu avui ens convida a no tirar la tovallola, a perseverar i a  mantenir-nos fidels en la fe en  Déu, un Déu  que ens estima, que  vol salvar el pecador, respectant la seva llibertat, però que mai justifica el pecat. És el que ens diu el profeta Malaquies. ..

Déu que es revela en el seu Fill Jesucrist, que esdevé el camí que de veritat podem seguir per viure en plenitud. Un camí en que hi ha passió, creu i mort, però també hi ha Resurrecció: és la Pasqua, el pas de la mort a la vida. Jesús carrega a la creu el nostre pecat, el mal i la mort i ens salva amb la seva mort i resurrecció. I aquest ha de ser el fonament de la nostra  fe, que ens portarà a valorar el que és essencial: Que Déu que ens estima en Jesucrist, fins a donar la vida per nosaltres. I la resta és relatiu. Quan ens sembli que tot s'ensorra, hi ha qui no ens fallarà mai i estarà al nostre costat: Déu, que bo i respectant la nostra llibertat, ens ofereix els seus braços per aixecar-nos i tirar endavant. Així els ho deia Jesús als seus contemporanis quan s'admiraven de la bellesa exterior del temple: això que veieu vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra. Els convidava a estar alerta o no deixar-se enganyar pels profetes de calamitats i els animava a mantenir-se ferms malgrat les guerres i revoltes, o que els detinguessin, els perseguissin, els empresonessin i els acusessin per portar el seu nom: Serà una ocasió de donar testimoni.  És la mateixa invitació que ens fa avui a nosaltres: no tinguem por, encara que seguir les petjades de Jesús suposi  anar a  contracorrent  i  sortir-ne escaldat.

Sant Pau ho va viure en les seves carns i amb el seu exemple va encoratjar a molts Tessanolicencs a seguir Jesús. No podem restar passius, mirant des de la barrera els qui treballen per fer un món més just, pacífic i solidari. Arremanguem-nos i  sumem-hi el nostra gra de sorra. Que el Senyor no ens trobi desvagats i que no ens hàgim de sentir les mateixes paraules que Sant Pau adreçà als qui  en comptes de treballar pel Regne de Déu, l’entorpien. Tinguem-ho especialment present, avui que celebrem la Jornada Mundial dels pobres, que en paraules del Papa Lleó XIV en el seu missatge, “vol recordar a les nostres comunitats que els pobres son el centre de tota l’acció pastoral. No només de la seva dimensió caritativa, sinó també del que l’Església celebra i anuncia. Déu ha assumit la seva pobresa per enriquir-nos a través de les seves veus, les seves històries, els seus rostres.Tota forma de pobresa, sense excloure’n cap, és una crida a viure concretament l’Evangeli i oferir signes eficaços d'esperança”.

Benvolguts/des, que aquesta Eucaristia ens sigui aliment i força per acollir la invitació de Jesucrist a no tenir por i a viure el seu Evangeli, sentint-nos pedres vives de la seva Església, i  que cadascú aportem el que som i el que tenim per a fer créixer enmig del món el Regne de Déu: d'amor, de pau, de Justícia, d’esperança  i de solidaritat amb els qui més pateixen.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

CONCERT D'ORGUE

 

CÀRITAS

 

FULL GROC PARROQUIAL SETMANAL

 

FULL DOMINICAL 16/11/2025

 

dimarts, de novembre 11, 2025

MISSA DE LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE LATERÀ

 


Benvolguda família de famílies, germans/nes en Crist!

La basílica de Laterà és la primera l'Església erigida en el món, per això celebrem d'una manera especial la seva dedicació. Després que l'emperador Constantí dictés l'any 313 l'Edicte de Milà, posant fi a les persecucions contra els cristians, va manar construir un temple en l'antic palau dels Laterà, dedicant-lo al Santíssim Salvador, Jesucrist.

Les lectures d'aquest diumenge ens conviden a meditar sobre el sentit de  la paraula: "TEMPLE-SANTUARI".

Un primer sentit el trobem a l'Evangeli: JESÚS s'erigeix com a TEMPLE DE DÉU. L'Evangelista Joan ens descriu la reacció de Jesús en total desacord amb l'abús dels comerciants i els canvistes instal·lats a l'atri dels gentils. I recorda el “temple” havia sigut construït per a ser el lloc de la veritable relació amb Déu i que no pot ser manipulat pels interessos econòmics de ningú. Per tant el gest de expulsar-los és una acció simbòlica a l'estil dels profetes, que no li serà perdonada pels que s'havien apoderat del temple per a convertir-lo en un mercat.  És un “signe” de la novetat que ve de Déu: el vell sistema religiós, que passa pel  temple i per sacrificar animals, s'ha acabat. A partir d'ara sabem que a Déu no ens el tenim que guanyar, que en la mort i en la resurrecció de Jesucrist ja se'ns ha donat, està present en la vida, a l'abast de qui vulgui acollir-lo. Però també sabem que es tracta    d' un Déu que no és per a usar i tirar, ni fet a mida, sinó un Déu compromès amb la vida. I seguir-lo (creure en Ell) passa pel compromís quotidià.

Jesús diu als jueus: “Destruïu aquest santuari-temple, i jo el reconstruiré en tres díes". Els està parlant del temple del seu cos, de la seva mort i  resurrecció. Així, el veritable  “temple” de Déu és Jesús, la presència de Déu en el món es dóna  en Ell. I l'encontre amb Déu passa per l'encontre amb aquells amb els que Jesús s'identifica: els pobres concrets, el proïsme,  el seu cos que és l'Església. Una església en sortida, amb les portes obertes", amb paraules del Papa Francesc (ACS) a EG, i el cor de la qual com diu el papa Lleó a DT, el cor de la qual “és solidari amb aquells que són pobres, exclosos o marginats, amb aquells que són considerats un “descart” de la societat. Els pobres són el centre de l’Església, perquè és des de la fe <<en Crist fet pobre,  sempre proper als pobres i els exclosos, que brota la preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats” (Papa Lleó DT nº 111). De manera que encara que es destruissin els temples materials, els creients no es veurien privats de la presència de Déu, si es poden reunir, per a celebrar l'Eucaristia, perquè el veritable temple és el santuari del cos de Déu. D'aquest primer sentit es desprèn aquest segon: NOSALTRES SOM TEMPLES DE DÉU. Ens ho recorda Sant Pau a la segona lectura. Som les pedres vives del temple de Déu, l'Església en majúscula, família de famílies, que es va construint contínuament; que prega i que celebra l'Eucaristia.

Benvolguts/des, avui que escau la diada de Germanor de l’Església diocesana, amb el lema: “TU TAMBÉ POTS SER SANT”, sentim-nos temples de Déu i donem-ne testimoni, conscients que en Jesús, clavat en  creu, mort i ressuscitat, trobarem l'aigua viva, capaç, com ens diu el profeta Ezequiel, de sanejar i donar vida onsevulla que arribi el seu corrent. 

Que així sigui!

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

FULL GROC PARROQUIAL SETMANAL

 

JORNADES TRANSMET

JORNADA DE GERMANOR

 

FULL DOMINICAL 9/11/2025

 

dimarts, de novembre 04, 2025

FULL GROC SETMANAL PARROQUIAL

 

MISSA DE LA COMMEMORACIÓ FIDELS DIFUNTS. 2/11/2025

 


Benvolguda família de famílies, germans/nes en Crist!

L’endemà de celebrar la Festa de Tots Sants i Santes,  avui commemorem Tots els Fidels Difunts, recordem amorosament i agraïda totes les persones que han estat en el passat i que són avui amics de Déu. La mort deixa sempre entre nosaltres sentiments de pèrdua, d’absència i de buidor. Cadascú portem en el més profund dels nostres cors els rostres de familiars, amics, membres de la nostra comunitat cristiana que formen ara una multitud de noms i rostres, cadascú d’ells únics i diferents. Alhora, també volem tenir presents aquelles persones difuntes per les que ningú ni en tindrà cap record.

La mort és un misteri que ens fa a tots iguals i  davant del qual  Jesús ens convida a no desesperar. Avui  ens convoca l’esperança que la mort no suposa el final de l’existència humana, sinó l’inici d’un camí cap a la VIDA. Déu Pare li ha encomanat la missió de mostrar-nos com ens estima i salvar-nos:  donant la vida per nosaltres, deixant-se condemnar, clavar i matar a la creu per vèncer la mort, el pecat i el mal d'una manera definitiva amb la seva resurrecció.

Quan ens van batejar ja vam rebre la promesa de la vida eterna; i en el baptisme participem sacramentalment de la mort i resurrecció de Jesús. Sant Pau en la seva carta als cristians de Roma ens ho diu: “Mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que, si Crist va morir i va tornar  a la vida, va ser justament perquè havia de ser sobirà de morts i de vius”.

Avui també ens convoca doncs, la pregària pels nostres difunts, per tots els difunts. Demanem-li que tingui en compte tot allò de bo que han fet; i converteixi en vida eterna tot l’amor que s’ha manifestat en la seva vida mortal. Preguem-li també que els abraci amb el seu perdó i la seva misericòrdia, confiant en el seu amor infinit de Pare-Mare que coneix la nostra feblesa.

Déu, a través de Jesús ens mostra allò que el salmista lloa: és el nostre bon pastor  amb quin no ens manca res i ens fa descansar en prats deliciosos.

Jesús mateix, a l’evangeli, diu als seus deixebles, a nosaltres que el nostre cor s’assereni, i que hi confiem, perquè amb la seva mort i resurrecció ens ha preparat una estança a la casa del Pare, hi ha lloc per a tots. Però som lliures d’acceptar la seva invitació de seguir les seves petjades, perquè ésel camí la veritat i la vida, ningú no arriba al pare si no hi va per mi”. Hem de prendre consciència de la realitat de la pròpia mort i de la responsabilitat del que fem amb la nostra vida. El seu camí ens porta a estimar, a fer el bé, sobretot, als més petits, als exclosos, als marginats, als pobres amb qui Jesús s’identifica. Com ens diu el Papa Lleó a la seva exhortació apostòlica “Dilexi Te-T’he estimat”: Una Església que no posa límits a l’amor, que no coneix enemics a combatre, sinó homes i dones per estimar, és l’Església que el món necessita avui.

Benvolguts germans/nes: Reconeguem que l’amor que es concreta en actituds de servei i d’entrega als nostres germans, i que és l'únic tresor que podem portar a la presència de Déu; i vetllem perquè aquest tresor tingui un gran valor als ulls del Senyor.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

FULL DOMINICAL 1-2/11/2025

 

dimecres, d’octubre 29, 2025

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY. 25-26/10/2025

 


Les lectures d’avui ens dibuixen tres escenes molt humanes: el fariseu i el publicà pregant al temple, el Senyor que escolta el crit dels pobres, i Pau que, al final de la seva vida, confessa haver combatut el bon combat. Tres moments diferents, però units per un mateix fil: la veritat del cor davant Déu.

Primer, el fariseu i el publicà. Jesús ens mostra dues maneres de pregar. El fariseu ho fa tot bé: dejuna, dona almoina, compleix la Llei. Però el seu cor no acompanya les seves obres. Parla amb Déu, sí, però només per parlar de si mateix. El publicà, en canvi, no té res per mostrar, només un cor desarmat. Però en aquell cor hi ha veritat, humilitat i amor.

Les aparences enganyen. És fàcil mantenir un bon aspecte exterior, però molt més difícil que l’interior i l’exterior vagin al mateix ritme. Quan només hi ha façana, això és fariseisme: pura envoltura sense ànima. Per això Jesús adverteix: no jutgeu. Perquè ningú no veu el cor de l’altre. Només Déu el coneix.

Però que això no ens serveixi d’excusa per quedar-nos de braços plegats. El llibre de l’Eclesiàstic ens recorda que Déu fa justícia als oprimits i que el seu clam travessa els núvols. Déu no és indiferent, i nosaltres, si vivim d’Ell, tampoc no podem ser-ho.

No n’hi ha prou de no jutjar: cal socórrer. I aquí no hi ha excuses. No tinc diners: puc donar temps. No tinc temps: puc pregar, oferir, acompanyar. El que importa és unir-nos a la voluntat de Déu, que sempre s’inclina cap als petits.

Preguntem-nos amb sinceritat: ¿no dediquem massa hores a coses que no alimenten l’ànima, mentre diem que no tenim temps per servir o per pregar?

La misericòrdia veritable no és sentimentalisme; és amor que es tradueix en acció. Quan el cor és sincer, l’amor es converteix en gest, en proximitat, en justícia.

I finalment, l’escena de Pau. En les seves paraules apareix quelcom preciós: el desig del repòs en Déu. «Ja estic a punt de ser vessat en libació... em resta reservada la corona.»

És l’experiència de qui ha viscut i ara sent que l’ànima comença a mirar més enllà. Molts, a la vellesa o en una etapa de maduresa espiritual, senten el mateix: «Ja he fet el que havia de fer; ara desitjo estar amb el Senyor.» I de seguida, la família respon: «No diguis això, no et rendeixis.»

Però una cosa és desitjar morir, i una altra de ben diferent és desitjar Déu. No té res a veure amb l’eutanàsia ni amb el cansament de viure, sinó amb l’esperança de qui confia. No és desig de fugir, sinó desig de plenitud. No és abandonament de la vida, sinó abandonar-se en les mans de Déu.

Jesús ho va dir a Pere: «Quan eres jove, tu mateix et cenyies i anaves on volies; quan siguis vell, un altre et cenyirà i et portarà on no voldràs.» Això no és humiliació, és maduresa espiritual. És el temps de deixar que Déu porti les regnes.

Així s’uneixen els tres moments d’avui: un cor sincer, com el del publicà. Un amor que actua, com el de Déu envers els pobres. I una esperança que descansa, com la de Pau. Quan el cor i les obres van al mateix compàs, la fe esdevé vertadera. No aparença, sinó veritat. No indiferència, sinó compassió. No por, sinó confiança.

I aleshores, també nosaltres podrem dir amb Pau: «He combatut el bon combat, he mantingut la fe. El Senyor em guardarà per al seu Regne.»

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

CADENA DE PREGÀRIA