No, no és cap errada de redacció, no parlem d’un estiu magnífic, sinó Magnificat. Magnífic no ho pot ser de cap manera per tanta gent que està rebent totes les patacades de la crisi i de les retallades de tota mena: salarials, laborals, socials, educatives, sanitàries, culturals... No ho pot ser l’estiu que ja s’acosta, ni ho són tots aquests mesos que, en comptes d’anar endavant anem endarrera en l’experiència de vida i de realització personal i familiar. No, res de magnífic.
Parlem de Magníficat, ja ho endevineu, a propòsit del nom amb què és conegut l’himne o càntic de Maria que es troba a l’evangeli de sant Lluc al capítol 1, versets 46-55. Un himne que la pregària de l’Església posa cada vespre als llavis dels qui preguen, personalment o en comunitat, i que comença amb les paraules La meva ànima magnifica al Senyor i el meu esperit celebra el Déu que em salva... Darrerament l’he escoltat diverses vegades en context de pregària, la Vetlla de Santa Maria a Montserrat, unes vespres feliçment cantades, i m’ha vingut de nou un pensament molt comú i que molts comentaristes de l’evangeli subratllen: la força, l’energia transformadora que tenen aquestes paraules que són un destil·lat del corrent profètic de tot l’antic testament, de la conjunció del clam dels pobres i del projecte alliberador de Déu.
La força del costum, l’ornamentació artística i musical que ha inspirat obres d’art esplèndides no pot esmussar la punta revolucionària i sorprenent que té aquesta pregària. Ho podem constatar en una de les introduccions a l’oració del Parenostre que apareix en l’orde de la missa i que diu: sentint-nos pobres i confiant plenament en el Senyor que ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils... Llegir aquestes paraules en un moment solemne de l’Eucaristia, abans de recitar l’oració del Senyor, dóna una idea de la seriositat d’aquest compromís i introdueix un factor de contrast, d’aquells contrastos que només la saviesa variada i múltiple de l’Esperit Sant pot encaminar. ¿Com es concilia l’afany de germanor, la invitació al perdó, la dolçor podríem dir de l’aplec cristià amb la severitat i la cruesa de les paraules genuïnament evangèliques: Ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res...?
¿Com podem resar sovintejadament aquestes pregàries sense sentir-nos urgits no només a una contemplació admirada de la misericòrdia del Senyor que s’estén als humils de generació en generació, sinó també a una acció potent, decidida, eficaç? Cal capgirar un sistema econòmic, social, polític, cultural que es manifesta com a radicalment injust en tant que causa opressió i sofriment a una munió immensa de fills i filles de Déu. Alguna cosa s’ha d’enfonsar, derrocar, i alguna cosa nova ha d’emergir i exalçar-se.
Venim tot just de celebrar la Pentecosta, en la qual invoquem l’Esperit del Senyor com a Pare dels pobres. Que aquest Esperit Sant ens ajudi a viure la nostra fe i la nostra acció, amb humilitat i decisió segons el programa que Maria cantà en el Magnificat.
Josep Maria Domingo
Delegat de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu
