Avui la Paraula de Déu ens proposa quatre
diferents maneres per relatar-nos la vinguda del Esperit Sant, com si ens
vulgues fer entendre que el Esperit Sant, el buf de Déu, no es deixa atrapar
per patrons.
A l’Evangeli, l’Esperit ve com una presencia
consoladora, lleugera i silenciosa com un buf, com el bateig del cor.
Als Fets ho llegim com una energia, un
coratge, un tro que obre portes i paraules.
Segons san Pau, ve com un do, diferent per
cadascú de nosaltres. És la bellesa i la brillantor de tot cristià.
I finalment, la quarta versió la trobem al
salm: Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la
terra. Tota la terra, res i ningú queden exclosos.
Tornem ara a l’Evangeli: les portes de casa
estaven tancades per por del jueus, però passa quelcom que dona un tomb a la
vida del apòstols, quelcom que capgira aquell petit grup de persones amagades
darrera d’unes portes enreixades. És quelcom que transforma uns homes
trontollants d’angoixa i en fa persones que salten d’alegria, embriagades de
coratge: és el Esperit, la flama que fa reviure vides, vent que renova
qualsevol paisatge.
El vespre d'aquell mateix diumenge, Jesús
entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Torna l’abandonat, en mig
d’aquells que l’abandonaren. No acusa ningú, sinó que els proposa nous camins
de vida; maneja la fragilitat dels seus amb un mètode molt humà i creatiu: els
assegura que el seu amor envers ells queda intacte i els reitera la seva obstinada,
il·lògica i absoluta confiança. I, a més a més, els hi ofereix quelcom
extraordinari: bufa damunt d’ells i els hi dona l’Esperit Sant. L’Esperit Sant,
l’alè de Déu. En aquella habitació tancada, en aquella situació d’asfíxia,
entra el buf ample i profund de Déu, l’oxigen del cel. D’aquesta manera, així
com al principi el Creador va bufà el seu alè de vida sobre Adan, ara Jesús
bufa vida, transmet als seus allò que dona vida, aquell intens principi vital i
lluminós, i obre per ells nous horitzons.
Una de les tasques especifiques del Esperit és
la de donar testimoni. Donar testimoni significa fer veritable, cert, allò que
per la seva naturalesa sembla ambigu i dubtós. Per exemple, podem saber que Déu
ens estima, però estar convençuts d’això és una altra cosa. L’Esperit imprimeix
certesa als nostres cors sobre tot allò que sabem només pel nostre cap. Sense
l’Esperit Sant, l’Evangeli seria per a nosaltres només una informació
interessant, però no seria quelcom que ens canvia la vida. Només mitjançant
l’Esperit podem passar del cap al cor.
L’Esperit Sant ens comunica a cadascú de
nosaltres el sentit amagat del misteri de Jesús. És l’Esperit Sant qui ens
transforma interiorment i ens fa dignes i capaços de continuar la seva historia
dintre la nostra historia. És l’Esperit Sant qui ens dona perdó, consol,
descans, alegria; és Ell qui ens cura de la indiferència envers els altres, de
la insensibilitat envers el dolor i les necessitats dels altres. Són els dons i
els fruits de l’Esperit Sant que hem anat aprenen de la tradició de la nostra
Església, les accions de Déu en les nostres persones, en nosaltres que som el
seu temple, per poder viure amb saviesa, intel·ligència, consell, força,
ciència, pietat i temor d’ofendre’l. Tot un conjunt d’actituds que es fonamenten
en l’amor.
L’Esperit ens dona testimoni, en el nostre
interior, de la nostra autèntica i radical condició: som fills de Déu. És
l’Esperit qui combina la nostra condició filial amb les circumstàncies
concretes de la nostra vida i del nostre món. Estem cridats a ser perfectes,
com ho és el Pare; a ser sants, com Jesús és sant. No tenim un altre model de
perfecció i santedat més que la persona de Jesús: els seus valors i la seva
entrega sense condicions. En fi, demanem-li que l’Esperit Sant ens guiï a la terra,
per apropar-nos cada vegada més al cel.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
