dilluns, de setembre 25, 2023

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY 23-24/09/2023


Benvolguda família de famílies, germans/nes: Un any més celebrem la festa de la Mare de Déu de Vallibana, patrona de l’Associació cultural “El Maestrat” de Terrassa, però enguany amb la particularitat que també celebrem els 70 anys de l’entronització de la imatge a la Parròquia de la Sagrada Família. Per molts anys! Rebeu també una salutació molt especial  tots els qui en formeu part!. A la llum de la Paraula de Déu, permeteu-me que centri les meves paraules en tres punts:                                                             

1.Els meus pensaments no son els vostres: Que lluny estan els nostres camins i els nostres pensaments dels de Déu. Només contemplar la nostra lògica en les relacions humanes, basada més en el que en puc treure, que no pas en el bé que hi puc aportar. Ens ho diu per boca d'Isaïes: els meus pensaments i els meus camins estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra. Tot i així, Déu sempre és a prop nostre, si l'invoquem amb sinceritat, perquè els seus camins són camins de bondat..., les seves obres són obres d'amor.  Es deixa trobar i ens dona a tots l'oportunitat de convertir-nos, d'alliberar-nos del mal i del pecat, de l'egoisme i l'ambició desaforada, per a poder retornar al camí que ens mena cap a la veritable felicitat. Per això el profeta Isaïes ens convida a: Cercar el Senyor, ara que es deixa trobar, a invocar-lo ara que és a prop. Ara és el temps favorable, per a què tots, d'una manera especial els injustos...els homes malèfics...es converteixin, ens convertim al Senyor i Ell s'apiadarà... tan generós a perdonar...Déu ens ofereix generosament el seu Regne d'amor, de pau, de perdó.                    

2.Som convidats a treballar a la vinya del Senyor: Jesús, avui ens  presenta el seu Regne amb una altra paràbola que evidencia una vegada més que és un do que Déu ens ofereix generosament, i no pas  un guany o dret adquirit nostre. El propietari surt una i altra vegada a buscar treballadors per a la seva vinya. N'hi ha que han tingut la sort de treballar des de primera hora del matí, els primers amb qui ha pactat el jornal. D'altres han començat més tard, fins arribar als que s'hi han incorporat poc abans de pondre's el sol. A l'hora de passar comptes, el propietari comença pels darrers i  els paga el jornal sencer. Quan arriben els primers, i cobren el mateix jornal, rondinen. El propietari els ha de recordar que els ha pagat el pactat:¿Que no puc fer el que vull a casa meva?¿Tens enveja perquè jo sóc generós?. Adonem-nos que la vinya era el símbol d'Israel, el poble de Déu, i que els jueus per la seva part es consideraven els primers, mentre que els pagans, si de cas, havien de ser els últims.  Déu mostra que no exclou ningú i que tots estem cridats a "treballar a la seva vinya”.                

3. La lògica de Déu és la lògica de l’amor: Déu no sap de matemàtiques, no compta les misses que se li deuen ni els parenostres que se li han dit. Ell premia l’esforç de la mateixa manera a qui treballa en la seva vinya des del començament com a qui acaba d’arribar, perquè aquesta és la lògica de l’amor. Sota aquesta perspectiva preguntem-nos, si nosaltres, les nostres comunitats,  no patim de vegades del mateix mal que els primers jornalers, quan ens sembla que aquells que acaben d'incorporar-s’hi poden fer canviar "allò que sempre s'ha fet així"?. Jesús  ens convida a ser acollidors i a obrir-nos els uns als altres per compartir i gaudir dels carismes que cadascú pot aportar en bé de la comunitat. Alhora, ens convida a ser humils i generosos, a no deixar-nos portar pels criteris materialistes  de l’economia, moguts sovint per la cobdícia, sinó pels criteris de Déu, de compassió i de bondat envers els més febles i necessitats. 

Benvolguts germans/nes, agraïm a Déu que poguem participar del seu Regne, i demanem-li, amb la intercessió de Maria, sota l’advocació de Vallivana, que ens ajudi a renunciar als nostres privilegis  de primers, en favor dels darrers, portant una vida digna de l'Evangeli de Crist, com fa i ens recomana St. Pau.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 25/09/2023


 

dilluns, de setembre 18, 2023

Diumenge XXIV de durant l’any (A) – 17/09/2023


Molts cops llegim els evangelis a missa com si fossin totalment independents els uns dels altres i no ens adonem que la litúrgia ens els posa en un cicle i que no és perquè sí que es llegeixen quan es llegeixen. Venim d’uns diumenges amb evangelis intensos: Hem reconegut Jesús com el Messies, ens ha fet veure que la manera de pensar de Déu és l’abaixament i carregar la creu del dia a dia. El volem seguir? Doncs les dues primeres lliçons que potser ens costaran una mica: la correcció fraterna, la setmana passada; i avui el perdó.

Totes dues tenen en comú tres aspectes i una conseqüència. El primer aspecte és que ens fa sortir de nosaltres mateixos: des del moment en què jo faig una correcció al germà pel seu bé, no pas perquè em molesti, sinó mogut per la caritat i també quan soc ofès per un germà i surto cap a ell, mogut per la caritat, acceptant la disculpa i perdonant.

Sortir de nosaltres mateixos és, en certa manera, renunciar a nosaltres mateixos. Vam escoltar que el camí de Jesús, d’anada a Jerusalem era el de negar-se un mateix i carregar la creu. Sortir d’un mateix és renúncia, perquè és renúncia als propis sentiments, a la manera de pensar, és estar disposar a que l’altre sigui el centre, aquell germà que necessita el meu servei: el servei de la correcció i el servei del perdó.

És obvi que no està de moda això de renunciar a un mateix: tu, afirma’t, no et deixis trepitjar, et diran fora al carrer: és la manera com seràs feliç. I no s’adona el món que com més autoafirmació, més intransigència amb l’altre i més soledat: no pot haver comunió. Crist ens ensenya el camí de la felicitat: seguir-lo a ell, en la renúncia, una renúncia per amor. Els que teniu fills, ho enteneu molt això, renunciar per una persona que estimes i que necessita de tu.

El segon aspecte és més breu: no ens hem de cansar mai de fer el bé i buscar el bé del proïsme: la setmana passada vèiem que hi havia diferents instàncies: parlar-ho a soles; si no funciona, amb dos o tres; si tampoc, amb la comunitat sencera. Avui està també molt clar: el perdó no passa comptes del número de vegades si és de cor.

El tercer aspecte és que això no és possible sense haver-ho sentit nosaltres en les nostres carns, haver-ho experimentat. Si un no se sent estimat amb misericòrdia per Déu no pot obrar amb misericòrdia. Un nen que no ha estat estimat, no sabrà estimar: nosaltres tampoc podem donar sense rebre abans de Déu. Corregir el qui s’equivoca i perdonar al que ens ofèn són dues obres espirituals de misericòrdia. M’atreviria a dir que són un termòmetre per veure com està la nostra vida cristiana, perquè aquestes dues, acostumen a costar-nos molt.

Perdono de tot cor més i intento corregir més des de l’amor els meus germans? Això és que creixo en vida cristiana. Guardo rancúnia i no perdono de debò i corregeixo els altres simplement perquè em molesten o deixo de fer-ho perquè penso «ja s’ho farà»? potser és que no he crescut gaire en vida cristiana.

El camí de Jesús és camí de creu, ho sabem perquè Ell ens ho ha dit, però és un camí d’amor i per tant, mai serà trist, sinó que serà un camí feliç. Necessitem reflectir en la nostra vida aquesta felicitat allà on el món ni arriba a ensumar que hi pugui ser. Això és un signe perquè el món cregui. Aquesta és la conseqüència: l’alegria. Sant Pau els ho recordava als filipencs: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d’acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.»

Per tant, vivim contents, en aquest camí, acudim a la pregària i a l’acció de gràcies i viurem en pau amb el cor posat en el Senyor. Què més volem? Doncs contents, i profundament agraïts al Senyor, no ens cansem de fer el bé als nostres germans.

Joan Hernàndez, vicari.

AVISOS PARROQUIALS

 

FULL DOMINICAL 17/09/2023

 

dilluns, de setembre 11, 2023

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY.


1. L'Església sinodal.

El govern de l’església és un afer de la comunitat. El mateix que escoltàvem fa dos diumenges que Jesús deia a Pere, ara ho diu a tota l’església. Regir la comunitat és cosa de Pere i també cosa de tots. Aquest segon aspecte sinodal ha estat radicalment oblidat en la nostra confessió catòlica i ha esdevingut una gran pedra d’ensopec en les relacions interconfessionals i en el procés ecumènic. El Vaticà II va establir el principi doctrinal de la sinodalitat. Finalment Papa Francesc ha decidit posar l’Església en una situació més sinodal; com al principi: D’aquí a pocs dies començarà el Sínode dels Bisbes sobre el sínode (laus Deo); tant de bo que ens sortim. De moment preguem....

2. La condició indispensable.

Sant Pau, amb una simplicitat profundíssima, ens recorda l’actitud bàsica imprescindible per a poder viure en l’església i en el món: “Estimar és tota la llei”, perquè “el que estima no fa cap mal als altres“. L’amor ha de ser l’única motivació en l’exercici de les funcions esmentades. Sense amor no hi ha cap possibilitat de sinodalitat, en tot cas una realitat de lluita de poders a l’estil del món.

3. Sacerdots, profetes i reis en Jesucrist.

L’evangeli d’avui expressa el traspàs de les funcions de Jesucrist, sacerdot, profeta i rei. L’església, cos de Crist té les mateixes funcions del seu cap.

Si el profeta en la seva denúncia del mal actua per altres motius o barreja altres motius amb la causa de l’amor, no actua amb justícia, encara que sigui veritable la seva denúncia. Com a profetes, ens correspon denunciar la injustícia tant de les estructures: "Fill d'home t'he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d'Israel", com dels individus concrets, el pecat personal: "Si tu no dius res al pecador...".

Com a sacerdots ens correspon d'intercedir els uns pels altres, fins i tot pels enemics: "Qualsevol cosa que demaneu en nom meu...". La funció sacerdotal és l’expressió més sublim de l’amor. Tota súplica que no es basa en l’amor és un sarcasme.

I com a reis ens correspon d'exercir el poder de lligar i de deslligar, en el marc de la comunitat. No pas vidualment: "Tot allò que lligareu...". Tenim el greu deure d'exercir la missió encomanada per Jesús: restablir la justícia i evitar el mal futur.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 10/09/2023

 

dijous, de setembre 07, 2023

Diumenge XXII de durant l’any (A) – 03/09/2023

A l’Evangeli del diumenge passat escoltàvem com Jesús felicitava Pere per haver contestat correctament a la seva pregunta sobre qui era ell per als seus deixebles, o sigui per afirmar que ell, Jesús, és el Messies, el Fill de Déu. I en canvi, avui acabem d’escoltar com li retreu la seva actitud, contestant-li d’una forma molt dura. En la primera situació, la resposta de Pere fou suggerida per l’Esperit Sant, com li confirma el mateix Jesús. Però en la segona, la d’avui, Pere posa de manifest una actitud totalment humana i molt vinculada a la forma d’entendre el messianisme del poble d’Israel. El pescador segueix creient, i esperant, un Messies que salvarà al seu poble, que li donarà poder sobre els altres pobles, segueix creient en un líder nacionalista i polític. I per un líder d’aquesta mena, en el que Pere confia amb totes les seves forces i que, a més a més és Fill de Déu, és l’ungit del Senyor, l’escollit, una derrota no pot ser acceptable. Des de el punt de vista de Pere, de l’home jueu que espera el Messies, no hi ha lloc pel fracàs total que comporta una mort prematura, i a sobre una mort a la creu. Pere ni tant sol li presta atenció a la part final de la profecia de Jesús, la resurrecció després de tres dies. Ell es fixa només en la mort, que considera un escàndol. Això passa perquè ni ell ni els altres apòstols poden tolerar un Messies que pateix, donat que així preveuen les tradicions jueves, així vol la visió messiànica del poble d’Israel. I Jesús es gira en contra d’aquesta visió tan humana i tan poc divina i li retreu amb duresa, en una esbroncada que és de les més dures que trobem a l’Evangeli. Pere manifesta la mateixa mentalitat del homes i no pensa com Déu. Però Jesús, fixant la seva mirada en els seus seguidors, els hi parla de la creu, de la nostra pròpia creu, la creu de la nostra vida, la creu de les nostres misèries, que hem d’aprendre a portar, tal com ell porta la seva creu de profeta del Regne fins a les darreres conseqüències. No es tracta d’una crida al sofriment cec, sinó al seguiment autèntic, aquell que dona identitat a aquelles persones que no es conformen als criteris d’aquest món. Jesús, en nom de Déu, vol tenir la iniciativa de la seva vida, de la seva entrega, i vol seguir fins a Jerusalem. Això és el que demana als seus deixebles: que el segueixin i que prenguin la iniciativa de les seves vides. No hem de portar la creu de Jesús sinó la nostra pròpia creu. Jesús està decidit a portar la creu del Regne de Déu com a causa alliberadora per al món sencer. Pere, i tots nosaltres, estem cridats a assumir les nostres creus en aquest procés d’identificació amb la vida i la causa de Jesús. La identificació entre creu i vida personal es indiscutible: la creu és signe de vergonya i de crueltat pels homes, però també és el signe de la llibertat suprema. Ho fou per Jesús en la seva causa de Déu i del seu Regne i ho és per tots els cristians. Sovint la nostra vida és una creu, però hem de tenir ben clar que la vida cristiana no significa ser cridats a sacrificar-se, tal i com ho entenem ordinàriament, sinó a ser feliços, ja que la vida es un do de Déu i així l’hem d’acceptar. Acceptar-la i també transformar-la, donar a la nostra vida aquella plenitud que Déu posa al nostre abast mitjançant el camí marcat per Jesús, el camí del amor radical i de la entrega als altres.

Paolo Petrolillo, diaca permanent.