En l’inici de l’Advent, mai contemplem el
misteri de Nadal, sinó que tenim els ulls fixos en el Senyor que ha de venir al
final de la història. I per això, la litúrgia ens posa preferentment els textos
del profeta Isaïes amb una doble lectura: veure com aquests s’han acomplert en
Jesús i alhora, tenir present que no s’han complert del tot i que esperem un
compliment total al final de tot.
Les imatges precioses d’aquests dies són
imatges de pau, la pau messiànica, que amb tot el simbolisme que li posa el
profeta Isaïes és molt fàcil d’imaginar-nos-la. No només això, sinó que el salm
avui també se’n fa ressò: «Que el benestar floreixi als seus dies, i mesos i
anys abundi la pau» Ah! Però això passa per una cosa: per fer justícia, per
obrar el bé. En el fons ens està dient que els estrangers que vindran a
consultar el rebrot de Jesè, —que és Crist— ho faran impulsats per la bellesa
d’aquest bé que difon el seu aroma arreu on passa.
El perfum dels fruits del bé atrau, perquè on
hi ha bé hi ha bellesa i la bellesa traspassa totalment l’ànima i la fa moure’s
a assumir per la seva vida allò que ha contemplat. I la nostra vocació és
produir fruits de bé, perquè aquest Regne del qual Jesús n’és el rei, el
Messies, es fonamenta sobre l’amor que no és més que buscar el bé de l’altre,
fer el bé a l’altre.
Per això aquesta necessitat de donar fruit, i
que l’arbre que no dona fruit és llançat al foc. Hi ha una urgència perquè
donem fruits. D’aquí la necessitat de conversió que predica Joan Baptista… En
definitiva, estem donant voltes sobre una realitat molt important: amb el
nostre bé, accelerem la vinguda definitiva del Messies i del seu Regne, acostem
el final de la història. I això no ens ha de fer por, perquè el sentit de la
història des de la resurrecció del Senyor és apuntar cap al compliment
definitiu.
El compliment definitiu de la història serà en
Déu. No cal intentar construir paradisos a la terra, al marge de Déu. El cel
nou i la terra nova que ens parlen l’apocalipsi, on no hi ha mal, ni dolor, ni
pena, és viure en Déu mateix.
Així, a nosaltres què ens toca? Donar fruit,
fruits de bé, fruits d’amor. Perquè estem caminant cap a la llum del Senyor.
Recordeu la setmana passada? «Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del
Senyor». És la nostra meta, i per tant, el camí ha de ser el camí que hi porta:
el camí del bé, de la justícia. Però és un camí encarnat, aterrat, que toca de
peus a terra.
Sí, hem de fer el bé, hem de promoure la
justícia. Però no en general, sinó en cada situació concreta. Cada dia, quan em
llevo, no tinc altre missió que estimar, fer el bé. I pensar, buscar a veure
estimarem. Als fills, als pares, als veïns, als companys de feina, a tothom…
especialment qui més ens costa. Jesucrist s’ha encarnat, ha assumit una
concreció aquí a la terra: jo no puc viure d’indeterminats, de coses no
aterrades. Concret, concret, concret. El bé és concret, l’amor requereix un
amant i un amat.
Però això no serà possible amb les pròpies
forces; d’aquí que avui se’ns parli del baptisme. Si jo no soc molt, és a dir,
em nego a mi mateix; si jo no soc humitejat per l’Esperit Sant en el baptisme i
no esdevinc pasta; si jo no soc passat pel foc de l’Esperit i esdevingut pa, no
podré ser posat sobre l’altar, no seré transformat en Crist. Si no soc
transformat en Crist, no donaré fruit, no sabré estimar, no podré fer res.
Aquesta és la clau de la conversió per donar
fruit. Moguts per l’amor que l’Esperit Sant encén en els nostres cors per fer
aquest camí, serem pa d’Eucaristia, tindrem una vida bella, que atraurà els
altres perquè obrin el bé i cada dia es pugui accelerar més i més la vinguda d’aquest
Regne i del Messies.
Joan Hernàndez, vicari.
