És curiós el comentari que fa el Senyor
respecte aquest home. Sempre he pensat que és com estrany lloar aquest
comportament d’un que, en el fons, acaba aprofitant-se de la seva posició d’administrador
per als seus propis beneficis. Deixem aquesta incògnita per més endavant.
Tant primera lectura com l’Evangeli ens posa davant
nostre l’ús que fem dels béns materials. De fet, no és en va que aquí ens surt
la figura de l’administrador. Sabem que no som propietaris dels béns de la
terra, sinó que en som administradors. És el que ens revela el Gènesi quan Déu
crea la humanitat.
Per tant, cal preguntar-nos quin tipus de
relació tenim amb els béns de la terra. En la Doctrina Social de l’Església
trobem recollits uns principis que guien l’acció social dels cristians i de
l’Església com a conjunt. Hi ha dos que són relacionats amb això: la destinació
universal dels béns i l’opció preferencial pels pobres. El nom és bastant
definitori dels dos. Som administradors, les mans de Déu en el món per tal que
els béns arribin a tothom. «Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els
graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la
moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig
barrejat amb el gra.» Veiem com el profeta Amós posa veu a Déu denunciant
aquestes actituds.
La guia sobre la qual transiten aquests
principis i la resta de la Doctrina Social és la caritat. El gran problema del
personatge de l’Evangeli —i aquí tornem a agafar la
incògnita de l’administrador de la paràbola de l’Evangeli— és que no transita
per aquesta guia de la caritat. No es mou en les coordenades de l’amor per a la
seva acció respecte els béns del món.
Així doncs, és
curiós la lloança que en fa el Senyor, oi? Però fixem-nos en la motivació que
té per fer el que fa. No posa els béns per davant de les persones sinó al
contrari. Davant d’una situació dolenta, que l’ha fet replantejar-se això, ha
sabut respondre correctament perquè ha posat les relacions amb les persones,
les amistats per sobre dels béns, o d’altra manera: ha posat els béns al servei
de la relació amb els altres.
Podríem dir que
aquesta persona, es podria trobar en un procés de conversió: no està totalment
agafat per les riqueses del món, sinó que valora tenir amistats. És evident que
li falta entrar dins de la dinàmica de la caritat, de l’amor de Déu, però és un
pas. I el Senyor, ho valora.
Això ens fa
adonar de quina manera ens mira el Senyor: sempre mira el cantó bo. Ens mira
com un lapidari —el qui té per ofici tallar pedres precioses— es mira un
diamant en brut: ja veu com després de tallar-lo resplendirà.
Nosaltres som
diamants en brut, que les contrarietats de la vida, l’acció de l’Esperit Sant i
el propi treball de les nostres virtuts van tallant-nos, polint-nos perquè cada
dia resplendeixi més la nostra vida. És el camí de la santedat, el camí de
polir les pedres precioses que tenim dins.
El Senyor ens ha
beneït amb molts dons, no només materials. Hem parlat dels materials i de com els
hem d’administrar. Però, què passa amb els dons no materials que ens ha beneït
el Senyor? Cadascú de nosaltres tenim moltes virtuts, dons, talents. Depèn de
com els usem i quines motivacions… resplendiran més aquestes pedres precioses
que tenim. Si usem els béns en els rails de la caritat, moguts per l’Esperit
Sant que ens fa obrar, no mirant el nostre benefici, sinó obrant estimant els
altres, en cada situació, en cada petita cosa, faran resplendir aquestes
virtuts en nosaltres.
Llavors, la llum de Crist resplendirà en nosaltres i podrem nosaltres reflectir-la al món, a la gent del nostre voltant. Anem fent petits passos, cada dia, sense descans, que el Senyor ens acompanya, valora tot allò que fem i sobretot, tot allò que Ell fa en nosaltres. Poc a poc, resplendirem més i més. No voleu una vida resplendent?
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
