DIUMENGE DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT.

•  Primera Lectura: Ex. 4b-6.8-9
• Salm 3
• Segona Lectura: 2Cor 13,11-13
• Evangeli: Jo 3,16-18

1. L’ésser trinitari de Déu.

“El Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres (...) la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit sant siguin amb tots vosaltres”. El final de 2C, que hem proclamat fa una estona, ens dona tres missatges fonamentals. Primer: ens enuncia l’ésser trinitari de Déu. Segon: ens revela que l’amor de Déu ens afecta. Tercer: ens exigeix l’harmonia de la comunitat humana “viviu en pau i ben avinguts”. El misteri de l'amor de Déu se'ns manifesta en Déu mateix, a l'interior de la Trinitat. Però hi ha més: l'amor de les tres persones no queda a l'interior de la trinitat, sinó que sobreïx en l'amor a la humanitat. L'ésser trinitari de Déu esdevé model d'amor i avinença per a la comunitat creient i model d'obertura cap enfora de la mateixa comunitat.

2. Traiem-ne conseqüències:

La comunitat cristiana en general, i cada petita comunitat, com ara és la parròquia o el moviment, han de tenir com a objectiu primer la comunió interior i des de la comunió interior obrir-se amb sinceritat als altres i buscar la comunió amb ells. No és fàcil; de fet ningú no ho ha dit mai, si no, mireu que li va passar a Jesús. Per fer realitat aquest objectiu cal, primer, superar les barreres que posa el nostre pecat i, després, superar la malfiança i les resistències dels altres. Les nostres comunitats catòliques hauríem de revisar les relacions interiors i l’obertura als altres i el compromís per transformar les estructures socials deshumanitzadores.

Estem immersos en el procés de revisió de la sinodalitat a l’Església Catòlica, que acabarà en el Sínode dels bisbes de finals d’any. La sinodalitat en el conjunt de l’Església Catòlica és molt feble i, per això, exigeix un canvi de mentalitat. La Santíssima Trinitat, interpretada en clau d’amor i no pas en clau de poder, hauria de ser el model de la nostra sinidalitat.

3.      Agraïment i contemplació.

Davant la realitat de l'amor de Déu, a nosaltres ens pertoca la contemplació agraïda i l'acció agosarada per donar davant dels éssers humans raó de la nostra esperança en el fet que aquest amor és ja una realitat que es consolidarà plenament el dia del retorn gloriós de Jesús. Mentrestant tenim la confiança que l'Esperit Sant vagi fent de les seves.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 04/06/2023

 

DIUMENGE DE PENTECOSTA

•  Primera lectura: Gn 11,1-9
• Salm 32
• Segona lectura: Rm 8,22-27
• Evangeli: Jn 7,37-39

Avui la Paraula de Déu ens proposa quatre diferents maneres per relatar-nos la vinguda del Esperit Sant, com si ens vulgues fer entendre que el Esperit Sant, el buf de Déu, no es deixa atrapar per patrons.

A l’Evangeli, l’Esperit ve com una presencia consoladora, lleugera i silenciosa com un buf, com el bateig del cor.

Als Fets ho llegim com una energia, un coratge, un tro que obre portes i paraules.

Segons san Pau, ve com un do, diferent per cadascú de nosaltres. És la bellesa i la brillantor de tot cristià.

I finalment, la quarta versió la trobem al salm: Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra. Tota la terra, res i ningú queden exclosos.

Tornem ara a l’Evangeli: les portes de casa estaven tancades per por del jueus, però passa quelcom que dona un tomb a la vida del apòstols, quelcom que capgira aquell petit grup de persones amagades darrera d’unes portes enreixades. És quelcom que transforma uns homes trontollants d’angoixa i en fa persones que salten d’alegria, embriagades de coratge: és el Esperit, la flama que fa reviure vides, vent que renova qualsevol paisatge.

El vespre d'aquell mateix diumenge, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Torna l’abandonat, en mig d’aquells que l’abandonaren. No acusa ningú, sinó que els proposa nous camins de vida; maneja la fragilitat dels seus amb un mètode molt humà i creatiu: els assegura que el seu amor envers ells queda intacte i els reitera la seva obstinada, il·lògica i absoluta confiança. I, a més a més, els hi ofereix quelcom extraordinari: bufa damunt d’ells i els hi dona l’Esperit Sant. L’Esperit Sant, l’alè de Déu. En aquella habitació tancada, en aquella situació d’asfíxia, entra el buf ample i profund de Déu, l’oxigen del cel. D’aquesta manera, així com al principi el Creador va bufà el seu alè de vida sobre Adan, ara Jesús bufa vida, transmet als seus allò que dona vida, aquell intens principi vital i lluminós, i obre per ells nous horitzons.

Una de les tasques especifiques del Esperit és la de donar testimoni. Donar testimoni significa fer veritable, cert, allò que per la seva naturalesa sembla ambigu i dubtós. Per exemple, podem saber que Déu ens estima, però estar convençuts d’això és una altra cosa. L’Esperit imprimeix certesa als nostres cors sobre tot allò que sabem només pel nostre cap. Sense l’Esperit Sant, l’Evangeli seria per a nosaltres només una informació interessant, però no seria quelcom que ens canvia la vida. Només mitjançant l’Esperit podem passar del cap al cor.

L’Esperit Sant ens comunica a cadascú de nosaltres el sentit amagat del misteri de Jesús. És l’Esperit Sant qui ens transforma interiorment i ens fa dignes i capaços de continuar la seva historia dintre la nostra historia. És l’Esperit Sant qui ens dona perdó, consol, descans, alegria; és Ell qui ens cura de la indiferència envers els altres, de la insensibilitat envers el dolor i les necessitats dels altres. Són els dons i els fruits de l’Esperit Sant que hem anat aprenen de la tradició de la nostra Església, les accions de Déu en les nostres persones, en nosaltres que som el seu temple, per poder viure amb saviesa, intel·ligència, consell, força, ciència, pietat i temor d’ofendre’l. Tot un conjunt d’actituds que es fonamenten en l’amor.

L’Esperit ens dona testimoni, en el nostre interior, de la nostra autèntica i radical condició: som fills de Déu. És l’Esperit qui combina la nostra condició filial amb les circumstàncies concretes de la nostra vida i del nostre món. Estem cridats a ser perfectes, com ho és el Pare; a ser sants, com Jesús és sant. No tenim un altre model de perfecció i santedat més que la persona de Jesús: els seus valors i la seva entrega sense condicions. En fi, demanem-li que l’Esperit Sant ens guiï a la terra, per apropar-nos cada vegada més al cel.

Paolo Petrolillo, diaca permanent.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 28/05/2023

 

DIUMENGE DE L’ASCENSIÓ , 20-21/05/2023

 

Primera Lectura: Ac 1, 1-11 

Salm: Sl 46

Segona Lectura: Ef 1,17-23

Evangeli: Mt 28,16-20

Benvolguda família de famílies, germans i germanes!   

Celebrem la Festa de l’Ascensió del Senyor al cel, on seu a la dreta del Pare, tal i com diem en el Credo que diumenge rere diumenge professem. És la confirmació que l’home Jesús, el crucificat-ressuscitat, és u amb el Pare: és Déu mateix que ha compartit la nostra vida,  i la duu a plenitud. És, doncs, una festa que ens anima a ser allò que Déu vol que siguem, amb esperança, seguint les petjades de Jesucrist, en qui s’uneixen la humanitat i la divinitat.

Hem escoltat el fragment final de l’evangeli segons Sant Mateu. Jesús ens diu: “Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat".

Així doncs, la missió que Jesús encomana als seus deixebles, és a dir, a nosaltres, és molt clara, i confia plenament en que serem capaços de dur-la a terme. Entre d’altres coses, perquè no ens deixa sols, ell coopera amb nosaltres, i sobretot perquè ens dona el defensor, el seu Esperit Sant. Vol que allò que Ell ha començat ho continuem nosaltres, com a Església. No ens podem guardar per a nosaltres la seva bona notícia. Déu ens estima a tots i ens ha donat el seu Fill Jesucrist, la seva Paraula encarnada, la seva vida  i  l’ha ressuscitat per salvar-nos a tots.  Cal que compartim, comuniquem aquesta Bona Noticia, aquest Evangeli amb els altres, perquè tothom pugui escoltar-lo,  encara millor viure’l i  donar-ne testimoni.

Jesús ens ho mana, l’Evangeli ha d’arribar a tots els pobles, a totes les llengües i cultures, perquè no es patrimoni exclusiu d’uns pocs, és una proposta universal, adreçada a tots els homes i dones, infants , joves i vells.

Fixem-nos que l’evangeli d’avui ens situa a la regió de Galilea i en una muntanya, allà on Jesús va viure i a on comença l’anunci de l’Evangeli. I no és casual, Galilea és una cruïlla de pobles i ens fa veure que Jesús inicia la seva missió públicament adreçant l’Evangeli a tots els pobles, i a més, és el lloc on convida anar després de la seva resurrecció. Des d’aquella muntanya on Ell havia ensenyat i mostrat la seva relació amb Déu, envia als Onze a continuar la seva missió d’Evangelitzar tots els pobles amb l’autoritat que ha rebut del Pare.

Ell ofereix la seva vida de ressuscitat a tothom, a batejats i a no batejats. Però també ofereix  la possibilitat de viure, ja des d’ara, en aquest món, el sabor de la vida eterna en l’Església, seguint-lo molt de prop juntament amb els altres deixebles, especialment amb els més necessitats i desvalguts.

Benvolguts germans i germanes: La festa de l’Ascensió ens convida a enlairar la nostra mirada, amb joia, posant el nostre cor en “allò que és de dalt”, i no en “allò que és només de la terra”. Amb Crist Salvador, tota la humanitat puja, ascendeix.   Ell ens acompanya i ens diu:  "Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Caminem doncs sense por, donant-ne testimoni, amb aquella alegria que mai ningú no ens la prendrà i que s’expressa concretament en l’amor i el servei al proïsme. 

Joan Làzaro i padrós, prevere i rector.