divendres, d’octubre 30, 2026

DIUMENGE XXX DE DURANT L’ANY 24-25/10/2026

 


Primera Lectura: Ex 22,20-26

Salm 17

Segona Lectura: 1Te 1,5c-10

Evangeli: Mt 22,34-40

Domund 100 anys. Un en Crist. Units en la missió

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, gns/nes amb Crist.:

La pregunta que avui el mestre de la Llei fariseu li fa a Jesús per provar-lo, també ens la pot fer a nosaltres qualsevol persona, i no pas amb mala intenció, sinó per copsar  on fonamentem la nostra fe.  Mestre, ¿quin és el manament més gran de la LLei.  Qui pregunta, teòricament, és un expert en la Llei. Per tant, bon coneixedor de l'Aliança que Déu havia fet amb el poble d'Israel, alliberant-lo de l'esclavatge d'Egipte, de la mà de Moisès i donant-li els deu manaments, per a que visqués amb sentit i feliçment. Però amb el temps, els mestres de la llei havien afegit més preceptes fins arribar als 613, dels quals 365 eren prohibicions i 248 obligacions. I la resposta de Jesús és clara i contundent, molt clarificadora, posant les coses en el seu lloc: ESTIMAR A DÉU amb tot el cor, amb els mateixos sentiments que Crist; amb tota l’anima (que es faci la seva voluntat dins nostre); i amb tot el pensament (callant, perquè sigui Déu qui parla); i ESTIMAR ALS ALTRES COM A TU MATEIX.

De manera que el fonament és l'amor a Déu i als germans, i tota la resta deriva d'aquests dos. Jesús hi afegirà encara un manament nou que completarà els anteriors: Estimeu-vos els uns als altres tal i com jo us he estimat. I la mesura del seu amor serà l'entrega de la seva vida, deixant-se executar a la creu per salvar-nos de la mort i el pecat, alliberar-nos del mal, amb la seva resurrecció i l'enviament del seu Esperit Sant.

I això, veritablement, constitueix el moll de l'os de la nostra fe i per tant del nostre ser cristià, deixebles del Crist. Déu és qui té la iniciativa, és Ell qui ens estima primer. En el llibre de l'Èxode podem trobar com el seu amor s'adreça a nosaltres i d'una manera preferencial, als més dèbils i desvalguts: els immigrants, les vídues i els orfes. Això ens hauria de fer reflexionar sobre com és la nostra relació amb els immigrants, amb les persones d'altres religions, amb les persones que demanen el nostre ajut... Perquè a Déu l'estimem estimant els altres, i no només amb els qui estem units per vincles de sang i d'amistat, sinó també amb tota la humanitat, pel sol fet de compartir la dignitat de criatura de Déu. Per això, també s'imposa una reflexió sobre quin ús donem als nostres béns, si tenim present el bé comú, si estem disposats a compartir els neguits i les preocupacions dels altres, propers i llunyans, especialment dels qui s'han quedat o estan apunt de quedar-se al marge del camí, potser a causa del nostre ritme de vida desenfrenat; i a ser solidaris amb ells: diners, treball, aliments, habitatge, temps...Tot això,  és el que dóna un contingut real al manament de l'amor.  

Benvolguts gns/nes, seguint l'exemple de la comunitat de Tessalònica, que van acollir la Paraula de Déu enmig de moltes adversitats, plens del goig de l'Esperit Sant  i abandonaren els ídols i es convertiren a Déu, per adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill salvador,  renovem la nostra fe en Crist i participem de la missió de l'Església , perquè, tal i com ens diu la campanya del DOMUND d’enguany, som UN EN CRIST, UNITS EN LA MISSIÓ. Siguem generosos i preguem, especialment pels missioners!!!

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

dilluns, d’octubre 26, 2026

CENTENARI CASSIÀ MARIA JUST

 

El diumenge 25 d’octubre vam tenir la sort de poder assistir a la commemoració del centenari del naixement de l'Abat Cassià Maria Just a la nostra parròquia.

L'acte va tenir una primera part a la cripta, amb la xerrada del pare Benarbé Dalmau, que va fer un recorregut per la vida i les múltiples activitats de l’abat Cassià, sempre lligades a la música i al compromís amb la cultura i el país.

La segona part, ja a l'església, l'organista Mercè Sanchís ens va oferir magistralment obres de compositors lligats a l'època del pare Cassià. El Cor Montserrat va acabar amb 4 fantàstiques obres, una d'elles va ser la Salve Montserratina del mateix pare Cassià Maria Just. El Virolai va posar el punt final al concert.

Text: Marisa Bayo

Salve Montserratina
Cloenda de l'Acte: Virolai

FULL GROC PARROQUIAL

 

FULL DOMINICAL 25/10/2026

 

divendres, d’octubre 23, 2026

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY

 


Quan llegim els profetes, en aquest cas el Deuteroisaïes, correm el risc de descontextualitzar inconscientment els textos. Es tracta d’escrits molt antics, vinculats a un moment històric concret, i podem caure en la temptació d’analitzar-los excessivament o de desglossar-los en petits fragments, fins al punt de perdre de vista el missatge fonamental que contenen.

És important comprendre el context històric en què van ser escrits, però no podem oblidar que la Paraula de Déu és una paraula viva, capaç de parlar-nos també avui. Si ens quedem únicament en l’anàlisi del text, correm el risc de deixar escapar allò que Déu ens vol transmetre. Per això, quan llegim les Escriptures, no ens hem de preguntar només què diuen els textos, sinó també què ens diu Déu a través d'ells i com interpel·len la nostra vida.

La primera lectura ens presenta la figura de Cir, rei de Pèrsia, que va tenir un paper fonamental en el retorn del poble d’Israel de l’exili. En el context del Deuteroisaïes, Cir és presentat com un instrument dels plans de Déu, fins al punt de rebre el títol d’ungit del Senyor. A través seu, Déu obre un camí d’alliberament per al seu poble, fins i tot servint-se d’algú que no pertanyia al poble d’Israel.

Aquesta figura ens convida a reflexionar sobre la manera com Déu actua en la història. Els seus plans poden dur-se a terme a través de persones i esdeveniments inesperats, fins i tot d’aquells que, des de la nostra perspectiva, no semblen tenir una relació directa amb Ell.

Podem veure en Cir una figura que anticipa alguns aspectes de la missió de Crist, especialment pel que fa a l’alliberament i la salvació. Tanmateix, cal distingir entre tots dos. Cir va contribuir a l’alliberament històric i polític del poble d’Israel, mentre que Crist porta aquesta alliberació a la seva plenitud, oferint la salvació i la reconciliació de l’ésser humà amb Déu.

En la segona lectura i l’Evangeli se’ns convida a viure de fe, esperança i caritat. Les cartes als tessalonicencs són els escrits més antics del Nou Testament, és com si Déu ens volgués dir que la primera cosa que ens vol comunicar és la necessitat de cultivar les tres virtuts teologals. Com anem de fe? La fe és la meva relació amb Déu que es concreta en la pregària, en els sagraments i en la Paraula. L’esperança…espero realment Jesús? La prova del nou per saber si espero realment en Ell és analitzar la meva relació amb la mort: Si encara la temo és que no espero prou el trobament definitiu amb Déu. I com a coronament de tot, la caritat. Un cop alimentats de la fe i de l’esperança ens toca “posar-nos mans a l’obra”, tot fent present el Senyor en tots els àmbits de la nostra vida, entregant-nos amb amor al proïsme, en especial als més necessitats i vulnerables. Ens pots ajudar el criteri que seguia San Carles de Foucauld. Ell es preguntava sempre com actuaria Jesús en la circumstància concreta que li toques viure o amb la persona que tingués al davant. Doncs bé, com a cristià, estic pagant a Déu el denari que li correspon?

Quique Amat, prevere i vicari.