DIUMENGE XX DURANT L'ANY.

 

• Primera Lectura: Is 56,1.6-7
• Salm 66           
• Segona Lectura: Rm 11,13-15.29-32
• Evangeli: Mt15,21-28

1.     Universalitat de la salvació.

La tensió entre el particularisme i l’universalisme ja es donava a Israel i a tots els altres pobles. Els déus nacionals s’enfrontaven entre ells en defensa de llurs adoradors. “El nostre Déu és més gran que tots els déus” (2Cr 2,4). Aquesta tensió és particularment forta durant el període persa, època de la profecia d’Isaïes que hem escoltat; en un poble situat a la defensiva. Isaïes va a la contra. Si teniu ocasió llegiu-vos el divertidíssim llibre de Jonàs.

Els judaïtzants van ser un corcó durant el segle I.  Les visions particularistes tradicionals jueves van ser superades però va costar, i molt!; Sant Pau se’n va sortir.

2.     Tothom vol dir tothom.

Sant Pau n’estava tan convençut que tenia clar que fins i tot els jueus seran reintegrats a la fi dels temps. De fet, però, no se salva ni el jueu ni el gentil sinó qui acull la salvació, exercint la caritat. No es pot donar ningú per perdut, ni jueu ni grec, ni el més pervers dels humans. El judici és només de Déu, gràcies a Déu. 

3.      Capacitat de rectificació per part de Jesús.

Jesús mateix sembla que estava convençut de ser el messies d’Israel en exclusiva o, almenys, en primera instància. Una dona cananea, una pagana, el fa rectificar. La qualitat de la fe de la dona, la seva humilitat i la força de la seva pregària commouen Jesús i el fan reconsiderar l’abast del seu messianisme. Jesús se’ns manifesta com el menys rigorista i el menys fonamentalista dels cristians. És capaç de rectificar! I rectificar pels arguments d’una dona pagana, per més INRI!

Quina angúnia els cristians de bona fe que són incapaços de revisar les veritats que professen. La professió de la fe ha de ser ferma i sempre revisable. Quina pena les seguretats dels integristes! Quina pena la fe del carboner! La fe de la cananea és més gran que la dels estaments oficials del judaisme i la dels mateixos deixebles de Jesús! Tota una interpel·lació i un exemple per a nosaltres, deixebles oficials.

4.     Un apèndix. La qualitat de l’oració de la cananea.

La petició de la cananea és altruista, humil i convençuda. També la seva oració ha de ser model de la nostra. Per pregar adequadament cal superar els obstacles de l'egocentrisme, de l’autosuficiència i de la desconfiança. Aquest evangeli d’avui és un bon instrument per a repensar el nostre mode de pregar.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY.

 

• Primera Lectura: 1R 19,9a.11-13a
• Salm 84
• Segona Lectura: Rm 9,1-5
• Evangeli: Mt14, 22-23

1.     Déu es fa present.

Déu es fa present de moltes maneres i en situacions fins i tot contradictòries. No s’amaga, d’una manera o altra Déu es va manifestant, la qüestió és si som receptius, si cerquem la seva presència, si conreem el sentit de la transcendència. Abans que res cal la voluntat de buscar-lo, estant a l'aguait dels signes de la seva presència, confiar en el seu amor fidel que el duu a fer-se trobadís a l'ésser humà.

2.     On podem trobar Déu?

Potser busquem la seva presència en fets ostentosos i espectaculars i no ens adonem de com Déu es fa present, sobretot, en les coses més senzilles. Això ho va saber captar Elies: Déu present en l'aire suau, no pas en el foc o en la tempesta.

En situacions de perill, com els apòstols a la barca o quan Pere s’enfonsa. En els altres, sobretot en els més necessitats, en situacions d’alegria o de tristesa, en l’abraçada de les persones que ens estimen, en el nostre interior: “ell m’és més íntim que la meva intimitat” (Sant Agustí).

3.     Com podem trobar Déu?

La pregària, la recepció de la Paraula, la celebració dels sagraments, són llocs on descobrir-lo i conèixer-lo. Fixem-nos com Jesús es retirava a pregar. Amb la interiorització de les experiències anem intuint a cada moment què vol Déu de cada un de nosaltres, com Jesús ho anava descobrint.

4.     La barca dels apòstols.

La barca dels apòstols, no només de Pere, és imatge de l'Església. L'Església, com la barca, sense Jesús no pot fer front als embats del món, "les ones la destorbaven d'avançar, perquè el vent els era contrari". En canvi, quan Jesús hi és present, "el vent amaina" i la barca avança. En moltes ocasions l’església ha volgut fer camí segons el parer del món i n’ha sortit ben escaldada. Que no torni a passar!  Que sapiguem discernir en la caritat. Això mateix és aplicable a cada un dels fidels: sense Jesús, els embats del món ens separen de Déu, amb Ell ho podem tot.  

5.     Els sentiments de Pau.

Pau patia perquè els jueus, el seu propi poble, no acceptaven Jesús. No podem quedar indiferents davant dels qui rebutgen Déu i l'amor. Sense condemnes ni rancor, el nostre món necessita i mereix una paraula d'esperança i els cristians la hi hem de donar, encara que no se’ns escolti.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

FULL DOMINICAL 09/08/2026

 

DIUMENGE XVIII DE DURANT L’ANY 01-02/08/2026

 

• Primera Lectura: Is 55,1-3
• Salm 144
• Segona Lectura: Rm 8,35.37-39
• Evangeli: Mt 14,13-21

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans i germanes amb Crist: La persona humana necessita aliment per a viure. D’una banda, ha d’alimentar el seu cos, per a mantenir totes les seves funcions;  i per l’altra, ha d’alimentar el seu interior, perquè entomi la vida amb sentit. I no qualsevol aliment és bo. Seguint amb l’exemple, sabem que pel nostre cos és molt millor la dieta mediterrània que no pas atipar-se d’hamburgueses.  Igualment, per alimentar el nostre interior no tot hi val.

Déu que ens coneix del tot, ens mostra la seva fidelitat a través del seu poble escollit, Israel, en qui podem sentir-nos representats, sobretot en moments de dificultat, com els que ara vivim. Es val del profeta Isaïes, per a recordar-nos, que podem acudir a Ell amb les mans ben buides. Allò que Déu ens ofereix, és gratuït, i sens dubte, esdevé l’aliment més nutritiu perquè sacia la nostra fam i  set  més profundes: Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida”. Déu no ens falla mai, en tot cas, som nosaltres que no sabem apreciar-ho ni reconèixer com el salmista, agraïts:  vós ens doneu l’aliment. Tan bon punt obriu la mà, Senyor, sacieu de bon grat tots els vivents.  

I tant que ho fa, sobretot, a partir del moment que vol fer-se un dels nostres, encarnant-se en Jesús, amb qui ens revela, el seu amor, donant  la seva vida per nosaltres i el seu Esperit Sant. Gràcies a la seva mort i resurrecció, ja res no ens podrà separar de l’amor de Déu. Ens ho diu ben clar Sant Pau, en la seva carta als cristians de Roma, avui als cristians de la Parròquia de la Sagrada Família de Terrassa.  No desesperem mai del Senyor, confiem-hi sempre, perquè no hi ha cap situació, per difícil que sigui, que pugui separar-nos d’Ell. Jesús, en cada Eucaristia ens ofereix  la seva Paraula, el seu Cos i la seva Sang. 

Avui, hem escoltat a l’Evangeli com Jesús, després de saber que Herodes havia fet matar Joan Baptista, va cap a un altre lloc amb els seus deixebles, necessita fer un recés. I es troba que l’espera una gentada desemparada, malalta i pobre. I se’n compadeix i cura els seus malalts. Em pregunto què hauria fet Jesús a Ceuta i Melilla? Ell mai no es desentén dels patiment dels altres. Es fa tard, no poden marxar sense haver menjat. Els ha alimentat per dins,  els ha curat de cos i ànima, però també els cal l’aliment material. Un nou contrast amb els deixebles, amb nosaltres. Ells els voldrien aviar als pobles, Jesús, en canvi, fa que s’asseguin amb grups, i amb el poc que tenen, cinc pans i dos peixos, mirant al cel, pronunciant la benedicció, els parteix i els dona als deixebles perquè siguin ells qui els reparteixin. I tothom en menja a desdir, fins i tot en sobren 12 coves. S’ha produït el miracle, de la multiplicació dels pans i dels peixos, i també de la generositat, del servei, de la fe. 

Benvolguts germans/nes, quantes persones al voltant nostre se senten igualment desemparades i malaltes, físicament i espiritualment.  Jesús ens torna a dir: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Serem capaços d’oferir els nostres 5 pans i 2 peixos, per a que tothom saciï la seva fam i set del cos i de l’ànima, p.e: dedicant temps i recursos a Càritas, a la catequesi d’infants, adolescents, joves i adults, a les famílies, a d'altres entitats que cerquen el bé i la dignitat de les persones. Aprofitem aquest estiu  per a meditar-ho i per a fer un pas endavant, tot demanant la intercessió de Sta.Maria.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

REFLEXIÓ DEL BISBE DE SANT FELIU

 

FULL DOMINICAL 02/08/2026

 

DIUMENGE XVII DE DURANT L’ANY 26/07/2026

 

• Lectura primera: 1R 3,5.7-12
• Salm 118
• Lectura segona: Rm 8,28-30
• Evangeli: Mt 13,44-52

Hi ha preguntes que revelen allò que portem dins. Si Déu se’ns aparegués com es va aparèixer a Salomó i ens digués: «Demana’m què vols que et doni», què li demanaríem?

Potser demanaríem salut, tranquil·litat, seguretat per a la nostra família o la solució d’allò que ens preocupa. Salomó, en canvi, demana una cosa més profunda: «Concediu al vostre servent un cor que sàpiga escoltar per poder fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal». Demana saviesa per descobrir el camí de Déu enmig d’una realitat complexa.

I aquesta petició agrada al Senyor. Podem posseir moltes coses i no saber cap on orientar la nostra vida. Podem aconseguir allò que desitjàvem i descobrir després que continuem desorientats. La veritable saviesa consisteix a reconèixer el tresor i comprendre què mereix realment la nostra entrega.

Jesús diu que el Regne del cel s’assembla a un tresor amagat en un camp. Un home el troba, el torna a amagar i, ple d’alegria, ven tot el que té per comprar aquell camp. Cada detall de la paràbola té importància. El tresor és amagat. Cal sortir, recórrer el camp, cavar i embrutar-se les mans. Després cal tornar, prendre una decisió, vendre allò que es posseeix i comprar el terreny.

Això contrasta amb la societat de la immediatesa en què vivim. Ens hem acostumat a obtenir-ho tot de seguida. Premem una pantalla i apareix una pel·lícula, arriba el menjar o rebem una resposta. La societat de consum intenta convèncer-nos que la felicitat consisteix a acumular possibilitats: posseir més, mantenir oberts tots els camins i evitar qualsevol renúncia.

Jesús presenta una llibertat diferent. L’home de la paràbola troba una cosa tan gran que pot vendre-ho tot amb alegria. La renúncia brolla del descobriment. No ven amargat ni sent que la seva vida s’empobreixi. Ho ven «ple d’alegria», perquè sap que ha trobat allò que val més que tota la resta.

De vegades volem afegir Déu a tot el que ja tenim. Li reservem un espai al costat de la feina, els afectes, les aficions, els projectes i les seguretats. Però el Regne posseeix una grandesa capaç d’ordenar i transformar tota l’existència. Quan descobrim el tresor, comprenem que mereix la vida sencera.

I què és aquest Regne del qual parla Jesús? El Regne comença allà on deixem que Déu regni. És viure amb Ell, rebre la seva mirada sobre el món, aprendre a pensar com Ell i estimar com Ell. Sant Pau ho expressa dient que hem estat destinats a «ser imatges vives del seu Fill». El Regne creix quan Crist va prenent forma en nosaltres: en la nostra manera de mirar, d’escollir, de perdonar i d’entregar-nos.

Aquesta és la nostra veritable pàtria. Caminem cap a ella i, al mateix temps, ja comença a créixer dins nostre. Per això té preferència sobre tota la resta. Cada realitat de la nostra vida troba el seu lloc quan s’orienta cap a Déu.

Per recórrer aquest camí necessitem la saviesa de Salomó. Hi ha moments en què el bé es presenta amb claredat. Però també travessem situacions molt difícils en què pensem: «Faci el que faci, acabaré fent mal. Prengui la decisió que prengui, alguna cosa bona quedarà ferida». La vida presenta conflictes que no es resolen amb una resposta automàtica.

Aleshores necessitem un cor atent, capaç d’escoltar la Paraula, comprendre les persones, reconèixer les nostres intencions i distingir la veu de l’Esperit entre tantes veus. La saviesa de Déu pot fer-nos descobrir un camí que encara no havíem considerat. Pot concedir-nos paciència per esperar, humilitat per demanar consell, valentia per parlar amb claredat o llibertat per renunciar a allò que ens reté. I quan humanament sembla que no existeix cap sortida, podem demanar al Senyor que obri camins enmig del mal del món.

Però el discerniment veritable condueix a una decisió. L’home que troba el tresor ha de comprar el camp. El comerciant que descobreix la perla preciosa ha de vendre tot el que té. Arriba un moment en què cal actuar.

Podem passar molts anys contemplant el camp des de fora. Podem parlar del tresor, estudiar on es troba i fins i tot assenyalar-lo als altres. Però instal·lats en les nostres seguretats no avançarem cap a ell. El Regne reclama valentia. En alguns moments ens demana cremar les naus, tancar una porta i abandonar el camí de retorn cap a la nostra antiga comoditat.

Cadascú pot preguntar-se avui què necessita vendre per adquirir el camp. Potser és un ressentiment, una forma de vida massa còmoda, la por de respondre a una crida, la necessitat de tenir-ho tot controlat o una decisió que fa massa temps que ajornem.

Fem avui nostra la pregària de Salomó: «Senyor, doneu-me un cor atent». Un cor que reconegui la vostra presència amagada en el camp de la vida; que descobreixi els vostres camins quan tot sembla confús; que sigui prou lliure per deixar, decidir i caminar.

Perquè el tresor existeix. És Crist mateix i el seu Regne. I per aquest tresor val la pena donar-ho tot.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.