dimarts, de juliol 23, 2024

Diumenge XVI de durant l’any (B) – 21/07/2024

 


Avui, en aquesta lectura continuada de l’evangeli segons sant Marc veiem la tornada dels deixebles. La setmana passada vèiem com Jesús els enviava de dos en dos, amb poder. Ara ens podem imaginar com tornen: contents, exultants, explicant a Jesús tot allò que han ensenyat i fet. I ell els diu que també toca descansar amb ell. A nosaltres ens cal també descansar, sedimentar, pair tot allò que hem viscut i els temps de pregària i de l’Eucaristia són temps d’això, de reposar en ell.

Però els plans es trunquen perquè arriba molta gent de les poblacions veïnes i Jesús, amb la seva misericòrdia es posa a ensenyar-los i així es compleix la profecia que hem escoltat del profeta Jeremies. Podríem pensar: és que no tenen pastors? No hi ha caps de la sinagoga, mestres de la Llei, sacerdots a Israel? Sí, però això ens fa adonar que l’únic pastor veritable és Crist mateix.

El món modern ha iniciat una croada per assolir el màxim de llibertat i autonomia possibles, desfent-nos de tot tipus d’opressió, de convencionalismes, d’autoritats, de creences… no dependre de res ni de ningú. L’Escriptura ens ho diu clar: no som llops, ossos, lleons que vagin per lliure, som ovelles, animals gregaris i que necessitem d’un pastor.

Una ovella, pel fet de no tenir pastor no és una ovella lliure, sinó que és una ovella esgarriada, perduda. Les ovelles per ser lliures, necessitem de pastors, però bons pastors. I l’únic que pot pasturar és Crist i aplegar-nos en un sol ramat. Un sol ramat és el contrari del que pensaven els jueus: cal que tothom qui vulgui salvar-se, que es faci de la nació jueva, el poble escollit; la resta, no és escollit pel Senyor i, per tant, és una elecció excloent per part de Déu.

El Fill ha vingut al món per revelar-nos la veritat, per obrir els segells del document de la història —del qual en parla l’Apocalipsi— i que només ell és digne d’obrir-los i la veritat és la que sant Pau ens diu a la segona lectura: som un sol ramat, ja no som dos, i això és l’Església, la voluntat universal de salvació per part de Déu.

I en l’Església, Déu ha posat uns homes que no “fan” de pastors. Dic, «no fan» perquè és més profund: el ministeri ordenat possibilita que nosaltres, els pastors de la comunitat, fem present el Bon Pastors davant del seu poble. Per això, es necessita el sagrament, no és un servei més com amb altres confessions cristianes que ho han perdut, configura tota la vida del prevere i el bisbe.

Recapitulant: primer: necessitem de pastors en la nostra vida, pastors a imatge del Bon Pastor i no pas pastors com són ideologies o personatges diversos que hem tingut i tenim al llarg de la història. Segon: el Senyor ens promet que ens pasturarà, a través o malgrat els pastors que tenim en l’Església.

I fem un pas més: com ens pastura? Com diu el salm: ens mena a l’aigua i a prats deliciosos. En l’Eucaristia els prats i l’aigua són la seva Paraula —litúrgia de la Paraula, la primera part de l’Eucaristia— i el seu Cos —litúrgia de l’Eucaristia, la segona part. I amb això ens venen tota mena de benedicció i dons del Senyor. En aquesta Eucaristia concreta què li demanem? Fixem-nos en la col·lecta: que per la seva misericòrdia ens sigui propici i ens augmenti els dons. En concret: fe, esperança i caritat, que ens els infon Déu i que ens relacionen directament amb Déu —-les virtuts teologals—. Això, per què? Perquè no siguem ovelles perdudes i siguem sempre fidels a Déu i l’estimem sempre —i, per tant, guardem els seus manaments—.

Quedem-nos amb aquest pensament, aquesta petició a Déu: que ens faci fidels, ens meni als seus prats abundosos, augmentant-nos cada dia més la fe, l’esperança i la caritat.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

COLÒNIES LLAR-CAU

 

Enguany, Llar-Cau ha anat de Colònies a Cassà de la Selva, a "La Talaia", del dilluns 15 al dissabte 21 de juliol amb infants i adolescents. També hi ha participat un grup de joves que ha fet una ruta per Girona. Han sigut dies molt intensos, plens d'activitats, jocs i aventures i també de pregàries i celebracions. Narnia ha estat el fil conductor i hem treballat els valors del respecte, la cooperació, la humilitat, la confiança, la resiliència, l'amor, el perdó i la conversió. Vam acabar, com ja és tradició, amb la Missa a la Parròquia de la Sagrada Família, juntament amb totes les famílies, donant gràcies a Déu per tot el que hem viscut i compartit aquests dies.

FULL DOMINICAL 21/07/2024

dilluns, de juliol 15, 2024

MISSA DEL DIUMENGE XV DURANT L’ANY 13-14/07/2024

 


Benvolguda família de famílies, gns/nes:

Déu sempre té la iniciativa. Ell és qui ens elegeix, qui ens crida, qui ens envia. Ho ha fet fins i tot abans de crear el món.

Amós, a la primera lectura, quan Amasies, el sacerdot de Bet-El, el vol fer marxar, li respon amb tota sinceritat: *Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor, .. però el mateix Senyor m'ha pres de darrera els ramats i m'ha dit: "Vés a profetitzar a Israel, el meu poble". Ha rebut una crida i una missió, i això passa per davant fins i tot de la seva seguretat personal. Obeir Déu, que tant ens estima abans que obeir els homes. Perquè com canta el salmista, Déu és amor i bondat, ens estima i ens vol salvar, amb Ell i per Ell.

Aquesta crida que Déu fa al profeta, la renova plenament encarnant-se en Jesús, a través del qual vol el nostre bé i ens ha beneït, com hem escoltat en la carta de Sant Pau  als cristians d'Efes:

-ens elegí en ell  abans de crear el món

-per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist 

-en ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang.      

-les nostres culpes han estat perdonades.   

-Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim

-ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.

Davant aquesta generositat nosaltres no podem fer altra cosa que beneir-lo, donar-li gràcies i correspondre a la seva confiança, acollint la seva crida i sentint-nos també nosaltres enviats a continuar la seva missió, a ser llevat dins la massa. Hem escoltat l'anunci de la veritat, de la bona nova de la nostra salvació idesprés d'escoltar-la i de creure-hi, també nosaltres, en el Crist, hem estat marcats amb l'Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora que ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva.

I que espera el Senyor de nosaltres? El mateix que Jesús esperava dels dotze apòstols, quan els cridà i començà d'enviar-los de dos en dos, com Església, amb la missió d'apropar el poble a Déu. Vol que ens sentim units a ell com a poble seu, com Església, que renovem la nostra fe, que ens amarem encara més de la seva Persona i de la seva Paraula i que també ens sentim apòstols, enviats a la missió de donar-ne testimoni, de fer arribar la Bona Notícia, l'Evangeli, arreu: que Déu ens estima i ens ha salvat amb la mort i resurrecció del seu Fill Jesucrist, l'únic que ens pot donar la veritable alegria i felicitat, en qui arrela la nostra esperança que, malgrat la nostra petitesa, hem de fer arribar a tantes persones que ho necessiten.  

Benvolguts germans/nes: Donem gràcies a Déu per haver rebut el do de l'Esperit Sant, gràcies al baptisme; i moguts per Ell   ben disposem-nos per la missió que se'ns encomana, prenguem  el bastó i les sandàlies, i fem camí de manera que les nostres obres parlin; i que  els nostres gestos humils i solidaris al servei dels germans i germanes, especialment dels que més pateixen, esdevinguin  mitjans a través dels quals el Senyor dugui a terme el seu pla de Salvació per a tota la humanitat. Així beneirem el Senyor, que ens ha beneït primer!. No deixem de fer-ho mai! Que així sigui!

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 14/07/2024

 



dilluns, de juliol 08, 2024

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY

 


1.      Força i feblesa. Els paràmetres de Déu no són els nostres.

No sabem a què es refereix Pau quan parla d’una espina clavada a la carn. Potser es refereix a la malaltia que explica en la carta als Gàlates? En tot cas el progrés del món cap al Regne no depèn del poder de l’apòstol sinó de la gràcia i de la recepció d’aquesta gràcia per part del creient que, pel baptisme, és apòstol. L’apòstol no es predica ell mateix sinó Jesucrist. Si l’actuació de l’apòstol provoca una admiració que es queda en ell mateix i no passa cap a Jesucrist no anem bé. Si l’església es presenta com absolut no anem bé. L’únic absolut és Déu.

2.     Jesús també ha d’assumir la seva feblesa.

Jesús no pot vèncer les resistències de tothom a la novetat del Regne de Déu, on tot va al l’inrevés del món. Ja en el capítol 3 l’evangelista presenta la primera topada de Jesús amb els fariseus i els herodians (3,1-6), i la topada amb la seva família (3,21-23), avui l’evangeli ens diu que els seus compatricis que no poden acceptar que el fill del fuster els pugui donar lliçons. Això el disgusta més que l’enemistat dels adversaris politico-religiosos. Jesús se sorprèn i comença a assumir que aquest refús o incomprensió s’anirà accentuant en cercles cada cop més propers, també en els deixebles, Pere inclòs; recordem l’episodi del rentament dels peus.

3.      Aproximació a la nostra realitat.

Ho tenim cru per anunciar l’evangeli. La concepció bancària de la realitat ho fa molt difícil; encara més que els nostres propis pecats. Una nova evangelització no ha d’anar pel camí d’ensenyar dogmes i preceptes morals, sinó pel camí de la vivència de la caritat amb tothom, assumint les contradiccions entre l’evangeli i la realitat i donant la raó a l’evangeli. Al mateix temps cal, i molt, un  renovat interès per la pròpia formació, sobretot en sagrada escriptura. Finalment una pregària constant i poc rutinària.

4.      Les virtuts de l’evangelització.

Paciència, fermesa, humilitat i constància. Paciència per no crear cap frontisme religiosopolític. Fermesa per no deixar-nos endur de manera acrítica per l’ambient i la moda. Humilitat suficient per acollir i valorar en positiu tot allò que en el món i en les altres religions hi ha de llavors del Regne. Constància per seguir oferint Jesucrist, viscut i celebrat en l’església, com única alternativa humanitzadora, sense polemitzar ni desqualificar qualsevol altra alternativa.

Josep Esplugas Capdet, prevere.