«No renunciïs a res. No et tanquis portes. Si
pots tenir-ho, per què ho has de deixar?» Són missatges que sentim sovint.
Sembla que ser lliure consisteixi a poder satisfer tots els nostres desigs.
I avui Jesús ens diu: «Si algú vol venir amb
mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i em segueixi.» Es clar,
això ens pot tirar enrere. Ens està demanant que visquem pitjor? Que renunciem
a ser feliços? No. Ens està mostrant un camí de llibertat. Però, per
entendre’l, ens hem de preguntar quines coses governen la nostra vida.
Pensem en el mòbil. M’ofereix entreteniment,
informació, conversa. Però, si no el puc deixar per escoltar qui tinc al
davant, soc lliure? Tinc moltes possibilitats, però no disposo de mi mateix.
Allò que havia de servir-me acaba governant-me. I el mateix pot passar amb els
diners, la comoditat o l’aprovació dels altres. Si no puc renunciar a alguna
cosa, potser aquella cosa s’ha convertit en el meu senyor.
Però hi ha una renúncia encara més difícil:
deixar de ser jo el centre. Renunciar que els meus desigs, les meves opinions i
la meva manera de veure les coses tinguin sempre l’última paraula.
Això li passa a Pere. Jesús anuncia la seva
passió, i Pere el pren a part i es posa a renyar-lo: això no et pot passar!
L’estima, però pretén indicar-li quin camí ha de seguir. I Jesús li respon: «No
penses com Déu, sinó com els homes.»
També nosaltres podem dir que seguim el Senyor
i, al mateix temps, voler que sigui ell qui segueixi els nostres criteris.
«Això ha de ser així. Jo tinc raó. Això no m’hauria de passar.» Estem disposats
a escoltar? A reconèixer que potser ens equivoquem? A deixar que el Senyor ens
mostri alguna cosa que no volem veure?
Negar-se un mateix no significa menysprear-se.
Déu ens estima i en el baptisme ens ha fet fills seus en Jesucrist. No hem de
negar el nostre valor, sinó deixar morir allò que contradiu aquesta filiació:
l’egoisme, l’orgull, la necessitat d’imposar-nos. És el que sant Pau anomena
l’home vell. Ha de deixar pas a la vida nova que hem rebut de Crist.
Hi ha unes lletanies de la humilitat,
atribuïdes al cardenal Merry del Val, que demanen coses que ens poden costar
fins i tot de pregar: que els altres siguin més estimats que jo; que siguin
lloats i jo passi desapercebut; que siguin preferits a mi.
No estem demanant que ningú no ens estimi ni
que ens tractin injustament. Demanem no necessitar ser sempre els primers per
saber que la nostra vida té valor.
Perquè, si necessito ser el preferit, què
passa quan prefereixen un altre? Si necessito tenir raó, què passa quan em
corregeixen? Si necessito reconeixement, què passa quan ningú no veu el que
faig? Acabo sent esclau de tot això. Fins i tot el bé de l’altre em pot
molestar.
En canvi, quina llibertat poder donar gràcies
perquè l’altre és estimat, perquè han reconegut la seva feina, perquè compten
amb ell! No només suportar-ho: alegrar-me’n. El seu bé no em pren res. També el
puc celebrar. Això és sortir de nosaltres mateixos i començar a estimar amb
llibertat.
Per tant, no renunciem per renunciar. Hi ha un
sí al darrere: un sí a Jesucrist. Ell diu que no podem servir dos senyors.
Doncs bé: deixo de servir el meu orgull, els diners o la necessitat de quedar
bé perquè vull que sigui ell qui governi la meva vida.
Fixeu-vos-hi: Jesús comença dient «si algú vol
venir amb mi» i acaba dient «que em segueixi». Ens convida a anar amb ell. I
ell viu entregant-se per amor. Prendre la creu no és buscar sofriment: és
acceptar el cost de seguir-lo, de dir la veritat, de demanar perdó, d’estimar
quan costa.
Avui no ens quedem en una idea general.
Preguntem-nos: què no estic disposat a deixar enrere per seguir Jesús? Quina
conversa evito perquè hauria de reconèixer una culpa? De quin reconeixement
visc pendent? Quin criteri meu no permeto que ningú qüestioni?
Presentem-ho al Senyor en aquesta Eucaristia.
Aquí rebem aquell que entrega la seva vida per nosaltres. No ens demana que
canviem sols: se’ns dona per transformar-nos. Demanem-li: Senyor, ajuda’m a
deixar de posar-me sempre al centre. Fes-me lliure per seguir-te i per
alegrar-me del bé dels altres. Que mori en mi l’home vell i que creixi la teva
vida, el teu amor, en tota la meva existència.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
