DIUMENGE IV DE PASQUA, 25-26/04/2026

 

• Primera Lectura: Ac 2,14a.36-41
• Salm 22
• Segona Lectura: 1Pe 2,20b-25
• Evangeli: Jn 10,1-10

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, benvolguts germans i germanes amb Crist:

Una de les imatges més belles i entranyables a través de les quals podem definir a Jesús nostre Senyor és la d’un Bon Pastor. I aquest diumenge, en la seva controvèrsia amb els fariseus, després d’haver curat un home cec, els diu: “Jo sóc la porta”  És una altra comparació a través de la qual intenta fer-los entendre qui és Ell i a quina missió està cridat. Però tenen el cor endurit i no el comprenen. Jesús parla de la porta per la qual s’entra a la pleta on fan nit les ovelles. Ell és la porta, i el vigilant només l’obra al pastor, no als lladres i bandits. Però Jesús a més  de ser la porta, ens ha dit que és també el bon pastor que camina davant de les ovelles i les duu on trobaran pasturatges abundosos:                “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir”.

Jesús és el bon pastor del que ens parla el salm, amb el que no ens manca res. Però els seus contemporanis  s’havien fet una imatge de Messies molt diferent. Havia de ser un pastor guerrer capaç d’alliberar-los dels romans. Els qui segueixen Jesús, les seves ovelles, són els qui el reconeixen com l’enviat de Déu.                                                           Hi ha una relació personal, d’estimació i bon tracte. Cada ovella se sent estimada pel pastor, i per això hi confien. Podem preguntar-nos sobre el nostre seguiment de Jesús: Hi confiem fins el punt de dir sense por: “El Senyor és el meu Pastor, encara que vagin maldades? Em sento estimat per Ell, em crec que coneix el meu nom i em crida? Sóc capaç d’afrontar el menyspreu que els “savis i entesos” dels nostres temps manifesten de vegades sobre els creients?.

“Les seves ferides ens curaven”  ens ha dit Sant Pere a la segona lectura. Els dirigents del poble no podien entendre que el Messies fos el servent sofrent anunciat per Isaïes, com tampoc concorda amb les expectatives de molta gent del nostre temps. Aquell petit ramat de cristians enmig d’una societat  majoritàriament pagana, ofereix l’exemple de Crist, el Bon Pastor com a fonament de la nova identitat que els cristians ofereixen al món.

Quin contrast amb el que es pregona en molts àmbits de la societat actual: No et deixis trepitjar, ningú no ha de morir per ningú; aquest és el teu problema; tens dret a ser feliç a qualsevol preu, ni que sigui oblidant o passant per damunt dels altres. Per això la manera de ser i de fer de Crist, el bon pastor, que viu, mor i ressuscita pels altres, com a prova de l’amor de Déu, posa nerviosa a molta gent. No és fàcil seguir a un Messies sofrent i perdedor als ulls humans.

Benvolguts gns/nes, no tinguem por, deixem-nos guiar per qui ens coneix pel nostre nom i ens estima entranyablement: Crist, el bon pastor. Ell,  és la porta que ens obra  cap a la vida per sempre, perquè abans ha donat la seva a la creu, vencent el mal, el pecat i la mort amb la seva resurrecció, la Pasqua, perquè tinguem vida en abundància; i compte amb nosaltres per a que en donem testimoni.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

FULL GROC PARROQUIAL

 

FULL DOMINICAL 26/04/2026

 

Diumenge III de Pasqua (A) – 19/04/2026

 

• Lectura primera: Ac 2,14.22b-33
• Salm 15
• Lectura segona: 1Pe 1,17-21
• Evangeli: Lc 24,13-35

«Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes!» Que mancats d’enteniment, per creure que jo ho puc tot! Quan ens adonarem que el Senyor és l’amo de la història, de la creació i de la nostra existència…

El temps de Pasqua és un temps per adonar-nos de la sobirania del Senyor, del poder que té de fer-se present en la nostra vida, de sortir-nos a l’encontre. El temps de Pasqua és un temps per experimentar més la presència del Senyor Ressuscitat. Però experimentar-la d’una manera una mica peculiar, m’atreviria a dir.

El Senyor es fa present en les nostres ferides. Sí, fixeu-vos-hi: Cleofàs i l’altre deixeble s’havien sentit traïts per Jesús. Havien posat en ell les seves esperances: «Nosaltres esperàvem que ell seria el qui alliberaria Israel», diuen; però ho diuen en passat. Hi ha una ferida, hi ha un dol per unes esperances que no s’han complert. Pas a pas, etapa rere etapa, van eixamplant la ferida, i és aleshores quan Jesús apareix.

No el poden veure, el dolor és profund. Per a ells, tot s’ha acabat. És una mica com la profecia dels ossos d’Ezequiel: «Els nostres ossos són secs, la nostra esperança s’ha esvaït, estem perduts». Això diu el poble, però això diu també la humanitat actual. I això diem nosaltres sempre que ens allunyem del Senyor.

Però el Senyor es presenta inesperadament, enmig de la seva ferida. I la comença a guarir amb la seva presència, amb la seva veu, amb allò que els explica, amb la seva Paraula: «No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?»

Finalment, se’ls obren els ulls en el moment en què Jesús repeteix els gestos del darrer sopar. El reconeixen en l’Eucaristia, en el sagrament de la caritat. Reconeixen que l’amor és més fort que la mort, que «les aigües impetuoses no podran apagar l’amor, ni els rius no el podran negar», com diu el Càntic dels Càntics.

La ferida es guareix, ells recobren l’esperança, el goig, l’amor i l’empenta per tornar corrents a Jerusalem, al si de l’Església representada pels apòstols.

I per a nosaltres, què? El Senyor es farà present també en la nostra ferida, allà on la nostra esperança ja no existeix, en el dolor… i ens dirà: et falta enteniment, enteniment en el sentit espiritual. Et falta el do de l’Esperit Sant, i això fa que no entenguis el sentit de les Escriptures i que tampoc no siguis capaç de veure la presència de Déu que camina amb tu.

Sense el do de l’Esperit Sant, si volem veure Déu en la nostra vida, això serà una activitat mental, però possiblement no arrelarà en el nostre cor. Hem d’invocar l’Esperit per llegir l’Escriptura i llegir la realitat amb el mateix Esperit amb què ha estat escrita i conformada.

Aleshores, se’ns fa clara una idea: sense l’Esperit Sant no som capaços de veure Déu. Com tampoc no som capaços de creure, ni d’esperar, ni d’estimar, ni de pregar, ni d’adorar. Gràcies a Déu, com un do immerescut rebem l’Esperit Sant el dia del nostre baptisme i de la nostra confirmació, però… n’hi ha prou? Sí i no. No hem de rebre el sagrament de nou per reforçar-ne els efectes, però sí que hem d’acceptar i acollir la seva acció en nosaltres. Quan no invoquem l’Esperit Sant en la nostra vida, és com si li diguéssim: no et necessito; encara que jo sigui temple teu, ja em valc per mi mateix.

Quan començarem a invocar l’Esperit Sant per a la nostra vida? Sou conscients que sense ell no hi ha vida cristiana, ni vida sobrenatural? Per això, el do i la culminació de la Pasqua és la Pentecosta, el do de l’Esperit. Jesús vol donar-nos el seu Esperit perquè visquem de la seva vida, i no de la nostra; no de les nostres esperances, sinó de la seva Paraula; no de les nostres obres, sinó de la seva gràcia i del seu amor.

L’amor es mesura per les obres, pels gestos. Com és el meu amor, com és la meva necessitat de Déu, si no invoco l’Esperit Sant en la meva vida?

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

FULL DOMINICAL 19/04/2026

 

DIUMENGE II DE PASQUA.

 

• Primera Lectura: Ac 2,42-47
• Salm: 117
• Segona Lectura: 1Pe 1,3-9
• Evangeli: Jo 20,19-31

1. El context de l’evangeli d’avui.

El capítol 20 de Joan comença amb la sorpresa de Maria Magdalena quan troba la tomba buida i la constatació del fet per part de Pere i el deixeble estimat. Després l’aparició de Jesús a Magdalena; ella el busca però només quan ell diu el seu nom, “Maria”, ella el reconeix. Aleshores Jesús li confereix l’encàrrec apostòlic: anunciar Jesús ressuscitat, una dona la primera apòstola!, absolutament increïble, tant que Papa Francesc ha reconegut, al cap de només quasi dos mil anys, el paper apostòlic que Jesús atorga a les dones.

2. L’aparició als deixebles i l’acabament de l’evangeli.

Jesús s’apareix finalment als deixebles, després que a Maria Magdalena. Estant les portes tancades, els saluda dues vegades donant-los la pau; “xalom”, els encarrega de dur a terme la mateixa missió que Ell havia rebut del Pare, els dona l’Esperit Sant perquè ells també perdonin els pecats, cosa absolutament reservada a Déu, i acaba dient que seran feliços els qui creuran sense haver vist, és a dir, nosaltres.

Nosaltres, que no hem vist, hem estat incorporats, com els apòstols, a la pau de Crist i tenim la mateixa missió que els apòstols, la missió de Jesús mateix, cadascú d’acord amb els carismes que ha rebut. Hem estat afavorits amb el do de l’Esperit Sant per ser, com els apòstols, transmissors del perdó de Déu a la humanitat. Podem fer-ho més o menys bé, però és el que fem i el que hem de fer. Cadascú, la parròquia, l’església...

3. La causa de la Pasqua.

Déu ho fa tot per amor. “Pel gran amor que ens té, Déu ens ha fet néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de NSJC”.

4. Conseqüències de la Pasqua.

Pel baptisme acollim l’amor Déu amb totes les conseqüències que se’n deriven, naixem de nou per viure ja des d’ara la vida del Senyor ressuscitat i arribar a la plenitud en la vida eterna malgrat les dificultats del viure. Davant de la realitat violenta i insolidària hem d'estar convençuts que només l'estil de vida Jesús és l'alternativa, una alternativa que ens exigeix el compromís real de dur-la a terme efectivament. La degradació del medi natural, la injustíssima distribució de la riquesa, la violència del terrorisme i del terrorisme legal, que rep el nom de guerra, no ens poden deixar indiferents.

5. Epíleg.

La fidelitat a la missió que hem rebut de Jesús exigeix que amb la vida i amb la paraula obrim horitzons d'esperança a una humanitat desencaminada que Déu estima apassionadament.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

FULL GROC PARROQUIAL