1.
Context de l’evangeli
d’avui.
Jesús ja ha entrat a Jerusalem i l’enfrontament dels saduceus amb ell va
progressant. Jesús ja està convençut que els dirigents del país no accepten el
seu missatge i li són del tot hostils. Però no pot deixar d'anunciar-lo ni
deixar de denunciar la mala fe i els interessos egocèntrics dels seus oponents.
2.
Les dues paràboles
d’avui.
Avui els engalta dues paràboles complementàries, però diferents: Els
convidats que refusen la invitació i el convidat mal vestit. Avui, com diumenge
passat, partim d’un símil poètic d’Isaïes: el convit escatològic, el banquet de
noces de la humanitat amb Déu. I, com diumenge passat, les paràboles de
l’evangeli parteixen de l’oracle del profeta. Jesús recull aquesta profecia i
manifesta les dificultats i les limitacions dels convidats.
3.
La primera paràbola.
Una primera aproximació a la primera paràbola, molt situada en el context
històric de l’evangeli de Mateu, ens fa veure que el poble elegit no està a
l’alçada, ha refusat la invitació de Déu i Déu ha buscat un nou poble decidit a
participar-hi. El mateix que la paràbola de la vinya del diumenge passat.
Una segona aproximació, més actualitzada, ens permet adonar-nos que el
Senyor ens convida a cada un de nosaltres a participar de la taula del seu
regne, reconeixent el nuvi (el Crist) i acudint a la cita, vencent les
dificultats que la nostra comoditat personal i els interessos de l’ambient
contraris a Déu i a l’home oposen a la resposta. Respondre a la crida exigeix
també convertir-nos de convidats en amfitrions i sortir, com els criats a
convidar tothom qui trobem, arremangar-nos i ficar-nos en el llot del món, fer
camí enmig de les misèries pròpies i alienes per vèncer-les i arribar a la meta
de construir un món més humà en el qual sigui més senzill sentir la invitació i
respondre-hi. Reflexionem si ho fem.
4.
La segona paràbola.
No n’hi ha prou d’acostar-se d’entrar a la sala del convit; cal assumir
les regles del joc, és a dir l’ètica del Regne de Déu. Segurament ningú no pot
lluir un vestit de cerimònia impol·lut, però en tot cas el que hom no pot fer
és callar. El que cal fer és excusar-se i demanar al rei que li doni un vestit
net o, potser, un potent netejador per tornar a fer goig.
5.
L’ajut de l’Esperit
Sant.
La nostra missió, idèntica a la de Jesucrist, és anunciar el Regne del Cel, però sense l’ètica de l’evangeli, o sia sense la lluita concreta en favor de l'oprimit, l'evangelització és vana i una traïció al missatge alliberador de Jesús, una burla a Déu i a l’Home. Sols no podem res, però Ell no ens abandona en l’esforç ni en la lluita, per tant ens hauríem de veure “amb cor per a tot gràcies a aquell que ens dona forces”, com diu Pau, l’apòstol.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
