Quan llegim els profetes, en aquest cas el
Deuteroisaïes, correm el risc de descontextualitzar inconscientment els textos.
Es tracta d’escrits molt antics, vinculats a un moment històric concret, i
podem caure en la temptació d’analitzar-los excessivament o de desglossar-los
en petits fragments, fins al punt de perdre de vista el missatge fonamental que
contenen.
És important comprendre el context històric en què van
ser escrits, però no podem oblidar que la Paraula de Déu és una paraula viva,
capaç de parlar-nos també avui. Si ens quedem únicament en l’anàlisi del text,
correm el risc de deixar escapar allò que Déu ens vol transmetre. Per això,
quan llegim les Escriptures, no ens hem de preguntar només què diuen els
textos, sinó també què ens diu Déu a través d'ells i com interpel·len la nostra
vida.
La primera lectura ens presenta la figura de Cir, rei
de Pèrsia, que va tenir un paper fonamental en el retorn del poble d’Israel de
l’exili. En el context del Deuteroisaïes, Cir és presentat com un instrument
dels plans de Déu, fins al punt de rebre el títol d’ungit del Senyor. A través
seu, Déu obre un camí d’alliberament per al seu poble, fins i tot servint-se
d’algú que no pertanyia al poble d’Israel.
Aquesta figura ens convida a reflexionar sobre la
manera com Déu actua en la història. Els seus plans poden dur-se a terme a
través de persones i esdeveniments inesperats, fins i tot d’aquells que, des de
la nostra perspectiva, no semblen tenir una relació directa amb Ell.
Podem veure en Cir una figura que anticipa alguns
aspectes de la missió de Crist, especialment pel que fa a l’alliberament i la
salvació. Tanmateix, cal distingir entre tots dos. Cir va contribuir a
l’alliberament històric i polític del poble d’Israel, mentre que Crist porta
aquesta alliberació a la seva plenitud, oferint la salvació i la reconciliació
de l’ésser humà amb Déu.
En la segona lectura i l’Evangeli se’ns convida a viure de fe, esperança i caritat. Les cartes als tessalonicencs són els escrits més antics del Nou Testament, és com si Déu ens volgués dir que la primera cosa que ens vol comunicar és la necessitat de cultivar les tres virtuts teologals. Com anem de fe? La fe és la meva relació amb Déu que es concreta en la pregària, en els sagraments i en la Paraula. L’esperança…espero realment Jesús? La prova del nou per saber si espero realment en Ell és analitzar la meva relació amb la mort: Si encara la temo és que no espero prou el trobament definitiu amb Déu. I com a coronament de tot, la caritat. Un cop alimentats de la fe i de l’esperança ens toca “posar-nos mans a l’obra”, tot fent present el Senyor en tots els àmbits de la nostra vida, entregant-nos amb amor al proïsme, en especial als més necessitats i vulnerables. Ens pots ajudar el criteri que seguia San Carles de Foucauld. Ell es preguntava sempre com actuaria Jesús en la circumstància concreta que li toques viure o amb la persona que tingués al davant. Doncs bé, com a cristià, estic pagant a Déu el denari que li correspon?
Quique Amat, prevere i vicari.
