- Jesús envia el
seu Esperit Sant.
L’Evangeli de Lluc, a
la seva manera, exposa que Jesús va morir a la creu, va ressuscitar i es va
manifestar viu a una pila de gent; després va abandonar el món (ascensió) i, en
abandonar-lo, va deixar-nos o donar-nos l'Esperit Sant que és com l’ànima en el
cos de Crist, que és l’església. Només Lluc i Joan parlen de manera explícita
del do de l’Esperit Sant, però amb uns tempos molt diferents, com heu vist
contrastant la primera lectura amb l’evangeli. Lluc cinquanta dies, Joan el
mateix dia de Pasqua. Aquest fet ens obliga a diferenciar, una vegada més, el
missatge de fons de la narració. El missatge dels dos és: Crist se n’ha anat
però no ens ha abandonat. El seu Esperit Sant ens fa entendre el missatge, ens
dona força en les dificultats i ens cohesiona en un sol cos.
- Do i recepció de
l’Esperit.
L'Esperit es
manifesta, però l'ésser humà ha de posar les condicions perquè l'Esperit donat
esdevingui per a nosaltres Esperit rebut. Només en la pregària es realitza
l’encontre amb l’Esperit, només en la pregària hom pot comprendre allò que
l'Esperit li diu i els dons que li atorga. L'Esperit es dona sense límits i
fruita en la mesura que hom el rep. Uns versets abans, que avui no hem
proclamat de la lectura dels Fets, ens adverteixen que els apòstols
perseveraven en l'oració, juntament amb Maria i les altres dones i els germans
de Jesús. És un detall importantíssim.
- Crear comunió.
La missió de
l'Esperit és crear comunió. La narració de Lluc exposa que "tothom els
entenia en la seva llengua". Fixem-nos que és justament el contrari del
que s'esdevenia a Babel. A Babel, l'orgull i l'autosuficiència dels individus
provoca la incomprensió mútua, és a dir, el pecat és font d'incomunió. En canvi
a Jerusalem l'acolliment de l'Esperit Sant produeix comunió. Jesús va venir al
món a crear comunió, l'Esperit Sant fa el mateix. I l'ésser humà esdevé
comunional quan acull confiadament el do de Déu.
- L’exercici de la
comunió.
L'exercici de la
comunió només és possible amb actituds sinodals. Estem en un moment molt
especial, potser decisiu, de la nostra estimada església. Una església sinodal,
com al principi, és una comunitat que actua i decideix, i decidir
sinodalment, amb les cauteles que calgui, com fan totes les altres esglésies,
ens fa por i amb la por hi ha el perill que l’Església acabi essent una
curiositat arqueològica. Papa Francesc va agafar molta gent amb el pas canviat.
- Els carismes
personals en el marc de la comunitat sinodal.
L'Esperit atorga els carismes perquè cadascú els exerceixi al servei de la comunitat i de la humanitat. Diversos són els dons i diversos els serveis, però un sol és l'Esperit que els concedeix i un sol el Senyor a qui servim". Correspon a cadascú descobrir els carismes que ha rebut i buscar el camí per exercir-los, però hi ha un carisme comú a tothom: l'amor, única font de la pau autèntica. "Pau a vosaltres"..."Rebeu l'Esperit Sant, a qui perdonareu ... etc.". Des del reconeixement de l'amor de Déu vivim l'experiència del perdó rebut; des del perdó, la conversió i, des de la conversió, som nosaltres mateixos que, animats per l'Esperit, esdevenim agents promotors de pau.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
.jpeg)
