Avui, en aquesta lectura continuada de
l’evangeli segons sant Marc veiem la tornada dels deixebles. La setmana passada
vèiem com Jesús els enviava de dos en dos, amb poder. Ara ens podem imaginar
com tornen: contents, exultants, explicant a Jesús tot allò que han ensenyat i
fet. I ell els diu que també toca descansar amb ell. A nosaltres ens cal també
descansar, sedimentar, pair tot allò que hem viscut i els temps de pregària i
de l’Eucaristia són temps d’això, de reposar en ell.
Però els plans es trunquen perquè arriba molta
gent de les poblacions veïnes i Jesús, amb la seva misericòrdia es posa a
ensenyar-los i així es compleix la profecia que hem escoltat del profeta
Jeremies. Podríem pensar: és que no tenen pastors? No hi ha caps de la
sinagoga, mestres de la Llei, sacerdots a Israel? Sí, però això ens fa adonar
que l’únic pastor veritable és Crist mateix.
El món modern ha iniciat una croada per
assolir el màxim de llibertat i autonomia possibles, desfent-nos de tot tipus
d’opressió, de convencionalismes, d’autoritats, de creences… no dependre de res
ni de ningú. L’Escriptura ens ho diu clar: no som llops, ossos, lleons que
vagin per lliure, som ovelles, animals gregaris i que necessitem d’un pastor.
Una ovella, pel fet de no tenir pastor no és
una ovella lliure, sinó que és una ovella esgarriada, perduda. Les ovelles per
ser lliures, necessitem de pastors, però bons pastors. I l’únic que pot
pasturar és Crist i aplegar-nos en un sol ramat. Un sol ramat és el contrari
del que pensaven els jueus: cal que tothom qui vulgui salvar-se, que es faci de
la nació jueva, el poble escollit; la resta, no és escollit pel Senyor i, per
tant, és una elecció excloent per part de Déu.
El Fill ha vingut al món per revelar-nos la
veritat, per obrir els segells del document de la història —del qual en parla
l’Apocalipsi— i que només ell és digne d’obrir-los i la veritat és la que sant
Pau ens diu a la segona lectura: som un sol ramat, ja no som dos, i això és
l’Església, la voluntat universal de salvació per part de Déu.
I en l’Església, Déu ha posat uns homes que no
“fan” de pastors. Dic, «no fan» perquè és més profund: el ministeri ordenat
possibilita que nosaltres, els pastors de la comunitat, fem present el Bon
Pastors davant del seu poble. Per això, es necessita el sagrament, no és un
servei més com amb altres confessions cristianes que ho han perdut, configura
tota la vida del prevere i el bisbe.
Recapitulant: primer: necessitem de pastors en
la nostra vida, pastors a imatge del Bon Pastor i no pas pastors com són ideologies
o personatges diversos que hem tingut i tenim al llarg de la història. Segon:
el Senyor ens promet que ens pasturarà, a través o malgrat els pastors que
tenim en l’Església.
I fem un pas més: com ens pastura? Com diu el
salm: ens mena a l’aigua i a prats deliciosos. En l’Eucaristia els prats i
l’aigua són la seva Paraula —litúrgia de la Paraula, la primera part de
l’Eucaristia— i el seu Cos —litúrgia de l’Eucaristia, la segona part. I amb
això ens venen tota mena de benedicció i dons del Senyor. En aquesta Eucaristia
concreta què li demanem? Fixem-nos en la col·lecta: que per la seva
misericòrdia ens sigui propici i ens augmenti els dons. En concret: fe,
esperança i caritat, que ens els infon Déu i que ens relacionen directament amb
Déu —-les virtuts teologals—. Això, per què? Perquè no siguem ovelles perdudes
i siguem sempre fidels a Déu i l’estimem sempre —i, per tant, guardem els seus
manaments—.
Quedem-nos amb aquest pensament, aquesta petició a Déu: que ens faci fidels, ens meni als seus prats abundosos, augmentant-nos cada dia més la fe, l’esperança i la caritat.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
