dimecres, de juny 29, 2022

dilluns, de juny 27, 2022

Diumenge XIII durant l’any


Aquest que acabem de escoltar avui és el punt d’inflexió decisiu de l’evangeli de Lluc. Aquell rostre transfigurat en el Tabor, aquell rostre tan maco, es converteix en el rostre decidit del Jesús d’avui, que s’encamina cap a Jerusalem. Un rostre fort, decidit, resolutiu.

A partir d’ara, i durant deu capítols, Lluc ens relata el gran viatge de Jesús cap a la creu. La primera desavinença d’aquest camí la vivim avui a un poble de Samaria, on es neguen a rebre’l. La reacció de Jaume i Joan, davant d’aquest rebuig, és lògica i humana: ens ho pagareu, ull per ull, la llei del talló. La lògica humana ens diu que els enemics es combaten i eliminen. En canvi, Jesús vol eliminar el concepte mateix d’enemic. Aquí hi ha en joc quelcom molt important. Jesús vol obrir la ment dels seus amics i vol demostrar-los que ell no té res en comú amb aquells que volen fer baixar el foc sobre els altres, per més heretges o enemics que puguin ser.  Déu no és un Déu de venjança, i Jesús és el defensor de la llibertat que fins i tot defensa la llibertat d’aquells que no pensen com ell. Defensant aquell poblet que el rebutja, Jesús està defensant tots nosaltres també. Per a ell, l’ésser humà està per damunt de qualsevol cosa, també de les seves idees. Anem cap a un altre poble! Jesús té el món sencer davant d’ell, és un peregrí sense fronteres, té al seu abast un món de trobades. A la volta de qualsevol cantonada de Samaria sempre hi haurà una criatura que escoltar, una llar a la que desitjar la pau; un cec per curar, un altre pecador per perdonar, un cor per embenar, un pobre a qui anunciar que el Regne de Déu es per aquells com ell. El rostre que camina revela la seva total i indomable confiança en la criatura humana; si no és aquí, serà més enllà, però sempre hi haurà un cor predisposat per al somni d’amor de Déu.

En la segona part del evangeli ens trobem amb tres personatges que ens representen a tots. Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap. Sabem que en realitat no era així: Jesús tenia molts amics que estaven ben contents de rebre’l per compartir amb ell el pa i els somnis. Amb aquesta metàfora dels guineus, Jesús ens traça una explicació de la seva existència, amenaçada pel poder religiós i polític, sotmès constantment al risc, sense cap seguretat. Aquell que vulgui viure tranquil i en pau en el seu niu segur, no pot ser deixeble seu. Estem acostumats a entendre la fe com un consol i un recolzament, com pa bo i com alegria. Però l’evangeli d’avui ens avisa que la fe és també quelcom més: un projecte del que emana l’esforç joiós d’obrir nous camins, la certesa de pertànyer a un sistema obert, no a un sistema tancat. El cristià corre sempre el risc de ser rebutjat i perseguit, perquè sovint acaricia el món a contrapèl i no es conforma mai amb el pensament dominant.

Deixa que els morts enterrin els seus morts. Una frase aparentment molt dura, però que no significa cap menyspreu als afectes humans, sinó més aviat una invitació a anunciar el Regne de Déu, a fer coses noves, a no quedar-se parats en allò que és, allò ja vist, allò ja pensat, per cercar una vida plena. Necessitem frescor a les nostres vides, i el Senyor necessita gent viva.

Gent que, com aquells que han posat ja la mà a l’arada, no miren enrere, no miren als errors del passat, a les incoherències, als fracassos, sinó que miren endavant, als grans camps del món, on els solcs de l’arada són ferides, sí, però plenes de vida. Perquè el solc surti dret, el llaurador no es pot distreure mirant enrere. I nosaltres som els llauradors cridats a llaurar una porció de terra, encara que sigui petita, sense mirar cap enrere sinó mirant l’arada i el camp, perquè el solc surti dret i profund. I sabem que, després, el Senyor passarà i sembrarà amb vida aquells solcs de la nostra existència.

Paolo Petrolillo, diaca permanent.

INSCRIPCIONS CATEQUESI


AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 26/06/2022

dissabte, de juny 25, 2022

MISSA DEL COS I LA SANG DE CRIST 18-19/6/2022

 

 Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, benvolguts/des germans i germanes:  Avui, en la festa del Cos i la Sang de Crist, contemplem el sagrament l’Eucaristia: “ font i cimal de tota la vida cristiana” i de la vida de l’EsglésiaI és que Jesús ens convida a participar setmana rere setmana en aquest banquet fent memòria, això és tornant a viure l’últim sopar amb els apòstols, la mort a la creu i la seva Resurrecció: el misteri pasqual, que en cada Eucaristia actualitzem.

Hem escoltat com  Melquisedec, rei de salem, (shalom pau ”, rei de pau”), anomenat sacerdot del Déu altíssim, va beneir Abram i li portà pa i vi, després de derrotar a cinc reis orientals que tenien esclavitzat al seu poble. Aquest personatge és una premonició del mateix Jesús,  Sacerdot,  que s’ofereix ell mateix a Déu per amor a nosaltres i per la nostra salvació, en el pa i el vi del darrer sopar, que un cop beneïts, esdevenen el seu cos i la seva sang que parteix i reparteix, dient-nos, en paraules de Sant Pau:  Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial...Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial”. Així, ens diu Sant Pau, cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni.

Déu és amor, i ens acompanya sempre i d’una manera especial en la senzillesa i la humilitat dels signes de l’Eucaristia, un tros de pa sense llevat i una mica de vi, i allà hi ha Crist, el seu Fill, el rostre de la seva misericòrdia, de manera que sent Déu omnipotent i etern s’abaixa i s’acosta a nosaltres perquè ens estima i ens anima a ser bon pa i bon vi per al món, que no hi manqui ni el pa material ni el Pa de l’Evangeli. Evangeli que avui ens evoca el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos de Jesús davant una multitud.  Jesús, que volia fer un recés amb els apòstols, canvia de plans i acull la gentada que el busca, els parla i guareix als qui en tenen necessitat. Es fa tard, la gent té gana i els dotze, tot i que tenen Jesús, no veuen la manera de poder-los atendre. El millor és aviar-los. Però Jesús, els sorprèn dient-losDoneu-los menjar vosaltres mateixos Només amb 5 pans i 2 peixos? Ell pren la iniciativa, els fa seure a tots en grups de cinquanta, inclosos els apòstols. Aleshores, un cop asseguts, beneeix aquells aliments, els parteix i els dóna als deixebles perquè siguin ells els qui els reparteixin. “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de sobres”. Aquest miracle anticipa el Sant Sopar i la Pasqua de Jesús, en què institueix l’Eucaristia: una vida donada, trencada a trossos per saciar, no només alimentar, a tota la humanitat, perquè aquesta era la seva missió, servir i donar la vida en rescat de la multitud.

Benvolguts/des, cada vegada que combreguem entrem en aquesta dinàmica de lliurament: si ell ens se’ns ha donat del tot, també nosaltres ens hem de donar als altresNo podem combregar amb Jesús sense sentir-nos comunitat que s’esforça a obrir la porta als altres, a no tenir por, a deixar-se tocar, a posar-se en marxa, compartint des de l’amor de Crist, el que som i el que tenim amb tothom, especialment amb els + necessitats, Perquè som el que donem. Som amor, com ens recorda avui Càritas. Que aquesta  Eucaristia de Corpus, dia de l’amor, de la caritat, ens  ajudi  a donar-nos amb generositat

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS