dimarts, de febrer 18, 2025

DIUMENGE VI DURANT L'ANY

 


1.     La resurrecció de Jesús és el nucli de la nostra fe.

La resta, tot, absolutament tot, és secundari. La resurrecció ha de ser l’horitzó últim que motivi tot el nostre actuar, que li doni sentit. I no pas per fugir de la realitat, sinó per fer-hi front. El camí de la resurrecció passa indefugiblement per la creu, entesa com el compromís esforçat per l’alliberament.

2.     La lògica del Regne de Déu.

L’evangelista Lluc ens transcriu les Benaurances en l’anomenat “Sermó de la plana” en contrast amb el sermó de la muntanya en l’evangeli de Mateu. Quatre benaurances de Lluc en lloc de vuit de Mateu. No diuen ben bé el mateix però el missatge sí que és el mateix. La lògica del món és contrària a la lògica de Déu. Els benaurats són els pobres, els que ploren, els que tenen fam, els perseguits. Ves qui ho havia de dir: el món al revés! Com pot dir Jesús: ¿“feliços els pobres”? Una afirmació d’aquest calibre provoca el sarcasme dels rics i els poderosos i el dels pobres que aspiren a ser rics (que en són la majoria, probablement).

3.     Benaurances i malaurances.

Les antítesis de Lluc reforcen el missatges. Les malaurances reforcen les benaurances. Les benaurats ho són perquè posen la confiança en Déu i no pas en ells mateixos. Recordem Jeremies: maleït el que confia en l’home, beneït el que confia en Déu!

4.     Conclusions.

a)     No són un codi de conducta moral només; són  sobretot un anunci profètic.

b)     L’opció correcta demana la plena confiança en Déu i la confiança en Déu es demostra en el tracte que donem als béns materials. O ens arrapem al benestar material passant olímpicament del bé dels altres o adoptem una actitud de prudent distància del nostre propi bé egoista.

c)     En darrer terme la confiança en Déu pren sent total amb l’esperança de la resurrecció.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 16/02/2025

 

dimarts, de febrer 11, 2025

DIUMENGE V DURANT L'ANY

 


  1. El nucli de la fe. El kerigma.

Pau recorda als corintis i també a nosaltres quin és el nucli de la fe: Aquell Jesús que va ésser mort ha ressuscitat; uns quants van ser testimonis de la resurrecció i van transmetre llur experiència i aquesta transmissió ha arribat fins a nosaltres. Aquest és el fet cabdal de la història i el creient ha de saber discernir l'essencial d'allò que és secundari. No vull dir que el secundari no tingui importància, però és secundari. Tot és relatiu a la resurrecció, fins i tot el natalici de Jesús. L’encarnació troba el sentit ple en la resurrecció. I la resta, tota la resta és secundari i relatiu en més o menys grau. Els apòstols i, per extensió tots els creients, som cridats a ser testimonis de la resurrecció. Aquest és el fonament de la nostra fe el que l’omple de sentit. No sabem massa bé com és l’eternitat però sabem que, essent cosa de Déu, ha de ser molt bo. diví!

2.      És Déu qui crida.

Ell té la iniciativa, Isaïes, Pau, Pere, Jaume, Joan ... Ara bé, crida però no imposa, el cridat ha de respondre lliurement a la proposta de Déu, com Maria i Josep en el moment de les anunciacions. Fins i tot pot cridar a personatges com Pau de Tars, perseguidor de l’Església o Mateu, pecador públic, o Simó, el zelota... i potser tu o jo. No importa el passat personal, importa moltíssim més el futur personal.

3.      Déu no ens deixa sols en la labor apostòlica.

Acompanya, orienta... “tira endins i cala les xarxes”. De fet, la missió només és possible perquè la guia l’Esperit Sant. Cridats a la missió, quina resposta donem? Tots nosaltres hem estat cridats, com Isaïes, com Simó i estem obligats a escoltar i respondre a la crida de Déu sense por, malgrat el nostre pecat; Déu ja hi compta. Si no hi comptés, no hauria enviat el Fill al món. La resposta és plumiforme però unívoca. Responem de diverses maneres, segons els condicionants socials i polítics del nostre entorn, fins i tot segons la nostra ideologia o manera d’entendre el món. Ara bé, no hem d’anunciar res més que la bona notícia de Jesús, que és l’arribada del Regne de Déu, segons el programa exposat per Jesús mateix fa quinze dies. En això absoluta univocitat. No podem discrepar.

  1. La caritat, element comú de totes les respostes.

La caritat és l’expressió de la fe, sense cap pretensió de posseir la caritat en exclusiva. Gràcies a Déu hi ha molta gent caritativa, però nosaltres no podem prescindir-ne, forma part substancial de la nostra fe cristiana. La caritat ens ha d’empènyer a l’acció profètica, o no és caritat. Hi ha multitud de causes que exigeixen la nostra atenció. On queda la nostra caritat? Pensem-hi i portem la pregunta a la pregària.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 09/02/2025

 

dimarts, de gener 28, 2025

MISSA DEL III DIUMENGE DE DURANT L’ANY 25-26/01/2025

 


Benvolguda família de famílies, gns/nes! Celebrem el diumenge de la Paraula, que el  Senyor ens   fa arribar al llarg de la història de diferents maneres, mostrant-nos el seu amor i la seva fidelitat envers la humanitat.                 

A la 1ª lectura, de l’AT, veiem que la Paraula de Déu, revelada en forma de Llei, la Tohrà, esdevé l’element aglutinador i central del poble d’Israel, quan, acabat l’exili, retorna a la seva Terra i ho troba tot destruït i desballestat. El governador Nehemies i el sacerdot Esdres,  s’esforçaran per a retornar  l’ànim a aquest poble i per això impulsaran  la reconstrucció del temple i de la ciutat de Jerusalem, la seva repoblació i la renovació de la vida religiosa jueva. La Llei, la Tohrà, la Paraula de Déu, serà el centre  de la vida de la comunitat d’Israel. I per això, com avui hem escoltat, se’n farà una lectura solemne i pública i una explicació catequètica. El  poble ho necessita i la rep amb respecte i molt de goig. Aquell és un dia  sant, dedicat al Senyor i per això cal fer festa, celebrar-ho amb alegria i bon ànim. Així ho expressa el salmista: És perfecta la llei del Senyor i l’ànima i descansa... Els preceptes del Senyor són planers i omplen el cor de goig”.

Això ens suggereix una 1ª pregunta. I nosaltres, com rebem la Paraula de Déu? I com tractem de viure-la? Com fem que alimenti la nostra fe?

La Paraula de Déu se’ns revela de manera definitiva en Jesús de Natzaret amb qui comença el Nou Testament. Un d'aquests autors  és Lluc. Aquest diumenge llegim la pròleg del seu Evangeli i el començament de l’actitivitat pública de Jesús, i l’anirem resseguint durant aquest any litúrgic. Sant Lluc, adreçant-se a un tal Teòfil, “estimat de Déu”, ens explica que després d’informar-se minuciosament de tot el que s’ha escrit i contrastant-ho amb els que hi foren, ha decidit escriure-ho per donar a conèixer la solidesa de l’ensenyament rebut. En altres paraules, per donar raó de la seva fe.                            

També nosaltres som estimats de Déu i ens hem de plantejar, fins a quin punt som capaços de donar raó de la nostra fe? Aquest diumenge, Lluc ens parla de com Jesús, després de ser batejat al Jordà per Joan Baptista, i haver rebut l’Esperit Sant, fa camí per diferents indrets de Galilea, on com a bon jueu, llegeix i ensenya  a les sinagogues, també a la del seu poble de Natzaret. Jesús, s’aixeca a llegir, i li donen el volum del profeta Isaïes que parla de quin és pla de Déu per a dur a terme la seva missió messiànica: evangelitzar els pobres, portar als captius la llibertat, donar la vista als cecs, anunciar el perdó de Déu... Tothom, està expectant, plega el volum i els diu: Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura “. Jesús és el missatger i el missatge. És el seu programa de vida que ens ofereix a nosaltres perquè ens hi adherim. 

Som conscients  del que Jesús, ens diu avui? L’Evangeli  és lletra morta si no s’encarna en les nostres videsEns convé meditar-ho i creure’ns-ho, per donar-ne testimoni. St.Pau ens convida a fer-ho, sentint-nos membres units en Crist com un sol cos, gràcies al seu Esperit.                                                                                   

Benvolguts/des: Que la nostra vida, esdevingui bona noticia, evangeli pels altres, que fem de Crist, carn de la nostra carn, aliment per a tota persona que cerca sentit a la seva vida.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.