dilluns, de setembre 19, 2022

Diumenge XXV Temps de durant l’any (C) – 18/09/2022


És curiós el comentari que fa el Senyor respecte aquest home. Sempre he pensat que és com estrany lloar aquest comportament d’un que, en el fons, acaba aprofitant-se de la seva posició d’administrador per als seus propis beneficis. Deixem aquesta incògnita per més endavant.

Tant primera lectura com l’Evangeli ens posa davant nostre l’ús que fem dels béns materials. De fet, no és en va que aquí ens surt la figura de l’administrador. Sabem que no som propietaris dels béns de la terra, sinó que en som administradors. És el que ens revela el Gènesi quan Déu crea la humanitat.

Per tant, cal preguntar-nos quin tipus de relació tenim amb els béns de la terra. En la Doctrina Social de l’Església trobem recollits uns principis que guien l’acció social dels cristians i de l’Església com a conjunt. Hi ha dos que són relacionats amb això: la destinació universal dels béns i l’opció preferencial pels pobres. El nom és bastant definitori dels dos. Som administradors, les mans de Déu en el món per tal que els béns arribin a tothom. «Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra.» Veiem com el profeta Amós posa veu a Déu denunciant aquestes actituds.

La guia sobre la qual transiten aquests principis i la resta de la Doctrina Social és la caritat. El gran problema del personatge de l’Evangeli —i aquí tornem a agafar la incògnita de l’administrador de la paràbola de l’Evangeli— és que no transita per aquesta guia de la caritat. No es mou en les coordenades de l’amor per a la seva acció respecte els béns del món.

Així doncs, és curiós la lloança que en fa el Senyor, oi? Però fixem-nos en la motivació que té per fer el que fa. No posa els béns per davant de les persones sinó al contrari. Davant d’una situació dolenta, que l’ha fet replantejar-se això, ha sabut respondre correctament perquè ha posat les relacions amb les persones, les amistats per sobre dels béns, o d’altra manera: ha posat els béns al servei de la relació amb els altres.

Podríem dir que aquesta persona, es podria trobar en un procés de conversió: no està totalment agafat per les riqueses del món, sinó que valora tenir amistats. És evident que li falta entrar dins de la dinàmica de la caritat, de l’amor de Déu, però és un pas. I el Senyor, ho valora.

Això ens fa adonar de quina manera ens mira el Senyor: sempre mira el cantó bo. Ens mira com un lapidari —el qui té per ofici tallar pedres precioses— es mira un diamant en brut: ja veu com després de tallar-lo resplendirà.

Nosaltres som diamants en brut, que les contrarietats de la vida, l’acció de l’Esperit Sant i el propi treball de les nostres virtuts van tallant-nos, polint-nos perquè cada dia resplendeixi més la nostra vida. És el camí de la santedat, el camí de polir les pedres precioses que tenim dins.

El Senyor ens ha beneït amb molts dons, no només materials. Hem parlat dels materials i de com els hem d’administrar. Però, què passa amb els dons no materials que ens ha beneït el Senyor? Cadascú de nosaltres tenim moltes virtuts, dons, talents. Depèn de com els usem i quines motivacions… resplendiran més aquestes pedres precioses que tenim. Si usem els béns en els rails de la caritat, moguts per l’Esperit Sant que ens fa obrar, no mirant el nostre benefici, sinó obrant estimant els altres, en cada situació, en cada petita cosa, faran resplendir aquestes virtuts en nosaltres.

Llavors, la llum de Crist resplendirà en nosaltres i podrem nosaltres reflectir-la al món, a la gent del nostre voltant. Anem fent petits passos, cada dia, sense descans, que el Senyor ens acompanya, valora tot allò que fem i sobretot, tot allò que Ell fa en nosaltres. Poc a poc, resplendirem més i més. No voleu una vida resplendent?

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 18/09/2022

 

divendres, de setembre 16, 2022

DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY


1. La bondat de Déu.

El diàleg entre Déu i Moisès, que hem escoltat en la primera lectura, presenta d’una manera ingènua la bondat de Déu, però, potser per ingènua, summament alliçonadora. Se'ns presenta un Déu amb trets humans: senyor exigent amb els seus súbdits, capaç d'enfadar-se fins a l'extrem d'amenaçar amb la destrucció aquell poble infidel a l'aliança establerta feia poc al Sinaí i ple de desconfiança envers Déu; però també un Déu que, escoltant la petició de Moisès, només de Moisès, es deixa entendrir i els perdona sense fer-se pregar gaire.

Aquesta voluntat salvadora, aquesta comprensió de Déu envers la debilitat dels éssers humans tan toscament i tan pintorescament expressada en l'Èxode, ens és confirmada tan per l'evangeli com per la carta de Pau a Timoteu. Déu no solament perdona sinó que és feliç de perdonar, la seva glòria i la seva joia és la salvació de cada un dels humans (l'ovella perduda, la dracma perduda). Déu és capaç de patir pel pecador i d'alegrar-se per la seva conversió (el pare del fill pròdig). Que bé que ho va entendre l’apòstol Pau, a partir de la seva pròpia experiència.

  1. Dues qüestions mirant endins.

1a. Com entenem i com vivim nosaltres les nostres pròpies experiències de pecat i conversió? Ens adonem que no som res de l’altre dijous? Ens costa reconèixer-nos pecadors, potser? Tenim prou confiança en Déu per deixar-nos perdonar del tot, sense reats ni purgatoris i correspondre al seu perdó amb alegria, agraïment i una conducta més digna i, per més digna, més humana i més gratificant? 

2a. Com entenem i com vivim nosaltres la realitat de pecat i conversió de les persones del nostre entorn? Lluny de nosaltres tot sentiment de condemna envers el pecador i, menys encara envers el pecador ostensiblement convertit, i tot sentiment de venjança. Primer perquè no som ningú per jutjar ningú; segon perquè estem obligats a imitar les actituds del Pare; aquí està la clau. El Pare no pregunta res, el Pare no renya, en té prou amb el reconeixement del pecat.

  1. Una actitud renovada.

Ens cal un gran esforç de discerniment lliure i seriós per a arribar a un canvi de registres mentals, consistent a entendre que l’amor i el perdó estan per damunt del rigor de la llei i de la venjança. I tot això sense ser ingenus. Vull dir que sense permetre la injustícia. Cert que el nostre món no ho afavoreix gens, perquè els pensaments de Déu estan tan lluny dels homes com la terra és lluny del cel.

  1. Conclusió: Fiquem-nos en la pell de Déu
  2. Josep Esplugas Capdet, Prevere.