dimarts, de juliol 28, 2026

DIUMENGE XVII DE DURANT L’ANY 26/07/2026

 


Hi ha preguntes que revelen allò que portem dins. Si Déu se’ns aparegués com es va aparèixer a Salomó i ens digués: «Demana’m què vols que et doni», què li demanaríem?

Potser demanaríem salut, tranquil·litat, seguretat per a la nostra família o la solució d’allò que ens preocupa. Salomó, en canvi, demana una cosa més profunda: «Concediu al vostre servent un cor que sàpiga escoltar per poder fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal». Demana saviesa per descobrir el camí de Déu enmig d’una realitat complexa.

I aquesta petició agrada al Senyor. Podem posseir moltes coses i no saber cap on orientar la nostra vida. Podem aconseguir allò que desitjàvem i descobrir després que continuem desorientats. La veritable saviesa consisteix a reconèixer el tresor i comprendre què mereix realment la nostra entrega.

Jesús diu que el Regne del cel s’assembla a un tresor amagat en un camp. Un home el troba, el torna a amagar i, ple d’alegria, ven tot el que té per comprar aquell camp. Cada detall de la paràbola té importància. El tresor és amagat. Cal sortir, recórrer el camp, cavar i embrutar-se les mans. Després cal tornar, prendre una decisió, vendre allò que es posseeix i comprar el terreny.

Això contrasta amb la societat de la immediatesa en què vivim. Ens hem acostumat a obtenir-ho tot de seguida. Premem una pantalla i apareix una pel·lícula, arriba el menjar o rebem una resposta. La societat de consum intenta convèncer-nos que la felicitat consisteix a acumular possibilitats: posseir més, mantenir oberts tots els camins i evitar qualsevol renúncia.

Jesús presenta una llibertat diferent. L’home de la paràbola troba una cosa tan gran que pot vendre-ho tot amb alegria. La renúncia brolla del descobriment. No ven amargat ni sent que la seva vida s’empobreixi. Ho ven «ple d’alegria», perquè sap que ha trobat allò que val més que tota la resta.

De vegades volem afegir Déu a tot el que ja tenim. Li reservem un espai al costat de la feina, els afectes, les aficions, els projectes i les seguretats. Però el Regne posseeix una grandesa capaç d’ordenar i transformar tota l’existència. Quan descobrim el tresor, comprenem que mereix la vida sencera.

I què és aquest Regne del qual parla Jesús? El Regne comença allà on deixem que Déu regni. És viure amb Ell, rebre la seva mirada sobre el món, aprendre a pensar com Ell i estimar com Ell. Sant Pau ho expressa dient que hem estat destinats a «ser imatges vives del seu Fill». El Regne creix quan Crist va prenent forma en nosaltres: en la nostra manera de mirar, d’escollir, de perdonar i d’entregar-nos.

Aquesta és la nostra veritable pàtria. Caminem cap a ella i, al mateix temps, ja comença a créixer dins nostre. Per això té preferència sobre tota la resta. Cada realitat de la nostra vida troba el seu lloc quan s’orienta cap a Déu.

Per recórrer aquest camí necessitem la saviesa de Salomó. Hi ha moments en què el bé es presenta amb claredat. Però també travessem situacions molt difícils en què pensem: «Faci el que faci, acabaré fent mal. Prengui la decisió que prengui, alguna cosa bona quedarà ferida». La vida presenta conflictes que no es resolen amb una resposta automàtica.

Aleshores necessitem un cor atent, capaç d’escoltar la Paraula, comprendre les persones, reconèixer les nostres intencions i distingir la veu de l’Esperit entre tantes veus. La saviesa de Déu pot fer-nos descobrir un camí que encara no havíem considerat. Pot concedir-nos paciència per esperar, humilitat per demanar consell, valentia per parlar amb claredat o llibertat per renunciar a allò que ens reté. I quan humanament sembla que no existeix cap sortida, podem demanar al Senyor que obri camins enmig del mal del món.

Però el discerniment veritable condueix a una decisió. L’home que troba el tresor ha de comprar el camp. El comerciant que descobreix la perla preciosa ha de vendre tot el que té. Arriba un moment en què cal actuar.

Podem passar molts anys contemplant el camp des de fora. Podem parlar del tresor, estudiar on es troba i fins i tot assenyalar-lo als altres. Però instal·lats en les nostres seguretats no avançarem cap a ell. El Regne reclama valentia. En alguns moments ens demana cremar les naus, tancar una porta i abandonar el camí de retorn cap a la nostra antiga comoditat.

Cadascú pot preguntar-se avui què necessita vendre per adquirir el camp. Potser és un ressentiment, una forma de vida massa còmoda, la por de respondre a una crida, la necessitat de tenir-ho tot controlat o una decisió que fa massa temps que ajornem.

Fem avui nostra la pregària de Salomó: «Senyor, doneu-me un cor atent». Un cor que reconegui la vostra presència amagada en el camp de la vida; que descobreixi els vostres camins quan tot sembla confús; que sigui prou lliure per deixar, decidir i caminar.

Perquè el tresor existeix. És Crist mateix i el seu Regne. I per aquest tresor val la pena donar-ho tot.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

dilluns, de juliol 20, 2026

DIUMENGE XVI DE DURANT L’ANY 18-19/07/2026

 


Benvolguda família de famílies, que és la comunitat,  germans/nes en Crist: Aquests diumenges anem escoltant  de la mà de l’evangelista Mateu, com Jesús, ens parla del Regne de Déu a  través de Paràboles, fent ús d’exemples de la vida pròpia d’aquell moment, eminentment agrícola.

La primer lectura i l’evangeli d’avui, amb la paràbola del jull, ens posa en guàrdia davant la temptació que podem tenir de ser jutges implacables dels altres, quan  dins nostre i al voltant nostre, conviuen el bé i el mal, com el blat i el jull i  mai podrem dir  d’algú que és dolent o bo al cent per cent. Només Déu ho sap, només Ell coneix el cor de les persones.

La nostra sort i  esperança rau en què és un Déu ric en misericòrdia, que ha volgut sembrar en el cor de l’home i la dona la bona llavor de la seva Paraula, a través del seu Fill  Jesucrist,  sense excloure ningú.

Déu compte amb tots per sembrar el món amb la llavor del Regne i per fer front a qui hi vol sembrar jull, el maligne, per això hem de vetllar per a no caure en les seves temptacions.

Déu té paciència, com un bon pagès, deixa que el blat i el jull madurin i creixin junts, amb l’esperança que fins i tot el jull pugui convertir-se en blat i salvar-se de la crema. És la missió que Jesús, entoma morint a la creu per nosaltres i ressuscitant, i ens ho mostra en l’escena del lladre penedit, que a l’últim moment reconeix el seu pecat i a Jesús com el Fill de Déu, el Messies.  És la missió que ens encomana continuar a cadascú de nosaltres, personalment i comunitàriament com Església. En aquesta lluita contra el mal, la injustícia i el desamor, contra el jull que hi ha arreu, som cridats a implicar-nos-hi, a alçar la mirada i deixar-nos guiar pel seu Esperit Sant, demanant-ho en la pregària, perquè , com diu St. Pau, és l’Esperit mateix el qui per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Així, el Regne, com el gra de mostassa i el llevat va creixent sovint gràcies a coses ben petites i senzilles com: una paraula d'ànim, un somriure, un gest d'amistat, una trobada joiosa, un treball ben fet, un perdó demanat i/o rebut de tot cor, un temps i uns recursos compartits gratuïtament... 

Benvolguts gns/gnes, demanem-li al Senyor, lent en el càstig i ric en l’amor, amb la intercessió de Santa Maria, que ens ajudi a ser humils per a reconèixer el jull, el mal; el blat, el bé que hi ha dins nostre, i ens concedeixi  de ser cada vegada més bona llavor per estendre el seu Regne dins i al voltant nostre, gràcies a l'aliment que rebem en aquesta eucaristía: Jesús mateix i la força del seu Esperit.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

full dominical 19/07/2026

 

dilluns, de juliol 13, 2026

DIUMENGE XV DURANT L'ANY.

 


Aquest diumenge hem escoltat la paràbola del sembrador. Jesús mateix n’explica el significat i, per tant, no cal que ens hi entretinguem gaire. Però sí que voldria fixar-me en una frase que diu als deixebles: «A vosaltres us ha estat concedit de conèixer els misteris del Regne del cel». Què vol dir conèixer els misteris del Regne?

Els deixebles havien viscut amb Jesús, l’havien escoltat i havien rebut moltes explicacions. Jesús fins i tot els havia anunciat tres vegades la seva passió, mort i resurrecció. I, tanmateix, Pere li diu que això no li pot passar. Jaume i Joan encara pensen a seure l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. I, quan arriba la passió, gairebé tots l’abandonen. Per tant, havien entès moltes coses, però encara no havien entrat veritablement en el misteri.

El coneixement de què parla Jesús no és només intel·lectual. El coneixement veritable ve de l’amor de Déu, de la presència de la Santíssima Trinitat en el cor. Pensem en la Mare de Déu. Maria ho va entendre tot intel·lectualment? Evidentment que no. Que el Fill de Déu es faci carn en ella supera completament la intel·ligència humana. Maria no podia abastar aquell misteri, però el va acollir, el va guardar i el va meditar en el seu cor.

Això ens fa veure que podem saber moltes coses sobre Déu, sobre l’Escriptura i sobre la fe, i que tot aquest coneixement no sigui suficient per transformar-nos. El coneixement és bo i necessari, però no basta. Aquesta és una temptació molt antiga. Ja des dels primers segles apareix el gnosticisme: la idea que un coneixement secret és el que salva. El papa Francesc ha parlat també del neognosticisme: pensar que, com més coses sé sobre Déu, més assegurada tinc la salvació.

Però la nostra experiència ens diu que això no funciona així. Quantes vegades sabem què hem de fer, sabem què és bo, fins i tot volem fer-ho, i acabem fent una altra cosa. Ens passa el que diu sant Pau: «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria». Saber-ho no és suficient. El que necessitem és l’amor de Déu.

I l’amor de Déu no és una conquesta nostra. És un do. Déu el dona gratuïtament. Però aquest do demana també una obertura per part nostra, una disponibilitat, una resposta. Moltes vegades ens costa obrir-nos a l’amor. Ens podem assemblar a un gatet que ha estat maltractat. Quan algú s’hi acosta, es posa a la defensiva i respon amb una urpada, perquè espera una nova amenaça.

Com pot canviar? Amb temps, amb paciència i amb afecte, experimentant una vegada i una altra que aquella mà no vol fer-li mal, sinó acariciar-lo. El nostre cor també necessita temps. Déu s’hi acosta amb una paciència infinita. Ens va mostrant que la seva presència no és una amenaça, que la seva voluntat no ens ve a prendre la vida, sinó a donar-nos-la. A poc a poc, el seu amor va desfent les nostres defenses i estovant les nostres dureses.

La paràbola parla del terreny que rep la llavor. Perquè un camp pugui ser treballat, necessita estar humit. Quan la terra és seca, compacta i dura, l’arada no hi pot penetrar. També el nostre cor pot estar sec i endurit. Per això necessitem l’aigua. La primera lectura ens parla de la pluja i de la neu que baixen del cel, amaren la terra, la fecunden i la fan germinar. Així actua la Paraula de Déu: baixa fins al fons, fecunda la vida i dona fruit.

La pregària és com aquesta aigua, com aquesta rosada que estova la terra. També l’Eucaristia és aquesta presència de Déu que baixa fins al més profund de nosaltres. Però tant la pregària com l’Eucaristia han d’arribar al cor. No n’hi ha prou amb resar de pressa cinc minuts abans d’anar a dormir, repetir un parenostre i continuar igual. La pregària ha de baixar fins allà on es juga la nostra vida: els nostres desigs, les nostres pors, els nostres pecats, les nostres ferides, les nostres alegries, els nostres «vull i no puc». Allà ha de baixar la pregària.

I allà ha d’arribar també l’Eucaristia. Quan celebrem la missa, ens trobem realment amb el Senyor, amb la Trinitat que ens estima profundament i que vol el nostre bé. Prendre consciència d’això ens ajuda a obrir el cor. Déu es queda a la porta com un captaire, esperant que li obrim.

També el sagrament de la penitència pot trencar aquesta terra endurida. En la confessió obrim el cor precisament allà on més ens fa mal. Posem davant del Senyor la nostra culpa, la nostra fragilitat i el nostre pecat, i escoltem: «Jo t’absolc dels teus pecats». Crist ens diu: «Ets perdonat. No has de viure esclau de la culpa. Ets fill. Ets lliure». Això estova el cor.

I en aquest camí tenim una intercessora magnífica: la Mare de Déu. Maria representa el poble d’Israel que esperava la salvació. En ella hi havia disponibilitat, obertura, acolliment i set de l’amor de Déu. Maria va acollir tant la Paraula que la Paraula es va fer carn en ella. Primer la va acollir en el cor i després en el ventre. Això és grandiós, germans.

Maria ens vol portar a la seva escola: l’escola de la senzillesa, de l’acolliment, de baixar les coses al cor, de meditar-les profundament i deixar que hi arrelin. Les veritats de la fe no poden quedar-se només en la intel·ligència. Fins i tot el dimoni les coneix. Sap qui és Déu i qui és Jesucrist. El que li falta és l’amor. El seu cor està tancat. Aquí hi ha la clau.

Deixem que Maria intercedeixi per nosaltres. Deixem que la Paraula vagi penetrant a poc a poc en el nostre cor. Potser el nostre terreny encara és dur, però podem oferir al Senyor una petita escletxa, un racó disponible, un tros de terra on pugui sembrar. I des d’allà, a poc a poc, la Paraula baixarà al cor, hi arrelarà i donarà fruit.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

ORDENACIONS PRESBITERALS