dimecres, de juny 29, 2022

dilluns, de juny 27, 2022

Diumenge XIII durant l’any


Aquest que acabem de escoltar avui és el punt d’inflexió decisiu de l’evangeli de Lluc. Aquell rostre transfigurat en el Tabor, aquell rostre tan maco, es converteix en el rostre decidit del Jesús d’avui, que s’encamina cap a Jerusalem. Un rostre fort, decidit, resolutiu.

A partir d’ara, i durant deu capítols, Lluc ens relata el gran viatge de Jesús cap a la creu. La primera desavinença d’aquest camí la vivim avui a un poble de Samaria, on es neguen a rebre’l. La reacció de Jaume i Joan, davant d’aquest rebuig, és lògica i humana: ens ho pagareu, ull per ull, la llei del talló. La lògica humana ens diu que els enemics es combaten i eliminen. En canvi, Jesús vol eliminar el concepte mateix d’enemic. Aquí hi ha en joc quelcom molt important. Jesús vol obrir la ment dels seus amics i vol demostrar-los que ell no té res en comú amb aquells que volen fer baixar el foc sobre els altres, per més heretges o enemics que puguin ser.  Déu no és un Déu de venjança, i Jesús és el defensor de la llibertat que fins i tot defensa la llibertat d’aquells que no pensen com ell. Defensant aquell poblet que el rebutja, Jesús està defensant tots nosaltres també. Per a ell, l’ésser humà està per damunt de qualsevol cosa, també de les seves idees. Anem cap a un altre poble! Jesús té el món sencer davant d’ell, és un peregrí sense fronteres, té al seu abast un món de trobades. A la volta de qualsevol cantonada de Samaria sempre hi haurà una criatura que escoltar, una llar a la que desitjar la pau; un cec per curar, un altre pecador per perdonar, un cor per embenar, un pobre a qui anunciar que el Regne de Déu es per aquells com ell. El rostre que camina revela la seva total i indomable confiança en la criatura humana; si no és aquí, serà més enllà, però sempre hi haurà un cor predisposat per al somni d’amor de Déu.

En la segona part del evangeli ens trobem amb tres personatges que ens representen a tots. Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap. Sabem que en realitat no era així: Jesús tenia molts amics que estaven ben contents de rebre’l per compartir amb ell el pa i els somnis. Amb aquesta metàfora dels guineus, Jesús ens traça una explicació de la seva existència, amenaçada pel poder religiós i polític, sotmès constantment al risc, sense cap seguretat. Aquell que vulgui viure tranquil i en pau en el seu niu segur, no pot ser deixeble seu. Estem acostumats a entendre la fe com un consol i un recolzament, com pa bo i com alegria. Però l’evangeli d’avui ens avisa que la fe és també quelcom més: un projecte del que emana l’esforç joiós d’obrir nous camins, la certesa de pertànyer a un sistema obert, no a un sistema tancat. El cristià corre sempre el risc de ser rebutjat i perseguit, perquè sovint acaricia el món a contrapèl i no es conforma mai amb el pensament dominant.

Deixa que els morts enterrin els seus morts. Una frase aparentment molt dura, però que no significa cap menyspreu als afectes humans, sinó més aviat una invitació a anunciar el Regne de Déu, a fer coses noves, a no quedar-se parats en allò que és, allò ja vist, allò ja pensat, per cercar una vida plena. Necessitem frescor a les nostres vides, i el Senyor necessita gent viva.

Gent que, com aquells que han posat ja la mà a l’arada, no miren enrere, no miren als errors del passat, a les incoherències, als fracassos, sinó que miren endavant, als grans camps del món, on els solcs de l’arada són ferides, sí, però plenes de vida. Perquè el solc surti dret, el llaurador no es pot distreure mirant enrere. I nosaltres som els llauradors cridats a llaurar una porció de terra, encara que sigui petita, sense mirar cap enrere sinó mirant l’arada i el camp, perquè el solc surti dret i profund. I sabem que, després, el Senyor passarà i sembrarà amb vida aquells solcs de la nostra existència.

Paolo Petrolillo, diaca permanent.

INSCRIPCIONS CATEQUESI


AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 26/06/2022

dissabte, de juny 25, 2022

MISSA DEL COS I LA SANG DE CRIST 18-19/6/2022

 

 Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, benvolguts/des germans i germanes:  Avui, en la festa del Cos i la Sang de Crist, contemplem el sagrament l’Eucaristia: “ font i cimal de tota la vida cristiana” i de la vida de l’EsglésiaI és que Jesús ens convida a participar setmana rere setmana en aquest banquet fent memòria, això és tornant a viure l’últim sopar amb els apòstols, la mort a la creu i la seva Resurrecció: el misteri pasqual, que en cada Eucaristia actualitzem.

Hem escoltat com  Melquisedec, rei de salem, (shalom pau ”, rei de pau”), anomenat sacerdot del Déu altíssim, va beneir Abram i li portà pa i vi, després de derrotar a cinc reis orientals que tenien esclavitzat al seu poble. Aquest personatge és una premonició del mateix Jesús,  Sacerdot,  que s’ofereix ell mateix a Déu per amor a nosaltres i per la nostra salvació, en el pa i el vi del darrer sopar, que un cop beneïts, esdevenen el seu cos i la seva sang que parteix i reparteix, dient-nos, en paraules de Sant Pau:  Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial...Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial”. Així, ens diu Sant Pau, cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni.

Déu és amor, i ens acompanya sempre i d’una manera especial en la senzillesa i la humilitat dels signes de l’Eucaristia, un tros de pa sense llevat i una mica de vi, i allà hi ha Crist, el seu Fill, el rostre de la seva misericòrdia, de manera que sent Déu omnipotent i etern s’abaixa i s’acosta a nosaltres perquè ens estima i ens anima a ser bon pa i bon vi per al món, que no hi manqui ni el pa material ni el Pa de l’Evangeli. Evangeli que avui ens evoca el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos de Jesús davant una multitud.  Jesús, que volia fer un recés amb els apòstols, canvia de plans i acull la gentada que el busca, els parla i guareix als qui en tenen necessitat. Es fa tard, la gent té gana i els dotze, tot i que tenen Jesús, no veuen la manera de poder-los atendre. El millor és aviar-los. Però Jesús, els sorprèn dient-losDoneu-los menjar vosaltres mateixos Només amb 5 pans i 2 peixos? Ell pren la iniciativa, els fa seure a tots en grups de cinquanta, inclosos els apòstols. Aleshores, un cop asseguts, beneeix aquells aliments, els parteix i els dóna als deixebles perquè siguin ells els qui els reparteixin. “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de sobres”. Aquest miracle anticipa el Sant Sopar i la Pasqua de Jesús, en què institueix l’Eucaristia: una vida donada, trencada a trossos per saciar, no només alimentar, a tota la humanitat, perquè aquesta era la seva missió, servir i donar la vida en rescat de la multitud.

Benvolguts/des, cada vegada que combreguem entrem en aquesta dinàmica de lliurament: si ell ens se’ns ha donat del tot, també nosaltres ens hem de donar als altresNo podem combregar amb Jesús sense sentir-nos comunitat que s’esforça a obrir la porta als altres, a no tenir por, a deixar-se tocar, a posar-se en marxa, compartint des de l’amor de Crist, el que som i el que tenim amb tothom, especialment amb els + necessitats, Perquè som el que donem. Som amor, com ens recorda avui Càritas. Que aquesta  Eucaristia de Corpus, dia de l’amor, de la caritat, ens  ajudi  a donar-nos amb generositat

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 


EXTRA CORPUS

 

FULL DOMINICAL 19/06/2022

 

dimecres, de juny 15, 2022

dilluns, de juny 13, 2022

MISSA DEL DIUMENGE DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT 11-12/06/2022

  
Foto del grup de persones que han rebut la Unció dels Malalts en aquesta missa.

Benvolguda família de famílies que és la comunitat, germans i germanes:   

Després de la cinquantena Pasqual, reprenem el temps de durant l’any, però no baixa la intensitat del nostre compromís cristià. Amb la solemnitat d’avui de la SANTÍSSIMA TRINITAT esdevé una bona recapitulació dels efectes del misteri pasqual: els misteris de la mort i resurrecció de Jesús, la seva ascensió a la dreta del Pare i l’efusió de l’Esperit Sant en la Pentecosta ens han permès entrar a la vida de la gràcia i en la dinàmica de Déu que un però que   a la vegada és manifesta a través de tres persones: PARE, FILL (JESUCRIST) I ESPERIT SANT, que és comunió d’amor del Pare i el Fill, per l’Esperit Sant.  

Només començar, us heu adonat que ja l’hem invocat: EN EL NOM DEL PARE, DEL FILL I DE L’ESPERIT SANT.  I d’aquí un moment professarem la nostra fe, respondrem al CREDO, i direm amb tota naturalitat que:  CREC EN UN DÉU PARE TOT PODERÓS...I EN JESUCRIST, ÚNIC FILL SEU I SENYOR NOSTRE...CREC EN L’ESPERIT SANT.

 Així doncs, si algú ens preguntés: QUÈ I QUI ÉS DÉU PER A TU? Que li respondríem?  Jesús, ens hi ajuda:

*Déu és un pare bo que ens estima amb bogeria, sense fer distincions, en tot cas, les fa en favor  de les persones més desafavorides, de les que els manca salut, dels malalts. Per això, Jesús,  ens diu que podem parlar amb Déu, com a fills estimats, dient-li  PARENOSTRE, no meu ni teu, sinó de tots.

*Un Déu que ESTÀ  EN EL CEL, però que té les portes obertes, gràcies a que Jesús, el Fill i germà nostre, ha anat preparar-nos-hi una estança. Ell, amb la seva manera de ser i de fer ens ensenya el camí que hi porta: estimant, curant, perdonant, fent el bé...

*Però a més a més, Jesús a la Pentecosta, ens envia l’Esperit Sant, el defensor, l’Esperit de la veritat, que ens ajuda a comprendre les seves paraules, el seu evangeli, que ens dóna força per estimar com Ell ho va fer, que ens convoca i reuneix com a gran família, com a l’Església, per a celebrar l’àpat de l’Eucaristia, fent que el pa i el vi que oferim esdevinguin el cos i la sang de Jesús, que se’ns dóna com aliment, que necessitem per continuar el nostre camí. Per a celebrar els altres sagraments, entre ells el que també celebrem avui: la unció dels malalts. Precisament avui, dins d’aquesta Eucaristia, un grup de persones el rebran, a través del qual el sacerdot i la comunitat cristiana pregaran per elles, els imposaran les mans damunt del cap i els ungiran amb l’oli dels malalts (l’oli símbol de guarició i de benestar). És la trobada sacramental amb Crist Metge, que continua estant proper als cristians malalts per curar-los, alleujar-los i alliberar-los del mal. La unció no és per als qui es troben inconscients i a punt de morir. I menys encara pels qui ja han mort. És una sagrament pels qui pateixen seriosos inconvenients de salut, siguin joves o grans, pels que han de ser sotmesos a una operació considerada greu, pels qui ja tenen una edat avançada.

Benvolguts/des, donem gràcies a Déu, que ens estima i acompanya, com a PARE, FILL I ESPERIT SANT, que ens anima a caminar junts, a deixar-nos trobar per Ell,  a conèixer-lo i a estimar-lo cada vegada més en els germans, especialment en els més necessitats.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

CINEMA SOLIDARI



AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 


FULL DOMINICAL 12/06/2022

 

divendres, de juny 10, 2022

dimecres, de juny 08, 2022

FI DE CURS DELS JOVES

Pelegrinatge urbà amb Maria des de Safa, passant pel cambril de la Catedral i acabant a les Esglésies de Sant Pere, amb una aturada especial a Santa Maria.

dimarts, de juny 07, 2022

Pentecosta C – 05/06/2022


Avui la litúrgia ens posa davant dels nassos, una realitat que segurament no en siguem molt conscients de la seva existència en la nostra vida: el Paràclit, l’Esperit Sant, la tercera persona de la Trinitat.

A Occident, és el gran desconegut, encara que en l’Església Oriental sí que es té més present. El pintem sempre com un colom o com una llengua de foc, fruit de les imatges bíbliques que tenim.

Tanmateix, hem de tenir una cosa clara: és una persona, no una energia, o una força a-personal. És tan persona com el Pare o el Fill. Això a Orient es té més clar gràcies, en part, a Andrei Rublev, un inconògraf rus que al segle xv va pintar la icona de la Santíssima Trinitat. Allà hi va pintar tres persones, amb la mateixa cara, ni més vells ni més joves. En Déu no hi ha edat, perquè és etern.

Si concretem una mica, veurem que, sense l’Esperit no seria possible l’Església. Qui manté unida l’Església, qui incorpora nous membres gràcies al Baptisme és l’Esperit Sant. Sense l’Esperit no tindríem Eucaristia perquè és Ell qui opera la transformació dels dons eucarístics en Cos i Sang de Crist, el qui posseeix l’Esperit Sant en plenitud.

Crist Ressuscitat ens envia l’Esperit seu i del Pare, alena sobre nosaltres, donant-nos l’Esperit que vivifica, que dona nova vida, la vida sobrenatural, la vida per a poder entrar en comunió amb Déu.

L’Esperit Sant habita en nosaltres i nosaltres som temples de l’Esperit. Si és així, com és que tants cops se’ns oblida? Per que no ens acostumem a dir més sovint, en el nostre dia a dia «Veniu, Esperit Sant»?

Hi ha una màxima que es diu sempre a nivell litúrgic. És en llatí, però veureu que és molt senzill: «lex orandi, lex credendi, lex vivendi». Allò que es prega, és allò que es creu i és el que, després, es viu. Diem en la litúrgia que sense l’Esperit Sant no sabrem què hem de demanar per a pregar com cal. Ho creiem de veritat? O creiem que l’oració és una iniciativa nostra? Hem tingut nosaltres la iniciativa avui de venir a celebrar l’Eucaristia? Tot això és una il·lusió: Déu sempre té la iniciativa en tot. És l’Esperit Sant qui ens ensenya a pregar, qui ens mou a venir a celebrar la Pasqua del Senyor.

Si creguéssim més en l’Esperit Sant, s’eliminaria de nosaltres gran part del voluntarisme, del neopelagianisme que denunciava el Papa Francesc en la seva carta Gaudete et Exsultate. Creure que ens podem salvar per les nostres forces, creure que les nostres bones obres ens guanyen el cel, que ho podem tot sense Déu. Sense l’Esperit, no podem res, i allò que fem, molts cops destorba l’obra  de l’Esperit Sant.

Qui es pensi que la vida espiritual és bàsicament fer coses, està equivocat. Principalment, la vida espiritual és deixar-se fer, deixar-se transformar per l’Esperit. Sí, treure impediments, aferraments, pecats, el que sigui, però deixar-se transformar per l’Esperit. I per què? Per a viure en Déu, perquè habiti en nosaltres.

Fixeu-vos com amb aquest exemple que explica sant Joan Maria Vianney, el rector d’Ars sobre un pagès que va conèixer, hi veiem el deixar-se fer:

Un pagès arribava cada tarda a la seva Església, s’asseia i no deia cap paraula, tampoc feia cap acte, pregària, lectura d’un llibre o devocionari o algun moviment especial. Ell li va preguntar: disculpi, però estic intrigat per les seves visites a l’església. Què fa que vingui cada tarda? Què ve a fer si jo no el veig resar, ni agenollar-se, ni fer cap gest o acte especial? El pagès el mira i amb humilitat li diu: Miri, jo vinc cada dia a veure Crist i no sé què dir-li, llavors jo el miro, i ell em mira… això és tot.

Això és deixar-se mirar per Crist, deixar-se transformar gràcies al seu Esperit. Sobren les paraules, perquè hi ha el llenguatge de l’amor. Vine, Esperit Sant! Vine i habita en nosaltres, guia’ns, transforma’ns, divinitza’ns, fes-nos partícips de la naturalesa divina tal com la vas unir a la nostra en la persona de Jesús. Inunda’ns amb el teu amor per estimar com tu estimes, donar vida com tu ens la dones.

Deixem a Déu ser Déu, que inici en nosaltres tota bona obra, deixem-nos estimar, deixem-nos transformar, aquí, ara, en aquesta Eucaristia.

Joan Hernàndez, vicari.


AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 


FULL DOMINICAL 05/06/2022

 

dimarts, de maig 31, 2022

DIUMENGE DE L'ASCENSIÓ


1a. Lectura:  Ac1,1-11

1.    L’alegria del cristià.

Si algú té motius per estar content és el cristià; ningú no en té més que un cristià. “Plens d’una immensa alegria, eren al temple contínuament donant gràcies a Déu”. Tant de bo que l’alegria dels apòstols es perpetuï en la nostra església, més aviat tristoia. Som tan seriosos i tan complidors dels preceptes que a vegades no ens recordem de riure i d’estar contents. L’ofrena de Jesús, el lliurament de la seva vida i, sobretot, el lliurament de la seva resurrecció, ens permet l’accés a la casa de Déu, on ell vetlla i prega el Pare per nosaltres. Tenim tanta sort que ens ha tocat el millor intercessor.

2.- Testimonis alegres del Senyor ressuscitat, pel do de l’Esperit.

L’alegria és imprescindible per fer creïble el testimoni. Vet aquí la nostra missió: "Calia predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats". Si pensem que la missió ens ultrapassa, tinguem present que no estem sols, que l’Esperit Sant ens ha estat donat per a això. Però cal el nostre esforç: portar un estil de vida digne i propi de les persones i saber donar raó de la nostra esperança. Jesús, doncs, tot i haver retornat al Pare, no ens ha deixat sols, però sí que ha deixat a les nostres mans la corresponsabilitat de dur a terme la seva mateixa missió..

            3.- Restablir la reialesa d’Israel.

La missió no és dominar el món, sinó establir un nou mode de relació interpersonal desada no pas en el domini, sinó en el servei. Hi ha hagut períodes de la història, alguns no gaire llunyans, en què hem buscat de restablir la reialesa d’Israel, això és de dominar directament o indirecta la societat política… i hi ha corrents en l’Església que ho enyoren i busquen retorns o, si més no, succedanis No podem tornar al passat, hem d’inventar nous futurs. El revisionisme que estem patint és fruit de l’enyorança del poder o, potser escapisme sentimental. La temptació de dir ja s’ho faran, nosaltres mirem el cel, és forta. Si Jesús hagués dimitit, si haguessin dimitit els apòstols, on seríem? La mirada del cristià ha d’estar dirigida a la terra, tot i que no hem d’estar-nos d’aixecar el cap confiadament al mateix temps cap a l’horitzó escatològic: la casa de Déu. No podem prescindir de l’esperança.

Josep Esplugas i Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMNICAL 29/05/2022

 

dilluns, de maig 30, 2022

FESTA FINAL DE CURS - CAEQUESI INFANTIL

Imatges del berenar amb les famílies, el passi de les imatges de les diferents activitats que s'ha anat fent durant el curs i la celebraciófinal de l'Esucaristia.

Fotos: Magda Segarra