Aquell dissabte hi havia
segurament molta gent important present en aquell àpat, ja que el amfitrió és
un del fariseus més destacats. Escollir els primers llocs, com ens explica
Jesús, és una costum tan antiga com el món. Ja només això hauria de fer-nos
entendre en l’ensenyament del Mestre una clara oportunitat de renovació
autèntica; no obstant, un cor envellit per l’ambició i l’enveja no entendrà mai
la bretxa que Jesús vol obrir al mig de tanta duresa. La invitació a escollir
l’últim lloc no és una astúcia per estalviar-se ser degradat a un lloc més
allunyat del centre de poder, sinó es la oportunitat imperdible de apropar-se
al sentit de la missió del Fill de Déu, que vingué per servir i per això no
demana res per a si mateix i tot ho fa pel bé dels seus germans.
Es per això que ens hauriem de
preguntar a nosaltres mateixos: serveixo a Déu o em serveixo de Déu? La resposta
ha de ser clara, perquè sabem que Déu sempre ens ha servit: ho va fer
donant-nos el seu propi fill, i ho segueix fent encara que no ens ho mereixem.
Efectivament, Ell s’inclina envers nosaltres perquè no ens ho mereixem i no ens
podríem salvar amb les nostres escasses forces. Es una qüestió de fe: ens ho
creiem o no ens ho creiem, hem de decidir si ens alimentem a nostres mateixos o
volem alimentar els nostres germans.
I aquí ja entrem a la segona
paràbola, en la que ens exhorta a oferir un banquet que sigui un altre acte de
valor revolucionari: convidar aquells que no poden tornar-nos la invitació, que
no ens poden correspondre. Jesús ens vol oferir una nova perspectiva, que
comença amb el sospir del malat o del pobre i acaba amb el seu mateix sospir a
la Creu, on la aflicció de la humanitat omple el pit de Crucificat, i des
d’aquí en surt l’alè novell de l’Esperit que ho transforma tot. És com si Jesús
ens indiques una nova jerarquia, revelant-nos que els estimats de Déu son els
pobres, els invàlids, els coixos i els cecs, totes aquelles persones que no ens
poden afavorir, que no poden correspondre a la nostra invitació. Aquells que no
tenen perspectiva de futur, als ulls del món. I nosaltres, com a deixebles del
Crist, tenim la tasca de donar esperança a aquells que se senten apartats del
món. Per això entenem que la dedicació als més febles, als més petits, és l’autèntic
fonament per la construcció del futur de la humanitat.
-1.jpg)
-2.jpg)
