dimarts, d’agost 25, 2020
DIUMENGE XXI DE DURANT L’ANY 22-23/08/2020
Benvolguts gns/gnes:
Les preguntes que Jesús
adreça als seus deixebles, són ben
actuals, i avui també ens les fa a nosaltres, en ple segle XXI: *¿Que diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen
que és?... I vosaltres, ¿qui dieu que
sóc?. La
gent del seu temps no acaben d’identificar-lo. Segurament, molta gent del nostre
temps, tampoc.
L’Església, el poble de Déu, els que pel
baptisme hem entrat a formar part de la gran família dels cristians, tenim el
repte i la responsabilitat de respondre aquesta pregunta amb la nostra vida,
amb la nostra manera de ser i de fer. Només qui té
coneixement de Jesús, podrà després ser-ne apòstol. Per això ens cal amarar-nos
de Jesús, escoltant la seva Paraula, aprenent de la seva persona, celebrant el
do de la fe i del seu Esperit Sant, alimentant-nos del seu cos i de la seva
sang, pregant i visquent el seu Evangeli. Només així podrem donar una resposta
convincent. I d’aquí en sortirà
una pregunta que ens haurem de fer contínuament, profundament arrelada a la fe
en Crist: què faria Jesús, davant cada
circumstància, dificultat, decisió a prendre, com reaccionaria davant la pandèmia que ens afecta?
Jesús ha de ser per nosaltres la clau de
volta i el centre de la nostra vida, l’únic Rei a qui hem de servir, servint i
estimant als germans, especialment els més necessitats.
Amb humilitat i agraïment hem de reconèixer
com Sant Pau que Tot ve
d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre, amén. Jesús, està content
que Pere respongui la seva pregunta amb
tant d’encert: Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu”, però és conscient
que això no li ho ha revelat
cap home de carn i sang, sinó el ... Pare del cel.
Com va fer Déu amb Eljaquim, fill
d’Helquies, confiant-li la clau del
palau de David, a fi que treballés amb honradesa i pel bé del poble, amb l’autoritat d’obrir i
tancar la porta; Jesús escull Pere, com
a pedra sobre la qual edificar la seva Església, anunciant-li que li donarà
les claus del Regne del Cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà
lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat el cel. En altres paraules, rep
l’autoritat de celebrar la fe, menar i
santificar el seu poble, a través dels
sagraments, especialment el perdó dels pecats.
Ho fa, malgrat que coneix les seves limitacions i fragilitats, com coneix les nostres. Perquè, avui som tots nosaltres, com Església, des del Sant Pare, successor de Pere, el Papa Francesc, als bisbes, preveres, diaques, religiosos i religioses, laics i laiques, enmig del món, els qui som cridats a respondre com Pere a la pregunta de Jesús, donant-ne testimoni en el dia a dia, guiats per l’Esperit Sant. Des d’una pregària i un diàleg personal amb Jesús, hem de treballar per a que en el nostre món hi hagi pau, justícia i misericòrdia, i no hi manqui l’esperança, responent al mal amb un bé més gran.
Benvolguts/des: Demanem a Déu,
Pare-Mare, que sentint-nos membres de la
seva Església, moguts pel seu Esperit
Sant, puguem afirmar com Pere, amb els petits o grans gestos de cada dia, allà
on siguem: “Jesús, vós
sou el Messies, el Fill de Déu viu”, i que així els nostres cors es
mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dilluns, d’agost 17, 2020
DIUMENGE XX DE DURANT L’ANY 15-16/08/2020
Benvolguts gns/gnes.:
Fa bé d'escoltar que Déu
s’ofereix a tots els pobles, a tots els homes i dones, que tota persona és
criatura de Déu i per aquest sol fet
mereix ser respectada i acollida, més enllà dels seus orígens i creences. I, que
també ha de poder rebre l’anunci de la fe en un Déu que ens estima. Per tant, si Déu està
sempre disponible a acollir tothom en el seu si, qui som nosaltres per excloure
o descartar a ningú, sigui d’on sigui. La primera lectura, del
profeta Isaïes, escrita en temps del retorn de l’exili del poble d’Israel, ens
mostra la invitació a acollir els estrangers que s’han adherit al Senyor, de manera que els exiliats israelites que
retornen a la pàtria practiquin el dret i la justícia i obrin les portes als
estrangers, en comptes d'excloure'ls. Però, aquesta temptació resta vigent al
llarg del temps, també en temps de Jesús, jueu de naixement. Després de retreure als fariseus i els mestres de la Llei la seva
hipocresia, perquè s’aferren a la lletra morta de la Llei, decideix retirar-se
precisament a la terra dels pagans (no jueus), a la regió de Tir i de Sidó. I allà li surt a l’encontre una
dona cananea, pagana, que el reconeix com a Senyor i fill de David, que li
demana: compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada. Sorprenentment, Jesús vol posar
a prova la fe d’aquesta dona estrangera i la dels seus deixebles. Aquests,
indiferents al seu dolor, volen desfer-se d’ella. Jesús , que sap que la seva
missió comença al poble escollit d’Israel, però que després ja s’estendrà a tot
el món, li respon que: "únicament
he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. La dona,
lluny de desanimar-se, es prosterna i torna a pregar-li: Senyor, ajudeu-me.
Jesús, escolta la seva pregària, si bé amb un
llenguatge dur, però entenedor per la mentalitat d’aquella època, i com a
darrera prova, encara li diu : No està bé
de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells. I la dona, plena de fe, sabent-se dels
cadells, així eren anomenats els pagans enfront els jueus, respon
admirablement: És veritat,
Senyor, però també els cadells
mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos.
Jesús, és compassiu i benigne, i davant la fe d’aquesta dona cananea, obra la seva gràcia curant la seva filla, mostrant-nos que els destinataris del seu missatge d’amor
i salvació i de la compassió de Déu ja no són només els jueus, sinó tota
persona que li obra el seu cor amb fe.
Segurament, en aquest temps de pandèmia,
i sobretot durant els moments de confinament, hem pogut revisar la nostra vida i la nostra fe. Hem
descobert la fe i la generositat de
tantes persones entregades en bé dels altres. Hem pregat a Déu, perquè ens deslliurés
de la pandèmia i ens hem trobat amb un Déu en pandèmia, el Déu de les
nits fosques, el Déu d’Isaïes enmig dels sofriments, i hem recordat que no va
fer baixar de la creu el seu Fill, malgrat que alguns li ho demanessin per a poder
creure-hi. Tant de bo que, tot pleat, ens hagi ajudat a refermar la nostra fe
en un Déu que s’identifica amb el patiment humà i que ens diu: “tot allò
que fèieu a un d’aquests més petits, m’ho fèieu a mi”.
Benvolguts gns.gnes: Aprenguem
d'aquesta dona cananea, perseverem com ella en la pregària i en la fe en
Jesucrist, i que la pandèmia que ens afecta esdevingui una ocasió per a
purificar ambdues.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dimarts, d’agost 11, 2020
DIUMENGE XIX DE DURANT L’ANY 8-9/08/2020
La Paraula que hem escoltat, ens
confirma que Déu fa camí amb nosaltres, i ens fa costat davant les
dificultats, però a la seva manera, no a
la nostra.
Aquesta és l’experiència d’Elies, que fuig de
la reina Jezabel que el vol matar, i en la soledat de la muntanya de l’Horeb,
dins una cova, Déu se li revela, no pas d’una manera espectacular: forta
ventada, terratrèmol o foc; sinó en el so d’un aire suau, que ens recorda la
imatge de l’Esperit, signe de la seva acció benèfica, que es manifesta enmig de
la vida senzilla i quotidiana. També descobrirem
com això també s’ha esdevingut al llarg
de la nostra història personal.
Davant l’obstinació de la humanitat de seguir
altres camins que la porten a l’abisme, Déu ha segellat definitivament la seva aliança amb nosaltres,
a través de Jesús, el seu Fill, a fi
d’alliberar-nos d’una esclavitud molt pitjor a la d’Egipte: la del mal i del
pecat. Jesús, després de mostrar els seus deixebles, que es pot superar
la dificultat de la manca d’aliment per a tantes persones, amb el miracle de la
multiplicació, obliga als seus deixebles a pujar a la barca i travessar cap a
l’altra riba. Ell acomiada a tota la gentada i puja tot sol a la muntanya per a
pregar. Per a trobar-se amb Déu Pare. No es poden superar els entrebancs sense estar bens plens del Senyor, sentir la
seva presència dins nostre, confiant plenament en Ell. Els deixebles,
enviats per Jesús a la barca, davant les
onades i el vent en contra, no
avancen, i quan a altes hores de la matinada veuen venir Jesús, caminant sobre
l’aigua, en comptes
d’alegrar-se,
s’esveren i criden de por. Per què? Els manca fe: No tingueu por, que sóc jo”, els diu Jesús. Amb
ell no hem de tenir por, sinó fe. Ell ens ajuda a superar les dificultats.
Però els deixebles no les tenen totes, tampoc Pere quan li diu: :”Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui
caminant sobre l’aigua”. Jesús el convida a anar-hi. I Pere, fa els
primers passos, però, la força del vent, el fa dubtar, s’oblida que Jesús
vetlla per ell, i s’enfonsa. Aleshores crida:”Senyor, salveu-me”. Quina gran pregària, a la que Jesús
respon a l’instant, donant-li la mà, mentre li diu: Quina poca fe! ¿Per què dubtaves? I quan hagueren pujat a la barca, el vent
amainà. Nosaltres hem de reconèixer com
Pere, que davant les vicissituds de la
vida, com la pandèmia actual, ens cal
l’ajut de Déu, a través de la Paraula i la vida de Jesús i la força del seu
Esperit Sant. La seva mà sempre està estesa envers nosaltres, ell ens ajuda a
avançar i és l’únic que ens manté a flotació i evita el naufragi.. Per això, com els
deixebles a la barca, imatge de l'Església, hem de dir-li amb fe: Realment ets el Fill de Déu”.No siguem com els
israelites contemporanis de St. Pau, que
malgrat “ha sortit d’ells, el Crist, que és Déu per
damunt de tot” ,el rebutgen, i això
l'entristeix. També nosaltres coneixem situacions
de l'Església, del món, de la societat o de les nostres famílies que ens
provoquen tristesa i dolor, però que com en St. Pau, ens han d'estimular a
continuar el camí, amb Jesús, mantenint sempre manté la mà estesa. Santa Teresa
Beneta de la Creu (Edit Stein), religiosa
i màrtir en els camps d’extermini nazi, de qui avui, si no fos diumenge, en celebraríem
la festa; i Pere Casaldàliga, religiós claretià, nascut a Balsareny, mort ahir,
a l’edat de 92 anys, després de tota una vida entregada al servei i en la
defensa dels drets dels més pobres a St. Felix de l’Araguaia (Brasil); són dos
bons testimonis de vida, fonamentats en la fe en Crist, que, van donar-se, amb
fe i sense por, en favor dels més desvalguts.
Joan Làzaro i Padrós, Prevere i Rector.
dimecres, d’agost 05, 2020
DIUMENGE XVIII DE DURANT L’ANY 01-02/08/2020
Benvolguts gns/nes: La persona
humana necessita aliment per a viure. D’una banda, ha d’alimentar el seu cos,
per a mantenir totes les seves funcions; i per l’altra, ha d’alimentar el seu interior,
perquè entomi la vida amb sentit. I no qualsevol aliment és bo. Seguint amb
l’exemple, sabem que pel nostre cos és molt millor la dieta mediterrània que no
pas atipar-se d’hamburgueses. Igualment,
per alimentar el nostre interior no tot hi val.
Déu que ens coneix del tot, ens mostra la
seva fidelitat a través del seu poble escollit, Israel, en qui podem sentir-nos
representats, sobretot en moments de dificultat, com els que ara vivim. Es val del profeta Isaïes, per a recordar-nos, que podem
acudir a Ell amb les mans ben buides. Allò que Déu ens ofereix, és gratuït, i sens dubte,
esdevé l’aliment més nutritiu perquè sacia la nostra fam i set més profundes: Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida”. Déu no ens falla mai,
en tot cas, som nosaltres que no sabem apreciar-ho ni reconèixer com el
salmista, agraïts: vós ens doneu l’aliment. Tan bon
punt obriu la mà, Senyor, sacieu de
bon grat tots els vivents.
I tant que ho fa, sobretot, a partir del moment que vol fer-se un dels nostres, encarnant-se en Jesús, amb qui ens revela, el seu amor, donant la seva vida per nosaltres i el seu Esperit Sant. Gràcies a la seva mort i resurrecció, ja res no ens podrà separar de l’amor de Déu. Ens ho diu ben clar Sant Pau, en la seva carta als cristians de Roma, avui als cristians de la Parròquia de la Sagrada Família de Terrassa. No desesperem mai del Senyor, confiem-hi sempre, perquè no hi ha cap situació, per difícil que sigui, que pugui separar-nos d’Ell. Jesús, en cada Eucaristia ens ofereix la seva Paraula, el seu Cos i la seva Sang. Avui, hem escoltat a l’Evangeli com Jesús, després de saber que Herodes havia fet matar Joan Baptista, va cap a un altre lloc amb els seus deixebles, necessita fer un recés. I es troba que l’espera una gentada desemparada, malalta i pobre. I se’n compadeix i cura els seus malalts. Mai no es desentén del patiment dels altres. Es fa tard, no poden marxar sense haver menjat. Els ha alimentat per dins, els ha curat de cos i ànima, però també els cal l’aliment material per retornar a les seves llars. Un nou contrast amb els deixebles, amb nosaltres. Ells els voldrien aviar als pobles, Jesús, en canvi, fa que s’asseguin amb grups, i amb el poc que tenen, cinc pans i dos peixos, mirant al cel, pronunciant la benedicció, els parteix i els dóna als deixebles perquè siguin ells qui els reparteixin. I tothom en menja a desdir, fins i tot en sobren 12 coves. S’ha produït el miracle, de la multiplicació dels pans i dels peixos, i també de la multiplicació de la generositat, del servei, de la fe. Tots has estat atesos.
Benvolguts germans/nes, quantes persones al voltant
nostre se senten igualment desemparades i malaltes, físicament i espiritualment.
Jesús ens torna a dir: “Doneu-los menjar
vosaltres mateixos”. Serem capaços d’oferir els nostres 5 pans i 2 peixos, per
a que tothom saciï la seva fam i set del cos i de l’ànima, p.e: dedicant temps
i recursos a Càritas, a la catequesi d’infants, adolescents, joves i adults, a
d'altres entitats que cerquen el bé i la dignitat de les persones. Aprofitem
aquest estiu per a meditar-ho i per a
fer un pas endavant.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)