dilluns, d’octubre 18, 2021
Homilia de Mn. Joan Hernàndez 17/10/2021
Durant la Segona Guerra Mundial, en els camps
de concentració nazis, hi havia un presoner, Viktor Frankl, psicòleg de família
jueva, al qual se li va encarregar la cura dels malalts del camp, amb la
misèria de material mèdic i medicines que hi havia. Ell s’adonà que la forma
física del presoner era totalment indiferent a l’hora de sobreviure. Allò que
mantenia la gent en vida era tenir un motiu per seguir vivint, és a dir, si
trobaven quin era el sentit de la seva vida.
La humanitat veu sovint el sofriment com un
sense sentit. Un sense sentit que posa davant de la persona la profunda
limitació que la portem escrita en el nostre ADN. I és totalment utòpic pensar
en què algun dia podrem eliminar tot el sofriment, sigui físic, moral,
psicològic, espiritual, aquí en aquest món.
Déu però, ens obre un camí, el camí del sentit
que pot adquirir el sofriment. El Pare ha volgut que el sofriment estigués en
el cor de la redempció, perquè també el sofriment i la mort havien de ser
redimits. Per això, Jesucrist ha assumit també aquestes realitats en ell: si
no, no haurien estat redimides. Així, en els nostres sofriments, d’ara o del
futur, podem unir-los al valor salvífic que té el sofriment de Crist. No hem de
buscar el sofriment pel sofriment sinó que és bo intentar mitigar-lo, però el valor
cristià del sofriment es fonamenta en la caritat ―és a dir, l’amor―: com Crist,
sofrir estimant, per donar vida al món. El sofriment serà el mateix, però passa
de ser un sense sentit, a ser un instrument de salvació.
La figura del Servent Sofrent, que escoltàvem
en el profeta Isaïes, a la llum de l’Evangeli, se’ns il·lumina, tot posant-li
un rostre: el de Crist. Alhora, el Servent Sofrent posa llum sobre tota la
dimensió de sofriment i redempció obrada per Crist durant la seva vida,
especialment, durant la Passió.
Aquesta figura, se’ns queda fusionada amb la
que la carta als Hebreus ens posa en escena avui: el Gran Sacerdot Jesucrist. La
mort sofrent de Crist es converteix en l’ofrena que obre ja per sempre l’entrada
a la participació de la vida divina, a la qual estem tots cridats. I el nostre
sofriment, unit al de Jesucrist, també porta molts, de manera misteriosa, a participar
de la vida divina.
En el dia a dia veiem com estimar és
habitualment sinònim de sofrir. Qui no vulgui sofrir, que no estimi. I en
aquest camí d’amor al qual ens crida el Senyor, l’Evangeli ens el concreta: el
servei lliure és fruit de l’amor. És obvi que el servei esclau no és pas fruit
de l’amor, però del que parla aquí el Senyor és el servei d’aquell que per amor
es fa últim. Però… l’últim lloc ja està sempre ocupat: sempre hi trobem el Servent
Sofrent. I seure a la seva dreta i a la seva esquerra en el Regne vol dir,
seure als últims llocs, servint, donant la vida.
El servei, molts cops, és font de sofriment. I
possiblement ho experimentarem aquest curs els joves, que comencem una tasca de
servei a diferents persones que ho necessiten. Potser hi haurà sofriment, però
això no ens ha de desanimar: ens ha de moure l’amor, trobar Crist en l’altre
que em necessita i saber que jo també li estic portant a Crist amb la meva
presència com a batejat.
I el punt culminant del servei, de l’amor, de
la donació ―tots ells sinònims aquí― és donar la vida. Molts cops això de donar
la vida queda una mica eteri: si dono la meva vida, o bé em quedo sense o bé la
tinc però no em pertany i jo ja no puc fer el que vulgui. Crist, davant d’això,
no s’arronsa i en cada Eucaristia podem veure la voluntat que té d’estimar-nos
fins a l’extrem, donant la vida.
El Senyor ens serveix, des de l’últim lloc,
donant la seva vida, fruit de l’amor que ens té. Per això nosaltres, també hem
de donar la vida pels germans. Taula de l’Eucaristia i taula del servei, de la
caritat són dues dimensions d’una mateixa taula: no es poden separar. Una ens
porta a l’altra. Entremig hi trobarem el sofriment? Molt probable, però tinguem
una cosa clara: estem entrant dins de l’obra de salvació que Déu ha fet per a
tota la humanitat.
És aquí on hem de trobar el sentit de la
nostra vida: en la dinàmica Eucarística: donar-nos als altres, servir-los,
units al servei de Crist i donar gràcies en tota ocasió.
Joan Hernàndez Plaza, prevere i vicari.
dissabte, d’octubre 16, 2021
divendres, d’octubre 15, 2021
ORDENACIONS PRESBITERALS
dimarts, d’octubre 12, 2021
DIUMENGE XXVIII DE DURANT L’ANY 09-10/10/2021
Benvolguts gns./nes:
Acabem d'escoltar la Paraula de Déu, que segons la carta als hebreus, és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit...esclareix les intencions i els pensaments del cor. Una paraula que s'encarna i es fa rostre humà en Jesucrist, fonament de la nostra vida. Abans Déu ens havia parlat a través dels profetes, i sempre ha estat atent a les nostres pregàries i necessitats: "en tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament".
En canvi, la humanitat al llarg de la història, hem oblidat sovint que Déu ens estima i que desitja saciar la nostra set interior més profunda de pau i de felicitat. L'autor del llibre de la Saviesa reconeix sense embuts que Déu està amatent a donar-nos l'enteniment i l'Esperit de saviesa capaç d'orientar el nostre camí i donar sentit a la nostra vida, que va més enllà d'un coneixement purament intel·lectual, una saviesa que trobem en Jesús. Què impulsa sinó a aquell home de l'Evangeli a córrer cap a Jesús, agenollar-se als seus peus i fer-li una pregunta fonamental: Bon mestre, ¿que haig de fer per posseir la vida eterna? Tots ens hi podem sentir identificats. La resposta de Jesús ens aclareix que Déu és l'únic bo i que els seus manaments esdevenen el camí que pot portar-nos a aquesta vida nova. Mestre, tot això ja ho he complert des de jove. Aquell home endevina que no n'hi ha prou i potser per això, Jesús se'l mira, com ens mira a nosaltres, amb afecte, i li diu: Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat al cel. Després torna i vine amb mi.
És la novetat de Jesús. A més de complir els manaments de la Llei, hom ha de comprometre-hi la pròpia vida, donar i donar-se del tot, desprendre's d'allò que ens allunya de Déu i dels germans, i tornar a Crist. És la prova de que el cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres, tant que fins i tot ell mateix es va fer pobre. És la radicalitat de l'Evangeli, que ens fa revisar on tenim posat el nostre cor.
Quina reacció provoca en nosaltres la resposta de Jesús? Contrarietat, tristor, abandonament? Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: "Per als qui són rics que n'és de difícil, d'entrar en el Regne de Déu!... Jesús ja no parla de que rebem el do de la vida eterna, sinó d'entrar en el Regne de Déu. I sorprèn als seus deixebles quan els diu "És més fàcil que un camell passi pel forat d'una àguila, que no pas que un ric entri en el Regne de Déu". També nosaltres ens podem preguntar: I qui es podrà salvar? La resposta de Jesús és clara:."Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot". Nosaltres, tots sols, no ens en podem sortir. Necessitem a Déu a qui hem de demanar novament, com el salmista la saviesa de cor. Pere i els altres deixebles s'han refiat de Jesús, ho han deixat tot i l'han seguit. I ell ens diu: Ningú dels qui per mi i per anunciar l'Evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u...i també persecucions, en el món futur, tindrà la vida eterna".
Benvolguts gns./nes: Demanem al Senyor que la força del seu Esperit ens guiï, escoltant la seva Paraula, anunciant-la i donant testimoni que Crist és qui ens "ensenya l'art de viure, el camí de la veritable felicitat” (Benet XVI).
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dissabte, d’octubre 09, 2021
dimecres, d’octubre 06, 2021
dimarts, d’octubre 05, 2021
ROMERIA DE L'ARXIPRESTAT DE TERRASSA A MONTSERRAT
Aquí publiquem algunes fotografies de la missa de cloenda del dia.
Aquesta ha estat la romeria del nostre
arxiprestat post-pandemia. Hi van assistir unes 153 persones en autocar i un
grapat més (¿?) en cotxes particulars. Ha estat organitzada per la Parròquia de
la Santa Creu de Terrassa.
Tot va anar molt bé, va ser un dia molt bonic i compartit!!!
Al matí es va fer el tradicional rosari
al camí dels Degotalls, presidit per Mn. Miquel Planas, arxiprest de Terrassa.
Després hi va haver un temps per visitar el Santuari.
El dinar va ser decisió de cadascú. Un proposat pels organitzadors de la romeria al self service, que s'hi va apuntar qui va voler i la resta van anar a diversos indrets pel seu compte.
A les 16;45 ens va rebre a la Basílica el Pare
Abad Manel Gasch, que ens va parlar de la joia de la fe als peus de Maria, la
Mare de Déu i la nostra Mare, model de fe i d'escolta de la Paraula, que val la
pena viure i compartir amb tothom quan tornem a la vall.
Tot seguit, es va celebrar l'Eucaristia,
presidida per l'Adminstrador Diocesà del Bisbat de Terrassa, Mons. Salvador
Cristau, concelebrant diversos preveres de l'Arxiprestat de Terrassa.
A les 18:30 de retorn a casa, amb la sensació
d'haver compartit un dia ben reeixit.
Atenent les condicions actuals tema covid, podem
donar gràcies a Déu d’haver pogut tornar a Montserrat a celebrar la nostra
tradicional romeria a la Mare de déu.
L’any 2022 farà 1000 anys que l’Arxiprestat de
Terrassa puja en romeria a Montserrat, desitgem que ho puguem celebrar com cal.
dilluns, d’octubre 04, 2021
DIUMENGE XXVII DE DURANT L’ANY 2-3/10/2021
Benvolguts gns./nes: L'ésser humà és un ésser en relació. Si creiem que Déu ens ha fet a imatge i semblança seva, i Ell mateix és comunió d'amor, entre el Pare i el Fill per l'Esperit Sant, podem entendre que també nosaltres necessitem relacionar-nos, estar en comunió amb Déu i amb els altres. Des d'un principi Déu va voler que l'home i la dona compartissin la seva vida i formessin una sola família. La família esdevé, doncs, un dels àmbits privilegiats per a viure l'amor que ens té el Senyor. Ell ens beneeix i seguint els seus camins podem assolir la felicitat veritable. Quan l'home i la dona es donen i reben mútuament amb fidelitat, amb el desig de compartir-ho tot per sempre, oberts a la nova vida que neixi del seu amor, i sensibles a les necessitats dels qui els envolten, són feliços i fan feliços als altres. És aquest l'ideal que se'ns proposa i que hem de voler fer realitat sempre, tot treballant per a adquirir aquella fortalesa i paciència que, com a dons de Déu, han d'ajudar-nos a vèncer les dificultats que apareixen en la convivència humana.
Déu ha volgut que l'amor humà fos digne del seu amor, un amor present en l'home i la dona. En l'origen i en la realització de l'amor, Déu hi és sempre present i és font constant de l'amor que realitza la nostra felicitat. Precisament, en aquest projecte hi ha el d'una humanitat que necessita ser redimida, renovada en la seva arrel més profunda, ja que la imatge de Déu i el seu amor mateix poden arribar a ser malmesos i negats. Per a explicar-nos-ho, tot referint-se a Jesús, la carta als hebreus ens ha dit que "Déu, que ens estima, va voler que morís per a tots" i que "tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s'avergonyeix d'anomenar-los germans". Aquesta és la solidaritat de Déu amb el gènere humà. El seu amor infinit l'ha portat a fer realitat en nosaltres la possibilitat de la salvació.
El Papa Francesc, en l’exhortació apostòlica “L’alegria de l’amor-Amores Laetitia”, amb un sa realisme, es fa ressò del temps que vivim i en concret de les situacions anomenades “irregulars” i ens recorda que “Dues lògiques recorren tota la història de l’Església: marginar i reintegrar [...] El camí de l’Església, des del Concili de Jerusalem endavant, és sempre el camí de Jesús, el de la misericòrdia i de la integració [...]. El camí de l’Església és de no condemnar ningú per sempre i difondre la misericòrdia de Déu a totes les persones que la demanen amb un cor sincer [...] Perquè la caritat veritable sempre és immerescuda, incondicional i gratuïta. Aleshores, cal evitar els judicis que no tenen en compte la complexitat de les diverses situacions, i cal estar atents a la manera en què les persones viuen i sofreixen a causa de la seva condició”. La veritat de Jesús sobre l'amor conjugal i el seu refús del divorci no nega l'altra veritat de Jesús mateix, la seva obertura misericordiosa a tothom, l'acolliment de tots i la crida constant a la conversió i a la vida cristiana.
Benvolguts gns./nes, demanem a l'Esperit Sant que ens acompanyi i il.lumini, per a que com Església sapiguem donar resposta als nous reptes que avui es plantegen en les famílies cristianes, encomanem-les a Déu i que ens ajudi a treballar per a que el seu amor fructifiqui en les nostres vides, tenint una especial atenció envers els més petits, els infants, l’actitud dels quals, senzilla, confiada i natural, Jesús ens la posa com a model per a rebre i entrar en el Regne del Cel.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dimecres, de setembre 29, 2021
DIUMENGE XXVI DE DURANT L’ANY 25-26/09/21
Déu és molt maco! Com deia Mn. Cima (ACS). Fixeu-vos, avui la seva Paraula ens mostra com té les portes obertes a tothom que l'aculli amb fe i que en el seu nom posi al servei dels altres el millor d'un mateix. Déu coneix el cor de les persones i ofereix els seus dons i la seva gràcia a qui vol i com vol. La seva mirada és ampla, acollidora, i no fa diferències ni exclou ningú que vulgui rebre'l. Això ho va poder constatar Josué, ajudant de Moisès, quan pretenia que Moisès prohibís profetitzar els ancians Eldad i Medad que no s'havien presentat davant el tabernacle, com els altres setanta, a la qual cosa, Moisès respongué: ¿Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!. Jesús, amb la mateixa disposició que Déu Pare, ha de corregir a Joan, quan li diu que ha volgut prohibir a un que no era dels qui anaven amb ells de treure dimonis, valent-se del seu nom, dient-li: Ningú que en nom meu faci miracles, no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres. I a nosaltres, i a les nostres comunitats, no ens passa com a Josué i a Joan, que de vegades fem vores a aquells que no són de la nostra corda, perquè pensen, celebren, preguen i actuen de manera diferent? Convé que ho revisem: som prou oberts i acollidors? busquem punts de trobada?... o tendim a una actitud de replegament i/o de confrontació?.
La resposta de Jesús ens fa veure que a l'Església hi ha lloc per a tothom. Ell ens exhorta a que amb la nostra manera de ser i de fer duguem al món i a la vida la Paraula de Déu, sense escandalitzar ningú ni allunyar-lo d'Ell, especialment als més petits. Per tant, tots hem de vetllar per oferir un testimoni creïble de la nostra fe, que mostri el rostre amorós de Déu. Les nostres obres han de correspondre's amb la nostra fe, apostant per la justícia, la misericòrdia i la pau de Crist. De manera que si hi ha alguna cosa que ens n'allunya i pequem, hem de ser capaços de prescindir-ne per reprendre el camí seguint les petjades de Jesús. Hem de ser llevat i caldrà que preguem per a no caure en les temptacions que ens aparten de Déu i dels altres, tal i com ens alerta Sant Jaume, especialment les temptacions de l'egoisme i l'egocentrisme; és a dir, pensar només en el nostre benestar, en guanyar diners i acumular béns materials, oblidant als germans que pateixen. Jesús ens diu que l'home no viu només de pa, sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu.
Benvolguts
gns/nes: Lloem el Senyor i reconeguem
com el salmista que els seus preceptes omplen el cor de goig.., l'ànima hi descansa, i
demanem-li amb fe que l'orgull i l'egoisme no s'apoderin de nosaltres, que
aquesta Eucaristia ens refermi en la voluntat de celebrar i viure la fe amb
alegria en comunió fraterna, com a membres de l'Església de Crist, que compte
amb tothom per a continuar la seva obra
salvadora.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dimarts, de setembre 28, 2021
dilluns, de setembre 20, 2021
DIUMENGE XXV DE DURANT L’ANY 18-19/09/2021
- 1a. Lectura: Sv2,12.17-20
- Salm 53
- 2a. Lectura: Jm 3,16-4,3
- Evangeli: Mc 9,30-37.Mare de Déu de Vallibana
Benvolguts gns./nes: Una salutació molt especial als amics de l’Associació Cultural El Maestrat Terrassa, formada per tants morellans vinguts d’aquelles terres, cercant nous horitzons en la Terrassa tèxtil de fa cent anys, i ara integrada també pels seus successors; associació vinculada especialment amb la nostra Parròquia, gràcies a que el 23 d’agost de 1953, en una celebració presidida pel Bisbe de Solsona Mons. Enrique Vicente Tarancón, sent rector Mn Joan Fortuny, de qui era bon amic, fou entronitzada en un altar de la Cripta, la imatge de la Verge Maria de Vallivana, patrona de Morella, imatge que avui podem contemplar a l’altar major.
Si algú ens preguntés quina és l’actitud bàsica que ha de caracteritzar a un deixeble de Jesús, què respondríem? La resposta la trobem a l’evangeli d’avui: el SERVEI. Ell que és Déu encarnat, es despulla de la seva condició divina i abraça la nostra naturalesa humana per mostrar-nos el camí, sense que Déu Pare li estalvií el patiment, el dolor, ni la creu. Jesús, vol instruir als seus deixebles, preparar-nos per aquest anunci, fonament de la nostra fe. És la segona vegada que ho fa a l’evangeli: "El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies". Però els deixebles no l'entenen, i els preocupen altres coses, mundanes. D'aquí que Jesús els pregunti: Que discutíeu pel camí? Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Altra vegada han caigut en la temptació de voler ser els primers, els més importants, els primers a ser servits, honorats i lloats. No passa això també avui entre nosaltres? D'aquí neixen les gelosies i les rivalitats, la pertorbació i les maldats de tota mena, a les que fa referència Sant Jaume. Quelcom que el llibre de la Saviesa ja ens explica que succeïa, quan davant el comportament del just, de l'humil, del servidor, els malvats deien:...Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo..., i condemnem-lo a una mort vergonyosa. No és el que li passa a Jesús, tal com ell mateix anticipa als deixebles, i a tantes persones que s'han mantingut fermes en favor de la justícia, del bé comú, de la solidaritat amb els més desvalguts?
Prenem nota de quines són les lliçons que Jesús ens dona amb l'autoritat del seu exemple: 1ª)Si algú vol ser el primer, ha ser el darrer i el servidor de tots. Estaria bé que aquest fos el nostre capteniment, i fos especialment el d'aquells que tenen a les seves mans la responsabilitat de governar o dirigir els destins d'una família, d'una comunitat parroquial, d'una empresa, d'un poble, d'un país...? Som cridats doncs, a viure en actitud de servei, que aquesta esdevingui la nostra senya d'identitat i la mostra d'una saviesa interior que té com a font el mateix Jesús i la força del seu Esperit Sant, saviesa que en paraules de sant Jaume, és plena de bons fruits, imparcial i sincera, entre els quals “la justícia que neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau”
Benvolguts gns./gnes: Jesús ens dona una 2ª) lliçó quan abraça aquell infant, el més petit dels éssers humans, símbol de les persones febles, indefenses, i ens mana acollir-les com a Ell mateix. Demanem, amb la intercessió de Maria, sota l’advocació de Vallivana, que aquesta sigui la nostra manera d’actuar com Església, com a deixebles de Crist: acollir i servir als altres amb amor. Que aquesta Eucaristia ens hi ajudi!
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dilluns, de setembre 13, 2021
DIUMENGE XXIV DE DURANT L’ANY 11-12/09/2021
Benvolguts gns/nes: Quan ens trobem per primera vegada amb una persona, normalment necessitem una mica de temps per fer-li confiança, ens fixem en com parla, com actua, com es relaciona, i també si allò que diu i allò que fa concorda, si és coherent, si diu la veritat, si és humil o fatxenda etc... Quan Jesús va sortir a l'encontre d'aquells pescadors de Galilea, i els va convidar a deixar-ho tot i a ser pescadors d'homes, l'evangeli ens diu que ho deixaren tot i el seguiren. Jesús no vol enganyar a ningú, vol que els seus deixebles el coneguin a fons i comprenguin quina és la seva missió. Per això, passat un cert temps, de camí cap a Cesarea de Felip, aprofita per preguntar-los: *¿Qui diuen la gent, que soc?. i la resposta evidencia que la gent encara no el coneix prou. Però, ara vol saber que hi diuen ells, que han estat a prop seu, l'han escoltat a cau d'orella i l'han vist obrar: I vosaltres, ¡qui dieu que soc? La resposta de Pere és la més encertada: "Vós sou el Messies", però no entén el que això significa veritablement, i se sorprèn quan Jesús comença a instruir-los, amb tota claredat, anunciant-los que: El Fill de l'home ha de patir molt, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà. És el que amb altres paraules, havia anunciat el profeta Isaïes amb la figura del servent sofrent, perseguit i menyspreat a causa de la paraula que ha d'escoltar i d'anunciar al poble de Déu desanimat; que es manté ferm, perquè el Senyor Déu l'ajuda: per això no es dona per vençut; per això para com una roca la cara i sap que no quedarà avergonyit...Déu , el Senyor, el defensa: ¿qui el podrà condemnar?. Pere, malgrat haver vist com actuava Jesús, pensava que seria un Messies triomfador, capaç d'imposar la seva força als opressors, digne d'honors i glòries humanes. Jesús l'ha de corregir severament: Fuig d'aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes. I nosaltres, que pel baptisme, hem rebut l'Esperit Sant, el do de la fe i ens alimentem de la seva paraula i del seu cos: Qui diem que és Jesús? En quin Messies creiem? Com es nota en la nostra vida? Estem disposats personalment i comunitàriament, com Església, a seguir el seu camí d'amor, de servei, de donació i també de sofriment i menyspreu humà? Perquè la fe no la podem viure només interiorment i en la intimitat; sense que es noti en la nostra manera de ser i de fer. Ens diu Sant Jaume: si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, ¿de què serviria? Si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Tinguem clar, però, que el cristià no és masoquista que s’acontenta amb perdre la vida per causa de Jesús i de l’Evangeli; sap que, perdent-la, la salvarà, i aquest objectiu final justifica el sofriment present.
Benvolguts gns/nes: Agraïm el do de la fe en Jesús que hem rebut, i en conseqüència esforcem-nos per continuar caminant entre els qui viuen a la seva presència, amb obres, carregant la nostra creu, units a la de Crist, que ens diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
