dimecres, de desembre 27, 2023
diumenge, de desembre 24, 2023
DIUMENGE IV D'ADVENT
A falta d’unes hores per començar a celebrar
el Nadal ens trobem aquest any amb el diumenge IV d’Advent i la setmana quarta
que durarà només unes horetes. En aquests últims dies de l’Advent des del dia
17, l’Església comença a mirar cap al naixement de Crist. Per això, el
personatge principal d’aquests dies és Maria.
Maria ens pren de la mà —si la deixem fer— i,
com amb tota l’Església, ens condueix cap al pessebre, a esperar i contemplar
aquesta meravella tan gran. Per això, en aquestes dates, l’Església està en
expectació, en un «oh» permanent. La litúrgia ens ofereix en la pregària de
vespres, les antífones de la «o», antífones antiquíssimes que comencen totes
amb un «oh» i un títol messiànic: oh Saviesa, oh Senyor, oh Arrel del tronc de
Jesè, oh Clau de David, oh Aurora, oh Rei, oh Emmanuel.
Aquesta meravella és la que ens parla Pau en la
carta als romans: «la bona nova que us anuncio […] que és la revelació del pla
de Déu, amagat en el silenci dels segles, però que ha sortit ara a la llum».
Déu té un pla per la història, per la humanitat i, per extensió, també té un
pla per nosaltres, per la nostra vida i des de fa molt de temps.
Això no ens recorda a una parella d’enamorats,
que com més s’estimen més plans i a més llarg termini van fent —ni que sigui en
la imaginació—? Imaginen, com serà el casament, on viuran, quants fills
tindran, com serà la dinàmica familiar, s’imaginen fins i tot ancians vivint un
al costat de l’altre.
Déu, sempre té la iniciativa: en la primera
lectura es veu molt clar. David vol construir un temple i Déu s’avança i li diu
que li constituirà una dinastia, però que a més, nosaltres llegim que li donarà
el veritable Temple que és la humanitat de Crist, presència de Déu Fill entre
els homes. El que va acabar construint Salomó, el fill de David només era una
imatge del veritable santuari, que és el cos de Crist.
Per tant, altra vegada això ens deixa en
posició de veure Déu com un profund enamorat de la humanitat i quan dic humanitat
vol dir un amor exclusiu per a cadascú de nosaltres.
Crist va prendre carn humana perquè el puguem
estimar com a home, i perquè ell ens pugui estimar-nos humanament —al mode
diví, això sí— perquè omplís del tot la nostra afectivitat. Només Déu la pot omplir
del tot: les persones, som signe, mediació d’aquest amor, però no pensem que
una persona pugui omplir-nos del tot, perquè sempre serà un signe imperfecte
d’aquest amor primer, el de Déu i que ens obre a esperar-lo, a esperar poder
estimar Déu i que Ell ens estimi plenament.
L’Eucaristia és el sagrament que ens porta a
aquest misteri de la Verge Mare. De la mateixa manera que l’Esperit Sant
davalla sobre Maria i omple tota la seva ànima i el seu cos, incloent la seva
afectivitat, el Fill es fa present dins les seves entranyes. En davallar
l’Esperit Sant sobre els dons eucarístics i en combregar l’Eucaristia, també el
Fill de Déu es fa present dins les nostres entranyes. És la culminació de
l’Emmanuel del Déu-amb-nosaltres. Més a prop, ja no pot estar! Podem parlar
llavors, de l’Eucaristia com el sagrament nupcial perquè ens uneix tan
íntimament a Crist, que ens anem convertint en Ell.
Aquest és el gran misteri amagat en el silenci
dels segles, el misteri que celebrarem aquesta nit i demà i que trobarà la seva
consumació en la Pasqua de Crist on l’Espòs dona la vida per la seva Esposa a
la Creu.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
dimecres, de desembre 20, 2023
DIUMENGE III D'ADVENT
- Primera Lectura: Is 61, 1-2a.10-11
- Salm: Is. 61, 10b
- Segona Lectura: 1Te 5, 16-24
- Evangeli: Jo 1, 6-8.20-28
1. L’alegria és un element imprescindible en la vida del
creient.
Ho tenim tot a favor per viure contents perquè el Senyor
ens fa objecte del seu amor, l’amor que allibera, un amor que esclavitza no és
amor, és una presa de pèl. Dificultats, les que vulgueu; ja hem escoltat
Isaïes. Precisament l’objectiu de la Bona Notícia és alliberar de totes les
esclavitud, inclosa la mort. L’esperança de la realització total del designi de
Déu en el cel nou i la terra nova, quan el Senyor tornarà, arrodoneix els
motius per estar contents.
2. La missió.
El do de ser feliços comporta el compromís d’encomanar la
nostra joia a tothom que la vulgui acollir. La nostra missió, que és la mateixa
missió de Joan Baptista, consisteix a facilitar l’accés de les persones a la
trobada amb el Crist. No ens prediquem a nosaltres mateixos ni l’Església
tampoc no es predica a ella mateixa. No som la llum, només en som testimonis, i
encara entacats per les nostres infidelitats, però llum al cap i a la fi.
3. La joia del Nadal.
La proximitat de la celebració del Nadal és un motiu
afegit de joia. I un perill: el perill de deixar-nos atrapar per l’alegria
buida i per les xaronades poca-soltes del Nadal de consum. No hi ha receptes;
cada un ha de rumiar i discernir què cal fer, què es pot fer i què s’ha
d’evitar per no convertir l’alegria en poca-soltada.
4. Conclusió.
Ens toca d’agrair la confiança de què Déu ens fa objecte i demanar-li gràcia per poder correspondre dignament al do de Déu, i és que Ell i només Ell és digne de tota confiança.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
.jpg)
-1.jpg)
-2.jpg)
-3.jpg)
-4.jpg)
dimarts, de desembre 12, 2023
DIUMENGE II D'ADVENT 9-10/12/2023
Benvolguda
família de famílies, gns./nes:
En aquest
segon diumenge d'Advent la Paraula de Déu ens envia un missatge de consol, d’alliberament
i conversió i d’esperança.
Fixem-nos que ens
diu el Profeta Isaïes: Consoleu,
consoleu el meu poble"... Tu que portes bones noves a Jerusalem, alça ben fort
el teu crit, alça't ben fort, no tinguis por! Aquestes paraules
d'ànim ens són tan necessàries en aquests temps que vivim com ho foren pel
poble d'Israel que també vivia amb moltes dificultats, exiliat a Babilònia,
lluny de la terra promesa. Però el Senyor es manté fidel: "Aquí
teniu el vostre Déu!. Déu és la font del consol, però compte amb nosaltres per a ser el seus portaveus i
missatgers, perquè amb humilitat i convicció anem cap el desert de la nostra
societat a obrir-li una ruta,aplanar-li en l'estepa un camí.
Sant Marc vol
remarcar avui que: "Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, el Fill de
Déu" i tot seguit cita el text del profeta Isaïes
de la primera lectura: "Obriu
una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí". per
a fer-nos veure que l'evangeli de Jesús, la bona notícia, que és Crist, no
comença només amb el seu naixement, sinó que ja hi ha hagut abans un temps de preparació,
d'advent, amb tres moments importants: El primer, el trobem en
aquells passatges de l'Antic Testament que ens parlen del camí de Déu envers el
seu poble i del camí del poble envers Déu. El segon moment, en
l'enviament d'un profeta, Joan Baptista, capaç d'indicar a la humanitat el
camí del desert, lloc on Déu ens anima a fer una autèntica conversió. El tercer
moment es dona en el mateix poble que per la predicació del Joan Baptista,
camina penedit cap al desert per a rebre el perdó, fent-se batejar. Així naixerà un poble nou que demana de cadascú, posar-se
en camí, sortir i adreçar-se al Baptista,
el precursor per acollir el seu missatge de conversió i, sobretot, per a rebre
al veritable Messies: Jesucrist.
Si diumenge passat
rebíem la invitació a estar atents i vetllar, avui Joan, ens convida a convertir-nos, a creure en Jesús i fer nostre la
seva manera de pensar, de parlar, d'actuar i de viure. Hauríem de preguntar-nos: ¿De què hem de convertir-nos?
Què ha de canviar de la nostra manera de ser i de fer per a viure l'evangeli de
Jesús? De què ens hem d’alliberar? Això es propi de l’advent: alliberar-nos
de tot el que impedeixi que el Senyor pugui venir al nostre cor: de les falses
excuses, tant per no pregar com per no perdonar, del que no ens permet créixer
espiritualment, que ens allunya de Déu o que ens impedeix veure les
necessitats, lluites i preocupacions del germà, especialment del més desvalgut.
Finalment, la
segona lectura ens anima a tenir i mantenir l’esperança, perquè
Déu és pacient, no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se
i alliberar-se d’allò que l’impedeix apropar-se a Ell i ser feliç, seguint les
seves petjades, estimant i treballant per la pau veritable. I és que esperem un
cel i una terra nous. Aquesta és la promesa de Déu i sempre compleix les seves
promeses.
Benvolguts germans/nes: Donem gràcies a Déu perquè ens estima tant, encarnant-se en el seu Fill Jesucrist, font de consol i esperança; i com Joan Baptista, obrim-li el nostre cor i aplanem-li el camí, i amb la força del seu Esperit Sant, alliberem-nos de tots els obstacles que ens allunyen d’Ell i dels germans/nes.
Joan Làzaro iPadrós, prevere i rector.
DIUMENGE I D'ADVENT (B)
1. Invitació a l’esperança.
Quasi tots els cristians celebrem el temps d’advent, un
període de preparació de les vingudes del Senyor, així, en plural. En el cas de
l’Església catòlica de ritu romà és un període de quatre setmanes. Durant tot
el període es respira un ambient d’esperança joiosa. Contemplarem en primer
lloc la vinguda definitiva, a la fi del temps, primer diumenge. Després la
vinguda històrica des del punt de vista del Crist adult, segon i tercer
diumenge, i del Crist infant, del 17 al 24 de desembre. I, sempre subjacent, la
vinguda o presència contínua en la història: “Jo soc amb vosaltres dia rere
dia fins a la fi dels món” (Mt 28,20). Aquest primer diumenge en la
litúrgia romana, en l’evangeli, contemplem la vinguda definitiva de Jesús.
2. Necessitem la presència de Déu en les
nostres vides.
Necessitem la seva vinguda per ser alliberats del pecat i
de les seves conseqüències i per tenir força per a viure en el bé. Sense la
gràcia no podem res. Mireu què diu Isaïes: “Malgrat tot (el pecat) nosaltres
som l’argila, i vós, el terrisser, tots som obra de les vostres mans”
Un terrisser una mica estrany, no només modela sinó que sempre repara les
trencadisses.
3. Hem d’estar atents per captar aquesta
vinguda que demanem.
"Estigueu atents,
vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora en què vindrà el Senyor" El més important, però, no és pas saber quan vindrà,
sinó saber com vindrà. Sabem que ha
vingut, creiem que ve en el temps present i esperem que vindrà a la fi del
temps per a coronar la seva obra: l’establiment definitiu el seu Regne.
Mentre vivim, sense perdre de vista el futur definitiu, hem d’estar atents per
anar descobrint les presències del Senyor en totes les instàncies de la vida.
No podem viure despreocupats del nostre entorn, de les persones que conviuen
amb nosaltres, ni tan sols dels llunyans i desconeguts perquè tot el bé, o el
mal, que fem al proïsme, el fem a Ell,
4. Acollim el seu missatge.
Ell ens ha enriquit amb el do de la seva paraula i del coneixement del
misteri, diu Sant Pau, per tant no ens podem excusar de cap manera de no fer
allò que cal que fem: donar testimoni de la seva presència enmig del món,
mentre esperem el compliment definitiu de les seves promeses. Ell ens manté
ferms, si nosaltres deixem que ens mantingui ferms.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
dilluns, de desembre 04, 2023
CONFIRMACIONS PARROQUIALS 2023
Aquest diumenge, dia 3 de desembre de 2023, 1r d'Advent, el Sr. Bisbe de Terrassa ha presidit l'Eucaristia a la Parròquia de la Sagrada Família, dins la qual ha conferit el Sagrament de la Confirmació a 8 joves. Ha estat una celebració molt entranyable i reeixida. Encomanem-los en la pregària i donem-ne gràcies a Déu!!!
dijous, de novembre 30, 2023
El Pare Joan Botam
Avui ens ha deixat el Pare Lluís Botam. Doneu-li Senyor el repòs etern i que la llum perpetua l'il·lumini! Descansi en pau.
L'any 2026 l'Associació Ecumènica Cristians per Terrassa li va lliurar la Medalla al mèrit Ecumènic. Aquí teniu el vídeo de l'acte i de les paraules que el Pare Botam va adreçar als asistents.
dilluns, de novembre 27, 2023
Diumenge XXXIV de durant l’any (A)
Avui l’evangeli ens proposa una escena potent i dramàtica que anomenem judici final, però que probablement seria més exacte anomenar con “la revelació de la veritat última sobre la humanitat i la vida”. Què queda de les nostres persones quan ja no queda res? Doncs només queda l’amor, l’amor donat i l’amor rebut.
Tenia fam, tenia set, era forester, despullat, malalt, empresonat, i em vas ajudar. En primer lloc, Jesús estableix un vincle molt estret entre ell i la humanitat, tan estrets que s’identifica amb els més desgraciats d’entre nosaltres: Tu m’ho vas fer. L’home pobre, l’home vulnerable, és com Déu! Cos de Déu, carn de Déu son els petits: quan toquem un pobre, el toquem a Ell.
Aleshores és aquí on descobrim l’argument central d’aquesta revelació final: el bé! El bé fet, o no fet. A la memòria de Déu no hi ha lloc pels nostres pecats sinó només pels actes de bondat i per les llàgrimes. Perquè el mal no pot ser revelació, mai: ni de Déu ni dels homes. Només la bondat ens parla de la veritat d’una persona.
Per a Déu, el bon blat és molt més important i veritable que el jull, la llum val molt més que les tenebres i el bé pesa molt més que el mal.
Déu no gasta ni la nostra historia ni la seva eternitat fent de guardià de pecats o de ombres. Al contrari; ell no es perd ni una sola de les més petites bones accions que fem, no es perd ni un sol esforç generós, ni una sola paciència dolorosa. Per això Jesús anomena “beneïts del meu pare” aquells que s’han apropat als famèlics, als assedegats, als foresters, als malalts...a tots els pobres i desvalguts, als més febles, als oblidats.
I en canvi, als que no s’han volgut apropar, a aquells que han voltat l’esquena, aquells que han mirat a l’altre costat del carrer, aquells que no han tingut misericòrdia pels fracassats. A aquests diu: Lluny de mi, maleïts. Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi.
Quin mal han comes aquells que s’han allunyat de Déu? No han comes el pecat d’afegir mal al mal, sinó quelcom més greu: l’omissió. No han fet el bé, no han donat res a la vida. No és suficient justificar-se dient: no li he fet mai mal a ningú. Perquè el mal el fem amb el silenci. Amb la indiferència. Fem el mal mirant des de la finestra sense fer res, o encara pitjor gravant el mal per exposar-lo a les xarxes. Si no ens comprometem amb el bé, si ens quedem només mirant, ens fem còmplices del mal comú, de la corrupció, de la injustícia. És aquell comportament que el Papa Francesc anomena la "globalització de la indiferència".
Aquest judici final, que Jesús ens revela. serveix per demostrar-nos que la veritable alternativa no es troba entre aquells que van a missa i aquells que no hi van (encara que anar a missa, alimentar-nos de la Eucaristia ens ajuda a entendre el bé), sinó entre aquells que es paren al costat de l’home abatut i colpejat, i aquells que tiren pel dret; entre aquells que parteixen el pa i aquells que se l’amaguen. Perquè qui s’allunya del necessitat també s’allunya del Regne de Déu.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
dilluns, de novembre 20, 2023
Diumenge XXXIII de durant l’any (A) – 19/11/2023
Sempre que nosaltres tenim una cosa preuada i
volem deixar-la a algú, ho farem a una persona en qui confiem, una persona que
estimem; és el mateix que fa l’home de la paràbola.
Sabem que aquest home és una imatge que ens
ajuda a entendre Déu. Déu també confia en nosaltres, ens estima i ens ha deixat
coses molt preuades. Què, ens podríem preguntar.
Estem acabant l’any litúrgic i per tant, és
molt adient que el Senyor ens pregunti què hem fet dels dons que Ell ens ha
donat durant aquest any: és com fer una mica de balanç. En concret, l’any
litúrgic el començàvem l’Advent passat amb la lectura del profeta Isaïes que
ens deia: «Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor». I és això que
ens ha volgut concedir aquest any: caminar a la seva llum, que és el mateix que
dir «caminar amb el seu amor». I evidentment, entenem que això és el més preuat
que hi ha en tot l’univers, cosa que vol dir que el Senyor ens deu estimar molt
i confiar en nosaltres. També és per donar-li gràcies.
Fixeu-vos com ens ha acompanyat aquesta llum:
a l’Advent el Senyor ens estava fent créixer el desig i li demanàvem que
vingués la seva llum. Per Nadal, aquesta llum naixia a la nostra vida, una llum
que molts cops pot semblar fràgil però que il·lumina com cap altra. Durant la
Quaresma ens vam posar en camí sota aquesta llum pel desert com el poble o camí
de Jerusalem com Jesús. En el Tridu Pasqual i tota la cinquantena Pasqual el
Senyor ens va dir que ara havíem de ser nosaltres aquesta llum «vosaltres sou
la llum del món», diu a les benaurances. I ara ens pregunta: l’has custodiat?
L’has fet créixer?
Custodiar una llum —i aquí parlem de llum de
flama, no pas elèctrica— necessita estar retirada de corrents d’aire però
sobretot necessita oxigen, si no, la flama s’ofega. Nosaltres ens podem ofegar
sense la pregària, sense anar a la font de l’amor: és imprescindible a la
nostra vida la pregària de cor a cor, abocant-ho tot en aquesta relació:
somnis, desigs, sofriments, persones estimades, moments bons i dolents, tot.
Tot el que som, posat en el diàleg cor a cor amb el Senyor, un diàleg senzill,
que només fa que estimar, molts cops sense paraules.
I fer créixer la llum? Una llàntia, un ciri té
el ble que té i no pot fer més llum. Però si ajuntem la flama de dues espelmes,
ens trobem que aquesta llum es fa més gran. Així igual, nosaltres necessitem
dels altres, estimar els altres, a la manera de Déu, perquè aquesta llum creixi
en nosaltres i la puguem comunicar als altres. En el fons, perquè aquesta llum
que ens ha fet el Senyor, en la seva Pasqua —és a dir, que prové del nostre
baptisme i per això s’encén el ciri del baptisme i se’ns demana custodiar
aquesta llum— necessita que complim el manament més important: amor a Déu i als
germans, però alerta! A la manera de Déu, amb l’amor de Déu, no pas amb el
nostre.
I l’any litúrgic no s’acaba aquí, sinó que ens
obre al que ha de venir: aquesta llum que ens vol comunicar el Senyor és molt
més potent del que som capaços ara mateix pels límits de l’existència humana.
Però sabem que en el cel podrem viure-ho amb plenitud, viure submergits en
aquest oceà d’amor sense límits. I això, l’any litúrgic, ben viscut ens fa
desitjar-ho, per ser cada cop més oberts cap a l’eternitat de Déu i del seu
amor, fins que Déu serà tot en tots. No deixem caure la mirada, sinó fixa en el
Senyor que ens omplirà de tot això. Així, només així, podrem viure-ho
intensament ja aquí, veient-ho com una penyora del que vindrà.
Som uns afortunats, perquè el Senyor ens
confia la cosa més valuosa que existeix. I hi ha molta gent que la rebutja, per
desconeixement o oposició, siguem també nosaltres reparadors d’això i diguem al
Senyor: Senyor, tot aquest amor que els altres no volen, no vull que caigui a
terra i es faci marceixi, és massa preuat. No. Jo vull rebre’l tot, Senyor,
feu-me capaç d’acollir-lo.
Joan Hernàndez, vicari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)