Aquest diumenge, dia 3 de desembre de 2023, 1r d'Advent, el Sr. Bisbe de Terrassa ha presidit l'Eucaristia a la Parròquia de la Sagrada Família, dins la qual ha conferit el Sagrament de la Confirmació a 8 joves. Ha estat una celebració molt entranyable i reeixida. Encomanem-los en la pregària i donem-ne gràcies a Déu!!!
Avui ens ha deixat el Pare Lluís Botam. Doneu-li Senyor el repòs etern i que la llum perpetua l'il·lumini! Descansi en pau.
L'any 2026 l'Associació Ecumènica Cristians per Terrassa li va lliurar la Medalla al mèrit Ecumènic. Aquí teniu el vídeo de l'acte i de les paraules que el Pare Botam va adreçar als asistents.
Avui l’evangeli ens proposa una escena potent i dramàtica que anomenem judici final, però que probablement seria més exacte anomenar con “la revelació de la veritat última sobre la humanitat i la vida”. Què queda de les nostres persones quan ja no queda res? Doncs només queda l’amor, l’amor donat i l’amor rebut.
Tenia fam, tenia set, era forester, despullat, malalt, empresonat, i em vas ajudar. En primer lloc, Jesús estableix un vincle molt estret entre ell i la humanitat, tan estrets que s’identifica amb els més desgraciats d’entre nosaltres: Tu m’ho vas fer. L’home pobre, l’home vulnerable, és com Déu! Cos de Déu, carn de Déu son els petits: quan toquem un pobre, el toquem a Ell.
Aleshores és aquí on descobrim l’argument central d’aquesta revelació final: el bé! El bé fet, o no fet. A la memòria de Déu no hi ha lloc pels nostres pecats sinó només pels actes de bondat i per les llàgrimes. Perquè el mal no pot ser revelació, mai: ni de Déu ni dels homes. Només la bondat ens parla de la veritat d’una persona.
Per a Déu, el bon blat és molt més important i veritable que el jull, la llum val molt més que les tenebres i el bé pesa molt més que el mal.
Déu no gasta ni la nostra historia ni la seva eternitat fent de guardià de pecats o de ombres. Al contrari; ell no es perd ni una sola de les més petites bones accions que fem, no es perd ni un sol esforç generós, ni una sola paciència dolorosa. Per això Jesús anomena “beneïts del meu pare” aquells que s’han apropat als famèlics, als assedegats, als foresters, als malalts...a tots els pobres i desvalguts, als més febles, als oblidats.
I en canvi, als que no s’han volgut apropar, a aquells que han voltat l’esquena, aquells que han mirat a l’altre costat del carrer, aquells que no han tingut misericòrdia pels fracassats. A aquests diu: Lluny de mi, maleïts. Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi.
Quin mal han comes aquells que s’han allunyat de Déu? No han comes el pecat d’afegir mal al mal, sinó quelcom més greu: l’omissió. No han fet el bé, no han donat res a la vida. No és suficient justificar-se dient: no li he fet mai mal a ningú. Perquè el mal el fem amb el silenci. Amb la indiferència. Fem el mal mirant des de la finestra sense fer res, o encara pitjor gravant el mal per exposar-lo a les xarxes. Si no ens comprometem amb el bé, si ens quedem només mirant, ens fem còmplices del mal comú, de la corrupció, de la injustícia. És aquell comportament que el Papa Francesc anomena la "globalització de la indiferència".
Aquest judici final, que Jesús ens revela. serveix per demostrar-nos que la veritable alternativa no es troba entre aquells que van a missa i aquells que no hi van (encara que anar a missa, alimentar-nos de la Eucaristia ens ajuda a entendre el bé), sinó entre aquells que es paren al costat de l’home abatut i colpejat, i aquells que tiren pel dret; entre aquells que parteixen el pa i aquells que se l’amaguen. Perquè qui s’allunya del necessitat també s’allunya del Regne de Déu.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
Sempre que nosaltres tenim una cosa preuada i
volem deixar-la a algú, ho farem a una persona en qui confiem, una persona que
estimem; és el mateix que fa l’home de la paràbola.
Sabem que aquest home és una imatge que ens
ajuda a entendre Déu. Déu també confia en nosaltres, ens estima i ens ha deixat
coses molt preuades. Què, ens podríem preguntar.
Estem acabant l’any litúrgic i per tant, és
molt adient que el Senyor ens pregunti què hem fet dels dons que Ell ens ha
donat durant aquest any: és com fer una mica de balanç. En concret, l’any
litúrgic el començàvem l’Advent passat amb la lectura del profeta Isaïes que
ens deia: «Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor». I és això que
ens ha volgut concedir aquest any: caminar a la seva llum, que és el mateix que
dir «caminar amb el seu amor». I evidentment, entenem que això és el més preuat
que hi ha en tot l’univers, cosa que vol dir que el Senyor ens deu estimar molt
i confiar en nosaltres. També és per donar-li gràcies.
Fixeu-vos com ens ha acompanyat aquesta llum:
a l’Advent el Senyor ens estava fent créixer el desig i li demanàvem que
vingués la seva llum. Per Nadal, aquesta llum naixia a la nostra vida, una llum
que molts cops pot semblar fràgil però que il·lumina com cap altra. Durant la
Quaresma ens vam posar en camí sota aquesta llum pel desert com el poble o camí
de Jerusalem com Jesús. En el Tridu Pasqual i tota la cinquantena Pasqual el
Senyor ens va dir que ara havíem de ser nosaltres aquesta llum «vosaltres sou
la llum del món», diu a les benaurances. I ara ens pregunta: l’has custodiat?
L’has fet créixer?
Custodiar una llum —i aquí parlem de llum de
flama, no pas elèctrica— necessita estar retirada de corrents d’aire però
sobretot necessita oxigen, si no, la flama s’ofega. Nosaltres ens podem ofegar
sense la pregària, sense anar a la font de l’amor: és imprescindible a la
nostra vida la pregària de cor a cor, abocant-ho tot en aquesta relació:
somnis, desigs, sofriments, persones estimades, moments bons i dolents, tot.
Tot el que som, posat en el diàleg cor a cor amb el Senyor, un diàleg senzill,
que només fa que estimar, molts cops sense paraules.
I fer créixer la llum? Una llàntia, un ciri té
el ble que té i no pot fer més llum. Però si ajuntem la flama de dues espelmes,
ens trobem que aquesta llum es fa més gran. Així igual, nosaltres necessitem
dels altres, estimar els altres, a la manera de Déu, perquè aquesta llum creixi
en nosaltres i la puguem comunicar als altres. En el fons, perquè aquesta llum
que ens ha fet el Senyor, en la seva Pasqua —és a dir, que prové del nostre
baptisme i per això s’encén el ciri del baptisme i se’ns demana custodiar
aquesta llum— necessita que complim el manament més important: amor a Déu i als
germans, però alerta! A la manera de Déu, amb l’amor de Déu, no pas amb el
nostre.
I l’any litúrgic no s’acaba aquí, sinó que ens
obre al que ha de venir: aquesta llum que ens vol comunicar el Senyor és molt
més potent del que som capaços ara mateix pels límits de l’existència humana.
Però sabem que en el cel podrem viure-ho amb plenitud, viure submergits en
aquest oceà d’amor sense límits. I això, l’any litúrgic, ben viscut ens fa
desitjar-ho, per ser cada cop més oberts cap a l’eternitat de Déu i del seu
amor, fins que Déu serà tot en tots. No deixem caure la mirada, sinó fixa en el
Senyor que ens omplirà de tot això. Així, només així, podrem viure-ho
intensament ja aquí, veient-ho com una penyora del que vindrà.
Som uns afortunats, perquè el Senyor ens
confia la cosa més valuosa que existeix. I hi ha molta gent que la rebutja, per
desconeixement o oposició, siguem també nosaltres reparadors d’això i diguem al
Senyor: Senyor, tot aquest amor que els altres no volen, no vull que caigui a
terra i es faci marceixi, és massa preuat. No. Jo vull rebre’l tot, Senyor,
feu-me capaç d’acollir-lo.
Joan Hernàndez, vicari.
1.Vetllar. Veure.
El missatge de la litúrgia d’aquest diumenge és ras i curt :
"Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l'hora" L’actitud de vetlla és
l’actitud habitual del cristià durant tota la vida. No és només viure atents a
l’arribada del Senyor; és viure atents a les arribades del Senyor. En el cor,
en els sagraments, en la Sagrada Escriptura, en els altres éssers humans, en
els fets de la vida quotidiana.... Si no parem atenció a l’entorn, com podem
exercir el deure d’estimar? L’amor de Jesucrist era un amor concret; estimar
els altres vol dir donar a cadascú el que li convé. Les obres de misericòrdia
són concretes: Donar pa al qui té fam no pas vestir a qui té fam. Vetllar ens
permet «veure» la realitat.
2. Saviesa. Jutjar.
La saviesa no és erudició solament; és coneixement de Déu per poder viure una vida plenament humana. La saviesa ens capacita per llegir la realitat que veiem i jutjar-la amb els criteris de l’evangeli. No podem ser només espectadors; hem de ser persones que tinguin criteri per incidir evangèlicament en el món.
Déu s’ha revelat generosament. La saviesa, en l'Antic Testament,
s'identifica amb Déu, tal com hem escoltat, i la saviesa, és a dir, Déu, vol
penetrar en el cor de cada persona i fer-hi estada. Però Déu respecta la
llibertat dels seus fills i demana una actitud activa per part d'ells. Per
trobar-lo, cal buscar-lo i ell se'ns posa a l'abast. És el cas de les noies de
l'Evangeli tenir a punt les llànties vol dir mantenir una actitud de vetlla
activa; estar a punt per quan arribi el Senyor.
És en la pregària íntima on podem connectar en el cor les percepcions de
la realitat amb el Déu que hi habita és a dir amb la saviesa. La pregària és
silenci en tensió, és obrir el cor a l'abraçada de l'Amor immens de Déu que
demana la resposta del nostre amor tan migrat!
3. Després de jutjar, actuar.
Les noies prudents quan comprenen que arriba el Senyor posen oli a les
llànties i surten a rebre el Senyor. Quin sentit tindria que havent sentit que
arribava el nuvi es quedessin inactives?
4. Morir en Jesús.
Morir en Jesús, que diu Pau, és el resultat d'estar vivint en actitud de servei i amb l'esperança certa que l'Amor de Déu no ens deixarà morir per sempre. Què importa el dia i l'hora de la nostra mort?, o el dia i l'hora del retorn gloriós de Jesús? És clar que la mort causa tristesa, però la nostra tristesa està amarada d'esperança. Si estem atents, en vetlla, per acollir Déu sempre, no hem de tenir pas una actitud especial de cara al moment de la nostra mort/resurrecció. Si hem mantingut la llàntia encesa amb l'oli de l'esperança i del servei acollirem la darrera vinguda de Déu a la nostra vida mortal amb confiança serena, el sortirem a rebre amb els braços oberts i el somriure als llavis per entrar, com les noies prudents, a les estances del Regne dels Cels a celebrar-hi les noces eternes entre Déu i la Humanitat.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Com més amples les filactèries, més es veuen;
com més llargues les borles del mantell, més important sembles; si estàs al
primer lloc, més reconeixement t’hauran de fer.
Això es relaciona amb molta facilitat amb allò
que ens prevé el papa Francesc: la mundanitat espiritual. És aplicar els
criteris del món per l’Església, per la nostra relació amb Déu i per discernir
les coses que hem de fer o no. Mundanitat vol dir, els criteris i la cultura
del món. Jesús prega en la oració sacerdotal, capítol 17 de l’evangeli de Sant
Joan precisament per això: «Pare, jo els he confiat la vostra paraula, però ara
el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en soc. No us demano
que els tragueu del món, sinó que els preserveu del Maligne. Ells no són del
món, com jo tampoc no en soc. Consagreu-los en la veritat, que és la vostra
paraula.»
No són del món perquè la Paraula de Déu ha
calat a fons en la seva vida: el centre ja no és el món, les coses, sinó Déu
mateix i, per conseqüència, els seus criteris, els criteris evangèlics.
La mundanitat espiritual agafa els criteris
del món; Jesús ens mostra els criteris de Déu. Buscar estar per sobre l’altre?
És un criteri del món. La humilitat de buscar l’últim lloc? És criteri
evangèlic. Quan comencem a parlar a l’Església del poder, de si la jerarquia i
que si tomba i que si gira… és mundanitat espiritual. És no entendre que el triplex
munus: munus regendi, ofici de regir, munus docendi, ofici
d’ensenyar i el munus santificandi, l’ofici de santificar que és propi
del ministeri ordenat és un servei, és per als altres, no per al propi
benefici. Qui concep tots els càrrecs com un poder sobre els altres, com un
fer-se veure viu en la mundanitat espiritual.
Això pot passar-nos a tots, tinguem encàrrecs
o no. És una visió de com concebo jo l’Església: des de la mundanitat o des
dels criteris evangèlics. Llavors s’entén que molts cops hi hagi garrotades per
ministeris més visibles (a algunes parròquies tothom vol llegir a la missa, o
ser catequista o el que sigui) però ningú es baralla pels serveis més humils,
menys visibles que són els que potser fan que la parròquia funcioni. I cal que
els donem les gràcies!
És gran el perill de la mundanitat espiritual
i ens pot afectar a tots: quantes gelosies hi ha en moltes parròquies perquè
una persona se li reconeixen les coses i a l’altra no… és mundanitat
espiritual: faig les coses perquè me les reconeguin. Però no cal que siguin
coses concretes de la parròquia: si jo veig que la meva vida no es diferencia en
res de la d’una altra persona no creient excepte els moments que vinc a la
parròquia o prego, és mundanitat espiritual. Quin poder d’atracció té portar
una vida com la que porta l’altra gent, i que no sigui una vida guiada per
criteris evangèlics des del moment que em llevo fins que me’n vaig a dormir? Si
la gent que vaig coneixent no veu en mi alguna cosa diferent a la resta de la
gent, és que la meva vida cristiana no resplendeix i estic immers en la
mundanitat espiritual.
Fixeu-vos el camí: tots vosaltres sou germans,
teniu el mateix Pare del cel i un sol guia o camí cap al Pare que és Crist. I
qui sigui el més important, que serveixi. La fe agermana; la mundanitat
espiritual ens converteix en enemics. Demanem a Déu aquesta mirada, aquesta
mirada sobre el món i especialment sobre l’Església. Que no ens surti, quan
veiem un bisbe pensar: «ja surt la jerarquia», sinó pensar: «mira, un germà
meu, que està al meu servei».
L’Eucaristia és memorial, actualització de la
Pasqua de Crist: Passió, Mort i Resurrecció. És el gran servei que Déu ha fet
amb nosaltres, s’ha humiliat, s’ha abaixat fins a la mort de Creu. Abaixem-nos
també nosaltres a servir els altres, a rentar-los els peus: això sí que és un
criteri evangèlic. Cada cop que pensem com el món i pensem estar per sobre dels
altres, l’únic que estem fent és fer més amples les nostres filactèries i
llargues les borles del nostre mantell.
Pregueu també pels que el Senyor ens posa davant de les comunitats, perquè puguem viure-ho com un servei, molts cops amagat en la pregària intensa del pastor per les seves ovelles, en el treball amagat, en les soledats experimentades.
Joan Hernàndez, vicari.
"Quin és el manament més gran de la
Llei?”, pregunta l’escriba. A mi, personalment, no m’agrada aquesta expressió
de “manament”. Més que manar, Déu proposa. Aleshores, modificant la pregunta de
l’escriba, prefereixo dir: quina és la principal proposta? “Estima el Senyor,
el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament ". Molt
bé. Ho heu sentit: aquesta és la cosa més important, la pauta fonamental. Però
aquí sorgeix un problema: Com es fa per estimar a Déu? El sabem estimar? En realitat
no en sabem. Però sí podem decidir-nos a aprendre a estimar-lo. És un petit
pas, és un “sí vull” molt tènue però que creix gràcies al llevat de Déu. Perquè
Déu es la font del amor e intentar estimar-lo ens ajuda a construir una relació
amb Ell i, en conseqüència, a descobrir el seu amor. És un camí de creixement,
un camí en el qual el seu llevat fa créixer la nostra capacitat d’estimar-lo.
Però aleshores què es aquest llevat? Doncs mireu, Jesús mateix ens revela
aquest llevat de Déu en la segona proposta, una proposta estrictament vinculada
a la primera: " Estima els altres com a tu mateix ". Fixeu-vos bé:
Jesús estableix una jerarquia entre les dues propostes: encara que estiguin
estrictament relacionades l’una amb l’altra, la primera és més important que la
segona, però és a l’actuació de la segona on trobem el llevat que ens fa
créixer.
Si Jesús hagués volgut proposar-nos només la
primera, podríem pensar que per estimar Déu hauríem d’aplicar-nos amb oracions
devocionals i amb pràctiques religioses com, per exemple, l’assistència a la
missa. En canvi Jesús va molt més enllà i ens introdueix, en aquest
aprenentatge del amor, la figura del nostre proïsme, dels nostres germans i
germanes. I a més ho podem entendre fàcilment gràcies a les nostres pròpies
experiències, perquè sabem ja des de petits que experimentem la felicitat del
amor quan interactuem amb les altres persones, jugant, escoltant i
expressant-nos, sentint-nos acollits i estimats, i també acollint, servint i
estimant els altres.
Per a Jesús, estimar el proïsme és la senyal
que estem estimant a Déu. Més que les pràctiques religioses, que també
serveixen i son fonamentals, però només si s’expressen en l’amor a Déu, crescut
gracies al llevat de l’amor al proïsme. Ho podem veure a la paràbola del bon
samarità, quan Jesús ens parla del sacerdot que passa de llarg i no s’ocupa del
home ferit. I es que estimar val més que tots els rituals, les regles, les
organitzacions i els cultes que podem fer. Més que qualsevol sacrifici, més que
tot això. Però atenció: no parlo d’aquell amor melós i cursi que ens venen avui
dia, ni de l’amor narcisista i victimista o de l’amor idolàtric que només
estima per ser correspost. Parlo d’aquell amor que només podem construir amb el
llevat que ens proposa Jesús i que ens porta al descobriment del amor gratuït
de Déu.
Aleshores, fóra bo que la nostra oració fos
una expressió d’aquest enamorament, com també ho son les decisions que ens
costen molt esforç però que es fan lleugeres quan estimem. No estem lluny del
Regne de Déu quan cerquem la veritat, quan cerquem l’amor autèntic.
Y no estar lluny significa estar a prop. És
suficient que ens esforcem per passar de la teoria de les paraules a la
pràctica de l’enamorament. Si quan ens aixequem, al matí, i ens preguntem: “A
qui puc servir i estimar avui per progressar en el amor a Déu?”, significa que
estem a prop.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
-1.jpg)
-2.jpg)
-3.jpg)
-4.jpg)
