dimarts, de juliol 23, 2024

Diumenge XVI de durant l’any (B) – 21/07/2024

 


Avui, en aquesta lectura continuada de l’evangeli segons sant Marc veiem la tornada dels deixebles. La setmana passada vèiem com Jesús els enviava de dos en dos, amb poder. Ara ens podem imaginar com tornen: contents, exultants, explicant a Jesús tot allò que han ensenyat i fet. I ell els diu que també toca descansar amb ell. A nosaltres ens cal també descansar, sedimentar, pair tot allò que hem viscut i els temps de pregària i de l’Eucaristia són temps d’això, de reposar en ell.

Però els plans es trunquen perquè arriba molta gent de les poblacions veïnes i Jesús, amb la seva misericòrdia es posa a ensenyar-los i així es compleix la profecia que hem escoltat del profeta Jeremies. Podríem pensar: és que no tenen pastors? No hi ha caps de la sinagoga, mestres de la Llei, sacerdots a Israel? Sí, però això ens fa adonar que l’únic pastor veritable és Crist mateix.

El món modern ha iniciat una croada per assolir el màxim de llibertat i autonomia possibles, desfent-nos de tot tipus d’opressió, de convencionalismes, d’autoritats, de creences… no dependre de res ni de ningú. L’Escriptura ens ho diu clar: no som llops, ossos, lleons que vagin per lliure, som ovelles, animals gregaris i que necessitem d’un pastor.

Una ovella, pel fet de no tenir pastor no és una ovella lliure, sinó que és una ovella esgarriada, perduda. Les ovelles per ser lliures, necessitem de pastors, però bons pastors. I l’únic que pot pasturar és Crist i aplegar-nos en un sol ramat. Un sol ramat és el contrari del que pensaven els jueus: cal que tothom qui vulgui salvar-se, que es faci de la nació jueva, el poble escollit; la resta, no és escollit pel Senyor i, per tant, és una elecció excloent per part de Déu.

El Fill ha vingut al món per revelar-nos la veritat, per obrir els segells del document de la història —del qual en parla l’Apocalipsi— i que només ell és digne d’obrir-los i la veritat és la que sant Pau ens diu a la segona lectura: som un sol ramat, ja no som dos, i això és l’Església, la voluntat universal de salvació per part de Déu.

I en l’Església, Déu ha posat uns homes que no “fan” de pastors. Dic, «no fan» perquè és més profund: el ministeri ordenat possibilita que nosaltres, els pastors de la comunitat, fem present el Bon Pastors davant del seu poble. Per això, es necessita el sagrament, no és un servei més com amb altres confessions cristianes que ho han perdut, configura tota la vida del prevere i el bisbe.

Recapitulant: primer: necessitem de pastors en la nostra vida, pastors a imatge del Bon Pastor i no pas pastors com són ideologies o personatges diversos que hem tingut i tenim al llarg de la història. Segon: el Senyor ens promet que ens pasturarà, a través o malgrat els pastors que tenim en l’Església.

I fem un pas més: com ens pastura? Com diu el salm: ens mena a l’aigua i a prats deliciosos. En l’Eucaristia els prats i l’aigua són la seva Paraula —litúrgia de la Paraula, la primera part de l’Eucaristia— i el seu Cos —litúrgia de l’Eucaristia, la segona part. I amb això ens venen tota mena de benedicció i dons del Senyor. En aquesta Eucaristia concreta què li demanem? Fixem-nos en la col·lecta: que per la seva misericòrdia ens sigui propici i ens augmenti els dons. En concret: fe, esperança i caritat, que ens els infon Déu i que ens relacionen directament amb Déu —-les virtuts teologals—. Això, per què? Perquè no siguem ovelles perdudes i siguem sempre fidels a Déu i l’estimem sempre —i, per tant, guardem els seus manaments—.

Quedem-nos amb aquest pensament, aquesta petició a Déu: que ens faci fidels, ens meni als seus prats abundosos, augmentant-nos cada dia més la fe, l’esperança i la caritat.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

COLÒNIES LLAR-CAU

 

Enguany, Llar-Cau ha anat de Colònies a Cassà de la Selva, a "La Talaia", del dilluns 15 al dissabte 21 de juliol amb infants i adolescents. També hi ha participat un grup de joves que ha fet una ruta per Girona. Han sigut dies molt intensos, plens d'activitats, jocs i aventures i també de pregàries i celebracions. Narnia ha estat el fil conductor i hem treballat els valors del respecte, la cooperació, la humilitat, la confiança, la resiliència, l'amor, el perdó i la conversió. Vam acabar, com ja és tradició, amb la Missa a la Parròquia de la Sagrada Família, juntament amb totes les famílies, donant gràcies a Déu per tot el que hem viscut i compartit aquests dies.

FULL DOMINICAL 21/07/2024

dilluns, de juliol 15, 2024

MISSA DEL DIUMENGE XV DURANT L’ANY 13-14/07/2024

 


Benvolguda família de famílies, gns/nes:

Déu sempre té la iniciativa. Ell és qui ens elegeix, qui ens crida, qui ens envia. Ho ha fet fins i tot abans de crear el món.

Amós, a la primera lectura, quan Amasies, el sacerdot de Bet-El, el vol fer marxar, li respon amb tota sinceritat: *Jo no sóc profeta, ni he estat mai de cap comunitat de profetes. Jo sóc pastor, .. però el mateix Senyor m'ha pres de darrera els ramats i m'ha dit: "Vés a profetitzar a Israel, el meu poble". Ha rebut una crida i una missió, i això passa per davant fins i tot de la seva seguretat personal. Obeir Déu, que tant ens estima abans que obeir els homes. Perquè com canta el salmista, Déu és amor i bondat, ens estima i ens vol salvar, amb Ell i per Ell.

Aquesta crida que Déu fa al profeta, la renova plenament encarnant-se en Jesús, a través del qual vol el nostre bé i ens ha beneït, com hem escoltat en la carta de Sant Pau  als cristians d'Efes:

-ens elegí en ell  abans de crear el món

-per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist 

-en ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang.      

-les nostres culpes han estat perdonades.   

-Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim

-ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.

Davant aquesta generositat nosaltres no podem fer altra cosa que beneir-lo, donar-li gràcies i correspondre a la seva confiança, acollint la seva crida i sentint-nos també nosaltres enviats a continuar la seva missió, a ser llevat dins la massa. Hem escoltat l'anunci de la veritat, de la bona nova de la nostra salvació idesprés d'escoltar-la i de creure-hi, també nosaltres, en el Crist, hem estat marcats amb l'Esperit Sant promès. Aquesta és la penyora que ens té reservada, quan ens rescatarà plenament com a possessió seva.

I que espera el Senyor de nosaltres? El mateix que Jesús esperava dels dotze apòstols, quan els cridà i començà d'enviar-los de dos en dos, com Església, amb la missió d'apropar el poble a Déu. Vol que ens sentim units a ell com a poble seu, com Església, que renovem la nostra fe, que ens amarem encara més de la seva Persona i de la seva Paraula i que també ens sentim apòstols, enviats a la missió de donar-ne testimoni, de fer arribar la Bona Notícia, l'Evangeli, arreu: que Déu ens estima i ens ha salvat amb la mort i resurrecció del seu Fill Jesucrist, l'únic que ens pot donar la veritable alegria i felicitat, en qui arrela la nostra esperança que, malgrat la nostra petitesa, hem de fer arribar a tantes persones que ho necessiten.  

Benvolguts germans/nes: Donem gràcies a Déu per haver rebut el do de l'Esperit Sant, gràcies al baptisme; i moguts per Ell   ben disposem-nos per la missió que se'ns encomana, prenguem  el bastó i les sandàlies, i fem camí de manera que les nostres obres parlin; i que  els nostres gestos humils i solidaris al servei dels germans i germanes, especialment dels que més pateixen, esdevinguin  mitjans a través dels quals el Senyor dugui a terme el seu pla de Salvació per a tota la humanitat. Així beneirem el Senyor, que ens ha beneït primer!. No deixem de fer-ho mai! Que així sigui!

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 14/07/2024

 



dilluns, de juliol 08, 2024

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY

 


1.      Força i feblesa. Els paràmetres de Déu no són els nostres.

No sabem a què es refereix Pau quan parla d’una espina clavada a la carn. Potser es refereix a la malaltia que explica en la carta als Gàlates? En tot cas el progrés del món cap al Regne no depèn del poder de l’apòstol sinó de la gràcia i de la recepció d’aquesta gràcia per part del creient que, pel baptisme, és apòstol. L’apòstol no es predica ell mateix sinó Jesucrist. Si l’actuació de l’apòstol provoca una admiració que es queda en ell mateix i no passa cap a Jesucrist no anem bé. Si l’església es presenta com absolut no anem bé. L’únic absolut és Déu.

2.     Jesús també ha d’assumir la seva feblesa.

Jesús no pot vèncer les resistències de tothom a la novetat del Regne de Déu, on tot va al l’inrevés del món. Ja en el capítol 3 l’evangelista presenta la primera topada de Jesús amb els fariseus i els herodians (3,1-6), i la topada amb la seva família (3,21-23), avui l’evangeli ens diu que els seus compatricis que no poden acceptar que el fill del fuster els pugui donar lliçons. Això el disgusta més que l’enemistat dels adversaris politico-religiosos. Jesús se sorprèn i comença a assumir que aquest refús o incomprensió s’anirà accentuant en cercles cada cop més propers, també en els deixebles, Pere inclòs; recordem l’episodi del rentament dels peus.

3.      Aproximació a la nostra realitat.

Ho tenim cru per anunciar l’evangeli. La concepció bancària de la realitat ho fa molt difícil; encara més que els nostres propis pecats. Una nova evangelització no ha d’anar pel camí d’ensenyar dogmes i preceptes morals, sinó pel camí de la vivència de la caritat amb tothom, assumint les contradiccions entre l’evangeli i la realitat i donant la raó a l’evangeli. Al mateix temps cal, i molt, un  renovat interès per la pròpia formació, sobretot en sagrada escriptura. Finalment una pregària constant i poc rutinària.

4.      Les virtuts de l’evangelització.

Paciència, fermesa, humilitat i constància. Paciència per no crear cap frontisme religiosopolític. Fermesa per no deixar-nos endur de manera acrítica per l’ambient i la moda. Humilitat suficient per acollir i valorar en positiu tot allò que en el món i en les altres religions hi ha de llavors del Regne. Constància per seguir oferint Jesucrist, viscut i celebrat en l’església, com única alternativa humanitzadora, sense polemitzar ni desqualificar qualsevol altra alternativa.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 07/07/2024

 

dilluns, de juliol 01, 2024

MISSA DEL DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY. 30/06/2024

 


Benvolguda família de famílies, germans i germanes! Amb quina força ressonen les paraules del llibre de la Saviesa: ”Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida. El nostre Déu, no és un Déu de morts, sinó de vius. Per tot això, la mort no pot tenir l’última paraula, perquè Déu l’ha vençuda amb l’amor vessat a desdir amb el seu Fill Jesucrist, nostre Senyor. Sant Pau ens ho recorda en la seva carta als cristians de Corint, quan els explica el sentit de la col·lecta en favor de l’església de Jerusalem: Jesucrist, que era “ric, es va fer pobre per nosaltres, per enriquir-nos amb la seva pobresa. Amb paraules i fets ens ha ensenyat el significat de la veritable igualtat i de l’amor fratern”: “allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells que supleixi el que us farà falta a vosaltres”.  

Fixem-nos com en l’Evangeli d’avui, se’ns presenta  Jaire, un dels caps de la Sinagoga, imatge de l’antic Israel, que s’apropa amb humilitat a Jesús, amb qui arriba la renovació, la vida nova pel poble de Déu. Se li llença als peus i suplica que imposi les mans a la seva filleta que s’està morint.  Jaire confia que amb aquest gest, signe del do de l’Esperit, d’alè de vida, que ja trobem al començament de la història del poble de Déu, la seva filla es curarà. Jesús acompanya a Jaire  fins a casa seva: Déu no abandona mai al seu poble.  Però al mateix temps, hi ha una dona, impura segons la Llei per les hemorràgies que pateix, que no pot apropar-se a ningú, ni a Déu, i que com Jaire, s’adona que la Llei no cura, no dona vida. Aquesta dona ha sentit parlar de Jesús, d’algú que porta una bona notícia de salvació. Ell sí pot curar-la, donar-li nova vida. I s’apropa a ell, amb fe, reconeixent la seva indigència. La dona toca Jesús, però al mateix temps la seva vida és tocada per Jesús, que sent com el mal  desapareix. També la filla de Jaire és tocada per Jesús: li dóna la mà i li diu: “Talita, cum que vol dir: Noia, aixeca’t. I a l’instant s’aixeca i es posa a caminar. La nena havia mort, però Déu té el domini sobre la mort i pot fer que sigui només una situació temporal, com la d’aquell que dorm i després es desperta. Jesús, una vegada més ens mostra que és l’únic que pot aixecar, ressuscitar el poble que està morint, representat en la dona malalta i en la filla de Jaire.  

Benvolguts/des! La conclusió és que per poder rebre la seva salvació ens cal tenir fe: Tingues fe i no tinguis por, li diu Jesús al cap de la Sinagoga. Hi ha moltes persones colpejades per la vida, que no tenen ningú que els faci costat, que pateixen en carn pròpia, o en la d’un familiar o amic proper la duresa d’una malaltia, que provoquen rebuig i solitud. Demanem-li al Senyor, que davant aquestes situacions, obrem amb saviesa de cor, servint el germà malalt, acompanyant-lo, anant al seu encontre, solidàriament i sense jutjar-lo. L’Església defensa la vida, tota vida i enfront l’aplicació deliberada de l’eutanàsia, defensa la promoció de les cures pal·liatives. No siguem com els fariseus de l’evangeli, que fins i tot se n'enriuen, ans al contrari, fem nostres, amb tota humilitat, tant per rebre-les com per compartir-les, les paraules de Jesús, adreçades a la dona malalta: Filla, la teva fe t’ha salvat”;  i a la filla de Jaire: “Noia, aixeca’t”. Que aquesta Eucaristia ens hi ajudi!

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 30/06/2024

 

dissabte, de juny 29, 2024

Diumenge XII de durant l’any (B) – 23/06/2024

  


«L'amor que el Crist ens té ens obliga». Estem en deute amb Crist i quan algú està en deute amb algú l’obliga a ser exquisit amb aquella persona, a donar-li profundes gràcies i a intentar correspondre a aquell favor que han fet per tu.

Doncs amb Crist, el mateix. Hem de reconèixer, com diu sant Pau que «un ha mort per tots […] perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat». Crist ens ha salvat, té el poder sobre el mal i la mort: aquest és el missatge de l’Evangeli. El mar, signe de mort, no té poder sobre Crist ni sobre la barca de Pere —signe de l’Església— en la qual Crist hi va. Crist ha vençut la mort, ens ha salvat perquè visquem per a Ell. Aquest és el fonament: l’amor que Crist ens té, l’ha fet obrar així.

Per tant, hem de ser exquisits en el tracte amb el Senyor: dedicar-li moments en la pregària, però moments de qualitat, no quan estem ja a punt d’adormir-nos —que també i així ens adormim amb el Senyor— sinó temps de qualitat, escoltant la seva Paraula, celebrant l’Eucaristia… i també un tracte exquisit amb aquells que Crist ha volgut que siguin gairebé sagrament seu: els pobres i necessitats —recordem Mateu 25: tenia fam i em vau donar menjar, etc.—.

Donar-li profundes gràcies a Déu. No només en la pregària, sinó també amb la vida. És el repte: viure una vida eucarística, és a dir, una vida que sigui una acció de gràcies a Déu. Com? Doncs obrant tal com Ell vol: no valorar ningú per la seva condició mortal, ens ha dit sant Pau. En altres paraules: no tenint mires humanes sinó divines. Respectar la dignitat de tota persona perquè són imatge de Déu, llegir la història personal i universal com història de salvació i d’amor que Déu ens té, morir als nostres criteris i punts de vista per abraçar els criteris i la mirada de Déu…

Finalment, intentar correspondre a l’amor. Començar pels germans. Sant Joan ens diu que qui no estima el germà que sí que veu no pot dir que estimi Déu que no veu. Portar una vida on jo no sigui el centre, sinó el germà que em necessita: ja sigui per fer-li companyia perquè no té ningú, ja sigui compartint els meus béns perquè no té el necessari per viure dignament, ja sigui pregant per ell perquè és una obra de misericòrdia. En definitiva, portar una vida d’entrega, com tots els sants —que són exemple per a nosaltres— han portat.

Tan de bo cada dia que ens llevem, tinguéssim aquesta frase com a primera cosa, a la porta de l’habitació o on sigui penjada, perquè no se’ns oblidi: L'amor que el Crist em té m’obliga. I concretar a què m’obliga en aquell dia que comença. 

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

dilluns, de juny 17, 2024

Diumenge XI de durant l’any (B) – 15/06/2024

 


Estem en camí. L’home és un ésser pelegrí, que camina cap a una plenitud. Els cristians sabem què és aquesta plenitud: Déu mateix. Sant Pau ens ho recorda: «mentre vivim en el cos, vivim com emigrants lluny del Senyor». Estem de pas, la nostra vida aquí és un caminar.

Això és molt obvi però molts cops semblem instal·lats en aquesta vida, com aquell que pelegrina i que viu tan bé a l’hostal que s’oblida que ha de seguir caminant i que té una meta. Molts cops se’ns oblida que passem per aquest món però com emigrants i que la nostra pàtria és al cel.

Sant Pau ens parla del coratge: «ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor». Però qui ha tastat les comoditats de l’hostal, té la temptació d’acomodar-se, i de mirar-se el camí que resta amb por, amb por de perdre allò que gaudeix aquí: és que farà fred durant el camí, o farà sol, o potser hi ha la possibilitat d’extraviar-se o potser em trobo amb alguna bèstia…

Ens cal tant mirar al Senyor…! És el que ens dona coratge. Quan un veu quin és el terme del camí, la recompensa que hi obtindrà, no farà el que sigui per aconseguir-ho? Si et diuen que al final del camí hi ha esperant-te la persona amb qui has de compartir tota la vida, la persona de qui n’estàs bojament enamorat, què faràs? Et quedes a la comoditat? Et deixes vèncer per la por? L’amor dona coratge, l’amor dona força, empenta, il·lusió i esperança. No serà que nosaltres ens falta molt i molt d’amor pel Senyor encara?

Per tant, fins aquí veiem que hi ha dues coses importants: vigilar amb les comoditats i tenir la vista fixa en Jesucrist. Això no deixa de ser una exemplificació de la vida espiritual: lluitar contra tot allò que ens impedeix seguir Crist i fixar la nostra mirada en Ell perquè ens doni el seu amor, la força, l’esperança i la fe per avançar.

Per tant, podem preguntar-nos: el món ens omple de comoditats i nosaltres també hi contribuïm. Què ens fa estar còmodes i que ens impedeix seguir el camí? Què ens fa tenir por d’acostar-nos al Senyor? Què ens fa aigualir l’evangeli?

Siguem responsables amb els bens de la terra, que la comoditat, el benestar i la salut no són valors absoluts sota els quals tot s’ha de supeditar.

La llavor, sigui quina sigui que es troba còmode a sota terra, no compleix la seva funció. En canvi, si es dona del tot, si s’entrega per donar vida a altres, aquella llavor creix, dona fruit i fins els ocells venen a ajocar-se a les seves branques. Si vivim massa còmodament, no serem capaços de donar fruit. Prenem l’exemple dels sants: cap es va quedar en les seves comoditats sinó que es van sentir interpel·lats per Déu i pel proïsme a donar-se. Com? Cadascú a la seva manera: entregant els seus béns, donant el seu temps per escoltar i aconsellar els altres, des de la pregària pel l’Església i la humanitat, ensenyant els infants, acompanyant la gent gran, rescatant prostitutes, acollint forasters i immigrants, posant bon humor…

La cultura individualista i egocentrista ens mata: tu has de mirar per tu, els altres, no són problema teu. Traiem-nos això del cap! La nostra vida és per entregar-la. No parlem sempre de fer Eucaristia la nostra vida? Què és l’Eucaristia? «Això és el meu cos entregat per vosaltres», «la meva sang vessada». Que el Senyor ens ajudi a viure la vida així, com una entrega, per donar fruit, per seguir caminant, sempre fixos els ulls en Ell, que tinguem clara quina és la nostra meta i que som emigrants en aquesta vida.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

CRÒNICA DEL CONCERT

 

Aquest diumenge dia 16 de juny , en motiu del 73è aniversari de la benedicció del temple de la Sagrada Família, hem gaudit d'un extraordinari concert a càrrec de dos joves violoncel·listes amb molt i molt de talent, l'Alba Morros i el Sergi Garcia, que han interpretat d'una manera sublim peces de Johann Sebastian Bach, Jean Baptiste Masse i Michel Corrette i una darrera peça molt coneguda, arranjada per l'Alba Morros. Moltíssimes gràcies! També volem agrair la col·laboració fidel del Sr. López i la seva empresa Bidons Egara, S.L. i la bona coordinació i disponibilitat del Jordi Figueras des de la Comissió de Música de la Parròquia. I donem-ne gràcies a Déu!!!

CONCERT DE LA CELEBRACÓ DEL 73è ANIVERSARI DE LA BENEDICCIÓ DEL TEMPLE

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

CELEBRACIÓ DELS 20 ANYS DE LA DIÒCESI DE TERRASSA

FULL DOMINICAL 16/06/2024

 

dijous, de juny 13, 2024

Diumenge X de durant l’any (B) – 09/06/2024

 


«Mira, soc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi». És una de les frases que més es citen de l’Apocalipsi, perquè l’objectiu a la vida és això: obrir la porta de la nostra casa, de la nostra intimitat, la nostra interioritat a Déu, que Ell prengui possessió de nosaltres i ens divinitzi.

La nostra naturalesa caiguda en pecat —i això ho veiem genialment relatat avui en el Gènesi— ens fa veure quin efecte té el pecat: veiem la nostra nuesa i ens tapem, ens amaguem. Perquè el proïsme i Déu comencem a veure’ls com a competidors, comencem a pensar que el proïsme i Déu ens poden fer mal, ferir-nos en la nostra intimitat. Pensem que poden violentar la nostra llibertat. Per això ens amaguem, tenim por.

No hem tingut mai l’experiència de reservar-nos certes coses, de donar-nos parcialment als altres per por? Si em dono completament, si em mostro tal com soc, l’altre té més poder sobre mi i tenim una certa por a que l’altre ens pugui utilitzar. És el mateix que li passa a Adam i Eva. Per què fins que no havien pecat no tenien pudor? Per què no els feia res mostrar-se nus davant l’altre? Perquè no es sentien mirats com un instrument sinó mirats en la seva globalitat, totalment compresos, veient la dignitat que tenen pel fet de ser creats a imatge de Déu. Després del primer pecat, aquesta mirada ja no hi és.

Per tant, la nostra existència ve marcada per aquesta por. I la nostra relació amb Déu, també. Déu truca a la porta de la nostra interioritat, per entrar i viure amb nosaltres. Però molts cops estem amagats com Adam, ens fa por perquè és com si percebéssim que Déu ens ve a treure llibertat. I la tasca del dia a dia és desactivar aquesta visió.

Crist ha vingut a salvar-nos, a rescatar-nos d’aquesta situació absurda en la que vivim. Ell no ha tingut recança a acollir-nos en la seva intimitat, tant que no hi cabien a casa seva, segons ens diu l’Evangeli avui.

Déu s’ha acostat, ha plantat el seu tabernacle, la seva tenda, el seu habitatge entre nosaltres. I davant d’això, tenim dues opcions: rebutjar-lo, no deixar-lo entrar amb l’excusa que el que diu són il·lusions, coses que no tenen ni cap ni peus, molt bonic però que no toquen de peus a terra —són aquells familiars que se’l volen endur perquè es pensen que s’ha tornat boig— o bé l’excusa que com que ens treu de les nostres seguretats, explica doctrines noves i nosaltres no estem disposats a deixar-nos incomodar, l’acusem que això no ve de Déu, sinó del dimoni.

L’altre opció és com tots els que l’envoltaven, que es converteixen en família de Jesús. Crist els acull a casa seva, formen part de la seva intimitat, són els seus íntims, familiars, amics predilectes… tots ells, han vençut les pors, s’han deixat guiar per l’Esperit Sant, no l’han injuriat dient que Déu mateix s’ha tornat boig o que està endimoniat sinó que han obert la porta del seu cor, l’Esperit Sant els ha donat una nova visió, els ha restaurat aquesta visió transparent, original que tenia l’home abans del pecat i llavors sí, ha sabut reconèixer Jesús com el Crist, el Fill de Déu i els altres com a germans seus.

Us heu fixat que això és el que fem a l’Eucaristia? Però allò que fem ritualment, estem cridats a viure-ho en el nostre dia a dia, a fer-ho vida. El repte és: davant les pors, que no ens paralitzin i obrir la porta del cor, quan ens costa la relació amb els germans, desenvolupar la mirada de Déu —és germà meu—, i que la vida sencera sigui una ofrena a Déu, totalment i gratuïta, sense reservar-se res.

Joan Hernàndez, vicari.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS