Vet aquí que fa molts anys a la ciutat de Barcelona vivia un matalasser amb la seva dóna al carrer Consell de Cent 383 i el dia 5 de febrer de 1949 a la Pepita i en Fèlix la cigonya els va dur un nen (en aquells temps era la cigonya qui portava oficialment els nens i les nenes, que no naixien de part natural, com ara, a l’hospital).
De petit ja va pujar força ferm i amb el seu germà gran , en Fèlix, i els amics del barri, entre ells els germans Alsina, es van fer un tip de jugar pels racons de l’eixample. Sempre molt correctes, això sí. I, per berenar, no podia faltar el típic pa amb vi i sucre que ara ja no s’estila pel perill de provocar addicció a l’alcohol entre la menudalla.
Quan va arribar el moment va aprendre de lletra i més bé es va afeccionar per les lletres. No tenim del tot clar si va arribar a ser un lletraferit de primera, però encara és recordat al col·legi de l’Estonac com el millor professor de català de tots els temps. No en deixava passar ni una, de falta d’ortografia volem dir. I sense oblidar la necessitat d’utilitzar correctament la sintaxi.
Els caps de setmana sempre els tenia ocupats, i part de la setmana també, amb el moviment. No ens equivoquem, amb el moviment escolta: Minyons escoltes i Guies de Sant Jordi. Quines xerrades al voltant del foc de camp! (en aquells temps no eren tant estrictes com ara les normes sobre fer foc al camp ).
Entre l’amor al català i el ser fidels a la terra dels Minyons la dèria catalanista se li notava de lluny. No tenim molt clar si va arribar a ser un activista clandestí, però, segons diuen, quan el bigoti d’en Tejero es va moure pel Congrés de diputats, algú va pensar en la necessitat de desfer-se d’alguns papers que podien ser comprometedors si els tancs de València arribaven a Catalunya. Sort que les aigües no van arribar a sortir de mare!
I sempre aquella afició per la muntanya. Sempre que podia s’apuntava a les excursions. No ho sabem del cert, però diuen que en algun àlbum de fotos encara es pot trobar la prova del seu pas pels Encantats de Montserrat.
Llavors, tot d’una, va rebre un missatge de molt amunt que li demanava més compromís. Després de donar-li voltes es va decidir per servir als altres com a capellà. I ja el tenim al seminari, una mica granadet.
El pas per Sant Josep Oriol va ser una gran experiència. No van ser molts anys però la feina molta.
I un dia a la Sagrada Família ens va arribar la notícia de que el nostre entranyable Mossèn Joan marxava i que ens venia un rector nou. Com seria?
L’expectació va ser gran amb la incorporació del nou rector: Americana, pajarita, barba poblada, veu greu, homilies profundes però de vegades un xic massa llargues, a voltes impacient ....i una gran persona!
Ara ens fa 60 anys i tots els que aquí ens hem aplegat i molts d’altres que no han pogut venir, el volem felicitar i agrair-li tot el que fa per nosaltres a la parròquia.
Mossèn Josep Esplugas i de tot cor: Per molts anys!