dimecres, de setembre 28, 2022
dilluns, de setembre 26, 2022
DIUMENGE XXVI Temps de durant l'any (C) - 25/09/2022
Jesús ens situa sempre davant dues realitats,
dues actituds, dues propostes de vida entre les quals estem cridats a escollir.
A la paràbola d’avui ens presenta dos personatges, un pobre captaire i un home
molt ric. Fixeu-vos en un aspecte molt important: de tots els personatges que
Jesús fa servir a les seves paràboles, l’únic que té nom és Llàtzer, el
captaire. Això deu significar alguna cosa. Doncs, mirem aquests dos
personatges: en primer lloc tenim l’home ric, que només pensa en passar els
seus dies atipant-se i donant satisfacció als seus desitjos. No es preocupa per
als altres, per la gent que té al seu voltant, ni pensa en les seves
necessitats i els seus problemes. No. Ell només pensa en si mateix. Després
tenim al captaire, que és un home exclòs del àmbit social: se’l tracta pitjor
que els gossos, marginat per tothom. Però la diferència que Jesús vol posar de
relleu no es refereix a la posició social oposada d’aquestes dues persones,
sinó al seu diferent plantejament vital. A aquestes dues actituds corresponen
dues realitats que són incomunicables entre elles: el paradís i l’infern. La
moral d’aquesta paràbola és que no ens podem deixar distreure de manera
conscient davant la trist realitat de la pobresa que pateix la gent que tenim
al nostre voltant perquè el nostre rebuig, la nostra ceguesa fa que vagin
creant-se i ampliant-se uns abismes infranquejables de sentit i de vida entre
nosaltres i ells, igual de infranquejables com son els abismes que separen el
cel de l’infern. Atenció: no es tracta simplement d’una qüestió de diners,
d’aliments, sinó fonamentalment d’una actitud d’empatia envers tots els éssers
humans, de solidaritat, de compassió. Ens hauria de quedar ben clar que no
podem rebutjar les mans esteses d’aquells que busquen una vida digna o d’aquells
que volen fugir d’una mort precoç. Si escoltem els profetes de Déu amb el cor
obert, amb el cor generosament disposat a donar amor, aprendrem a escoltar els
crits d’aquells que es veuen expulsats de les seves cases a causa de les
guerres, dels abusos i de la opressió, i ara també a causa dels desastres
naturals extrems provocats pel canvi climàtic, i aprendrem a mirar als ulls
aquells que ens tendeixen les mans per trobar ajuda, consol, acompanyament.
Aquesta forma d’actuar crea ponts de comunicació entre les persones i, el més
important, ponts de reconciliació entre les persones i Déu. L’home ric de la
paràbola havia tancat als altres les portes del seu cor, convertint per sempre
la seva experiència en un vuit crònic, igual que tots aquells que tanquen els
seus cors a la bona nova. I aquesta cronicitat es manifesta en les paraules
d’Abraham dirigides als germans de l’home ric que escolliren la seva mateixa
actitud: si no fan cas de Moisès i dels profetes, tampoc es deixarien convèncer
per algú que ressuscités dels morts, amb una claríssima al·lusió al mateix
Jesús. I tot això perquè un cor tancat no té remei.
Davant la mà estesa del oprimits, Jesús ens
demana que obrim els nostres cors i que ho fem sense jutjar la procedència
d’aquella mà estesa, sinó actuant com ell actuava: acollint i estimant
publicans i prostitutes, ja que l’amor ho cura tot. Que així sigui.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
dilluns, de setembre 19, 2022
Diumenge XXV Temps de durant l’any (C) – 18/09/2022
És curiós el comentari que fa el Senyor
respecte aquest home. Sempre he pensat que és com estrany lloar aquest
comportament d’un que, en el fons, acaba aprofitant-se de la seva posició d’administrador
per als seus propis beneficis. Deixem aquesta incògnita per més endavant.
Tant primera lectura com l’Evangeli ens posa davant
nostre l’ús que fem dels béns materials. De fet, no és en va que aquí ens surt
la figura de l’administrador. Sabem que no som propietaris dels béns de la
terra, sinó que en som administradors. És el que ens revela el Gènesi quan Déu
crea la humanitat.
Per tant, cal preguntar-nos quin tipus de
relació tenim amb els béns de la terra. En la Doctrina Social de l’Església
trobem recollits uns principis que guien l’acció social dels cristians i de
l’Església com a conjunt. Hi ha dos que són relacionats amb això: la destinació
universal dels béns i l’opció preferencial pels pobres. El nom és bastant
definitori dels dos. Som administradors, les mans de Déu en el món per tal que
els béns arribin a tothom. «Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els
graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la
moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig
barrejat amb el gra.» Veiem com el profeta Amós posa veu a Déu denunciant
aquestes actituds.
La guia sobre la qual transiten aquests
principis i la resta de la Doctrina Social és la caritat. El gran problema del
personatge de l’Evangeli —i aquí tornem a agafar la
incògnita de l’administrador de la paràbola de l’Evangeli— és que no transita
per aquesta guia de la caritat. No es mou en les coordenades de l’amor per a la
seva acció respecte els béns del món.
Així doncs, és
curiós la lloança que en fa el Senyor, oi? Però fixem-nos en la motivació que
té per fer el que fa. No posa els béns per davant de les persones sinó al
contrari. Davant d’una situació dolenta, que l’ha fet replantejar-se això, ha
sabut respondre correctament perquè ha posat les relacions amb les persones,
les amistats per sobre dels béns, o d’altra manera: ha posat els béns al servei
de la relació amb els altres.
Podríem dir que
aquesta persona, es podria trobar en un procés de conversió: no està totalment
agafat per les riqueses del món, sinó que valora tenir amistats. És evident que
li falta entrar dins de la dinàmica de la caritat, de l’amor de Déu, però és un
pas. I el Senyor, ho valora.
Això ens fa
adonar de quina manera ens mira el Senyor: sempre mira el cantó bo. Ens mira
com un lapidari —el qui té per ofici tallar pedres precioses— es mira un
diamant en brut: ja veu com després de tallar-lo resplendirà.
Nosaltres som
diamants en brut, que les contrarietats de la vida, l’acció de l’Esperit Sant i
el propi treball de les nostres virtuts van tallant-nos, polint-nos perquè cada
dia resplendeixi més la nostra vida. És el camí de la santedat, el camí de
polir les pedres precioses que tenim dins.
El Senyor ens ha
beneït amb molts dons, no només materials. Hem parlat dels materials i de com els
hem d’administrar. Però, què passa amb els dons no materials que ens ha beneït
el Senyor? Cadascú de nosaltres tenim moltes virtuts, dons, talents. Depèn de
com els usem i quines motivacions… resplendiran més aquestes pedres precioses
que tenim. Si usem els béns en els rails de la caritat, moguts per l’Esperit
Sant que ens fa obrar, no mirant el nostre benefici, sinó obrant estimant els
altres, en cada situació, en cada petita cosa, faran resplendir aquestes
virtuts en nosaltres.
Llavors, la llum de Crist resplendirà en nosaltres i podrem nosaltres reflectir-la al món, a la gent del nostre voltant. Anem fent petits passos, cada dia, sense descans, que el Senyor ens acompanya, valora tot allò que fem i sobretot, tot allò que Ell fa en nosaltres. Poc a poc, resplendirem més i més. No voleu una vida resplendent?
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
dissabte, de setembre 17, 2022
divendres, de setembre 16, 2022
DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY
1. La bondat de Déu.
El diàleg entre Déu i Moisès, que hem escoltat en la primera lectura,
presenta d’una manera ingènua la bondat de Déu, però, potser per ingènua,
summament alliçonadora. Se'ns presenta un Déu amb trets humans: senyor exigent
amb els seus súbdits, capaç d'enfadar-se fins a l'extrem d'amenaçar amb la
destrucció aquell poble infidel a l'aliança establerta feia poc al Sinaí i ple
de desconfiança envers Déu; però també un Déu que, escoltant la petició de
Moisès, només de Moisès, es deixa entendrir i els perdona sense fer-se pregar
gaire.
Aquesta voluntat salvadora, aquesta comprensió de Déu envers la
debilitat dels éssers humans tan toscament i tan pintorescament expressada en
l'Èxode, ens és confirmada tan per l'evangeli com per la carta de Pau a
Timoteu. Déu no solament perdona sinó que és feliç de perdonar, la seva glòria
i la seva joia és la salvació de cada un dels humans (l'ovella perduda, la
dracma perduda). Déu és capaç de patir pel pecador i d'alegrar-se per la seva
conversió (el pare del fill pròdig). Que bé que ho va entendre l’apòstol Pau, a
partir de la seva pròpia experiència.
- Dues qüestions mirant endins.
1a. Com entenem i com vivim nosaltres les nostres pròpies experiències
de pecat i conversió? Ens adonem que no som res de l’altre dijous? Ens costa
reconèixer-nos pecadors, potser? Tenim prou confiança en Déu per deixar-nos
perdonar del tot, sense reats ni purgatoris i correspondre al seu perdó amb
alegria, agraïment i una conducta més digna i, per més digna, més humana i més
gratificant?
2a. Com entenem i com vivim nosaltres la realitat de pecat i conversió
de les persones del nostre entorn? Lluny de nosaltres tot sentiment de condemna
envers el pecador i, menys encara envers el pecador ostensiblement convertit, i
tot sentiment de venjança. Primer perquè no som ningú per jutjar ningú; segon
perquè estem obligats a imitar les actituds del Pare; aquí està la clau. El
Pare no pregunta res, el Pare no renya, en té prou amb el reconeixement del
pecat.
- Una actitud renovada.
Ens cal un gran esforç de discerniment lliure i seriós per a arribar a
un canvi de registres mentals, consistent a entendre que l’amor i el perdó
estan per damunt del rigor de la llei i de la venjança. I tot això sense ser
ingenus. Vull dir que sense permetre la injustícia. Cert que el nostre món no
ho afavoreix gens, perquè els pensaments de Déu estan tan lluny dels homes com
la terra és lluny del cel.
- Conclusió: Fiquem-nos en la pell de Déu.
Josep Esplugas Capdet, Prevere.
dimecres, de setembre 14, 2022
dimecres, de setembre 07, 2022
MISSA DEL DIUMENGE XXIII 03-04/09/2022
- Primera Lectura: Sv 9,13-19
- Salm: Sl 89
- Segona Lectura: Flm 9b-10.12-17
- Evangeli: Lc 14,25-33
Benvolguda família de
famílies que és la comunitat, benvolguts germans/es: Què respondríem a un persona que,
de sobte, ens preguntés: que és el que cal
per a seguir Jesús, per a ser deixeble seu, per a ser cristià? Avui, Jesús a
l’evangeli, ens dona una resposta molt
clara:
Què ens cal per seguir Jesús?
”Si algú vol venir amb mi i no
m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els
germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida no pot ser deixeble
meu”.
És veritat que mirant el que s'està
vivint en el nostre món fàcilment un pensa que això és impossible. Però, Jesús el que ens proposa és que revisem a fons la nostra
vida i que el posem a ell com el nostre centre, el nostre fonament i en ell dipositem
el nostre cor. I des d’ell, que és amor, que és la prova de fins a quin punt
Déu ens estima, estimarem als nostres pares, als nostres germans, als altres, d’una
manera nova, la de Jesucrist, que dóna
la vida per nosaltres, que és capaç de perdonar i
estimar els enemics, que no dóna mai a ningú per perdut.
*Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu: Jesús ens convida a fer nostre un nou estil de vida, capaç de carregar la pròpia creu, sense defugir el dolor ni el sofriment, disposat a renunciar al benestar, als diners, a les pròpies comoditats, i cercar el bé comú, la justícia, la pau , i per tant a no resignar-se ni deixar les coses com estan, si aquestes són injustes i insolidàries.
Així anirem assolint la saviesa de Déu, coneixerem que desitja Déu de
nosaltres, quina és la seva voluntat, sobretot, perquè no ens deixa sols, ens dona
la força del seu Esperit Sant, el mateix que propicià que Maria esdevingués
mare de Jesús i mare nostra.
Tots els cristians som germans Tots els que seguim Jesucrist som fills de Déu
i per tant germans. Sant Pau ens ho recorda des de la presó, amb la persona d’Onèssim, que li arriba com
esclau i que ell fa lliure, engendrant-lo en la fe i retornant-lo a Filèmon, com a germà estimat.
Com Jesús, com sant Pau, hem de mirar els altres com a semblants, sense
considerar-nos ni superiors ni inferiors. És la utopia cristiana que veu als altres amb
fraternitat, des de la igualtat i de l'estima: ”rep-lo com em rebries a mi mateix”. És a dir,
els anhels de la nova societat són possibles en la mesura en què és viva la
fraternitat social, l'amistat. Com a Europeus, ens ho hem de fer mirar, p.e: pel
que fa a les migracions al tractament i acolliment dels refugiats, cercant l’autèntica
justícia amb misericòrdia
Benvolguts germans/nes, renovem la nostra confiança en Jesús, com a deixebles, tinguem-lo sempre com a centre de les nostres vides, portem com Ell i amb Ell la nostra creu, sentint-nos units els uns als altres, disposats a renunciar a tot el que impedeixi que el seu Regne d’amor, de pau i de justícia esdevingui una realitat arreu.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)