Benvolguts germans i
germanes!
Una de les imatges que
sovint fem servir per descriure l’Església,
és la d’una barca. I com en la barca
de la humanitat, hi ha moments de tot, de bonança i de tempesta, de pau i joia
i de sofriment, de dolcesa i d’amargor.
Jesús, a l’evangeli, dalt la barca, convida
als seus deixebles a passar a l’altra riba. Els proposa un canvi d’ubicació i de perspectiva, així podran veure les
coses de manera diferent. També nosaltres, a la
nostra vida, des de la riba on estem, veiem les coses de manera diversa de com
les veu qui està en un altre lloc. I si filem prim, ens adonem que no és
el mateix veure les coses a la llum de la fe, que sense ella.
Amb Jesús, passar a
l’altra riba, és una nova oportunitat que se’ns dóna per recomençar, per a tornar-ho
a intentar, per a no rendir-nos i
donar-ho tot per perdut o impossible.
Fixem-nos, però, que podem trobar la
riba del món segons el pla i el projecte de Déu, però també la riba del món
concebut des de l’egoisme i des del
individualisme, des de la injustícia i la desigualtat, i a les dues
ribes ha d’anar a desembocar, per entendre’ns, la mar de la humanitat i la mar
de l’Església. Una mar, però, on tots hi estem ficats i que no ens estalvia,
que de vegades hàgim de patir, fortes tempestes i contratemps.
Jesús, s’adona que els apòstols tenen
por, reaccionen covardament davant la prova de la tempesta: “Per què sou tant porucs?”, els etziba.
La por és sovint un fre per la fe, i encara més,
evidencia la mateixa manca de fe.
La
fe suposa sempre vèncer moltes pors: por al compromís que comporta; por als
canvis; por a l’opinió dels altres; por en el si mateix de l’Església; i por sovint
al mateix Déu, imaginant-lo com un Déu malcarat, inquisidor i gens
misericordiós...
En els temps que correm, gens favorables
a la fe ni a l’Església, podríem tenir la temptació dels apòstols de
recriminar-li a Déu: “No
veieu que ens enfonsem?”. Ben segur que la
resposta que rebríem seria la mateixa que
hem escoltat a l’evangeli d’avui: “¿Encara no teniu fe?”.
Benvolguts/des, la fe mai és seguretat, sinó com deia un pensador, “és la capacitat de
superar els dubtes”.
Benvolguts germans i
germanes:
Hem escoltat la Paraula de
Déu, que avui ens fa veure que malgrat que les persones de vegades podem pensar que
tot depèn de nosaltres, que som imprescindibles, no hi ha ningú imprescindible, si bé tots som necessaris pel
Senyor. Especialment a l'hora de fer
créixer el Regne de Déu, a fi que
l'Evangeli, la Bona Noticia arribi i arreli arreu.
Sant Pau ho va poder comprovar en la seva
persona. Malalt i pobre, havia predicat sovint l'Evangeli, i se sorprenia de
com, malgrat les dificultats i la seva petitesa, la fe arrelava en aquells que
l'escoltaven.
Ell mateix era perseguit i empresonat
per anunciar-lo, i els fidels que el seguien eren mal vistos pels qui manaven,
però els qui havien escoltat la Paraula la guardaven al cor com un tresor i
n'anaven fent vida, tot i els entrebancs. S'acomplien de les paraules que hem
escoltat. Pau havia sembrat en ells la llavor de l'Evangeli, i començava a
germinar, a créixer, a donar fruit.
I nosaltres també podem constatar-ho
quan amb alegria veiem com la vida de molts dels nostres germans s'obra a
l'amor i al servei seguint l'estela de
Jesús, malgrat que l'ambient sigui advers. Un
cop la Paraula és sembrada, l'Evangeli, la bona notícia sobre Jesús -el Fill de
Déu que ens estima, que ha mort per nosaltres i ens salva- és coneguda per una
persona, aquesta comença un procés de creixement en la fe, d'amor a Jesús i de
conversió a Ell fins a començar una vida nova.
Els cristians, els qui creiem en Jesús,
tenim el repte, la missió d'anunciar-lo,
de sembrar la llavor de la seva Paraula, d'oferir l'Evangeli, a qui ens
envolta. Hem de dir als homes i dones del nostre temps i entorn, amb humilitat
i convicció, que Jesús és el millor regal que Déu Pare ens ha fet per salvar la
nostra vida. Per això hauríem de preguntar-nos
primer a nosaltres mateixos si veritablement hem crescut en la fe, com la
llavor que es llença a terra, o el gra de mostassa que es fa un gran arbust. També
ens hauríem de preguntar si estem donant fruits de bones obres, deixant-nos
guiar per l'Esperit de Jesús, i si els altres veient-nos com obrem se senten
atrets a seguir el mateix camí.
Sigui com sigui li hem de demanar a
Jesucrist que ens hi ajudi, que siguem persones acollidores i entregades a fer
el bé als altres, a ser mediació per a què
tothom amb qui ens relacionem vulgui apropar-se a Ell, conèixer-lo i estimar-lo
més i viure com ens proposa, pas a pas, conscients
que és el rellotge de Déu i no el
nostre, el que marca el ritme.
Benvolguts germans i germanes, demanem a Déu Pare que ens ajudi a escoltar-lo i parlar d'Ell pacientment, amb el nostre humil testimoni. Que en aquesta Eucaristia i en cada Eucaristia rebem la seva gràcia, perquè puguem ser fidels col·laboradors de la seva obra salvadora enmig del món.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Aquest passat diumenge, a les 6:00 de la tarda
i en motiu del 70è aniversari de la benedicció del Temple de la Sagrada Família
i el 7è aniversari de la inauguració de l'orgue, l’organista Mar Vaqué
(Tarragona 1994) ens va oferir un brillant concert d'orgue amb obres de
Dietrich Buxtehude, Andrea Gabrielli, Johann Gottfried Walther, Robert Schuman,
César Franck. Al final del concert ens va oferir un bis amb unes variacions
sobre els goigs de la Parròquia musicats per Elvira Bonhora.
Enguany com a novetat es va poder veure i
seguir el concert a través d'una pantalla instal·lada al presbiteri. Va ser
molt bonic i molt agradable poder veure com tocava.
També als seus professors, a la Parròquia i al
mestre Jordi Figueras per fer possible aquest concert i un agraïment a
l'empresa Bidons Egara per al seu suport econòmic.
Celebració del final de curs dels infants de 2n curs de Catequesi
que enguany han fet la 1ª comunió.
Benvolguts germans i
germanes! Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és un Déu que és amor, que és
relació, ho recordàvem diumenge passat en celebrar la festa de la Santíssima
Trinitat. Avui, celebrem la festa del Cos i la Sang de Crist, la prova més gran
del seu amor i la confirmació de l’aliança definitiva que fa amb nosaltres.
En la primera lectura de l’Èxode hem
escoltat com Déu ratifica la seva primera Aliança amb el poble escollit
d’Israel fonamentada en l’obediència a la Llei revelada i entregada a Moisès,
els deu manaments. És la contrapartida a que Déu hagi alliberat als oprimits de
l’esclavatge egipci. I fixem-nos, el signe de l’aliança és la sang dels vedells
immolats, amb que Moisès aspergí el poble. L’animal partit per la meitat
simbolitza les dues parts contraents que s’obliguen radicalment i accepten de
sofrir la sort d’aquest animal, sinó compleixen el compromís.
Sant Pau a la carta als hebreus, ens diu
que ara ja no és la sang dels animals, la que segella l’aliança de Déu amb la
humanitat, sinó que és Crist, el gran sacerdot, La sang és vida, donar sang és
donar vida. Crist ens dóna la seva sang,
ens dona la seva vida. Precisament per això, la solemnitat d’avui, duu el nom de “El Cos i la Sang” de Crist. És una festa, que
complementa a la del Dijous Sant, perquè és eminentment eucarística.
Per això se’ns proclama a l’Evangeli un
dels relats del Sant Sopar, enguany en la versió de Sant Marc. Jesús en el pa
partit i en la sang compartida, es lliura totalment a si mateix. L’Eucaristia,
el sagrament cimal, la font d’aigua fresca pels cristians. Ens és un
misteri, un gran regal del Senyor,
aliment de vida espiritual i estímul de compromís cristià. En ella experimentem
la presència de Crist en els signes del pa i del vi consagrats, reproduint el
misteri de la seva mort i la seva resurrecció. Com a Cristians, necessitem
alimentar-nos del pa i del vi de l’Eucaristia, del pa de vida i de la sang de
la salvació, Crist mateix que se’ns dóna i es fa present permanentment en
aquests signes.
El pa, però, es posa a taula per
partir-lo, repartir-lo i compartir-lo. Per això l’Església, que som tots,
uneix el sagrament de l’Eucaristia al
sagrament de la caritat. No es pot separar l’Eucaristia del compromís
personal i comunitari. Combreguem per a convertir-nos en pa per als altres.
El Senyor ens convida a
tots al banquet de l’Eucaristia, amb una especial predilecció envers els pobres
i els qui pateixen. No ens podem oblidar
del germà necessitat, perquè en ell hi ha Crist. Aprenguem del bon samarità que
no mira ni la raça, ni la creença ni el color de la pell d'aquell home
apallissat, simplement s'atura, canvia els seus plans i l'ajuda, se'n fa
càrrec. És el que fa Càritas, i també és el que som cridats a fer tots els qui
ens diem cristians, enguany amb el lema SER
MÉS POBLE AMB LES MANS ESTESES, disposats a ser testimonis de la nostra fe, a compartir el banquet de la Vida de
Jesús ressuscitat, sent signe de consol, de denúncia i d’esperança enmig d’una
societat trencada i ferida. Benvolguts/des,
la festa d'avui ens fa memòria que som convidats a viure en l'amor lliurat, com el de Crist, que es parteix i es
deixa menjar, perquè puguem viure gràcies a Ell. Si ens hi comprometem ben
segur que contribuirem a fer un món millor.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Benvolguts germans i
germanes!
Encara que pugui semblar
una contradicció, avui celebrem un dels misteris més coneguts, com a tals: el
misteri de la Santíssim Trinitat, que Déu és Pare, és Fill i és Esperit Sant, i
que a través de la comunió d’aquestes tres persones, Déu ens estima, ens
acompanya i ens salva. Ja ho deia Sant Tomàs d’Aquino, que “de Déu no podem saber tant qui és, com qui
no és”. Però el cert és que en aquesta festa s’afirma la dimensió
trinitària i comunitària de Déu. Només començar ens hem senyat invocant-lo sota
aquesta fórmula: EN EL NOM DEL PARE I DEL FILL I DE L’ESPERIT
SANT.
I
acabarem la celebració amb la benedicció: QUE US BENEEIXI DÉU PARE,
FILL I ESPERIT SANT, i quan ens van batejar, en el moment de tirar-nos al cap
l’aigua beneïda, el sacerdot digué en veu ben alta: ...JO ET BATEJO EN EL NOM DEL
PARE, I DEL FILL I DE L’ESPERIT SANT.
L’Evangeli que hem escoltat ens recorda
precisament això darrer, que al començar la nostra vida com a cristians, vàrem
ser batejats “en el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant”, ja
que aquesta fou la missió que reberen els apòstols per part de Jesús. És a dir,
des del bon començament estem segellats per l’amor trinitari de Déu, que és un
profund misteri de comunió.
Així doncs, des del senyal de la creu,
fins l’oració del “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant", fins al Credo,
tota la nostra fe i la nostra pregària són sovint trinitàries. Ens hi havíem
fixat? Afirmar la Trinitat de Déu, és afirmar un Misteri, que com a tal mai
l'acabarem d'entendre, però en cap cas no és una pura teoria abstracte i
allunyada. Només cal que mirem la nostra
societat actual, i ens adonarem com el rostre amorós i trinitari de Déu té moltes coses a oferir.
Davant
l’autoritarisme i el paternalisme, la dependència, la indiferència i la
manca de respecte de l'autonomia i llibertat de les persones i dels pobles, Déu
es mostra:
*com
un Pare misericordiós que ens estima amb
bogeria, però que respecta la nostra llibertat;
* com un Fill, Jesucrist,
depenent del Pare en tant que home com nosaltres, però conservant íntegra la
seva autonomia de Fill de Déu;
* com un Esperit
Sant defensor, sempre present, simbolitzat pel vent i el foc, que ens
ofereix els seus dons de ciència, enteniment, consell, saviesa, pietat,
fortalesa i temor de Déu perquè puguem donar bons fruits de: caritat, joia,
pau, paciència, benignitat, bondat, dolcesa i temprança.
El nostre Déu no és un Déu solitari,
aïllat, sinó un ésser en comunió ; i nosaltres,
creats a imatge i semblança seva, estem cridats també a ser éssers en comunió i
en comunitat els uns amb els altres, de tal manera que les nostres famílies i
les nostres comunitats haurien de ser un reflex de la comunió trinitària de
Déu, model màxim de tota convivència humana.
Benvolguts germans/nes, posem
fil a l’agulla i revisem com són les nostres relacions personals i
comunitàries, per tal d’anar millorant-les, compartint el que som i el que tenim, i
sobretot, estimant-nos. Deixem-nos guiar per Déu Pare, Fill i Esperit Sant, que
ens estima amb bogeria i per això Jesús ressuscitat serà amb nosaltres cada dia
fins a la fi del món. Que així sigui.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Foto del grup de la catquesi de la Missa de final de curs del dissabte 29 de maig, a 1/4 de 9 del vespre.
