Moltes vegades, el llibre de l’Eclesiastès o
Cohèlet, que hem llegit el seu inici en la primera lectura, se l’ha titllat
d’experiència d’un home que està de tornada de tot, i que per això diu que tot
és en va. Però, preguntem-nos, realment això és així? Podem dir que la Paraula
de Déu pot dir que tot és en va? En realitat una lectura més aturada del llibre
ens mostra com sí que hi ha una cosa que és important: Déu. I és evident, que
davant Déu, la resta queda totalment relativitzat, en un segon ordre de
prioritats.
Quantes vegades som com l’home de la paràbola
de l’Evangeli que ens preocupem per acumular coses: béns, anys, experiències,
viatges… i no ens adonem que molts cops ens enganxen. En el fons, és el que
relata el Gènesi amb la caiguda d’Adam i Eva: allargar la mà cap al fruit, per
tenir-lo, per assegurar-nos que no ens faltarà res. Marko Ivan Rupnik, artista
famós pels seus mosaics repartits per tot el món, va fer a la Cova de Manresa
un mosaic de la Creació i de la caiguda d’Adam i Eva. Es veu com en el primer
mosaic, hi ha unió, cosa que en el segon, hi ha un trencament: l’afany per
tenir, representat en Adam intentant agafar la màxima quantitat de fruita i
verdura trenca la relació amb l’altre.
Això ho veiem molt clarament en moltes
famílies, que s’han trencat per temes d’herències. Han preferit els béns que la
relació amb els familiars. Jesús es troba amb un cas similar i per això avisa:
vigileu amb els béns de la terra. És un reflex del nostre instint de
supervivència, però un instint no passat per la raó i l’espiritualitat, es pot desordenar
i que ens aferrem als béns. Si acumulem riqueses, seguretats, ens asseguraran
alguna cosa? «Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot
això que volies guardar-te, de qui serà?».
Si entrem en joc la segona lectura veurem com
Sant Pau ens contraposa els dos homes: l’home vell i l’home nou. L’home vell, és
el qui posa la confiança en les coses, en les experiències, en un mateix; l’home
nou, és el que està traspassat per l’Esperit Sant, i que posa la confiança en
Déu. Viu totalment traspassat per l’Esperit. Això fa que siguem plenament
humans, perquè serem més semblants a Crist. Quan parlem que l’home nou és
espiritual, no vol dir una espiritualitat desencarnada, sense tocar de peus a
terra. Vol dir, assumir plenament la nostra humanitat, tocant de peus a terra,
igual com Jesús assumeix plenament la nostra humanitat.
Per això, hem de fer morir allò que ens lliga
a la terra. El perill hi és: els béns ens poden lligar: diners, temps, la
nostra autonomia posada per sobre de tot… El perill de ser esclaus de tot això
és real, per això el Senyor ens avisa: vigileu! Cal revestir-nos de l’home nou,
l’home que pensa com Crist, que mira el món com Crist, que estima com Crist,
que té l’Esperit de Crist.
I la crida a ser «home nou» és per tots. Per
això, ja és igual ser esclau o lliure, bàrbar o escita, grec o jueu: tothom té
accés a entrar en la vida de Déu. I si reconeixem aquesta crida universal,
reconeixerem també la dignitat de tota persona i el que comporta obrar per
respectar aquesta dignitat.
I aquí entren en joc els béns que tenim. La
Doctrina Social de l’Església ens ensenya que els béns amb els quals el Senyor
ens beneeix és lícit que tinguin algun amo, que pugui haver una propietat “privada”, si és que se’n
pot dir així, però que en realitat, és una administració. Els pares de l’Església parlaven precisament
d’això: quan tu fas almoina, quan dones als altres, no estàs donant del que és
teu, sinó que estàs restituint allò que als pobres de justícia els pertany. Com
canviarien les coses si tots tinguéssim present que som administradors dels
béns amb què el Senyor ens beneeix. Administradors perquè després nosaltres
puguem exercir la caritat.
La litúrgia, i en concret l’Eucaristia són una
escola de vida. Si els béns que tenim no els posem a l’altar i ens els quedem,
Crist no es fa present amb el seu Cos i la seva Sang. Però quan els posem sobre
l’altar, els oferim, llavors passa el miracle: Crist es fa present. Això que
passa sobre l’altar, passa també en el dia a dia: cada cop que dono dels meus
béns (diners, temps, talent, autonomia…) a qui ho necessita, Crist mateix
s’està fent present també allà. No deslliguem Eucaristia i vida: sempre van
juntes!
Que el Senyor ens concedeixi de viure de
manera despresa, pensant que som administradors de tot el que ens ha donat, que
ens transformi cada dia més, traspassant-nos del seu Esperit.
Joan Hernàndez, Vicari.
-1.jpg)
-2.jpg)
-3.jpg)
-4.jpg)
