dimecres, de juny 29, 2022
dilluns, de juny 27, 2022
Diumenge XIII durant l’any
Aquest que acabem de escoltar avui és el punt
d’inflexió decisiu de l’evangeli de Lluc. Aquell rostre transfigurat en el
Tabor, aquell rostre tan maco, es converteix en el rostre decidit del Jesús
d’avui, que s’encamina cap a Jerusalem. Un rostre fort, decidit, resolutiu.
A partir d’ara, i durant deu capítols, Lluc
ens relata el gran viatge de Jesús cap a la creu. La primera desavinença
d’aquest camí la vivim avui a un poble de Samaria, on es neguen a rebre’l. La
reacció de Jaume i Joan, davant d’aquest rebuig, és lògica i humana: ens ho
pagareu, ull per ull, la llei del talló. La lògica humana ens diu que els
enemics es combaten i eliminen. En canvi, Jesús vol eliminar el concepte mateix
d’enemic. Aquí hi ha en joc quelcom molt important. Jesús vol obrir la ment
dels seus amics i vol demostrar-los que ell no té res en comú amb aquells que
volen fer baixar el foc sobre els altres, per més heretges o enemics que puguin
ser. Déu no és un Déu de venjança, i
Jesús és el defensor de la llibertat que fins i tot defensa la llibertat
d’aquells que no pensen com ell. Defensant aquell poblet que el rebutja, Jesús
està defensant tots nosaltres també. Per a ell, l’ésser humà està per damunt de
qualsevol cosa, també de les seves idees. Anem cap a un altre poble! Jesús té
el món sencer davant d’ell, és un peregrí sense fronteres, té al seu abast un
món de trobades. A la volta de qualsevol cantonada de Samaria sempre hi haurà
una criatura que escoltar, una llar a la que desitjar la pau; un cec per curar,
un altre pecador per perdonar, un cor per embenar, un pobre a qui anunciar que
el Regne de Déu es per aquells com ell. El rostre que camina revela la seva
total i indomable confiança en la criatura humana; si no és aquí, serà més
enllà, però sempre hi haurà un cor predisposat per al somni d’amor de Déu.
En la segona part del evangeli ens trobem amb
tres personatges que ens representen a tots. Les guineus tenen caus, i els
ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap. Sabem que en
realitat no era així: Jesús tenia molts amics que estaven ben contents de
rebre’l per compartir amb ell el pa i els somnis. Amb aquesta metàfora dels
guineus, Jesús ens traça una explicació de la seva existència, amenaçada pel
poder religiós i polític, sotmès constantment al risc, sense cap seguretat. Aquell
que vulgui viure tranquil i en pau en el seu niu segur, no pot ser deixeble
seu. Estem acostumats a entendre la fe com un consol i un recolzament, com pa
bo i com alegria. Però l’evangeli d’avui ens avisa que la fe és també quelcom
més: un projecte del que emana l’esforç joiós d’obrir nous camins, la certesa
de pertànyer a un sistema obert, no a un sistema tancat. El cristià corre
sempre el risc de ser rebutjat i perseguit, perquè sovint acaricia el món a
contrapèl i no es conforma mai amb el pensament dominant.
Deixa que els morts enterrin els seus morts.
Una frase aparentment molt dura, però que no significa cap menyspreu als
afectes humans, sinó més aviat una invitació a anunciar el Regne de Déu, a fer
coses noves, a no quedar-se parats en allò que és, allò ja vist, allò ja
pensat, per cercar una vida plena. Necessitem frescor a les nostres vides, i el
Senyor necessita gent viva.
Gent que, com aquells que han posat ja la mà a l’arada, no miren enrere, no miren als errors del passat, a les incoherències, als fracassos, sinó que miren endavant, als grans camps del món, on els solcs de l’arada són ferides, sí, però plenes de vida. Perquè el solc surti dret, el llaurador no es pot distreure mirant enrere. I nosaltres som els llauradors cridats a llaurar una porció de terra, encara que sigui petita, sense mirar cap enrere sinó mirant l’arada i el camp, perquè el solc surti dret i profund. I sabem que, després, el Senyor passarà i sembrarà amb vida aquells solcs de la nostra existència.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
dissabte, de juny 25, 2022
MISSA DEL COS I LA SANG DE CRIST 18-19/6/2022
Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, benvolguts/des germans i germanes: Avui, en la festa del Cos i la Sang de Crist, contemplem el sagrament l’Eucaristia: “ font i cimal de tota la vida cristiana” i de la vida de l’Església. I és que Jesús ens convida a participar setmana rere setmana en aquest banquet fent memòria, això és tornant a viure l’últim sopar amb els apòstols, la mort a la creu i la seva Resurrecció: el misteri pasqual, que en cada Eucaristia actualitzem.
Hem escoltat com Melquisedec, rei de salem, (shalom pau ”, rei de pau”), anomenat sacerdot del Déu altíssim, va beneir Abram i li portà pa i vi, després de derrotar a cinc reis orientals que tenien esclavitzat al seu poble. Aquest personatge és una premonició del mateix Jesús, Sacerdot, que s’ofereix ell mateix a Déu per amor a nosaltres i per la nostra salvació, en el pa i el vi del darrer sopar, que un cop beneïts, esdevenen el seu cos i la seva sang que parteix i reparteix, dient-nos, en paraules de Sant Pau: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial...Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial”. Així, ens diu Sant Pau, cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni.
Déu és amor, i ens acompanya sempre i d’una manera especial en la senzillesa i la humilitat dels signes de l’Eucaristia, un tros de pa sense llevat i una mica de vi, i allà hi ha Crist, el seu Fill, el rostre de la seva misericòrdia, de manera que sent Déu omnipotent i etern s’abaixa i s’acosta a nosaltres perquè ens estima i ens anima a ser bon pa i bon vi per al món, que no hi manqui ni el pa material ni el Pa de l’Evangeli. Evangeli que avui ens evoca el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos de Jesús davant una multitud. Jesús, que volia fer un recés amb els apòstols, canvia de plans i acull la gentada que el busca, els parla i guareix als qui en tenen necessitat. Es fa tard, la gent té gana i els dotze, tot i que tenen Jesús, no veuen la manera de poder-los atendre. El millor és aviar-los. Però Jesús, els sorprèn dient-los: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” Només amb 5 pans i 2 peixos? Ell pren la iniciativa, els fa seure a tots en grups de cinquanta, inclosos els apòstols. Aleshores, un cop asseguts, beneeix aquells aliments, els parteix i els dóna als deixebles perquè siguin ells els qui els reparteixin. “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de sobres”. Aquest miracle anticipa el Sant Sopar i la Pasqua de Jesús, en què institueix l’Eucaristia: una vida donada, trencada a trossos per saciar, no només alimentar, a tota la humanitat, perquè aquesta era la seva missió, servir i donar la vida en rescat de la multitud.
Benvolguts/des, cada vegada que combreguem entrem en aquesta dinàmica de lliurament: si ell ens se’ns ha donat del tot, també nosaltres ens hem de donar als altres. No podem combregar amb Jesús sense sentir-nos comunitat que s’esforça a obrir la porta als altres, a no tenir por, a deixar-se tocar, a posar-se en marxa, compartint des de l’amor de Crist, el que som i el que tenim amb tothom, especialment amb els + necessitats, Perquè som el que donem. Som amor, com ens recorda avui Càritas. Que aquesta Eucaristia de Corpus, dia de l’amor, de la caritat, ens ajudi a donar-nos amb generositat.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dimecres, de juny 15, 2022
dilluns, de juny 13, 2022
MISSA DEL DIUMENGE DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT 11-12/06/2022
Benvolguda família de
famílies que és la comunitat, germans i germanes:
Després de la cinquantena Pasqual, reprenem
el temps de durant l’any, però no baixa la intensitat del nostre compromís
cristià. Amb la solemnitat d’avui de la SANTÍSSIMA TRINITAT esdevé una bona
recapitulació dels efectes del misteri pasqual: els misteris de la mort i
resurrecció de Jesús, la seva ascensió a la dreta del Pare i l’efusió de l’Esperit
Sant en la Pentecosta ens han permès entrar a la vida de la gràcia i en la
dinàmica de Déu que un però que a la vegada és manifesta a través de tres
persones: PARE, FILL (JESUCRIST) I ESPERIT SANT, que és comunió d’amor del Pare
i el Fill, per l’Esperit Sant.
Només començar, us heu adonat que ja
l’hem invocat: EN EL NOM DEL PARE, DEL FILL I DE L’ESPERIT SANT. I d’aquí un moment professarem la nostra fe,
respondrem al CREDO, i direm amb tota naturalitat que: CREC EN UN DÉU PARE TOT PODERÓS...I EN JESUCRIST,
ÚNIC FILL SEU I SENYOR NOSTRE...CREC EN L’ESPERIT SANT.
Així
doncs, si algú ens preguntés: QUÈ I QUI ÉS DÉU PER A TU? Que li respondríem? Jesús, ens hi ajuda:
*Déu és un pare bo
que ens estima amb bogeria, sense fer distincions, en tot cas, les fa en favor de les persones més desafavorides, de les que
els manca salut, dels malalts. Per això, Jesús, ens diu que podem parlar amb Déu, com a fills
estimats, dient-li PARENOSTRE, no meu ni
teu, sinó de tots.
*Un Déu que ESTÀ
EN EL CEL, però que té les portes
obertes, gràcies a que Jesús, el Fill i germà nostre, ha anat preparar-nos-hi
una estança. Ell, amb la seva manera de ser i de fer ens ensenya el camí que hi
porta: estimant, curant, perdonant, fent el bé...
*Però a més
a més, Jesús a la Pentecosta, ens envia l’Esperit Sant, el defensor, l’Esperit
de la veritat, que ens ajuda a comprendre les seves paraules, el seu
evangeli, que ens dóna força per estimar com Ell ho va fer, que ens convoca i
reuneix com a gran família, com a l’Església, per a celebrar l’àpat de
l’Eucaristia, fent que el pa i el vi que oferim esdevinguin el cos i la sang de
Jesús, que se’ns dóna com aliment, que necessitem per continuar el nostre camí.
Per a celebrar els altres sagraments, entre ells el que també celebrem avui: la
unció dels malalts. Precisament avui, dins d’aquesta Eucaristia, un grup de
persones el rebran, a través del qual el sacerdot i la comunitat cristiana
pregaran per elles, els imposaran les mans damunt del cap i els ungiran amb l’oli
dels malalts (l’oli símbol de guarició i de benestar). És la trobada sacramental
amb Crist Metge, que continua estant proper als cristians malalts per curar-los,
alleujar-los i alliberar-los del mal. La unció no és per als qui es troben
inconscients i a punt de morir. I menys encara pels qui ja han mort. És una sagrament
pels qui pateixen seriosos inconvenients de salut, siguin joves o grans, pels
que han de ser sotmesos a una operació considerada greu, pels qui ja tenen una
edat avançada.
divendres, de juny 10, 2022
dimecres, de juny 08, 2022
FI DE CURS DELS JOVES
Pelegrinatge urbà amb Maria des de Safa, passant pel cambril de la Catedral i acabant a les Esglésies de Sant Pere, amb una aturada especial a Santa Maria.
dimarts, de juny 07, 2022
Pentecosta C – 05/06/2022
Avui la litúrgia ens posa davant dels nassos,
una realitat que segurament no en siguem molt conscients de la seva existència
en la nostra vida: el Paràclit, l’Esperit Sant, la tercera persona de la
Trinitat.
A Occident, és el gran desconegut, encara que
en l’Església Oriental sí que es té més present. El pintem sempre com un colom
o com una llengua de foc, fruit de les imatges bíbliques que tenim.
Tanmateix, hem de tenir una cosa clara: és una
persona, no una energia, o una força a-personal. És tan persona com el Pare o
el Fill. Això a Orient es té més clar gràcies, en part, a Andrei Rublev, un
inconògraf rus que al segle xv va
pintar la icona de la Santíssima Trinitat. Allà hi va pintar tres persones, amb
la mateixa cara, ni més vells ni més joves. En Déu no hi ha edat, perquè és
etern.
Si concretem una mica, veurem que, sense
l’Esperit no seria possible l’Església. Qui manté unida l’Església, qui incorpora
nous membres gràcies al Baptisme és l’Esperit Sant. Sense l’Esperit no tindríem
Eucaristia perquè és Ell qui opera la transformació dels dons eucarístics en
Cos i Sang de Crist, el qui posseeix l’Esperit Sant en plenitud.
Crist Ressuscitat ens envia l’Esperit seu i
del Pare, alena sobre nosaltres, donant-nos l’Esperit que vivifica, que dona
nova vida, la vida sobrenatural, la vida per a poder entrar en comunió amb Déu.
L’Esperit Sant habita en nosaltres i nosaltres
som temples de l’Esperit. Si és així, com és que tants cops se’ns oblida? Per
que no ens acostumem a dir més sovint, en el nostre dia a dia «Veniu, Esperit
Sant»?
Hi ha una màxima que es diu sempre a nivell
litúrgic. És en llatí, però veureu que és molt senzill: «lex orandi, lex
credendi, lex vivendi». Allò que es prega, és allò que es creu i és el que,
després, es viu. Diem en la litúrgia que sense l’Esperit Sant no sabrem què hem
de demanar per a pregar com cal. Ho creiem de veritat? O creiem que l’oració és
una iniciativa nostra? Hem tingut nosaltres la iniciativa avui de venir a
celebrar l’Eucaristia? Tot això és una il·lusió: Déu sempre té la iniciativa en
tot. És l’Esperit Sant qui ens ensenya a pregar, qui ens mou a venir a celebrar
la Pasqua del Senyor.
Si creguéssim més en l’Esperit Sant,
s’eliminaria de nosaltres gran part del voluntarisme, del neopelagianisme que
denunciava el Papa Francesc en la seva carta Gaudete et Exsultate.
Creure que ens podem salvar per les nostres forces, creure que les nostres
bones obres ens guanyen el cel, que ho podem tot sense Déu. Sense l’Esperit, no
podem res, i allò que fem, molts cops destorba l’obra de l’Esperit Sant.
Qui es pensi que la vida espiritual és
bàsicament fer coses, està equivocat. Principalment, la vida espiritual és
deixar-se fer, deixar-se transformar per l’Esperit. Sí, treure impediments,
aferraments, pecats, el que sigui, però deixar-se transformar per l’Esperit. I
per què? Per a viure en Déu, perquè habiti en nosaltres.
Fixeu-vos com amb aquest exemple que explica
sant Joan Maria Vianney, el rector d’Ars sobre un pagès que va conèixer, hi
veiem el deixar-se fer:
Un pagès arribava cada tarda a la seva
Església, s’asseia i no deia cap paraula, tampoc feia cap acte, pregària,
lectura d’un llibre o devocionari o algun moviment especial. Ell li va
preguntar: disculpi, però estic intrigat per les seves visites a l’església.
Què fa que vingui cada tarda? Què ve a fer si jo no el veig resar, ni
agenollar-se, ni fer cap gest o acte especial? El pagès el mira i amb humilitat
li diu: Miri, jo vinc cada dia a veure Crist i no sé què dir-li, llavors jo el
miro, i ell em mira… això és tot.
Això és deixar-se mirar per Crist, deixar-se
transformar gràcies al seu Esperit. Sobren les paraules, perquè hi ha el
llenguatge de l’amor. Vine, Esperit Sant! Vine i habita en nosaltres, guia’ns,
transforma’ns, divinitza’ns, fes-nos partícips de la naturalesa divina tal com
la vas unir a la nostra en la persona de Jesús. Inunda’ns amb el teu amor per
estimar com tu estimes, donar vida com tu ens la dones.
Deixem a Déu ser Déu, que inici en nosaltres
tota bona obra, deixem-nos estimar, deixem-nos transformar, aquí, ara, en
aquesta Eucaristia.
Joan Hernàndez, vicari.
