dijous, de juny 13, 2024

Diumenge X de durant l’any (B) – 09/06/2024

 


«Mira, soc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi». És una de les frases que més es citen de l’Apocalipsi, perquè l’objectiu a la vida és això: obrir la porta de la nostra casa, de la nostra intimitat, la nostra interioritat a Déu, que Ell prengui possessió de nosaltres i ens divinitzi.

La nostra naturalesa caiguda en pecat —i això ho veiem genialment relatat avui en el Gènesi— ens fa veure quin efecte té el pecat: veiem la nostra nuesa i ens tapem, ens amaguem. Perquè el proïsme i Déu comencem a veure’ls com a competidors, comencem a pensar que el proïsme i Déu ens poden fer mal, ferir-nos en la nostra intimitat. Pensem que poden violentar la nostra llibertat. Per això ens amaguem, tenim por.

No hem tingut mai l’experiència de reservar-nos certes coses, de donar-nos parcialment als altres per por? Si em dono completament, si em mostro tal com soc, l’altre té més poder sobre mi i tenim una certa por a que l’altre ens pugui utilitzar. És el mateix que li passa a Adam i Eva. Per què fins que no havien pecat no tenien pudor? Per què no els feia res mostrar-se nus davant l’altre? Perquè no es sentien mirats com un instrument sinó mirats en la seva globalitat, totalment compresos, veient la dignitat que tenen pel fet de ser creats a imatge de Déu. Després del primer pecat, aquesta mirada ja no hi és.

Per tant, la nostra existència ve marcada per aquesta por. I la nostra relació amb Déu, també. Déu truca a la porta de la nostra interioritat, per entrar i viure amb nosaltres. Però molts cops estem amagats com Adam, ens fa por perquè és com si percebéssim que Déu ens ve a treure llibertat. I la tasca del dia a dia és desactivar aquesta visió.

Crist ha vingut a salvar-nos, a rescatar-nos d’aquesta situació absurda en la que vivim. Ell no ha tingut recança a acollir-nos en la seva intimitat, tant que no hi cabien a casa seva, segons ens diu l’Evangeli avui.

Déu s’ha acostat, ha plantat el seu tabernacle, la seva tenda, el seu habitatge entre nosaltres. I davant d’això, tenim dues opcions: rebutjar-lo, no deixar-lo entrar amb l’excusa que el que diu són il·lusions, coses que no tenen ni cap ni peus, molt bonic però que no toquen de peus a terra —són aquells familiars que se’l volen endur perquè es pensen que s’ha tornat boig— o bé l’excusa que com que ens treu de les nostres seguretats, explica doctrines noves i nosaltres no estem disposats a deixar-nos incomodar, l’acusem que això no ve de Déu, sinó del dimoni.

L’altre opció és com tots els que l’envoltaven, que es converteixen en família de Jesús. Crist els acull a casa seva, formen part de la seva intimitat, són els seus íntims, familiars, amics predilectes… tots ells, han vençut les pors, s’han deixat guiar per l’Esperit Sant, no l’han injuriat dient que Déu mateix s’ha tornat boig o que està endimoniat sinó que han obert la porta del seu cor, l’Esperit Sant els ha donat una nova visió, els ha restaurat aquesta visió transparent, original que tenia l’home abans del pecat i llavors sí, ha sabut reconèixer Jesús com el Crist, el Fill de Déu i els altres com a germans seus.

Us heu fixat que això és el que fem a l’Eucaristia? Però allò que fem ritualment, estem cridats a viure-ho en el nostre dia a dia, a fer-ho vida. El repte és: davant les pors, que no ens paralitzin i obrir la porta del cor, quan ens costa la relació amb els germans, desenvolupar la mirada de Déu —és germà meu—, i que la vida sencera sigui una ofrena a Déu, totalment i gratuïta, sense reservar-se res.

Joan Hernàndez, vicari.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 09/06/2024

 

dilluns, de juny 03, 2024

MISSA DEL COS I LA SANG DE CRIST 01-02/06/2024

 


Benvolguda família de famílies, germans i germanes! Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és un Déu que és amor, que és relació, ho recordàvem diumenge passat en celebrar la festa de la Santíssima Trinitat. Avui, celebrem la festa del Cos i la Sang de Crist, la prova més gran del seu amor i la confirmació de l’aliança definitiva que fa amb nosaltres.

En la primera lectura de l’Èxode hem escoltat com Déu ratifica la seva primera Aliança amb el poble escollit d’Israel fonamentada en l’obediència a la Llei revelada i entregada a Moisès, els deu manaments. És la contrapartida a que Déu hagi alliberat als oprimits de l’esclavatge egipci. I fixem-nos, el signe de l’aliança és la sang dels vedells immolats, amb que Moisès aspergí el poble. L’animal partit per la meitat simbolitza les dues parts contraents que s’obliguen radicalment i accepten de sofrir la sort d’aquest animal, sinó compleixen el compromís.

Sant Pau a la carta als hebreus, ens diu que ara ja no és la sang dels animals, la que segella l’aliança de Déu amb la humanitat, sinó que és Crist, el gran sacerdot, La sang és vida, donar sang és donar vida. Crist ens dona  la seva sang, ens dona la seva vida. Precisament per això, la solemnitat d’avui,  duu el nom de “El  Cos i la Sang” de Crist. És una festa, que complementa a la del Dijous Sant, perquè és eminentment eucarística.

Per això se’ns proclama a l’Evangeli un dels relats del Sant Sopar, enguany en la versió de Sant Marc. Jesús en el pa partit i en la sang compartida, es lliura totalment a si mateix. L’Eucaristia, el sagrament cimal, la font d’aigua fresca pels cristians. Ens és un misteri,  un gran regal del Senyor, aliment de vida espiritual i estímul de compromís cristià. En ella experimentem la presència de Crist en els signes del pa i del vi consagrats, reproduint el misteri de la seva mort i la seva resurrecció. Com a Cristians, necessitem alimentar-nos del pa i del vi de l’Eucaristia, del pa de vida i de la sang de la salvació, Crist mateix que se’ns dóna i es fa present permanentment en aquests signes.

El pa, però, es posa a taula per partir-lo, repartir-lo i compartir-lo. Per això l’Església, que som tots, uneix  el sagrament de l’Eucaristia al sagrament de la caritat. No es pot separar l’Eucaristia del compromís personal i comunitari. Combreguem per a convertir-nos en pa per als altres.

El Senyor ens convida a tots al banquet de l’Eucaristia, amb una especial predilecció envers els pobres i els qui pateixen, perquè en ells hi ha Crist. Aprenguem del bon samarità que no mira ni la raça, ni la creença ni el color de la pell d'aquell home apallissat, simplement s'atura, canvia els seus plans i se'n fa càrrec. És el que fa Càritas, i també és el que som cridats a fer tots els qui ens diem cristians, enguany amb el lema  ALLÀ ON ENS NECESSITES OBRIM CAMÍ A L’ESPERANÇA,, disposats a compartir el banquet de la Vida de Jesús ressuscitat, sent signes de consol, de denúncia i d’esperança enmig d’una societat trencada i ferida.    Benvolguts/des, la festa d'avui ens fa memòria que som convidats a viure  en l'amor  lliurat, com el de Crist, que es parteix i es deixa menjar, perquè puguem viure gràcies a Ell. Si ens hi comprometem ben segur que contribuirem a fer un món millor.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

MISSATGE CÀRITAS

 

FULL DOMINICAL - EXTRA CORPUS

 

FULL DOMINICAL 02/06/2024