Sfamília: de juny 2024

dissabte, de juny 29, 2024

Diumenge XII de durant l’any (B) – 23/06/2024

«L'amor que el Crist ens té ens obliga». Estem en deute amb Crist i quan algú està en deute amb algú l’obliga a ser exquisit amb aquella persona, a donar-li profundes gràcies i a intentar correspondre a aquell favor que han fet per tu.

Doncs amb Crist, el mateix. Hem de reconèixer, com diu sant Pau que «un ha mort per tots […] perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos, sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat». Crist ens ha salvat, té el poder sobre el mal i la mort: aquest és el missatge de l’Evangeli. El mar, signe de mort, no té poder sobre Crist ni sobre la barca de Pere —signe de l’Església— en la qual Crist hi va. Crist ha vençut la mort, ens ha salvat perquè visquem per a Ell. Aquest és el fonament: l’amor que Crist ens té, l’ha fet obrar així.

Per tant, hem de ser exquisits en el tracte amb el Senyor: dedicar-li moments en la pregària, però moments de qualitat, no quan estem ja a punt d’adormir-nos —que també i així ens adormim amb el Senyor— sinó temps de qualitat, escoltant la seva Paraula, celebrant l’Eucaristia… i també un tracte exquisit amb aquells que Crist ha volgut que siguin gairebé sagrament seu: els pobres i necessitats —recordem Mateu 25: tenia fam i em vau donar menjar, etc.—.

Donar-li profundes gràcies a Déu. No només en la pregària, sinó també amb la vida. És el repte: viure una vida eucarística, és a dir, una vida que sigui una acció de gràcies a Déu. Com? Doncs obrant tal com Ell vol: no valorar ningú per la seva condició mortal, ens ha dit sant Pau. En altres paraules: no tenint mires humanes sinó divines. Respectar la dignitat de tota persona perquè són imatge de Déu, llegir la història personal i universal com història de salvació i d’amor que Déu ens té, morir als nostres criteris i punts de vista per abraçar els criteris i la mirada de Déu…

Finalment, intentar correspondre a l’amor. Començar pels germans. Sant Joan ens diu que qui no estima el germà que sí que veu no pot dir que estimi Déu que no veu. Portar una vida on jo no sigui el centre, sinó el germà que em necessita: ja sigui per fer-li companyia perquè no té ningú, ja sigui compartint els meus béns perquè no té el necessari per viure dignament, ja sigui pregant per ell perquè és una obra de misericòrdia. En definitiva, portar una vida d’entrega, com tots els sants —que són exemple per a nosaltres— han portat.

Tan de bo cada dia que ens llevem, tinguéssim aquesta frase com a primera cosa, a la porta de l’habitació o on sigui penjada, perquè no se’ns oblidi: L'amor que el Crist em té m’obliga. I concretar a què m’obliga en aquell dia que comença.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

dijous, de juny 27, 2024

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

FULL DOMINICAL 23/06/2024

dilluns, de juny 17, 2024

Diumenge XI de durant l’any (B) – 15/06/2024

Estem en camí. L’home és un ésser pelegrí, que camina cap a una plenitud. Els cristians sabem què és aquesta plenitud: Déu mateix. Sant Pau ens ho recorda: «mentre vivim en el cos, vivim com emigrants lluny del Senyor». Estem de pas, la nostra vida aquí és un caminar.

Això és molt obvi però molts cops semblem instal·lats en aquesta vida, com aquell que pelegrina i que viu tan bé a l’hostal que s’oblida que ha de seguir caminant i que té una meta. Molts cops se’ns oblida que passem per aquest món però com emigrants i que la nostra pàtria és al cel.

Sant Pau ens parla del coratge: «ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor». Però qui ha tastat les comoditats de l’hostal, té la temptació d’acomodar-se, i de mirar-se el camí que resta amb por, amb por de perdre allò que gaudeix aquí: és que farà fred durant el camí, o farà sol, o potser hi ha la possibilitat d’extraviar-se o potser em trobo amb alguna bèstia…

Ens cal tant mirar al Senyor…! És el que ens dona coratge. Quan un veu quin és el terme del camí, la recompensa que hi obtindrà, no farà el que sigui per aconseguir-ho? Si et diuen que al final del camí hi ha esperant-te la persona amb qui has de compartir tota la vida, la persona de qui n’estàs bojament enamorat, què faràs? Et quedes a la comoditat? Et deixes vèncer per la por? L’amor dona coratge, l’amor dona força, empenta, il·lusió i esperança. No serà que nosaltres ens falta molt i molt d’amor pel Senyor encara?

Per tant, fins aquí veiem que hi ha dues coses importants: vigilar amb les comoditats i tenir la vista fixa en Jesucrist. Això no deixa de ser una exemplificació de la vida espiritual: lluitar contra tot allò que ens impedeix seguir Crist i fixar la nostra mirada en Ell perquè ens doni el seu amor, la força, l’esperança i la fe per avançar.

Per tant, podem preguntar-nos: el món ens omple de comoditats i nosaltres també hi contribuïm. Què ens fa estar còmodes i que ens impedeix seguir el camí? Què ens fa tenir por d’acostar-nos al Senyor? Què ens fa aigualir l’evangeli?

Siguem responsables amb els bens de la terra, que la comoditat, el benestar i la salut no són valors absoluts sota els quals tot s’ha de supeditar.

La llavor, sigui quina sigui que es troba còmode a sota terra, no compleix la seva funció. En canvi, si es dona del tot, si s’entrega per donar vida a altres, aquella llavor creix, dona fruit i fins els ocells venen a ajocar-se a les seves branques. Si vivim massa còmodament, no serem capaços de donar fruit. Prenem l’exemple dels sants: cap es va quedar en les seves comoditats sinó que es van sentir interpel·lats per Déu i pel proïsme a donar-se. Com? Cadascú a la seva manera: entregant els seus béns, donant el seu temps per escoltar i aconsellar els altres, des de la pregària pel l’Església i la humanitat, ensenyant els infants, acompanyant la gent gran, rescatant prostitutes, acollint forasters i immigrants, posant bon humor…

La cultura individualista i egocentrista ens mata: tu has de mirar per tu, els altres, no són problema teu. Traiem-nos això del cap! La nostra vida és per entregar-la. No parlem sempre de fer Eucaristia la nostra vida? Què és l’Eucaristia? «Això és el meu cos entregat per vosaltres», «la meva sang vessada». Que el Senyor ens ajudi a viure la vida així, com una entrega, per donar fruit, per seguir caminant, sempre fixos els ulls en Ell, que tinguem clara quina és la nostra meta i que som emigrants en aquesta vida.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

CRÒNICA DEL CONCERT

Aquest diumenge dia 16 de juny , en motiu del 73è aniversari de la benedicció del temple de la Sagrada Família, hem gaudit d'un extraordinari concert a càrrec de dos joves violoncel·listes amb molt i molt de talent, l'Alba Morros i el Sergi Garcia, que han interpretat d'una manera sublim peces de Johann Sebastian Bach, Jean Baptiste Masse i Michel Corrette i una darrera peça molt coneguda, arranjada per l'Alba Morros. Moltíssimes gràcies! També volem agrair la col·laboració fidel del Sr. López i la seva empresa Bidons Egara, S.L. i la bona coordinació i disponibilitat del Jordi Figueras des de la Comissió de Música de la Parròquia. I donem-ne gràcies a Déu!!!

CONCERT DE LA CELEBRACÓ DEL 73è ANIVERSARI DE LA BENEDICCIÓ DEL TEMPLE

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

CELEBRACIÓ DELS 20 ANYS DE LA DIÒCESI DE TERRASSA

FULL DOMINICAL 16/06/2024

diumenge, de juny 16, 2024

73è ANIVERSARI DE LA BENEDICCIÓ DEL TEMPLE

dijous, de juny 13, 2024

Diumenge X de durant l’any (B) – 09/06/2024

«Mira, soc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi». És una de les frases que més es citen de l’Apocalipsi, perquè l’objectiu a la vida és això: obrir la porta de la nostra casa, de la nostra intimitat, la nostra interioritat a Déu, que Ell prengui possessió de nosaltres i ens divinitzi.

La nostra naturalesa caiguda en pecat —i això ho veiem genialment relatat avui en el Gènesi— ens fa veure quin efecte té el pecat: veiem la nostra nuesa i ens tapem, ens amaguem. Perquè el proïsme i Déu comencem a veure’ls com a competidors, comencem a pensar que el proïsme i Déu ens poden fer mal, ferir-nos en la nostra intimitat. Pensem que poden violentar la nostra llibertat. Per això ens amaguem, tenim por.

No hem tingut mai l’experiència de reservar-nos certes coses, de donar-nos parcialment als altres per por? Si em dono completament, si em mostro tal com soc, l’altre té més poder sobre mi i tenim una certa por a que l’altre ens pugui utilitzar. És el mateix que li passa a Adam i Eva. Per què fins que no havien pecat no tenien pudor? Per què no els feia res mostrar-se nus davant l’altre? Perquè no es sentien mirats com un instrument sinó mirats en la seva globalitat, totalment compresos, veient la dignitat que tenen pel fet de ser creats a imatge de Déu. Després del primer pecat, aquesta mirada ja no hi és.

Per tant, la nostra existència ve marcada per aquesta por. I la nostra relació amb Déu, també. Déu truca a la porta de la nostra interioritat, per entrar i viure amb nosaltres. Però molts cops estem amagats com Adam, ens fa por perquè és com si percebéssim que Déu ens ve a treure llibertat. I la tasca del dia a dia és desactivar aquesta visió.

Crist ha vingut a salvar-nos, a rescatar-nos d’aquesta situació absurda en la que vivim. Ell no ha tingut recança a acollir-nos en la seva intimitat, tant que no hi cabien a casa seva, segons ens diu l’Evangeli avui.

Déu s’ha acostat, ha plantat el seu tabernacle, la seva tenda, el seu habitatge entre nosaltres. I davant d’això, tenim dues opcions: rebutjar-lo, no deixar-lo entrar amb l’excusa que el que diu són il·lusions, coses que no tenen ni cap ni peus, molt bonic però que no toquen de peus a terra —són aquells familiars que se’l volen endur perquè es pensen que s’ha tornat boig— o bé l’excusa que com que ens treu de les nostres seguretats, explica doctrines noves i nosaltres no estem disposats a deixar-nos incomodar, l’acusem que això no ve de Déu, sinó del dimoni.

L’altre opció és com tots els que l’envoltaven, que es converteixen en família de Jesús. Crist els acull a casa seva, formen part de la seva intimitat, són els seus íntims, familiars, amics predilectes… tots ells, han vençut les pors, s’han deixat guiar per l’Esperit Sant, no l’han injuriat dient que Déu mateix s’ha tornat boig o que està endimoniat sinó que han obert la porta del seu cor, l’Esperit Sant els ha donat una nova visió, els ha restaurat aquesta visió transparent, original que tenia l’home abans del pecat i llavors sí, ha sabut reconèixer Jesús com el Crist, el Fill de Déu i els altres com a germans seus.

Us heu fixat que això és el que fem a l’Eucaristia? Però allò que fem ritualment, estem cridats a viure-ho en el nostre dia a dia, a fer-ho vida. El repte és: davant les pors, que no ens paralitzin i obrir la porta del cor, quan ens costa la relació amb els germans, desenvolupar la mirada de Déu —és germà meu—, i que la vida sencera sigui una ofrena a Déu, totalment i gratuïta, sense reservar-se res.

Joan Hernàndez, vicari.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

FULL DOMINICAL 09/06/2024

dilluns, de juny 03, 2024

MISSA DEL COS I LA SANG DE CRIST 01-02/06/2024

Benvolguda família de famílies, germans i germanes! Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és un Déu que és amor, que és relació, ho recordàvem diumenge passat en celebrar la festa de la Santíssima Trinitat. Avui, celebrem la festa del Cos i la Sang de Crist, la prova més gran del seu amor i la confirmació de l’aliança definitiva que fa amb nosaltres.

En la primera lectura de l’Èxode hem escoltat com Déu ratifica la seva primera Aliança amb el poble escollit d’Israel fonamentada en l’obediència a la Llei revelada i entregada a Moisès, els deu manaments. És la contrapartida a que Déu hagi alliberat als oprimits de l’esclavatge egipci. I fixem-nos, el signe de l’aliança és la sang dels vedells immolats, amb que Moisès aspergí el poble. L’animal partit per la meitat simbolitza les dues parts contraents que s’obliguen radicalment i accepten de sofrir la sort d’aquest animal, sinó compleixen el compromís.

Sant Pau a la carta als hebreus, ens diu que ara ja no és la sang dels animals, la que segella l’aliança de Déu amb la humanitat, sinó que és Crist, el gran sacerdot, La sang és vida, donar sang és donar vida. Crist ens dona la seva sang, ens dona la seva vida. Precisament per això, la solemnitat d’avui, duu el nom de “El Cos i la Sang” de Crist. És una festa, que complementa a la del Dijous Sant, perquè és eminentment eucarística.

Per això se’ns proclama a l’Evangeli un dels relats del Sant Sopar, enguany en la versió de Sant Marc. Jesús en el pa partit i en la sang compartida, es lliura totalment a si mateix. L’Eucaristia, el sagrament cimal, la font d’aigua fresca pels cristians. Ens és un misteri, un gran regal del Senyor, aliment de vida espiritual i estímul de compromís cristià. En ella experimentem la presència de Crist en els signes del pa i del vi consagrats, reproduint el misteri de la seva mort i la seva resurrecció. Com a Cristians, necessitem alimentar-nos del pa i del vi de l’Eucaristia, del pa de vida i de la sang de la salvació, Crist mateix que se’ns dóna i es fa present permanentment en aquests signes.

El pa, però, es posa a taula per partir-lo, repartir-lo i compartir-lo. Per això l’Església, que som tots, uneix el sagrament de l’Eucaristia al sagrament de la caritat. No es pot separar l’Eucaristia del compromís personal i comunitari. Combreguem per a convertir-nos en pa per als altres.

El Senyor ens convida a tots al banquet de l’Eucaristia, amb una especial predilecció envers els pobres i els qui pateixen, perquè en ells hi ha Crist. Aprenguem del bon samarità que no mira ni la raça, ni la creença ni el color de la pell d'aquell home apallissat, simplement s'atura, canvia els seus plans i se'n fa càrrec. És el que fa Càritas, i també és el que som cridats a fer tots els qui ens diem cristians, enguany amb el lema ALLÀ ON ENS NECESSITES OBRIM CAMÍ A L’ESPERANÇA,, disposats a compartir el banquet de la Vida de Jesús ressuscitat, sent signes de consol, de denúncia i d’esperança enmig d’una societat trencada i ferida. Benvolguts/des, la festa d'avui ens fa memòria que som convidats a viure en l'amor lliurat, com el de Crist, que es parteix i es deixa menjar, perquè puguem viure gràcies a Ell. Si ens hi comprometem ben segur que contribuirem a fer un món millor.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.