dilluns, d’octubre 31, 2022

DIUMENGE XXXI DE DURANT L’ANY. 29-30/10/2022


Benvolguda família de famílies, germans/nes:

Hem dit moltes vegades que Déu escriu recte en ratlles tortes. Per molt que ho intentem, mai podrem copsar fins a quin punt ens estima i ni  què està disposat a fer perquè ningú de nosaltres ens perdem ni ens separem d’Ell.  Així de clar ens ho diu el llibre de la saviesa: Perquè ho podeu tot us apiadeu de tothom, i dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se.

A Déu res li passa desapercebut, i de tota circumstància, fins i tot de les negatives, dels moments de tribulació i de pecat,  en fa ocasió per a que, reconeguem el nostre error i ens aixequem per a  continuar el camí amb més fe.

Per si no quedava clar que Déu és amor i misericòrdia, el salmista el lloa amb aquestes paraules: El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor, és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat.

Però és el seu Fill unigènit, Jesús, en la seva trobada amb Zaqueu, nom que curiosament significa “pur”,  qui ens revela d’una manera més clara la voluntat de Déu: salvar el que estava perdut. Aquesta serà la seva missió primordial i la manera de mostrar la seva misericòrdia.

Jesús passa per la vida de Zaqueu, com també ho fa per la nostra. Però ens costa veure’l. També com Zaqueu, sovint ens mirem el melic i traïm els que ens envolten, per satisfer el nostre interès. Però en això no hi trobem ni la felicitat ni la “salvació”.

Zaqueu, home influent i ric, però infeliç, intueix que en Jesús pot trobar la pau perduda. Comença un procés de recerca. I, no dubte a fer el ridícul, si convé per poder veure i trobar-se amb Jesús, enfilant-se a un arbre. La resposta de Jesús no es fa esperar: “Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.”

Mentre Zaqueu baixa de seguida i el rep tot content, els altres que contemplen l’escena, se n’escandalitzen. Com pot ser que Jesús mengi amb un pecador?. Ja l’havien jutjat i condemnat. Per Ells Zaqueu  no era digne de ser salvat. Però Jesús, Déu que salva, entra a la casa de Zaqueu, com vol entrar també a la nostra. I un cop entra, res torna a ser igual. Tot canvia. La vida de Zaqueu i de la seva família pren un nou sentit: els diners, els bens materials, esdevenen mitjans per ajudar als necessitats. Les persones  ja no són “contribuents” a qui puc explotar, sinó germans que he d’estimar i ajudar:Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més”.

Amb Jesús, Zaqueu troba la felicitat. Ja no serà el corrupte i lladre menyspreat i temut, sinó el germà estimat i admirat:Avui s’ha salvat aquesta casa...

 Benvolguts/des, estiguem atents per acollir Jesús que “passa per la nostra vida” i es fa present en el camí  quotidià, reconeguem amb alegria com ens estima i deixem-nos corregir i reprendre per Ell, a fi que siguem capaços de compartir la nostra fe, el nostre temps, les nostres qualitats i els nostres recursos, i que com a Zaqueu, també ens pugui dir: “Avui s’ha salvat aquesta casa”.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 


FULL DOMINICAL 30/10/2022

diumenge, d’octubre 30, 2022

dissabte, d’octubre 29, 2022

AVUI FESTA GRAN: CELEBREM ELS 90 ANYS

Avanço algunes fotos de la festa d'avui: celebració dels 90 anys de la Parròquia.
D'aquí uns dies publicaré les fotos i el vídeo complets de la festa.

dimarts, d’octubre 25, 2022

Diumenge XXX Temps de durant l’any (C) 23/10/2022


Com són les coses, eh? El fariseu no torna perdonat. El fariseu que és el model de perfecte israelita: complia 613 lleis, dels quals 248 manaments i 365 prohibicions. Aquesta no és la perfecció, per tant, de la que parla el Senyor en el sermó de la muntanya: «Sigueu perfectes com el vostre Pare del cel és perfecte».

Això ens ha de fer pensar en com veiem nosaltres la perfecció i com ens acostem a la pregària i com és la nostra relació amb Déu. Farem una comparança entre el que ens explica sant Pau i el fariseu de la paràbola. Perquè, des de fora, aparentment tenen el mateix problema: que s’enalteixen. Però mirat amb detall és molt diferent.

El fariseu, ens diu la paràbola que pregava dins seu. De fet, en l’original en grec és molt més potent la imatge: pregava cap a ell mateix. És a dir, no hi havia una veritable pregària, sinó un monòleg. Estava tancat en ell mateix, i per tant, la seva referència era ell. Era autoreferencial. Per tant, d’aquí s’entén que es posi ell com exemple, com a model. Jo no soc com aquests, jo soc el bo i la resta no. Es creia que complint els manaments es feia mereixedor de la gràcia de Déu. S’ho havia guanyat… i més, després de complir 613 manaments…! No creieu?

No havia entès encara que vivia en una ficció. Nosaltres no podem fer res per salvar-nos. Fa unes setmanes veiem com els béns no ens asseguraven res. La paràbola va dels qui es creien confiats en ells mateixos… i tenien els altres per no res. Ah! És que aquí hi ha el problema. Si jo m’ho he guanyat tot, vol dir que si un altre no li van bé les coses és perquè no s’ha esforçat prou, perquè Déu els ha castigat, perquè són uns mandrosos, uns pecadors, unes rèmores per la societat…

No està en la dinàmica de l’amor de Déu. No ha experimentat l’amor de Déu. Només que l’hagués experimentat, hauria sortit de si mateix, la seva pregària seria, ja no un monòleg, sinó una veritable relació amorosa amb el Senyor.

Sant Pau ho ha experimentat a la seva vida. Trobant-se que estava perseguint Déu mateix en els cristians, quan ell es creia fer un favor al Senyor perseguint aquests heretges que afirmen que un home és Déu. Vol dir que ha experimentat com la misericòrdia del Senyor l’ha rescatat d’aquesta situació i que no n’és mereixedor. Ell s’ha mantingut fidel a respondre a l’amor de Crist i pot dir que té reservada la corona que s'ha guanyat. Però ho diu des de la certesa que l’ha guanyada perquè Déu ha estat en ell i ha obrat tot això de bo que hi veu. No és obra seva, sinó de Déu.

El cobrador d’impostos… tres quarts del mateix. El seu pecat, la seva mala vida el fan adonar que si no és el Senyor, ningú pot salvar-lo i li implora misericòrdia. Viu segons la veritat, no està en una ficció. Confia, s’abandona a aquell que sap que pot perdonar-lo immerescudament. Per això torna perdonat a casa i l’altre no.

I nosaltres? Quants cops caiem en la trampa de reclamar al Senyor que sigui bo amb nosaltres perquè inconscientment creiem que ens ho mereixem? Senyor, és que faig tantes coses per tu… i ara em passa això? I Ell ens pot contestar, amb paraules dels Improperis que es canten el Divendres Sant: «Què més havia de fer per tu que no hagi fet?» Quantes coses ha fet? Podrem mai igualar-les? Tot és do immerescut, mogut no per si som més bons o ens ho mereixem més o menys sinó per l’amor, amor gratuït.

Si el Senyor ens ha estimat així, això què implica en la meva vida? No he de fer jo el mateix? Pensem en una persona, que no l’hem estimat així i que el Senyor vol que l’estimem com Ell ens ha estimat. I demanem: «Senyor, que pugui estimar amb el teu amor».

Joan Hernàndez, vicari i prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

DOMUND

 

FULL DOMINICAL23/10/2022

 

dimarts, d’octubre 18, 2022

DIUMENGE XXIX DE DURANT L’ANY. 15-16/10/22


Benvolguda família de families, germans/es:   

Som conscients que una de les eines que tenim els humans per relacionar-nos pacíficament i per a fer un món més just és el diàleg, parlar i escoltar, amb atenció i respecte.  I si això és bo a nivell humà, ho és encara més que dialoguem amb qui ens ha creat a imatge i semblança seva i que ens estima amb bogeria: Déu.    Al diàleg amb Déu en diem PREGÀRIA. Jesús, el seu Fill, ens n’ensenya i ens fa adonar que la pregària és fonamental per la nostra vida, en tot moment i en tota circumstància. Les lectures que hem escoltat aquest diumenge ens esperonen, precisament, a PREGAR CONFIADAMENT I SENSE DEFALLIR.

Hi ha dos personatges. D’una banda un jutge, que no té temor de Déu ni consideració als homes. Podríem considerar-lo una radiografia del nostre moment actual, quan la nostra societat, inclosos nosaltres mateixos, no fem cas de les demandes de justícia que ens fan els nostres germans/nes que pateixen necessitat.

Per l’altra, una viuda, que juntament amb l’estranger, l’emigrant i l’orfe són a la Bíblia exemples dels més necessitats, pels quals Jesús té una especial predilecció.

Ella, que no té a ningú en qui recolzar-se, demana amb constància, sense desanimar-se, a aquell mal Jutge que li faci justícia contra qui li ha posat un plet, volent-se aprofitar de la seva indigència, i gràcies a la seva perseverança, ho aconsegueix. Així doncs, si aquell jutge indigne, accedeix finalment a fer-li justícia, davant la seva insistència, com no ho farà Déu, que ens estima i que està sempre disposat a escoltar-nos, a dialogar amb nosaltres, a acollir la nostra pregària?

Ens podem comptar entre els seus elegits, si bé ho són preferencialment  les viudes d’avui, els pobres, els senzills, els humils. Convé, doncs, que revisem com és la nostra pregària. És pacient i constant?.  O només ens n’enrecordem de Déu quan van maldades?.   Confiem de debò en què Déu ens escolta i obra sempre amb justícia?. Déu és amor i per això és JUST.  Compte  amb nosaltres, no només amb la nostra pregària confiada i constant sinó també amb la nostra disponibilitat per a posar-nos mans a l’obra, amb les mans alçades com Moisès dalt del turó, per a fer guanyar la pau, la justícia, el perdó, la veritat, la solidaritat, enfront el conflicte, la injustícia, la venjança, la mentida i l’egoisme. No podem restar impassibles, passar de llarg o fer el sord com aquell jutge injust davant tantes necessitats de germans/nes nostres que s’apropen a Càritas o d’altres entitats solidàries, perquè no tenen res ni tant sols per menjar. Hem d’acollir el consell de Sant Pau a Timoteu: Obrar el bé, estimant, no de qualsevol manera, sinó a la manera de Déu, rebel·lada per   Jesucrist, a l’Evangeli.

Benvolguts/des, Jesús avui ens fa una pregunta fonamental: Però quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra? Que aquesta Eucaristia ens ajudi a respondre positivament,  mantenint-nos pacients i constants en la pregària, en el nostre diàleg amb Déu, Pare bo i just, que ens estima i que obra amb misericòrdia, i que confia en el nostre testimoni personal i comunitari per a fer la seva voluntat aquí en la terra com es fa en el cel, guiats pel seu fill Jesús, i la força del seu Esperit Sant.

Joan Làzaro i Padrós. pevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 16/10/2022

 

dilluns, d’octubre 10, 2022

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY


  1. L’agraïment, expressió de la fe.

Una de les expressions més importants de la fe és l'agraïment. Avui la litúrgia ens presenta dues mostres d'agraïment: Naaman a Eliseu i el leprós samarità a Jesús. I l'un i l'altre són precisament de pobles enemics dels jueus, el primer un arameu (un sirià) el segon un samarità. En tots dos relats s'hi endevina un fet sorprenent per als jueus coetanis de Jesús: la salvació arriba a tots els pobles, més encara: els altres pobles són capaços d'assumir, d'acceptar i d'agrair la salvació que ve de Déu, més que ells mateixos..

  1. A qui  he de donar gràcies?

Em sembla molt més raonable que tot plegat, inclòs jo mateix, sigui causat per un ésser intel·ligent que no pas per l’atzar. I agrair al Déu de Jesucrist perquè no només m’ha fet, sinó que, a més, m‘estima. Això no és tan evident però, què vol que li digui? Em sento millor amb un Déu que estima que amb un Déu simplement totpoderós i omniscient.

  1. Agrair, què?

3.1. Abans que res l'existència de la realitat. Imperfecta i inacabada, injusta i misteriosa... però és. I jo soc perquè hi ha realitat. Encara més; potser he d’agrair la imperfecció de la realitat perquè em permet fer-me persona col·laborant amb Déu al perfeccionament de la creació.

3.2. Immediatament després que Déu m’ha creat intel·ligent i lliure a imatge d’Ell mateix. No soc Déu però en soc imatge. Gràcies a la llibertat i a la intel·ligència em puc adherir al pla que Déu es proposa i em proposa per a realitat sencera i per a mi mateix. En altres paraules em puc deixar estimar per Déu fins al punt que Ell mateix em pugui donar la perfecció que ara em manca.

3.3.  I encara el do de Jesucrist: la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció inseparablement. La resurrecció de Jesús em palesa que la realitat té sentit més enllà d’ella mateixa. La finalitat de la creació és l’accés al segon estadi de la creació: la vida nova en Déu. Tot obra de Déu amb el meu consentiment pel que fa a mi mateix. Però obra de Déu, que em lleva la immundícia de la lepra i em permet viure en la llibertat dels fills de Déu. Encara més, agrair la capacitat de poder agrair: Jesús guareix la lepra, però només l’agraïment salva l’ésser humà.

3.4.  I moltes més coses concretes podem agrair; molts detalls més o menys insignificants del viure diari, només cal que cadascú examini la pròpia memòria personal. I en aquestes coses concretes també hi incloc les limitacions. Si no hi hagués mal, hi podria haver bé?

  1. Epíleg.

Confiem en Jesucrist, ens recorda 2Tm perquè ell és fidel encara que nosaltres no en siguem. És cert que el podem negar i quedem al marge de la salvació mentre mantinguem la negació (ell també ens nega, és clar), però és prou fidel per acceptar-nos de nou si deixem de negar-lo. 

Josep Esplugas i Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 


FULL DOMINICAL 09/10/2022

 

dilluns, d’octubre 03, 2022

MISSA DEL DIUMENGE XXVII 1-2/10/2022

 

Benvolguda famílies de famílies, germans/nes:  

La persona humana, per molt que de vegades vulgui autodefinir-se com atea o no creient, porta inscrita dins seu la necessitat de creure en quelcom que vagi més enllà d’ella mateixa. La fe és un do i una virtut, tant gran i tant necessària, que l’hem d’acollir agraïdament i cuidar, treballar, perquè creixi. Quan ens tanquem en nosaltres mateixos, pensant que davant les circumstàncies de la vida ens ho podem fer sols, caiem en l’orgull, l’egoisme i això ens fa mal i fa mal. Aleshores notem que la nostra vida fa tentines. Ho diu molt bé el profeta Habacuc:

L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut

Ens cal reconèixer que necessitem Déu  a les nostres vides, que ens cal creure-hi, ser humils per  adonar-nos que només Ell pot guiar-nos cap a la veritable felicitat, pel camí del bé, de l’amor i de la pau. El salmista n’ha fet experiència i per això ens proposa:

Veniu, prosternem-nos i adorem-lo, agenollem-nos davant el Senyor, que ens ha creat, ell és el nostre Déu, i nosaltres som el poble que ell pastura, el ramat que ell mateix guia

Déu vol estar al nostre costat, i ho ha demostrat encarnant-se en Jesús. Jesús ens revela l'amor de Déu Pare-Mare,   carregant damunt seu, dalt la creu, el nostre mal, el nostre pecat i  la mort, per a vèncer-los amb la seva resurrecció, i  guanyar-nos la salvació i la vida eterna. Però, a més ens dóna el seu Esperit Sant, per a que no defallim a l’hora de seguir les seves petjades, estimant i lluitant quotidianament contra el mal i les injustícies. Així, Sant Pau ens  exhorta amb aquestes paraules:

Procura revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny...viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’t amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres 

Els apòstols, escollits per Jesús, per ajudar-lo en la seva missió evangelitzadora, s’adonen de les seves pors, covardies i limitacions, i per això li demanen: Doneu-nos més fe”. També ho hem de fer nosaltres, apòstols dels segle XXI. No és fàcil obrar com Jesús ho fa. Per les nostres pròpies forces no ens en sortim, som massa fràgils, i si no estem ben arrelats a ell, sovint, a la primera dificultat o problema que ens ve, ens enfonsem. En el fons,  encara no som prou conscients del gran do de la fe que hem rebut:

Només que tinguéssiu un fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria

I com s’ha de notar que tenim fe? En la discreció i en la senzillesa de procurar fer bé la missió que cadascú tenim encomanada, no pas com a amos, sinó com a servidors, especialment dels més desvalguts. Servir sense exigir ni esperar res a canvi, doncs ja ho hem rebut amb el do de la fe,   disponibles, atents al que espera el Senyor de nosaltres per acomplir-ho amb responsabilitat. Aquest ha de ser el nostre distintiu com a cristians.  

Quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”

I no hem de patir, perquè tenim el millor amo: Déu, que és amor.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

JORNADA DIOCESANA DE CATEQUISTES

El passat dissabte 1 d'octubre, la Delegació de Catequesi del Bisbat de Terrassa organitza la Jornada Diocesana de catequistes d'inici de curs, amb l'Eucaristia d'enviament i dues sessions de formació. 

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS


 

FULL DOMINICAL 02-10-2022