dimarts, de novembre 19, 2024

Diumenge XXXIII de durant l’any (B) – 17/11/2024

 


La humanitat sempre ha tingut la necessitat de buscar punts de referència, punts ferms, incommovibles. Si ara els punts ferms podrien ser constants físiques de l’univers: la durada d’un segon, la velocitat de la llum, la constant de gravitació universal, en l’antiguitat, el sol, la lluna i els estels eren punts ferms, no tenien canvi: cada dia surt el sol i puc preveure la sortida i la posta, puc preveure les fases de la lluna, la posició dels estels i a més, aquests m’ajuden a orientar-me en la nit.

No és només una imatge d’un cataclisme còsmic, la que presenta Jesús, sinó la caiguda de tot punt de referència, de tota cosa segura. Això succeirà a la fi dels temps, però en el dia a dia, podem fer-ne experiència en algunes ocasions: situacions molt, molt difícils que ens fan pensar que el sol no surt a la nostra vida, o que tots els punts de referència han desaparegut, vivim molts cops situacions límit on veiem que res és segur, tot és canviable. I la pregunta és: i on construeixo la vida? Quin és el meu punt de referència? Quina és la meva esperança?

L’esperança serà la promesa del Senyor: el dia que s’enfosqueixi el sol i la lluna de la teva vida, vindrà el Fill de l’Home, el Senyor no et deixarà, vindrà amb poder, amb glòria. Ell és la teva esperança. Ara que estem a punt de començar l’any jubilar 2025, centrat en l’esperança, cal fonamentar-la bé.

Desgràcies, incerteses, guerres n’hi ha hagut sempre i n’hi haurà sempre. Però el Senyor roman: Crist és ahir, avui i pels segles. La gent viu amb molta por i incertesa el futur, i no els falten motius: podré pagar la hipoteca el mes que ve? Seguiré treballant o em faran fora? La guerra d’Ucraïna s’estendrà cap a nosaltres? Què serà del nostre món d’aquí 50 o 100 anys? Però els falta una cosa: la certesa que passi el que passi, Déu hi és present i el puc trobar en els goigs i en les penes. Res ens pot separar de l’amor que Crist ens té. Res em pot separar perquè l’únic que em podia separar que és el pecat i la mort han estat vençuts un cop per sempre a la Creu.

Quines proves hi ha que l’amor de Déu és incommovible? Mira l’Escriptura, repassa-la, és la seva Paraula que ens ha deixat per estar amb nosaltres, per fer-se conèixer i estimar. Mira l’Eucaristia: és el sacrifici renovat de Crist, cada dia torna a dir que sí a l’entrega total al Pare per nosaltres. Mira la resta dels sagraments: són signe del seu amor. Mira l’Església i els germans: són presència de Crist en el món, al teu voltant. Ell és esperant-te en el seu cor.

Potser estem molt acostumats a viure així, tenint Déu com a la nostra esperança i potser no ens fa por el futur ni vivim en la incertesa o ens deixem portar per ella, però hi ha molta gent que necessita aquest missatge de salvació, aquesta Bona Nova. I aquí és tasca de tots, com a batejats, de ser missioners al nostre voltant: amb paraules si cal, però sobretot amb la vida. Que puguin preguntar-nos quina és la raó de viure amb alegria i esperança en un món en què molts cops tot sembla enfonsar-se.

Alegrem-nos de tenir un Déu que sempre és al nostre costat i que el podem trobar en tota ocasió. Fem nostre el salm: «el meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo. […] joia i festa a desdir a la vostra presència; al vostre costat delícies per sempre». Preguntem-nos cada dia: qui és la meva alegria? Qui és la meva esperança? En què poso la seguretat i on puc edificar la meva vida?

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

dijous, de novembre 14, 2024

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY

 


1.    Redempció i santificació.

La carta als hebreus interpreta la mort de Crist amb les categories sacrificials de l’Antiga Aliança. La mort de Crist al Gòlgota és el sacrifici definitiu d’expiació; ja no caldrà fer-ne cap més. Entenguem què vol dir això per a la gent del segle XXI. L’encarnació de Déu en Jesús de Natzaret significa la divinització del món. Ja no cal res més perquè res més no pot ni de lluny assemblar-se a aquesta acció divina sobre el món. El món ha estat redimit, això és divinitzat, cosa tan gran i innovadora que encara avui provoca refús de diverses maneres. El cristià és aquell que acull l’acció santificadora de Déu amb agraïment i hi compromet la seva vida. Ho fem?

2.    La vídua pobra i el fariseisme

L’evangeli ens diu que la generositat solidària no depèn de la quantitat sinó de l’actitud de la persona. La vídua de Sarepta i la vídua de l’Evangeli donen allò que tenen  per viure amb senzillesa i privacitat. Els fariseus, d’aleshores i d’ara, que també n’hi ha, són exhibicionistes i fatus. Quan de temps ha de passar perquè la nostra església abandoni tots els tics fariseus, que la desfiguren? Si més no, nosaltres fem compromís d’abandonar tot fariseisme. Serem més feliços.

Josep Esplugas Capdet, prevere.