Sfamília: d’octubre 2024

dimecres, d’octubre 30, 2024

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY

1. Context.

Jesús és a punt d’entrar a Jerusalem, on deixarà la pell. La guarició del cec Bartimeu és l’últim episodi de la pujada a Jerusalem. A la meitat del capítol 8 comença la pujada, durant la qual Jesús va preparant els deixebles per a l’escàndol de la passió, és a dir, el fracàs de Jesús a ulls humans. Ja hi tornem, sempre hi tornem, la perspectiva de Déu va al revés de la perspectiva humana. La missió a Galilea acaba amb l’episodi de la guarició del cec de Betsaida i la pujada a Jerusalem amb la guarició del cec Bartimeu. Durant el camí Jesús ha volgut preparar els deixebles, però no se n’ha sortit, seguien cecs. Necessitaven la “llum” de la creu per poder seguir Jesús, tal com ell vol.

2. El procés de l’evangelització.

L’episodi és una al·legoria del procés evangelitzador: Algú ha anunciat Jesús al cec; ell ha acollit l’anunci i quan passa Jesús el reconeix; Jesús li fa verbalitzar el seu desig, li dona la llum i, amb la llum, el pot seguir i el cec el segueix cap a Jerusalem, cap a la creu.

El cec li demana la llum i Jesús la hi concedeix perquè mai no nega res de bo a ningú. El cec està a les perifèries i Jesús passa per les perifèries. Allí es troben l’evangelitzador i el qui busca la llum. I el cec segueix Jesús en el camí cap a la creu, un camí de plor i de consol com anuncia Isaïes.

2. I nosaltres?

Els creients acompanyem Jesús en el camí cap a la creu, perquè, si el busquem, Ell ens fa caure les benes dels ulls. Aquest gest és salvador. Només quan assumim la creu del món ens posem en la dinàmica de la resurrecció.

3. Sacerdot i sacerdots.

Assumir la creu ens empeny a ser sacerdots. Recordem que sacerdot és la persona que intercedeix pels altres davant de Déu. Hebreus fa una lectura condicionada pel context teològic en què s’escriu: la teologia del judaisme del segle I. Déu ha constituït sacerdot Jesucrist i ningú més, però tots nosaltres, cos de Crist, som sacerdots en ell i tenim la missió sacerdotal que ell té en plenitud. Assumim-la!

Josep Esplugas Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

EXTRA - FULL DOMINICAL

FULL DOMINICAL 27/10/2024

dimarts, d’octubre 22, 2024

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY

Quan el papa Francesc parla de la mundanitat espiritual, ens pot quedar molt abstracte. Avui hi veiem un exemple molt clar en l’evangeli i en l’actitud dels deixebles.

Ens trobem després del tercer anunci de la passió camí de Jerusalem. En el primer, Pere contradiu Jesús perquè el camí del Messies ha de ser el camí de l’èxit, com el de tots els líders socials. El segon anunci ve acompanyat de la discussió dels deixebles per qui és el més important. Avui, la preocupació són els càrrecs, el poder. Jesús, com a bon mestre, amb paciència ajuda els deixebles a sortir de la mundanitat espiritual.

«Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos [...] Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor». Perquè els camins de Déu no són dels nostres i els criteris d’Ell no són els nostres.

Per tant, cal preguntar-se cada dia, referent a la vida espiritual i a la vida de l’Església si els criteris amb què jo veig les coses són de Déu o són criteris humans. Alguns exemples: entendre la constitució jeràrquica de l’Església com una manera de poder “despòtic” i que això no està actualitzat als temps moderns, és una lectura de la mundanitat espiritual. Els ministeris a l’Església són un servei. Per això, al papa, molts cops se l’anomena servum servorum Dei, és a dir, servent dels servents de Déu.

Un altre exemple: valorar les activitats segons l’èxit que tinguin, i si és en base a la gent que hi ha anat, millor. L’èxit no és categoria evangèlica: per contra, donar la vida sí que ho és.

Venim setmanes veient-ho: qui és el més important? Que es faci com els infants. El qui és ric? Que ho vengui tot i que segueixi el Senyor. Qui vol un lloc important? Que busqui fer-se el servent de tots i donar la vida. Per a nosaltres, ha de ser una sacsejada forta i més, com que som fills del nostre temps, tenim un cert narcisisme innat. El narcisista és el que centra l’atenció en ell i el món gira per satisfer les seves necessitats.

No hi ha millor antídot contra el narcisisme que exercir la paternitat o la maternitat de manera plena. Un es fa servent del seu nadó, petit com ell adaptant-se als seus ritmes... Però moltes gent no hi està disposada, d’aquí un motiu més per la crisi de natalitat actual —no l’únic, és veritat—.

Preguntem-nos, quants criteris tinc jo d’aquests que el Senyor em posa aquests dies davant? I quant disposat estic a acollir els criteris del servei, donar la vida, morir perquè els altres tinguin vida, perquè els altres siguin els protagonistes, perquè els altres s’enduguin el mèrit?

L’Eucaristia no és això? El Senyor no ens fa asseure a taula i ens serveix la seva Paraula i el seu Cos? No entrega la vida perquè tinguem vida? No es fa present pobrament, amb uns signes senzills de pa i vi i de paraules humanes? No ens convida a aprofundir en la seva experiència de filiació, de sentir-se totalment vinculat i depenent del Pare perquè sap que tot ho rep d’Ell com un infant del pare o la mare?

De tot el que he dit, queda’t amb una idea, amb allò que més ressoni en el teu cor, allò que creus que el Senyor et vol dir i ara en uns moments prega al Senyor i demana-li que et vagi donant cada dia més la seva manera de veure el món i els seus criteris.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

JORNADES TRANSMET

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

FULL DOMINICAL 20/10/2024

dimarts, d’octubre 15, 2024

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY

1. El do de la saviesa.

Déu ens ha concedit la possibilitat de posseir la saviesa, la seva saviesa, sense la qual cauríem efectivament en poder de la perversa saviesa del món que és la saviesa de la lògica del diner i del poder. El do, però no és automàtic, l’hem de demanar i alimentar i ens adonarem que omplirà de sentit i felicitat la nostra vida. La “saviesa que ve de dalt” (carta de Jaume) ens permet interpretar Paraula viva i eficaç de Déu en clau d’amor.

2. Discernir i triar.

L’home ric ha de triar. Nosaltres hem de triar. El poder de la riquesa és massa fort per resistir-s’hi. La lògica del diner és la mestressa del món sempre i, potser, avui més. El diner ens priva l’entrada en la dinàmica del Regne. Pobre home ric! Nosaltres què hem triat?

3. L’ofuscació dels deixebles.

Estan situats en l’òrbita de la lògica del diner i del poder. Un ric, beneït de Déu, no pot entrar en el Regne de Déu, doncs nosaltres, pobrissons de mena, encara menys. Ells encara no han entès les benaurances. Estem segurs que nosaltres, hores d’ara, les hem enteses? I si les hem enteses, tenim la força de viure-hi d’acord?

4. El premi del Regne.

Si renunciem a l’adoració al diner, què obtindrem? A veure si el seguiment de Jesucrist és el negoci de Robert amb les cabres! Recordem els d’Emmaús, que tornen a casa desencisats pel “fracàs” del seu Messies. Observem la pregunta de Pere. Jesús anuncia la recompensa des de la lògica del Regne: Cent per u, o sigui la plenitud de la vida i del sentit, incloses les persecucions i, a més, el regal de la vida eterna, que és quelcom que ningú no es pot guanyar. Els homes no poden, però Déu ho pot tot.

Conclusió: Deixem-nos amarar per la saviesa de Déu i confiem en el seu poder, que ve del seu amor.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

Concert d'orgue commemoratiu del 92 è aniversari de la creació de la Parròquia.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

FULL DOMINICAL 13/10/2024

dilluns, d’octubre 07, 2024

DIUMENGE XXVII DE DURANT L’ANY 5-6/10/2024

Benvolguda família de famílies, gns./nes: L'ésser humà és un ésser en relació. Si creiem que Déu ens ha fet a imatge i semblança seva, quan més estimem més ens hi assemblarem,

La família fruit de la unió matrimonial esdevé un dels àmbits privilegiats per a viure l'amor que ens té el Senyor. Ell ens beneeix i seguint els seus camins podem assolir la felicitat veritable. Quan l'home i la dona es donen i reben mútuament amb fidelitat, amb el desig de compartir-ho tot per sempre, oberts a la nova vida que neixi del seu amor, i sensibles a les necessitats dels qui els envolten, són feliços i fan feliços als altres. És aquest l'ideal que se'ns proposa i que hem de voler fer realitat sempre, tot treballant per a adquirir aquella fortalesa i paciència que, com a dons de Déu, han d'ajudar-nos a vèncer les dificultats que apareixen en la convivència humana.

Déu ha volgut que l'amor humà fos digne del seu amor, un amor present en l'home i la dona. En l'origen i en la realització de l'amor, Déu hi és sempre present i és font constant de l'amor que realitza la nostra felicitat. Precisament, en aquest projecte hi ha el d'una humanitat que necessita ser redimida, renovada en la seva arrel més profunda, ja que la imatge de Déu i el seu amor mateix poden arribar a ser malmesos i negats. Per a explicar-nos-ho, tot referint-se a Jesús, la carta als hebreus ens ha dit que "Déu, que ens estima, va voler que morís per a tots" i que "tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això no s'avergonyeix d'anomenar-los germans".

Demà, dia 7 d’octubre, escau la Jornada Mundial pel Treball Decent, amb el lema: “PER TU, PER MI, TREBALL DECENT”. La fraternitat de la que ens parla la carta els hebreus també es manifesta en aconseguir que tothom pugui accedir a un treball digne i que s’acabin els abusos, les corrupcions i l’aprofitar-se d’aquelles persones que perquè no disposen de tots els permisos legals, se’ls dona un treball en unes condicions precàries, amb horaris desorbitats i remuneracions de misèria.

Déu és solidari amb el gènere humà. El seu amor infinit l'ha portat a fer realitat en nosaltres la possibilitat de la salvació, per a tothom i especialment pels més vulnerables.

Així mateix, la veritat de Jesús sobre l'amor conjugal i el seu refús del divorci no nega l'altra veritat de Jesús mateix, la seva obertura misericordiosa a tothom, l'acolliment de tots i la crida constant a la conversió i a la vida cristiana.

Benvolguts gns./nes, demanem a l'Esperit Sant que ens acompanyi i il·lumini, per a que com Església sapiguem donar resposta als nous reptes que avui es plantegen en les famílies cristianes, que sapiguem acompanyar-les i que l’amor de Crist envers l’Església, el seu exemple de donació total ens ajudi a estimar com Ell ho fa, tenint una especial atenció envers els més petits, els infants, l’actitud dels quals, senzilla, confiada i natural, Jesús ens la posa com a model per a rebre i entrar en el Regne del Cel.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

FULL DOMINICAL 06/10/2024

dimarts, d’octubre 01, 2024

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY

1. L’Esperit Sant és lliure.

L’Esperit no es deixa dominar. És lliure. Josuè pretén condicionar-lo, però Moisès, que té molt més seny, respecta que actuï com vulgui. Una altra cosa és que els qui el coneixem permetem que actuï en el nostre interior i que reconeguem i respectem la seva acció en els altres, encara que aquest altre no el reconegui. Demanem-li que ens doni el seny i la humilitat de Moisès i que ens allunyi dels criteri. s de domini de Josuè. Que sapiguem la bondat i la saviesa vinguin de qui vinguin.

Les actituds de Josuè i Moisès es reprodueixen en l’episodi de l’evangeli d’avui. Joan i Jesús són com Josuè i Moisès. El problema que es planteja avui és que molts es pensen posseir el monopoli de la veritat o que l’Església el posseeix i vinga croades i persecucions i exclusions. Tots som germans, encara que no tothom vegi la realitat com la veu Jesucrist.

2. La vivència de la fraternitat.

La fe ens obliga a estar per les persones i, com més dèbils, amb més dedicació. L’acció redemptora de Jesucrist per l’acció de l’Esperit en el cor de cada ésser humà abasta tothom qui es deixa captivar per ell. Qui fa les obres de la fe, encara que sense fe, és amb nosaltres i tot aquell que no és amb nosaltres per la seva injustícia, encara que digui que té fe, se situa contra nosaltres. En quina banda ens situem?

3. El perill de la riquesa.

Jaume commina a la justícia social. Un advertiment als poders d’aquest món que estan espoliant les zones més pobres del planeta, causant violència a les persones que hi habiten i al medi ambient. Déu no és indiferent a la injustícia. Què hem de fer amb les persones que fugen de la pobresa, la fam o el subdesenvolupament? Què hem de fer amb els que fugen de la violència pura i dura? Ens hem de conformar amb el silenci, tot esdevenint còmplices de la barbàrie dels diners? Portem el neguit per la justícia a la nostra pregària personal i deixem-nos inspirar per l’Esperit Sant per actuar amb justícia.

Josep Esplugas Capdet, prevere.