dilluns, de desembre 30, 2024

MISSA DE LA SAGRADA FAMILIA 29/12/2024

 


Benvolguda família de famílies, germans i germanes!  

Avui més que cap altre dia, pren relleu aquesta salutació que us faig habitualment, considerant l’Església, la nostra comunitat, com una “família de famílies”.

La família, tractada amb molt d’interès socialment i des del Magisteri de l’Església, és la cèl·lula bàsica on ressonen els grans problemes de la societat: la qüestió del gènere, la sexualitat, la relació intergeneracional, la infància, la joventut, la vellesa, la malaltia, l’atur...

La Sagrada Família té un paper molt rellevant, si bé el centre del temps de Nadal i de la nostra fe és Jesús, el Fill de Déu, Salvador i germà nostre.  Aquest diumenge encetarem diocesanament el Jubileu de l’any 2025, amb el lema “Pelegrins d’esperança” convocat pel papa Francesc amb la butlla: “l’esperança no defrauda” (que trobareu a l’entrada de l’Església), paraules preses de la carta de Sant Pau als Romans, amb el desig que aquest any sant  pugui ser per a tothom un moment d’encontre viu i personal amb Jesús, “porta” de salvació; amb Ell, a qui l’Església té la missió d’anunciar sempre, a tot arreu i a tothom com “la nostra esperança”. Una esperança que hem de trobar en els signes dels temps.

La família és un d’aquests signes. És el punt de referència del nostre itinerari vital: hi naixem, creixem i quan en sortim esdevé l’horitzó on sovint es recolza les nostres relacions socials, i a on es manifesten els goigs i les esperances, les tristeses i angoixes del nostre dia a dia. En els temps que vivim, en què la família travessa moltes incomprensions i dificultats, amb canvis vertiginosos  en pocs anys com el lloc de la dona i de l’home, l’actitud dels fills en les diverses edats, el paper dels avis i de la gent gran, la mobilitat, els trencaments..., la visió cristina de la família ens convida a viure aquesta complexa realitat segons els valors evangèlics. I en el centre, l’amor cristià, amb tota la seva grandesa, delicadesa i exigència, tenint present el que ens diu Joan a la 2ª lectura, que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres. Cal molta atenció a cada membre familiar per buscar el millor bé possible a cadascun, cal alimentar un clima d’obertura generosa al bé social, a l’ajuda als més pobres, a la construcció d’una societat justa i en pau. I tot en un àmbit de pregària, de lectura de l’Evangeli, de confiança en Déu.

Quan Jesús, assegut al temple entre els mestres de la Llei, respon els seus pares que el busquen amb ànsia: “Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?” prepara la resposta cristiana a la pregunta de tots els temps: ¿Qui és aquest?, que d’alguna manera ja s’intueix en l’escena entranyable de la 1ª lectura de l’infant Samuel que és ofert a Déu per la seva mare Anna. Però acte seguit l’evangeli d’avui ens convida a acollir la llum d’esperança que prové de la casa de Natzaret, on es desenvoluparà la infància de Jesús, on anava creixent en saviesa, estatura i gràcia davant Déu i davant els homes:Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells”.

Benvolguda família de famílies, cridades a viure com a germanes, en l’Esperit d’un mateix Pare, demanem a Déu que com la Sagrada Família de Natzaret, esdevinguem lloc de comunió, hospital de campanya, cenacle de pregària, escola d’Evangeli i de Pau, compartint la taula, l’Eucaristia, on Crist es fa present per impulsar-ne l’amor viu i transformador.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 29/12/2025

 

dimecres, de desembre 25, 2024

Nadal. Missa de la nit – 25/12/2024

 


Us proposo avui fer un petit recorregut per allò que van viure els pastors el dia de Nadal.

Abans però, posem unes coordenades. Primera: Betlem, la casa del pa, lloc originari de David. Betlem encarna aquesta descendència davídica de la qual havia de néixer el Messies, un messies cridat a convertir-se en pa, en aliment per al seu poble. Segona: L’establia, que era signe d’humilitat però també signe de rebuig per part de molts del poble d’Israel. Tercera: Josep i Maria, amb la missió de crear una llar per al Fill de Déu encarnen el que és l’acolliment de Déu en el més íntim, en la llar, en el cor.

Passem als pastors: són personatges humils, personatges que no compten per res, ja que no poden ni dormir en una casa i han de dormir al ras, faci bon temps o mal temps, calor o fred. Ells, que no tenien res, formaven part del poble d’Israel veritable, aquell que esperava la vinguda del Messies, aquell que clamava: Veniu Senyor a alliberar-nos! És el poble que caminava a les fosques, el de la primera lectura. Caminaven a les fosques perquè tenien esperança, sabien que el Senyor vindria a alliberar-los. I el Senyor surt al seu encontre: una gran llum que és capaç de tornar la foscor de la nit en ple dia.

Senten un anunci, aquell anunci que el seu cor esperava: avui us ha nascut un salvador. Sí, avui. L’avui que esperaven tantes generacions i ens neix a nosaltres! Només els pastors van sentir aquest anunci, només ells van posar-se en camí, perquè només —i els que eren com ells— podien acollir la salvació, podien acollir Déu que venia al món, per ells, per salvar-los.

No podem entrar en el misteri de Nadal si no som com aquests pastors. Nadal és la festa dels humils, d’aquells que són veritablement necessitats de salvació, d’aquells que confien plenament en el Senyor i esperen. Per això, el món no pot entendre-ho, i converteix el Nadal o “les festes” que ara diuen molts —i jo em pregunto... si no és el Nadal, a quines festes es refereixen? Recuperem el desitjar un bon Nadal, no desitgem més les bones festes—, doncs el món converteix el Nadal en consum, en sopars i dinars amb tothom, en anar-se’n de viatge a algun lloc aprofitant els dies de vacances… però mai entrarà dins del misteri.

A la basílica de la Nativitat a Betlem hi ha una porta d’entrada que mesura un metre i vint centímetres. Ens mostra com hem d’entrar al misteri de Nadal, del Déu fet Infant: amb profunda reverència i humilitat. Per això, ens cal celebrar bé l’Advent, per fer-nos humils i per esperar amb ànsia el Nadal, sabent que només Déu pot salvar-nos.

Què ens asseguren els diners? Els contactes? L’èxit professional o social? Què ens assegura tenir una bona família? Tot i ser realitats potser més o menys bones, però en el fons, de què serveix? Quin sentit té? Sense Déu la vida, l’existència no té sentit… és un tirar la pilota endavant per no pensar-hi, és viure enfora per no pensar en la buidor que tenim dins sense Déu.

Per això, perquè el nostre cor ens diu que una vida amb sentit, una vida plena de llum és possible, per això necessitem de Crist, necessitem que ens faci participar de la seva vida per sempre, lliures de la mort, del pecat, del dolor…

I això és el que fem aquí, venim amb un cor de pastor —o potser algun vindrà amb un cor de rabadà que l’únic que fa és queixar-se i dir «vull esmorzar, i amb neu hi anem...» i davant el misteri dels àngels dirà: «no serà tant...»—, però sigui com sigui, ens reunim a l’església perquè el Senyor vol que ho contemplem, perquè el Senyor vol que ho celebrem i que ho anunciem a tot arreu.

Per això té sentit l’Església, per anunciar i portar la salvació arreu de la terra. Per això el Senyor ens congrega en comunitat, en família, per ser com els pastors, que van anar a l’establia que van contemplar el misteri, es van alegrar profundament i ho van fer saber a tothom qui es trobaven.

Nadal és la festa dels pastors, dels humils, dels necessitats de salvació. Aprofundim en l’alegria de saber-nos salvats, de saber que malgrat ser tant petits, la nostra salvació s’ha fet tant i tant petita en un Infant, indefens, tendre, totalment necessitat per ensenyar-nos com hem de necessitar nosaltres el Pare. Alegrem-nos aquests dies, contemplem el gran misteri, acostem-nos al pessebre com els pastors, però no oblidem amb quin cor ho hem de fer!

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

dimarts, de desembre 24, 2024

DIUMENGE IV D'ADVENT.

 

1.    Fer la voluntat de Déu.

La carta als hebreus atribueix a Jesús la realització de l’expressió: "Vinc a fer la vostra voluntat". Jesús va venir al món a fer la voluntat del Pare i la voluntat del Pare és que tothom se salvi i arribi al coneixement de la veritat.

Déu vol que tothom sigui feliç, per a això Déu, en la personal del Fill, intervé en la història i posa la felicitat a l’abast de tothom. El problema és que Déu entén la felicitat d’una manera contrària a la manera del món. Només es pot ser feliç de veritat estimant els altres com Déu els estima. En aquesta donació de si rau la felicitat i el creixement de la persona. Déu no necessita que l’ensabonem amb oblacions o sacrificis, sinó servim els altres com va fer Jesús.

2.    Maria és feliç perquè  fa plenament la voluntat de Déu.

"Feliç tu, que has cregut". La fe de Maria no es limita a la comprensió del misteri, ni a l’adoració del misteri, ni a l’agraïment cordial. Perquè la fe sigui viva i gratificant necessita expressar-se en les obres perquè, sense obres, és morta. L’obra de Maria és la de col·laborar, i de forma decisiva, en el pla redemptor de Déu. Dur al món el Fill, però també acompanyant Elisabet en els darrers mesos de la seva gestació, o preocupant-se pel vi a les noces de Canà.

3.    I nosaltres?

La voluntat de Déu és que nosaltres realitzem les obres de la fe. En això consisteix la salvació personal, fins i tot si desconeguéssim Jesucrist, àdhuc si refuséssim la fe de manera explícita. Fer la voluntat de Déu és l’única manera de viure en plenitud, de realitzar-se com a persona.

Demanem a l’Esperit Sant que ens obri els ulls perquè sapiguem captar les nombroses situacions d'injustícia i de mentida que ens envolten i ens obri el cor perquè donem la resposta que emana de la fe. Davant la mentida demagògica que aquests dies abunda tant, de la violència tan present en tantes parts del món, de la destrucció egoista del medi natural per part dels més podetrosos, de l’opressió ferotge dels més pobres, hem de respondre amb veritat i amb caritat.

Avui tenim l’ocasió de ser solidaris amb els projectes de Càritas. Sigueu generosos en el vostre donatiu, però no ens quedem amb la consciència tranquil·la pel fet d’haver donat; disposem-nos a ser més austers i solidaris d’ara endavant.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

dijous, de desembre 19, 2024

dimarts, de desembre 17, 2024

Diumenge III d’Advent (C) – 15/12/2024

 


Visitar les catacumbes a Roma, et posa en contacte amb la fe d’aquells primers cristians, els nostres pares en la fe. Saber que allà hi ha hagut enterrats tants i tants dels primers cristians, que vivint en un món pagà, van saber viure una vida cristiana, veure com van morir, és també ensenyament per a nosaltres.

En les catacumbes hi ha frescos que ens ajuden a veure com vivien la mort. Tot són imatges d’esperança i d’alegria. El Bon Pastor, que es carrega al coll l’ovella perduda —i hi ha més alegria per un pecador convertit en el cel que per noranta-nou justos—. També hi ha la imatge d’un banquet, que ens fa veure que la mort no té l’última paraula, sinó que Déu vol que visquem per sempre i celebrem alegres la nostra salvació. La imatge de l’orant, amb les mans alçades i amb els ulls fixos en el cel, esperant el Crist que ve a salvar-lo.

He anat dient paraules importants: Crist, esperança, alegria, salvació. Aquest diumenge, que tradicionalment es coneix com a Gaudete, per la lectura de sant Pau que llegim: Gaudete in Domino —és a dir— viviu sempre contents en el Senyor, es destaca especialment l’alegria cristiana i per això, per anunciar que el Nadal ja és a prop, el color litúrgic pot fer-se servir el rosa.

La veritable alegria és cristiana i un cristià que no viu alegre, no és massa cristià. O potser és un cristià que no espera, que no té gaire fe. Crist no ha vençut el pecat i la mort? Com no puc estar alegre? Crist vindrà al final de la història i ho recapitularà tot en ell i regnarà eternament i la victòria serà completa? Com em puc deixar portar per la negativitat que posa en mi les situacions del dia a dia? No és més fort l’amor que la mort? No és més gran el poder de Déu que el meu pecat i tots els pecats del món?

Qui es troba veritablement amb Déu, amb la salvació viu alegre, perquè sap que no hi ha cap realitat que el pugui separar del seu amor. Doncs l’Advent és temps que ens ha d’ajudar a viure-ho, a viure amb alegre esperança.

I aquesta alegria ens ve directament del Senyor. «El Senyor, el teu Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s'ha transportat d'alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d'aplec». La veritable alegria cristiana és aquesta: saber que participem de l’alegria de Déu.

Tant ens estima Déu que enviant-nos el seu Fill únic ens vol fer participar de tot el que és: la seva vida divina, les seves benediccions, la seva alegria, la seva visió sobre el món i la història… Això és el que celebrarem al Nadal i això és el que esperem ara. I com que Déu sempre és més, esperem que vingui definitivament, que tot sigui redimit per sempre i tot participi del goig del Senyor.

I mentrestant? Esperar-ho i també reconèixer que molts cops no som font de goig per als altres o per nosaltres mateixos amb els nostres pecats. D’aquí que preparar els camins del Senyor com ens diu Joan Baptista avui, passi per un canvi de vida, un canvi que ens faci ser veritables camins per on pugui venir el Senyor a tantes vides, de tanta gent que l’espera, o de tanta gent que ja no espera res,  perquè la vida els ha fet creure que no és possible un final feliç, que això només passa a les pel·lícules… A tots aquests que poden ser, el meu germà, el meu pare o mare, el meu fill, el meu veí, el Senyor t’hi envia com a Joan Baptista, t’hi envia perquè és una missió reservada per tu, que depèn de tu.

Parla’ls de Déu, de la teva experiència i de com és font d’una profunda alegria en tu… perquè ho és, oi?

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 15/12/2024

 

dilluns, de desembre 09, 2024

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA. 7-8/12/2024

 


Benvolguda família de famílies, germans/nes: Encetant la segona setmana del temps d'Advent, en que ens preparem per a rebre Jesús, temps d'esperança,  celebrem la solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria. El 8 de desembre de 1854, el Papa Pius IX amb la Butlla “Déu inefable”, va definir el dogma de la Immaculada Concepció, la resposta de l’Església al fort clam del Poble que proclama la preservació de la Benaurada Verge Maria de tot pecat, des del primer moment de la seva existència.

 A les antípodes de la nostra Mare,  les primeres criatures, segons ens   narra  la primera lectura,  van desobeir Déu creador, que els havia confiat el jardí, el paradís, amb l'única prohibició de no menjar els fruits de l'arbre que hi havia al mig, caient en l’anomenat pecat original, això és, voler ser com Déu, rebutjant-lo, deixant-nos arrossegar per l’egoisme i  la inhumanitat. 

 En contrast i al fil del que hem escoltat en la segona lectura,  Pau demana per als seus cristians un amor profund i madur que els ajudi a apreciar els valor autèntics i viure’ls en les seves decisions. Això és possible obrint el cor a l’Esperit, a i permet discernir el que està bé i el que no ho està, més enllà de costums i d’interessos. Comporta alliberar-se de prejudicis per acomplir la voluntat de Déu, com ho va fer Maria. Quants conflictes i quants sofriments hauríem evitat si haguéssim tingut el cor obert a la veritat de l’amor, del perdó i del diàleg.

 Déu ha fet Maria plena de gràcia, plena  de Vida i Amor per una decisió seva gratuïta, a la qual ella respon  amb la seva fidelitat lliure, generosa, responsable.I en aquesta tensió entre el do de Déu i la fidelitat viscuda de Maria trobem el moll de l’os de la nostra fe, i el centre del misteri de Jesús, perquè aquesta expressió de Maria: Soc l’esclava del Senyor  la repetirà Jesús al final de l’Evangeli a Getsemaní: Abba, Pare... que no es faci el que jo vull sinó el que tu vols” (Mc 14,36).

 A Déu res no li és impossible, aquest hauria de ser, imitant Maria, el nostre convenciment agraït en el caminar de la vida, com a pelegrins d’esperança, perquè ha decidit fer-lo amb nosaltres. Així, mai ens dona per perduts, sempre ve al nostre encontre per mostrar-nos el seu amor i oferir-nos: Jesús, Déu que ens salva.                

 Benvolguts/des, demanem-li a Déu, en aquesta solemnitat,  que com Maria, sapiguem  acollir el missatge que avui ens adreça a cadascú de nosaltres,  i que el  testimoni de fe i d’esperança que ella, estrella del mar, ens ofereix, ens ajudi a afrontar confiadament els borrascosos esdeveniments de la vida convençuts que com diu el papa: “l’esperança no defrauda”, perquè la tenim fonamentada en Jesús, el nostre salvador. 

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 08/12/2024

 

dimarts, de desembre 03, 2024

DIUMENGE I D'ADVENT.

 


1.      Déu present en la història.

El món no està deixat de la mà de Déu, encara que ho sembla. La llibertat humana pot seguir lliurement la voluntat de Déu o pot contradir lliurement la voluntat de Déu; quan la segueix fa present Déu i quan no la segueix situa Déu fora de la història. Nosaltres, els creients, i totes les persones de bona voluntat, tenim la missió de facilitar l’acció provident de Déu en el món, de fer-lo present amb la nostra actuació.

2.      Les vingudes de Déu.

Déu ha vingut, està venint i vindrà. Ha vingut de dues maneres en l’acte de crear i en l’acte d’encarnar-se. Està venint en l’actualització constant del do de l’Esperit Sant, abans de Jesucrist , amb Jesucrist i després de Jesucrist. I vindrà a la fi del temps per instaurar el Regne de Déu en plenitud. Amb la festa de Crist Rei, celebrem anticipadament la consolidació del Regne. Amb l’acabament del cicle anual signifiquem l’acabament de la història.

En començar l’advent no solament contemplem l’encarnació del Fill de Déu, sinó també la vinguda definitiva, que dona sentit i completa la creació i la redempció. Per això les lectures d’avui són també apocalíptiques, com les dels darrers diumenges de l’any. 

3.      La percepció de les vingudes o les presències de Déu en el món.

“Estigueu atents” diu l’evangeli d’avui, atents als esdeveniments del món, als fets de la vida quotidiana per il·luminar-los amb la nostra acció evangèlica. El cristià, àdhuc el monjo de clausura, no pot viure al marge de la realitat per amarga o, potser, incomprensible que sigui. Estiguem atents, vetllem, perquè les presències de Déu no ens passin per alt i per fer Déu present en allò que és inhumà.

La salvació ja és present en la realitat, ja hem estat alliberats, perquè aquell que ha de venir ja ha vingut, aquell que ha de salvar ja ha salvat, aquell que ha de jutjar el món ja l'ha jutjat des de la creu i l'ha deixat convicte, aquell que ens ressuscitarà ja ha ressuscitat. Aquell Regne que posseirem ja l'estem posseint. Jesús, amb la seva vinguda a la història, ha posat en marxa el dinamisme del Regne de Déu. De cadascú de nosaltres depèn, amb l'ajuda de Déu, que sigui aquest dinamisme allò que impulsa les nostres actituds vitals, o no.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

AVISOS PARROQUIALS SETMANALS

 

FULL DOMINICAL 01/12/2024